Plàcid Garcia-Planas: "El periodisme de guerra s'aprèn com el sexe: practicant"

El suplement, amb Roger Escapa.

Tot sovint el suplement tertúlio de corresponsals cada dissabte que pilota l'Albert Telfa. Albert, bon dia, benvingut. Hola, bon dia. Pedro Sánchez ens ha deixat fer tertúlio de corresponsals avui. Durant molta estona del dia d'ahir vaig patir, dic, a veure què passarà avui. Però mira, aquí tenim. Potser aguanta, potser convoca. Bé, hi ha molts rumors que la futura vida de Pedro Sánchez, quan deixi de ser president del govern espanyol, veurem si serà després de les properes eleccions o no, passarà per Europa i per la crònica internacional, precisament perquè aquests anys ha tingut temps de fer molts lligams. No seria una sorpresa, segurament, que formi part de la plana internacional. A més,

fora d'Espanya està molt ben vist. Hi ha molta gent que l'adora, que el té com l'últim bastió, defensor dels drets humans, etc. I com que diuen que té més vides que un gat, doncs la pròxima serà potser Europa, potser l'ONU.

Avui ens intentarem allunyar una mica durant una estona de l'economia i de la política domèstica, sobretot amb l'Albert Elfa. Sempre mirem una mica més enllà. I l'Albert Elfa ve acompanyat d'una persona, un periodista, un reporter, que de petit llegia Tintín, però que s'hauria convertit en arquitecte si no fos per la seva animadversió cap als números. Tot i dir-se plàcid, fa una pila d'anys que explica la cara més crua de la humanitat com és la guerra. Plàcid García Planes, reporter, ara mateix coordinador de corresponsals de l'Avanguardia. Bon dia i benvingut. Bon dia. En qualitat de sabadellenc. Exacte. De sabadell al món, aquí, el Plàcid García Planes. Com estàs, Plàcid? Bé. Quin problema tens amb els números, amb les matemàtiques?

Uf, els números, tu. Tinc el mateix problema que tenen els analistes geopolítics, que no em quadra res. Anaves per arquitecte, tu? No, no, a mi m'hagués agradat ser arquitecte, però em van fer por els números i llavors vaig escollir una carrera que em va semblar. No sabia on em ficava, eh? Que em semblava fàcil i sense saber que. Bé, enviam, jo llegia a Tintín, però jo no volia ser reporter ni res, ni se'm va passar mai pel cap, eh?

Tu, Albert, sí que vas tenir un moment

d'arquitectura, també, no? Sí, també, també. I coincideixo amb el Plàcid, també la meva por als números va fer que que me n'anés cap al dret. Jo vaig fer dret. Tres anys.

O sigui, el periodisme acaba sent un accident per vosaltres tots. Una mica, sí. Sí, correcte. Havíeu coincidit mai treballant vosaltres dos?

No, mira que hem estat als mateixos llocs algunes vegades, però no hem coincidit mai.

Sí, jo també m'he adonat que al final els millors periodistes són amb els quals no t'has creuat, eh? No t'has trobat, exceptuant el francès Millán de Lara, he arribat a aquesta conclusió. Per què això? No ho sé, potser perquè van a la seva bola, saps? Sí,

jo considerava que anar amb la tribu, perquè funcionaven les tribus, les tribus de periodistes, em treia llibertat. A part que jo, al fer televisió, has d'anar molt a la teva bola, com dius Plàcit, perquè jo he de fer cròniques pel migdia, pel vespre, entrar en directe, etc., i no puc anar al ritme dels altres que han d'escriure per l'endemà. Però hi ha una altra cosa que no m'agradava, i era que pactaven els temes. Això ho traurem avui i això altre no, no, no, això ho guardem per demà. I tots treien el mateix, no? Això a mi m'erosionava la ment.

Has seguit les cròniques del Plàcid sovint des de Fronts amb Guerra, Albert? Sí, sí, sí, i tant. És un referent,

com la secció internacional de La Vanguardia, no? I això que diu ell, que trobava extraordinari lo quotidià, o que no es limitava a buscar combats, que també, ni grans esdeveniments, que li interessaven molt els efectes que tenien aquests combats i aquests esdeveniments sobre les persones humanes, sobre les vides humanes. I jo crec que això s'ha reflectit molt en les seves cròniques i era el que enganxava. La primera guerra que

vas cobrir va ser la del Golf, segurament, la Cid.

Sí, aviam, com ho explicaria. Aquest ofici reportés com el sexe, s'aprèn practicant, i com altres, suposo, oficis, no? I, clar, ja vaig començar, què vol dir que no són les més brillants? Això sí, em vaig moure molt bé, vaig arribar a Kuwait City, tot just van sortir abans que la CNN, però, clar, el, diguem. El sabet així, mira, som de Sabadell, el sabet així, el text encara no teixia bé. Allà vaig aprendre, diguem-ne. L'ofici a Bòsnia.

Per tant, d'aquelles primeres cròniques que es recorden per sempre del golf, no destacaries la tasca periodística, sinó més l'experiència i descobrir que aquella feina t'agradava. Correcte. Després segurament és molt recordada el teu pas per l'Afganistan, arribar a zones on absolutament no hi havia hagut cap periodista occidental que pogués trepitjar.

A veure, jo vaig anar a l'Afganistan cap als anys 2010, 11, 12, vaig fer 4 o 5 viatges. I va haver-hi un viatge especial, que jo conec un. Bueno, l'haig conèixer allà, de fet, a l'Afganistan, un fotògraf que es diu Guillermo Cervera, que era fotògraf de guerra, ja li va veure la trampa a tot això, després podem parlar de l'ego, si voleu, i llavors, diguem, es va retirar de l'ofici i es dedica a fer fotografies de surf per tot el món, ara menys viu a Fiji, i ell, diguem-ne, era quan a Kandahar, al sud de l'Afganistan, era quan els americans i el govern pro-americà controlava l'Afganistan, i vam anar fins a Kandahar, allà hi anaven molts pocs periodistes, però ell em va arrossegar a una vall que hi ha al costat de Kandahar, que es diu Argandap, recórrer aquella vall que allà sí que no hi podies anar si no anaves encrustat amb l'exèrcit americà però com que a nosaltres no ens agradava encrustar-nos a res vam decidir fer una cosa que no havia fet ningú 10 anys després de l'inici de la intervenció occidental que és encrustar-nos a l'exèrcit afganès. Es van sorprendre a l'exèrcit abanés quan els vam dir, doncs veniu, així és com, diguem-ne, a l'exèrcit americà, els que s'incrustaven, els vestien de militars, amb protecció i tal, a l'exèrcit abanés, tal com anaven vestits de peix tún, ens vam posar en un parell de cotxes i em va arrossegar, creuar tot aquell avall d'Argandab, va ser un lloc, diguem, més més diferent. Que no perillós. No, no, perillós totalment, perquè els talibans posaven. Aquella vall està creuada per un camí de terra i llavors posaven explosius perquè esclatessin. Ells s'amagaven a cantó i cantó d'aquell camí, hi ha grans extensions de cultiu de marihuana i d'opi i tal, s'amagaven allà i llavors posaven fil per sota la terra perquè els americans tenien desinhibidors i tal, i quan veien el tal, boom, et feien esclatar. I de fet vam veure esclatar un blindat americà a 300 metros.

És que jo recordo a Candajar, un equip de TV3, amb l'Eduard San Juan i el capdavant, van anar a Candajar i anaven amb una caravana de periodistes. Però una de les membres de l'equip tenia necessitats de parar per reorinar. I van parar i es van allunyar de la caravana. Doncs gràcies a això, a la caravana, els va passar això, el que dius tu, de les mines aquestes, i van morir unes quantes persones, uns quants periodistes, i ells es van poder salvar per aquesta casualitat, no? Per tant, era una zona absolutament perillosa i absolutament difícil d'entrar, no?, Diguem-ho clar,

a vegades pixar et salva la vida. Sí. Escolta'm, Plàcit,

on poses el límit tu? Fins on estàs disposat a jugar-te-la? I quina importància juga l'ego en aquestes històries que tens ganes d'explicar, però també de ser el primer a explicar-les i de posar la teva vida en risc?

A veure, jo per una bona història, evidentment, mai mataria. Però potser moriria. De fet, si no, no hagués anat a aquests. No pots parar de dir frases lapidàries, eh? Bueno, soc periodista, passo el dia titulant a la secció internacional de la Bavaria, però. Diguem, l'atracció narrativa és tan forta, és tan forta que. Et fa no veure altres coses, perill, per exemple, determinats perills. I bueno, a l'ego, jo crec que una de les coses més inquietants d'aquest ofici és el frec entre l'amor propi i el dolor alie. Nosaltres escrivim de gent que pateix, però ho escrivim, diguem-ne, Hi ha aquí una cosa que no té solució, una fotografia de guerra, un text de guerra. És bo si té bellesa, si t'equilibri, si t'entra, si està ben escrit. Aquest és un problema que tenia ja el primer fotoperiodista de la història, que és el Goya. Els reforçaments del 3 de maig, estan matant a gent, però allò és pura bellesa. El color, la forma, la composició, una mala foto de guerra desenfocada, no tal, un text mal escrit, no t'entra en el lector. I llavors, aquesta paradoxa que com més. Diguem-li, ballar es atingir, més entra i més s'explica aquest dolor de l'altre.

En televisió som molt més pragmàtics, perquè com que priva molt la imatge, i la imatge ho dius tot, i tens molt menys temps. Tu tens potser una pàgina, i nosaltres tindríem tres paràgrafs. En els tres paràgrafs has de ser molt informatiu, i no pots aprofundir massa amb la gent i amb el que passa al teu entorn. Ser el primer o l'únic d'arribar a un lloc et dona poderío, et dona confiança, et dona un cert benestar, no? I a la vegada, encara que aquest lloc sigui perillós, jo almenys no n'era conscient del perill, perquè tenia tantes ganes d'explicar el que estava passant allà, i això et satisfà molt, i l'ego potser sí que se t'omple, però de satisfacció de saber que. Que has pogut explicar com pateix la gent, has pogut donar veu a les persones que estan patint una guerra injusta o una guerra que no l'han buscat ells, sinó que l'ha buscat algú altre, com són els seus mandataris, no? I sí, hi ha moltes persones amb ego dins de la nostra professió. Jo recordo a Jerusalem que amb aquests de l'ego els dèiem, ho dèiem en castellà, déjame que te cuente. Llavors, quan venia un d'aquests, ja li dèiem, viona, aquest és un. Vigila, que és un déjame que te cuente, no? Un déjame que t'expliqui. És gent que sembla que ho sap tot, que ha viscut moltíssimes guerres, i que tu no en saps tant, i que ell et explicarà la veritat, i que sempre comencen, després de les teves afirmacions, ells comencen sempre amb un no, amb una negació, encara que després vagin a tu, no? I és una mica plasta. Ara no diguis que no, plàcid.

Abans, quan has dit no podem aprofundir, jo aquí no estaria tan d'acord. És a dir, la història de l'univers cap amb dues paraules, Big Bang. Jo als estudiants de periodisme els recomano llegir-li poesia, que és dir, molt amb poques paraules. I teniu el mateix problema quan tu filmes una guerra és com fotografiar-la. Busques l'equilibri, la perfecció. En tot cas, quan l'Ego, fa uns anys, es va fer una exposició aquí al Palau Robert, que afortunadament no em van invitar, perquè eren com 30 corresponsals de guerra catalans i espanyols, reporters de guerra i fotògrafs, que explicaven experiències d'una exposició, i la van titular "Creadores de conciencia". Clar, hòstia, creadores de consciència, és a dir, la consciència no existeix, tu t'eleves com a Déu, la crees i la dones al pobre lector que inconscientment no té consciència. Jo vaig trobar, a l'exposició no estava malament, però el que és el títol, allà vam patinar i allà es veia, diguem-ne, escollint aquell títol es veien moltes coses.

Vosaltres us heu tornat mai addictes de la guerra, al conflicte, a fer aquestes cobertures? Perquè això és un síndrome que ha passat a moltíssims corresponsals, no? Heu tingut mai aquesta necessitat de dir, ostres, no sé, posar el límit?

Jo no em considero corresponsal de guerra, jo soc reporter de guerra, jo soc reporter. Qui no sap fer una crònica des de l'Hospitalet no la sap fer des de Kandahar. M'explico? Jo només he anat a 12-13 guerres amb 38 anys. No estic constantment a la guerra. Si no vaig a la guerra, a mi no passa res. Quants cops l'any vas a Ucraïna? Jo ara, l'última guerra, com si diguéssim, un cop l'any segur. Vull dir que repeteixes els conflictes. Sí, repeteixen els conflictes, però mai es repeteix la crònica.

Jo, en el meu cas, més que reporter, jo era corresponsal, no? I llavors un corresponsal ha de ser una mica un mil homes disposat a assumir-ho tot. Esports, economia, cultura, molta política I quan estàs en un lloc de conflicte, doncs si hi ha guerres, doncs guerres, no? I clar, en el meu cas, jo entro a les guerres acollonit. De sobte em converteixo en un corresponsal de guerra sense haver estat mai en cap guerra. I no saps què fer, no? La pots salvar a la vegada, per això. La pots salvar. Et fa previsor,

et fa curós i et salves. El problema és si la perds, segurament, que et poses més en risc

del que hauries. Exacte, sí. Hi ha gent que passa molta por a les guerres. Jo he vist companys que els hi tremolava la mà el primer dia i que l'endemà tornaven amb un convoy de les Nacions Unides cap als llocs segurs. I no deixen de ser ni millors ni pitjors periodistes. També hi ha el periodista que és més agosarat i que se'n va al front, és el primer. I per mi. Això de l'addicció al front de batalla o ser el primer o addicta a l'acció, a mi em passava que jo no n'era addicta a això, el que passa que mentre hi era estava gaudint de l'oportunitat d'explicar el que estava passant allà. I el problema el tenia quan tornava a casa. Quan tornes a casa et sents com una mica. No sé si és el síndrome aquest postraumàtic o com l'indiquin.

El Ramon Lobos va fer un fart d'escriure llibres al voltant també d'aquesta tornada i de com necessitava esterrufar-se el sofà durant setmanes i que ningú li digués res. I a vegades associat també amb accessos i ell havia reconegut que hi havia hagut moments en què.

La meva medicina era continuar treballant molt. Jo em recordo a la Guerra de Gaza, quan vaig tornar a Jerusalem, Em sentia això, em sentia fatal. Tenia moltes ganes d'estar a casa meva i descansar i al meu llit i la tranquil·litat de la ciutat, però no podia. Llavors me n'anava cada dia fins al front amb cotxe i feia reportatges amb els tanquistes israelians o amb l'ambient que hi havia per allà i tornava cada dia. I eren uns quants quilòmetres. I això em mantenia viu. Plàcit.

El pitjor no és tornar a casa, el pitjor és tornar a la redacció. No sé si m'explico en tot cas la por la por és un mirall també de tu mateix però per mi el que em dona més por és no enviar la crònica a temps o escriure-la malament i següent molta gent ho llegirà i és com un examen a mi em fa més por això que els missils.

¿No t'immunitzes també davant de tanta tragèdia a vegades? O sigui, això que Puigdemont també parlava, del cinisme amb què et pots acabar convertint, o normalitzant fins i tot. Sí, però insisteixo que jo,

com que he fet 12 guerres, tot i que he anat diversos cops a aquesta guerra amb 38 anys, a vegades he passat 7 anys sense anar a cap guerra. I a més, igual pitjor és quan un reporter o un fotògraf és ja addict a la guerra. Perquè llavors vol dir que no se sap explicar a si mateix i si no et saps explicar a si mateix no saps explicar als altres.

Jo crec que hi ha una cosa que és el cinisme, també és una prescripció facultativa dels psicòlegs, que li diuen cinisme salvador. I que jo, almenys, amb els companys, quan hem estat en alguna guerra, s'ha practicat. I és a la nit, quan et trobes a l'hotel, parlar de qualsevol banalitat, de qualsevol cosa que no tingui res a veure amb l'actualitat del dia, per molt malament que ho hagis passat, per desinhibir-te, per sortir una mica d'aquella bombolla en la que estàs ficat. Y yo sí que he pasado por. Sí que hi ha passat por i por per les bombes però sobretot a Gaza per exemple o a Kobani quan hi va haver l'atac de l'estat islàmic a Gaza durant el dia no mentre estàs treballant no te n'adones tens un objectiu clar vas cap allà i gaudeixes de la feina que estàs fent perquè és com un servei públic però la por és a la nit almenys em passava a mi quan estàs a l'hotel sol després d'haver sopat amb els companys i tot te'n vas a l'habitació. I continuen caient les bombes i les sents allà i és un soroll esfereïdor és un soroll que s'obre al món al teu costat i allà passes por.

No, el que deia abans, per mi, jo no tinc ni molta por ni massa por, que vull dir, és normal en aquest sentit, però ja et dic, per mi l'atracció, la història m'atrapa tant que et tapa una mica la por i en tot cas tenir por és bo. És un mirall de tu mateix i et fa prudent. I el que deies tu de companys amb por, jo l'any 92, a Sarajevo, no hi havia electricitat, vaig arribar a escriure alguna crònica a mà, i me'n recordo un noi anglès, periodista jove, que estava amb mi al costat, escrivint la seva crònica en un bolivic, que va mossegar tant, tant, tant, que aquell bolivic va quedar com. I hasta m'arrepenteixo de no haver-lo agafat, perquè aquell boli és com una escultura de la por.

I totes aquestes històries personals, testimonis, que ajuden també a nodrir les vostres cròniques, que us hi relacioneu, que hi conviviu fins i tot però que hi ha un moment que també us recorden que vosaltres sou els privilegiats, que sou allà treballant i que podeu apretar un botó i tornar a casa si hi ha una emergència i ells es queden allà. Aquestes històries us les emporteu a casa també o sabeu marcar una distància?

Plàcit. No, jo sé marcar la distància. Mira, el Pérez Reverte, en el llibre aquell que va fer Territorio Comanchet, dels periodistes, diu, clar, ell té la visió èpica. Nosotros vemos más allá del bien y del mal. Nosotros no somos la madre Teresa de Calcuta. Bueno, no sé, jo crec que la mare Teresa de Calcuta, ratejant cossos de laprosos a l'Índia durant mig segle, ha vist més enllà del bé i del mal que el Reverte, jo i tots nosaltres.

No t'immunitzes però jo tampoc no em portava les històries cap a casa sí que les explicava sobretot aquelles històries humanes que m'havien copsat molt que m'havien ferit una mica però no sé si el símil és bo però vendria a ser una mica com els metges que no se'n poden emportar el dolor de tots els pacients a casa seva perquè acabarien no sent un bon metge.

Dius que el que et funcionava Albert era que a vegades parlar de banalitats amb companys o altres persones que t'acompanyaven en aquest viatge o en aquesta corresponsalia. Hi ha temps pel gaudi també mentre s'explica una guerra? És a dir, heu arribat, si m'ho deixeu dir, a fer gintònics també en un moment en què la situació estava molt fotuda per una necessitat de dir és que necessito descomprimir-me d'això? Jo, en les guerres, no.

Estava tan, ja et dic, immers en el que estava passant. Sí, de cas, una mica, el que et deia de cinisme salvador, sí, una miqueta de conya, no? En les guerres, no, però jo recordo, per exemple, el Katrina. Bueno, també era una altra manera, una guerra, l'huracà que va assolar Nova Orleans. Hi va haver un moment en què uns soldats nord-americans van reobrir un bar de Bourbon Street, que és el carrer més famós d'allà, i van portar tequila, sal i llimones, i cada dia de la nit ens trobàvem allà els periodistes i soldats a vendre un tequila d'aquests soldats.

Bé, és que a la guerra la gent que la pateix també ja gaudeix, eh? A la guerra la gent s'explica acudits, fa l'amor, és a dir, la tendència a gaudir no és només dels periodistes. Jo ho posaria. El debat o aquest tema en un altre terreny paral·lel, que és com molts periodistes gaudeixen del dolor de l'altre perquè així tenen una bona història. Per això el Gaziel en una crònica de la Primera Guerra Mundial ho diu. Estava en una trinxera francesa, amb tres o quatre periodistes més, veu un avió francès volant per allà, veu un avió alemany, Primera Guerra Mundial d'aquests periodistes, biplans i tal, l'avió alemany toca el francès i llavors el francès sembla que està allà volant que cau, no cau, cau, no cau i el gazel diu en el fons, tots nosaltres estàvem esperant que caigués perquè així tenies la crònica perfecta bé,

sí, una mica el cinisme, no? en aquest cas. Som als suplements, som a Catalunya Ràdio, estem serrant amb el Plàcid García Planes i l'Albert Elfa, dos corresponsals que els ha tocat fer cobertures en diverses guerres diferents. El Plàcid García Planes s'ha fet un fart de viatjar cap a Ucraïna aquests últims anys. T'atreveixes a posar un termini per dir que aquesta guerra a Europa s'acabarà?

No, a mi m'aterroritzen els anàlisis, que és el que deia abans de les matemàtiques. És a dir, que al final els. Per què no m'agraden els números? Perquè res em quadra. I en el món res quadra. Cap think tank va preveure que el Bashar al-Assad cauria en 11 dies. Cap think tank va preveure que el Putin invadiria Ucraïna. Cap think tank va preveure que els ucraïnesos es defensarien tan bé. M'explico, cap think tank va per veure les primaveres àrabs, ni que guanyaria el Trump a la primera d'això. I bé, tot té un punt tan irracional, tan volàtil, que dir, mira, la guerra d'Ucraïna acabarà tal, no m'atreveixo.

I tu, Albert? Tu tampoc t'agraden les matemàtiques per això que explica el Plàcit,

perquè res et quadra? Res em quadra, i a més ara aquí hi afegiria jo els algoritmes, la intel·ligència artificial, les noves tecnologies, les guerres aquestes tecnològiques, que a més són les que trenquen tots els esquemes, les que trenquen totes les previsions i les que intenten dominar l'opinió pública i portar-la cap on elles volen. És una altra guerra. Alguna cosa més? Només dir-te que jo crec que s'ha de ser pragmàtic i que tot és molt complicat i que seran guerres diferents i que de cara al futur jo els hi dic als meus fills que no té per què ser tan negatiu el futur tampoc. Sí que els hi dic sempre que s'esforcin, que gaudeixin i que siguin acusarats com ho he estat jo.

El fet d'anar a fer aquestes cobertures, algunes d'elles ja en qualitat de pare. La paternitat us ha fet replantejar la feina que fèieu i com la practicàveu, Plàcit? Bueno,

la paternitat és una altra guerra. No, jo seguiré anant a Ucraïna, potser a altres llocs, però un cop l'any seguiré anant a Ucraïna i jo crec que la meva filla encara és petita, però hi estaria d'acord.

Jo he pensat sempre molt en la meva família però la meva companya és periodista també per tant ja sap de què va a l'ofici i la meva família sempre ha estat molt orgullosa de la meva feina i això m'ha donat força i per continuar i per fer tot el que he fet.

Avui amb l'Albert Telfa i el Plàcid García Planes, una xerrada al voltant de les corresponsalies de guerra. El Plàcid, que no s'atreveix a posar un termòmetre ni un cronòmetre a aquesta guerra, que va pels cinc anys ja, no, Plàcid? Cinc anys.

No ens ho hauríem imaginat mai. Però jo el dia que vaig entrar a Ucrania. I que Zelensky hagués

aguantat també 5 anys al capdavant de la manera que ho ha fet. Aquell senyor que era actor, un actor de sèries secundàries, no? Correcte. I que ha tingut la capacitat d'equacionar tot un país i oposar resistència a Vladimir Putin. Tot és sorprenent. Volies dir alguna cosa més?

No, jo vaig entrar, vaig substituir un company el tercer dia de guerra, vaig entrar a Ucraïna, vaig entrar per un pas fronterer secundari, era de nit, començava a nevar, a l'altre cantó no hi havia res, perquè no hi havia cap poble, cap ret, es feia fosc, i llavors hi havia un grup de subsaharians que sortien d'allà, treballadors o estudiants de medicina, nigerens, que estaven així coplant tots uns als altres per donar-se calor, A sota, un gran cartell que direccionava cap allà hi ha les restes de trinxeres de la Primera Guerra Mundial. És a dir, fem guerres sobre guerres i, malauradament, jo crec que seguirem fent guerres sobre guerres.

Albert Elfa, Plàcid, García Planas, moltes gràcies a tots dos per haver-nos acompanyat en aquesta tertúlia de corresponsals. Farem una pausa i parlarem amb una persona que d'arquitectura ens sap un pou, també per compensar les mancances de l'Albert i del Plàcid. És Eric Harley, ell és investigador, divulgador, sobretot en qüestions d'urbanisme, d'arquitectura, especialitzat en estudis urbans i també en la composició de moltes ciutats com Barcelona, amb algunes decisions arquitectòniques a vegades controvertides. També ara que parlem tant d'habitatge, doncs segur que. Serà interessant de sentir l'Eric Harley. Gràcies a tots dos, que vagi bé. Gràcies, bon dia.