Per què sempre em cau la torrada del costat de la melmelada?

El suplement, amb Roger Escapa. Són dos quarts de vuit del matí, Joan Anton Català, bon dia. Molt bon dia, Roger. Tres, dos, un, ja ganem! Això és La Terra es Plana, cada diumenge a l'hora que surt el sol, amb el Joan Anton Català parlem de ciència, mirem cap al cel, a vegades cap a la terra, parlem de química, parlem de física, parlem de quàntica, com està Joan Anton? Molt bé, Roger. Tu, la torrada que et prepararàs d'aquí una estona, perquè avui vens amb la panxa buida, què t'hi poses normalment? Malmelada? No. Pernil dolç? Pernil dolç. Nutella? Nocilla? No.

No, mira, com que la xocolata no m'acaba d'agradar, m'hi poso pernil dolç. No t'agrada la xocolata? Bé, a veure, una mica. No t'agrada el futbol? No t'agrada la xocolata? Escolta'm, Joan Anton, ets una creu, eh? Hòstia, sí, sóc una llaga. Però, dit això, però m'aguanten, eh? Dit això, dic això, m'ho anul·lo que vol dir, sí, clar, podria no aguantar-me. Hi ha gent per tot. Ui, ui, ui, el que li acabes de dir a la meva dona. Però al moment, el de la xocolata, com de seriós és? No, mira, de petit m'agradava sobretot la blanca. Sí. Massa dolça. Massa dolça. Massa sucre. Massa dolça. Suposo que allò em va enfadar. I després, clar, quan vaig començar a estudiar química, vaig veure que allò era horrible, horrible per la salut del que li posen. Amb tot el meu respecte a la gent que em fabriqui, però és que és horrible, directament. Sí, home, sí. Però la negra no m'acabava d'entusiasmar. I mira per on, com que la meva dona i les meves filles sí són de xocolata. M'han viciat una mica, de manera que he canviat i m'he normalitzat, diríem, des d'aquest punt de vista, i ara, de tant en tant, una mica de xoco sí que n'agafo.

Per tant, a la torrada hi poses pernil, pernil dolç. Pernil o gall d'indi. O gall d'indi, mira, encara més sa, és que ets sa, eh? És que pecar no en saps,

de pecar, eh? No, sí que en sé, però no ho parlarem aquí. Però, a més a més, que sàpigues que em prenc Coca-Cola Zero, perquè és la que no té sucre. Tranquil, que no porta cap aditiu, la Coca-Cola. Escolta'm, tu has fet mai l'experiment? No l'has vist mai? Busca'l per internet. Agafes dues llaunes de Coca-Cola o dues ampolles, les poses en un recipient, escalfes perquè s'evapori el líquid. La de sucre. Veuràs la de merda que hi queda, que és sucre.

Ens demanarà la Coca-Cola. És més igual. I no tinc diners per

pagar aquesta demanda. No, jo tampoc no la tindria, però ens faríem famosos, eh? Ho petaria, eh? I l'altra, la zero, queda pràcticament sense residu. Això també a química és una cosa que es fa, no? I vaig dir, però per què ens hem de fotre tot això? Però com que jo no prenc cafè, que és l'altre gran novici que tinc. Però sí que tinc el de la cola. Llavors tinc el bici de la Coca-Cola. Jo al matí necessito una Coca-Cola Zero per funcionar.

Tot això, que ens agrada molt descobrir-ho en aquest espai, Joan Anton, era per preguntar-te si a tu la torrada també et passa com a mi. Jo me la faig a vegades amb melmelada. Molt bé. I sempre em cau pel costat de la melmelada. Sempre. Sempre. A tu també et passa? A mi també em passa. Avui a la Terra Esplana ens fixem en aquests petits moments de la vida, de la casualitat, de la mala sort, fins i tot que més o menys tots hem experimentat en algun moment. Per què és evident que si et canvies de carril a la carretera l'altre anirà més ràpid? I per què la impressora sempre s'encalla quan tens pressa per imprimir? Ja ho sabeu, és la llei de Murphy, però què és exactament aquesta llei de Murphy? Té base científica? I qui era Murphy envoltat de mala estrogança?

Quin origen té aquesta anomenada llei de Murphy-Jonathan?

Aquest programa l'havíem de fer, Roger, és que aquest jo tenia claríssim que l'havíem de fer un dia o l'altre. Això comença un dia de l'any 1949 a la base militar d'Edwards de la Força Aérea dels Estats Units. Allà hi feien proves una mica bèsties, com suposo que encara continuen fent ara, però més bèsties en aquell moment, per saber com responia un cos humà a l'acceleració. I de cop frenaven en una frenada brusca i la persona portava sensors i així és com estudiaven això. El gin que empraven era una mena de coet sobre raïls i guies. No volguis saber més detalls, jo, perquè com devia ser, no? I aquell dia, dins el coet, hi anava un metge militar, el capità John Stapp, lligat amb un arnés. Edward Murphy, perquè clar, això es diu Murphy, però nosaltres ho pronuncem Murphy, i ho continuarem pronunciant Murphy, perquè és el nom A mi ara no em faràs canviar. No, a mi tampoc, és el nom que ens ha quedat. Però quan parli de la persona per respecte a la persona d'Edward Murphy era l'enginyer que havia dissenyat un sistema amb 16 sensors per mesurar la força de la frenada i la cosa és que cada sensor es podia connectar de dues maneres la bona i la incorrecta és a dir, 180 graus girat mira per on un assistent de Murphy connecta els 16 sensors un per un a l'inrevés foten la prova i és un desastre tremendo perquè no aconsegueixen cap dada i a més a més el metge va estar a punt de perdre el sentit, no? No tenien res, una prova caríssima, perillosa, llançada a la brossa. En aquell moment l'enginyer Murphy diu que emprenyat, amb el seu ajudant, diu, literalment llegiré, Si aquest home té dues maneres de fer una cosa i una d'elles porta al desastre, triarà aquesta. Uns dies després, en una roda de premsa, passat, hi ha altres proves, els periodistes pregunten al metge com era possible que fessin proves tan perilloses i que mai no hagués mort ningú. I fixa't, el metge respon, perquè apliquem la llei de Murphy. Va explicar que, a causa d'aquell error, l'equip havia decidit treballar sota una premissa, pensar que sempre moriria. Pensar sempre en tot el que podia sortir malament abans de fer la prova i posar barreres perquè no poguessin passar aquestes cosetes. En altres paraules, dissenyar i preparar els equips i les proves pensant en tot el que podia anar malament i amb l'error humà. Per exemple, dissenyant equips que no es puguin muntar a l'inrevés, com una targeta de SIM d'un mòbil, que només la pots posar d'una manera, no de l'altra. Des d'aquell moment, i durant la dècada dels anys 1950, el terme es va estendre, però es va malinterpretar, es va parir, com veus, com un avís pels enginyers, però quan es va estendre al públic en general, es va interpretar com el que avui tenim, un presagi de mala sort, que si alguna cosa pot sortir malament, segur que sortirà malament.

Escolta'm, Joan Anton, la història de la torrada, que és la ley de Murphy per excel·lència, té explicació científica? Total. A més a més, no només la té, que ara la veurem, sinó que va rebre. Que pesa més, no?, un costat que l'altre.

Ah, això és el que tots pensem i no. Veuràs que aquesta no és la raó. I això va rebre un premi IG Nobel. Què són els premis IG Nobel? Només faig aquí perquè en veurem dos avui. Són com una broma, una mofa dels premis Nobel, però que es donen a coses que tenen base científica, no? Mira, quan et cau una torrada, com sabem, la llei de Murphy et dirà que sempre acabarà tocant el terra del costat on té la cosa interessant, sigui mantega, pernil, gall d'indi o el que sigui. A diferència del transmurphy que veurem, que són un producte d'un viatge mental, d'una percepció nostra, en aquest cas, efectivament, hi ha una raó científica que explica per què normalment succeeix això. I l'explicació té a veure amb la mida que tenim els humans. Tal qual ho sents, quan cau una torrada des d'una taula, o fins i tot de les mans, que quan treballem en una torrada les acostumem a tenir a la mateixa altura que una taula, la distància que hi ha entre la taula i les mans fins a terra. És perfecta perquè la torrada només pugui fer un tomb i no dos. Simplement no hi ha prou distància, prou espai perquè pugui fer el tomb sencer i tornar a quedar amb la mantega a dalt. I com que l'estem manipulant, normalment tindrà tendència a caure el primer tomb cap a baix. L'any 1995, el físic britànic Robert Matthews va publicar un article sobre aquesta qüestió i va desmuntar el que molta gent creiem, que la raó és que pesa més la cara que du la mantega. Amb tot això, la Universitat de Harvard li va atorgar aquest premi IG Nobel, que són IG B de Ig Nobel, que vol dir poc honorables, premis Nobel poc honorables, i són aquesta paròdia dels Nobel de debò.

Doncs, escolta'm. Ja saps. Desmitificat. La mida que tenim els

humans o les taules. Rento el cotxe i just després plou. Val, mira, ens serveix molt bé aquest Murphy per. Em passa sempre. Sempre, eh? Sempre, no falla. Ja, fixa-t'hi, doncs. Fenomen de viatge d'interpretació. Quan rentem el cotxe i després passen unes setmanes sense pluja, ho consideres, Roger, una situació normal i simplement no hi penses, ho oblides. Però només et fixes en aquell dia, aquell maleït dia en què has anat a rentar el cotxe, el surts del túnel, al cap d'unes hores o d'un dia, torna a ploure. Quants cops, Roger, hauràs rentat el cotxe i no t'haurà plogut durant setmanes? En canvi, recordaràs això. Fixa't, per tant, que és un morfi de viatge, que n'hi ha molts, eh?

Per aquesta regla de tres relacionada amb la meteorologia, sempre que plou és el dia que em deixo el paraigua.

Exacte, és el mateix, eh? A més a més, aquí juga un altre factor que s'anomena viatge d'optimisme. Ets un tio optimista. No plourà, res. Exacte. Quatre gotes, no cal. Exacte, és això. L'evolució s'ha fet majoritàriament optimistes, no tothom, eh? Segur que al cap ja tens algú que no, però en general som optimistes, si no, no seríem aquí, no? Això ens fa veure el món amb tendència optimista. El nostre cervell, de manera inconscient, calcula el cost de dur tot el dia el paraigües. Uau, que pesat anar en un paraigües amunt i avall. Respecta a no portar-lo i assumir el petit risc que siguin quatre gotes si finalment plou. I de vegades això fa que ens equivoquem i en aquell moment, que no sempre ens passa, però quan ens passa, que diluvia, diu, ja està la llei de morfia, vull que no he agafat el paraigües, ha diluviat.

Un altre que passa sempre i que fa molta ràbia és que em canvio de cua perquè tinc la sensació que va més ràpid i després l'altra és la que avança.

Això especialment amb el cotxe. És un clàssic, és un clàssic. Estem fent cua a l'autopista o al súper, també ens passa, i notem com sempre són les altres cues les que avancen més de pressa que la nostra. En aquest cas estem davant d'un morfi, novament, de viatge de percepció. La cosa és que tendim a fixar-nos més en les coses dolentes que en les bones. I de seguida, per tant, ens fixem en l'altra cua que avança més de pressa. Quan en realitat ens podríem també fixar en la nostra cua i veuríem que la nostra cua també de vegades avança més de pressa. Però mai no ens fixem en els cops que som nosaltres els que avancem més de pressa. Simplement perquè detectem perills o situacions incòmodes i sempre estem mirant al voltant a veure si hi ha algun perill o situació incòmoda d'aquestes. Aquí hi ha un altre factor que hi juga, Roger, és molt interessant, que és també la responsabilitat de l'elecció, sobretot quan canvies la cua. Quan canvies és com que inconscientment has assumit. Una responsabilitat, has canviat. I si la cosa no et surt bé, això encara et fot molt més i fa que encara et fixis més en les altres cues que avancen més de pressa. Però diríem que a nivell estadístic, tot, excepte que passi alguna cosa realment de mala fortuna a la teva cua, totes les cues avancen

més o menys igual. I després, també, històries que dius, avui que tinc una entrevista de feina, tinc una desgràcia i se'm caga un colom al cap. T'ha passat això, Roger? No, perquè per sort no tinc gaires entrevistes de feina últimament.

A mi sí m'ha passat. No en entrevistes de feina, però en reunions molt importants. Que vas i paf, i dius, però a veure, com és que avui, quants cops se m'ha cagat un colom? Poques, algunes, poques. I avui, justament, doncs, és un altre típic fenomen de viatge. Quants cops hem anat pel carrer i no se'ns ha cagat un colom? Moltíssimes, és la situació normal. Només que ens recordem aquelles circumstàncies poques, però que ens han fet mal, no? Aquella que dius, ostres, justament avui, aquest dia sí que el recordes.

I mira, ara una altra història. Ara que tornen els auriculars en fil, que tornen a estar de moda per molta gent, que els torna a reivindicar perquè els altres potser es perden o. Tu tens aquella idea que sempre els cuides i els deixes ben endreçats perquè no s'enredin i no saps com.

Ja torna a estar enredat. Sí, passa amb cordills, passa amb cordons de sabates que estan dins d'un calaix, i això és un altre clàssic, i fixa't-hi, un altre agent Nobel. Segur que ens ha passat moltíssims cops, això, amb cordills, com deia, o amb cordes de tot tipus. Torna a ser un cas de fenomen físic real, no de percepció. Sembla que l'univers està dissenyat perquè les cordes s'enredin. L'any 2007, dos científics nord-americans van fer proves amb cordes de diferents llargades, les col·locaven dins d'una caixa, llavors sacsejaven la caixa, durant una estoneta, i veien a veure què ha passat, i van fer aquest experiment 3.400 cops. Bueno, escolta'm, són científics, què has de dir, que anava a dir poca feina tenien? No, aquesta era la seva feina, sembla ser, no? I els resultats van ser molt interessants. Van observar que, atenció, quan una corda fa, és més curta que 46 exactament centímetres, és difícil que s'enredi sola. Però a partir d'aquella mida la prioritat puja en picat. Per una corda de 1,5 metres ja hi ha un 50% de prioritat que s'enredi. I ara tornem al tema dels auriculars. Veiem què passa. Per començar, tenen tres extrems i no dos. Com una corda. Per tant, encara més probabilitat que s'enredi. Després, a l'estar fets de plàstic, el coeficient de fricció del plàstic és tan alt en aquest material i vol dir que els cables tenen tendència a ajuntar-se si es toquen. I, per si no en teníem prou, la llargada d'uns auriculars acostuma a ser una mica més d'un metre, que és justament una distància a partir de la qual l'estudi dels científics ens va dir que ja hi començava a haver una alta probabilitat que s'enredin. El resultat de tot plegat, nusos, enredats i nusos. I aquests dos científics van guanyar també un premi IG Nobel per aquest estudi.

Clar, hi ha infinitat de casos que deuen estar relacionats amb totes aquestes evidències científiques que ens estàs explicant, però sensació a vegades que l'ordinador sempre es penja quan no has desat la feina.

Clar, torna a ser un viatge de percepció i d'importància. A veure, anem a ser sincers, Roger. L'ordinador es penja sempre. Si porta Windows, encara més. El que passa és que no te n'adones. Bueno, sí que te n'adones. Estàs sent amics, eh, avui, entre la Coca-Cola i el Windows? Escolta'm, les coses han de dir com són. I si hi ha demandes, és el que té. La petarem.

Ja te la menjaràs tu, aquesta. No, la petarem, eh. Jo no em faig responsable de les opinions d'aquest col·laborador.

Hostia, contra Gates, imagina't, ho petarem. La qüestió és que quan se't penja fent una cosa molt important aquell dia sí que ho recordaràs. Però molts cops se't penja d'una manera en què no t'està implicant una pèrdua molt grossa d'informació o una feina molt feixuga i oblides, tens tendència a oblidar aquests moments. I després també tens tendència a oblidar els molts altres moments, afortunadament, com diré, no es penja quan estàs fent coses importants. Per tant, fixa't, torna a ser un viatge de percepció. I d'importància de la cosa, de conseqüències, com que estava fent una cosa molt important, allò sí que m'ha cruixit totalment i ho recordaré sempre.

Després hi ha aquell dia que tu tens la sensació que tot surt malament i el que no podia sortir malament també surt malament. Que és millor dir, doncs, escolta, em tanco casa, torno al llit, i ni tan sols aconsegueixes conciliar el son.

No, és la suma de morfis, quan comencem el dia malament. Perquè, i això també té una certa explicació, aquesta mala sort encascada, i funciona així. Mira, el primer fet que et passa modifica tot el que vindrà després. Per exemple, se't cremen les torrades. Això ja et fot de mala llet i, a més a més, et poses nerviós. Perds la rutina, estàs allà pendent de les torrades, no has de tornar a fer-ne les altres, perds la rutina que tenies automatitzada de cada matí. Perdràs el bus, arribaràs tard a la feina. I, a més a més, quan arribis a la feina et trobaràs un pollastre. D'aquells grossos, grossos. I per què trobaràs aquell pollastre? D'entrada, pollastres n'hi ha sempre. Però aquell dia a tu et semblarà encara més gros perquè arribaràs en un estat d'ànim ja tocat, de mala llet, pensant que tot et surt malament, no estaràs prou concentrat. En altres circumstàncies, aquell problema l'haguessis ventilat amb poc, aquell dia s'atrevessarà i et convertirà. Al final serà un dia que jo dic dies de merda, que existeixen, són infers, dies de merda. Home, n'hi ha.

El que és important és que. Que en tinguis 3 o 4 l'any.

Ja ho firmaríem. 3 o 4, ara mateix. Dias de merda. Avui no serà un dia de merda, Joan Anton.

Ha començat ja amb més bon peu. Gràcies, Joan Anton. Ara tornem.