Preguntes impertinents a Carles Puyol: "Es pot aixecar una Copa d'Europa amb aquests cabells?"

El suplement, amb Roger Escapa.

Marina Laminos, bon dia i bona hora de nou. Molt bon dia. Una temporada més al Suplement, cada diumenge un recorregut sonor a través de l'Arxiu de Catalunya Ràdio. Avui on ens aturem, Marina?

Doncs avui ens endinsarem en un programa esportiu a més, en aquesta casa, la mitjanit de la temporada 2004-2005, per tant, fa més de 20 anys ja, un programa que es deia Teva meva. Teva Meva, amb Jordi Turria i Coia Ballester. Efectivament, un programa que presentaven en Jordi Turria i la Coia Ballester, amb moltes veus conegudes, a més, del departament d'esports d'aquesta casa. Alerta, eh? Any 2004.

La selecció de Catalunya d'hoquei patins ha fet avui a Blanes el seu debut oficial a la Golden Cup. Si et sembla, anem a Blanes, Jordi. Abans, però, no ets la colla Ballester, no? No, es confirma que no soc la colla Ballester. Anem cap a Blanes. Eduard Solà, bona nit. Hola, bona nit. La selecció ha guanyat als Estats Units primer, però en canvi després ha perdut contra l'anfitrió, precisament, el Blanes.

Veus molt conegudes, eh? Eduard Solà, Albert Banet, amb aquest fil de veu molt més agut. Sí, tampoc ha passat tants anys. Bé, 22 anys. Bueno, sí, 22 anys. 22 anys et canvia la veu. I també hi havia Ruth Vilán

en aquest programa. Exacte. Veig la Ruth Vilà, això vol dir que anem per les quatre preguntes impertinents. A qui has atacat avui? No l'he atacat, eh? No, perquè avui si l'ataco potser surto perdent jo.

La Ruth Vilà, que en aquest programa feia una secció dins del Teva Meva que es deia, efectivament, tal com sentien. Preguntes impertinents, que bàsicament era això, agafar esportistes de primer nivell, de qualsevol disciplina, i a partir d'aquí anar rebuscant una mica i trobar la pregunta més punyetera. Ahir, de fet, precisament, recuperàvem una d'aquestes accions, una d'aquestes preguntes impertinents, una del 12 de setembre de l'any 2004, per tant, ahir feia 22 anys. Doncs aquell dia, les preguntes impertinents de la Ruth Vila van ser el capità del Barça d'aquell moment, el 2004, que llavors era Carles Puyol, i és un document que, més enllà d'aquest tall que recuperàvem ahir breument, el guardem sencer a l'Arxiu de Catalunya Ràdio, per tant, jo crec que val la pena de recuperar-lo completament.

¿Et molesta aquesta imatge de que Puyol només és piticollons?

No, la veritat és que sí que s'ha parlat molt d'això i és una de les meves qualitats i sí que intento lluitar al màxim, donar-ho tot, i a part jo crec que hi ha altres coses, però cadascú pot opinar el que vulgui.

Ruth Vila, que va a buscar Carles Puyol, un capità que és recordat per tenir aquell caràcter, els que vam créixer amb aquell Barça, doncs aquelles imatges de Carles Puyol a l'eix de la defensa, la Ruth li fa notar aquest caràcter que té, va una mica més enllà i li pregunta també sobre la seva capacitat d'autocontrol.

No et fem gaires crítiques, jo te'n faré una. ¿No et falta autocontrol? A vegades, per arribar a pilotes gairebé impossibles, no pots arribar a perjudicar l'equip amb lesions que després poden durar una baixa llarga o coses així. ¿No et falta autocontrol?

No, jo crec que no, perquè jo és el que he dit abans, jo surto al camp a donar-ho tot i lluito totes les pilotes. Si després tinc una lesió, que gràcies a Déu no he tingut tampoc lesions molt importants, i l'any passat sí que vaig tenir lesions, però van ser tot per cops, que no van ser jugades tampoc, una va ser saltant de cap i m'han donat un cop, però després el demés, si després estic jo lesionat, doncs jugo una altra i no passa res.

Em sembla que té molt mèrit per totes dues parts. D'una banda la Ruth Vilar, que també atreveix-te a plantar-te a demanar Carles Puyol i preguntar-li segons què.

No és fàcil d'entrevistar, el Puyol no hi gran gaire

dels micros. I, d'altra banda, també molt mèrit per part del futbolista, en aquest cas, que respon amablement a totes aquestes preguntes que potser molta gent pensem i pocs ens atrevim a fer, doncs la Ruth les feia i ells les responien i li demanava això sobre l'autocontrol. Més coses, per exemple, context, any 2004, per tant, Laporta, que era president des de feia un any, el seu primer mandat, i en aquell moment Sandro Rossell era el vicepresident del Barça. Doncs bé, precisament, Rossell havia pronunciat aquells dies una frase. Que, alerta, va motivar una altra pregunta impertinent de Rutbila Carles Puyol.

Durant aquests anys s'ha fet la sensació a vegades que aquest vestidor era campitxa?

No, l'únic que. Bueno, pues. Sempre s'ha parlat molt als periodistes i s'ha dit que no hi havia ni bona relació ni res. I jo crec que tot això és fals, perquè dins del vestidor sempre hi ha hagut molt bon ambient i ens hem portat sempre molt bé.

Campitxa i Reisca, si voleu, era una frase que havia pronunciat aquells dies Sandor Rossell, després ho expliquen i ara ho sentirem també, però abans la meva pregunta impertinent preferida d'aquesta secció.

¿Tu creus que amb aquests cabells pots recollir una Copa d'Europa?

Una Copa d'Europa, una Lliga i una Copa del Rei.

Finalment, efectivament,

Carles Pujol. Ell no va fer mai cap promesa de repar-se si guanyava un Mundial, que el va guanyar, una Champions, o tenir-se. Ell va ser fidel i ho continua sent, perquè continua bullint aquesta cavallera i té la sort, per exemple, que no n'ha perdut, que no li ha caigut el cabell.

Aquesta cavallera vestida i pintada de color rosa hauria estat també maca de veure, en tot cas, a Carles Puyol, que va aixecar més que una Copa d'Europa amb el Barça, concretament tres, sis lligues, dues Copes del Rei, triplet inclòs, i aquestes eren les preguntes impertinents que li feia la Ruth Vilar l'any 2004 al Teva Meva. Ruth, ja l'has apretat, però el Carles se la sap llarga.

És que els futbolistes de tòpics en saben un munt, tot i que li diem aquest campitxa que ha fet famós el Sander Rossell en el reportatge aquest de Barcelona Confidencial, però els futbolistes de tòpics en saben una pila. Home, a Rossell té darrere bastantes rodes de premsa. Sí, sí, sí, per saber-se'n sortir.

És una secció que va deixar grans moments i a l'arxiu guardem uns quants documents del tema meu. Per tant, també el que he volgut fer avui és recuperar d'alguna manera les que li havia fet uns dies abans, en aquest cas el 8 de setembre d'aquell mateix 2004, precisament. El vicepresident del Barça, Sandro Rossell, un Sandro difícil de trobar, però la ruta efectivament ho va fer. Tenim un Sandro avui.

Sí, sí, hem hagut d'anar a casa seva i fins i tot a casa del Sandro, perquè és un home molt ocupat, gairebé no para per casa, i el vam haver de saltar al seu domicili. És molt complicat de trobar aquest home. Sí, sí, perquè quan no és a Berlín és al Brasil, i quan no és negociant d'altres coses, i és complicat, és complicat.

És d'aquests personatges que potser donava per més de quatre preguntes impertinents, o no?

Sí, quan l'hi vas fent et va ser ben greu fer-li, perquè vas descobrint que és una bona persona el Sandro, però sí, segurament sí que donaria per més de quatre preguntes impertinents.

En qualsevol cas, la secció són quatre preguntes impertinents. I així ho hem fet.

Aquestes són les quatre preguntes. Sandro Rossell, l'any 2004. Per tant, aquí posem-hi una mica més de context perquè la història sé que més o menys ens la sabem. Era un dels piles forts d'aquella primera candidatura de la porta. Ells dos és veritat que mai havien acabat de tenir bona sintonia. Després la cosa va acabar com va acabar. Sandro, l'any 2010, que pren el relleu de la porta a la presidència. En tot cas, la Ruth troba el Sandro i li fa les quatre preguntes.

Tots analitzant l'ascendència de Cruyff sobre el xic i sobre Laporte, resulta que havíem d'analitzar l'escolari sobre Rossell?

No, jo crec que s'ha d'analitzar l'ascendència i les influències de tothom sobre tothom. Això és com una gran família que tothom té la seva a dir.

Les desavenències amb Laporte han estat una qüestió d'ego?

No, les desavenències amb la porta són unes discussions creatives i constructives dintre del club de tindre diferents punts de vista de com enfocar la gestió del club. És tan simple com això. Però dintre de la discussió positiva que tenim creiem que el que fem és millorar el club i construir-lo amb més diversitat d'opinions.

Moltes pilotes fora de Sandro Rossell. També quan li pregunta, li demana per un altre expresident del Barça, que entra en joc també, Josep Lluís Núñez.

Per la teva feina seria més fàcil tenir un president com el Núñez, que no era gens futbolero?

No, no, no estic d'acord, el Doñet sí era futbolero, però no, no, per la meva feina, el millor és tindre un president com el Joan Laporta, sense cap mena de dubte.

I li he demanat també, aquesta Junta és una Junta de xulos? Aquesta Junta Directiva són una mica xulos?

Una mica xuletes sí, però això ja forma part d'estar en una Junta Directiva, no? Molt polític aquí, molt diplomàtic.

Molt políticament correcte, Sandro Rossell.

Una mica políticament correcte.

Jo crec que sí, que en les que refereix a Laporta vol deixar ben clar que ell és al costat del seu president, però el que és una evidència o el que ens estan demostrant els fets és que tanta proximitat sembla que no hi ha.

No, i així va anar la cosa. No, ja ho apuntàvem bé.

Per tant, les preguntes impertinents al Sandro. I una altra secció que guardem a l'arxiu, també, que crec que val la pena de recuperar, és les preguntes impertinents al Miguel Indurain. 3 de novembre, en aquest cas del 2004, en aquell moment, Indurain feia un pinet com a actor, juntament amb molts altres esportistes que van participar a l'espectacle del tricicle per celebrar als 25 anys de la companyia, un espectacle que hi va passar a Indurain, també a Stoïkov, a Àlex Correia, fins i tot Ronaldinho va pujar a l'escenari amb el tricicle. Doncs bé, la Rutka es va colar als assajos.

Miguel, emocionant és que ets tu i dalt d'un escenari amb el tricicle en una bicicleta estàtica i fent de mime.

Bueno, yo en esta vida hay que hacer de todo. No, también hay que colaborar un poco y luego la idea es que todos pasamos

un I passa també per les preguntes impertinents.

Cada vegada que et veig penso quina poca planta té Miguel Indurain de ciclista.

Pues sí, la verdad que me he salido un poquito de lo que es un poco la imagen del ciclista. No, hoy en día ya hay unos cuantos que se parecen y sí, grandotes, pero luego que se dediquen a las grandes vueltas ya es más difícil, siempre se dedican a cosas un poco más sprints,

más de fuerza. I alerta amb aquesta, perquè després la reacció paga la pena de recuperar-la.

No sé si t'haurà sorprès tant com a mi els nous mètodes per evitar els controls antidopatge. Això que ha sortit ara del penis aquest que s'enganxa a una orina falsa, a les transfusions de sang. Què ens està passant amb aquest tema? Bueno, pues no lo sé,

todo eso ya no es una cosa que también. Es un poco la vida misma, que está complicada y el deporte también está complicado. Lo bueno es eso, que se detecten y que para el mismo deportista y para todos que haya un método claro y que sea bastante exigente y que intenten cumplirlo.

¿Y la reacción a l'estudi dels presentadors del Tema Meva? Que s'ha posat vermell amb això del penis fals.

Quan li anava a explicar. Pertinent és poc, eh? Jo ja estic culo i he pensat, ui, ara que no el facis el del penis fals.

Impertinent, és poc, això, eh? Però si ha estat molt moderada. Teva meva, el programa d'esports de la mitjanit de Catalunya Ràdio, temporada 2004-2005, amb el Jordi Turria i la Coia Ballester i les preguntes impertinents de la Ruth Vilà, que avui hem recuperat i aquí enviem una fortíssima abraçada. Marina Laminos, moltes, moltes gràcies. A vosaltres. 6 minuts per la una del migdia, recta final d'aquest programa, petitíssima pausa i ara comencem a recollir. El suplement, amb Roger Escapa.