Lleis fetes a mida? Concessions més llargues que les autopistes
Les concessions són autoritzacions per a un període determinat i que comporten determinades condicions i obligacions. Per exemple: el volum d'aigua que es pot desviar, o la que s'ha de deixar permanentment al riu per preservar-ne l'ecosistema.
El documental "Kilowatts d'aigua. El negoci del segle" posa de manifest com els canvis de les lleis han beneficiat les grans empreses elèctriques. En declaracions al "Sense ficció", Endesa, la propietària de la majoria de centrals, ha negat nega cap tracte de favor. Els organismes públics que gestionen les conques a Catalunya desmenteixen que hi hagi irregularitats o pròrrogues il·legals, com denuncia la CUP. L'ACA i la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre asseguren que tot s'està fent d'acord a la normativa. Molts càrrecs públics reconeixen -més en privat que en públic- que s'han esgotat els terminis, però que no aixecaran un dit per no perdre els impostos que paguen les elèctriques als ajuntaments. Però què diuen exactament les lleis que regulen els aprofitaments hidroelèctrics i com han anat canviant amb el temps?
L'aigua és de tots, per utilitzar-la cal un permís
Segons la Constitució espanyola (articles 45 i 132) l'aigua és un "recurs natural escàs" i com tots els recursos naturals, és un bé de "domini públic". En altres paraules: és de l'Estat i per utilitzar-la, s'ha de demanar una concessió.
1879: Les primeres concessions eren perpètues
La primera llei que regula els aprofitaments dels rius i barrancs es remunta a més d'un segle enrere. La Ley de aguas de 13 de junio del 1879 establia que cal una autorització on s'estableixen quants metres cúbics es poden utilitzar. L'administració se'n desentén, si disminueix el cabal per la raó que sigui. Però el més important és que "els salts d'aigua, fàbriques i establiments industrials" passaven a ser de "propietat perpètua" (art. 159).
1921: Límit de temps
Els legisladors van reconèixer ben aviat que la llei del 1879 "no havia previst la construcció de grans salts d'aigua". Unes grans infraestructures que es van multiplicar amb l'entrada al segle XX, per la necessitat d'electrificar les grans fàbriques i ciutats. La llei "no permetia regular de forma adequada". Per això, es va aprovar el reial decret del 14/6/1921 per "limitar el temps de la concessió". S'aplicava a totes els concessions en curs i les que es demanessin a partir d'aleshores. Per a les anteriors, es mantenia la perpetuïtat. Ara bé, si demanaven "una pròrroga per acabar les obres", no se'ls podia concedir sense sotmetre-les al "nou règim de concessions". El termini inicial era de 65 anys des de l'inici de l'explotació (art. 3). Es considerava que "era temps suficient per poder amortitzar el capital destinat a la construcció o explotació, i obtenir rendiments importants". Passat el termini, totes les instal·lacions havien de revertir a l'Estat.
1922: 75 anys de termini
Ràpidament, l'experiència va aconsellar modificar el reial decret del 1921, "en harmonia amb les necessitats modernes". Només un any després, es va aprovar el RD del 10/11/1922 que deixava definitivament el límit en 75 anys, i establia que el rellotge començava a comptar a partir de "la data en què sigui autoritzada l'explotació". Un cop esgotat el termini, "en tots els casos revertiran gratuïtament a l'Estat i lliure de càrregues tots els elements que constitueixin l'aprofitament i tot el que s'hagi construït" (art. 3).
1985: Sense excepcions, 75 també per a les antigues
Van anar passant els anys i, precisament quan els primers aprofitaments de les grans centrals del Pirineu, construïdes les primeres dècades del segle XX, estaven a punt de complir els 75 anys d'explotació, el govern de Felipe González va aprovar una nova Llei d'Aigües (Ley 29/1985). Posava fi definitivament a la perpetuïtat de les més antigues. Ara bé, incloïa una disposició addicional transitòria que els atorgava 75 anys més. Així doncs, la llei incorporava una excepció que traïa l'esperit de la llei, que era posar un límit per a totes les centrals. A la pràctica, donava 75 anys suplementaris als 75 que ja portaven d'explotació. Per tant, 150 anys de concessió, el que porta a alguns juristes a parlar d'un termini quasi indefinit o perpetu. "De facto", era una pròrroga, perquè es començava a comptar a partir de l'entrada en vigor de la llei, l'1 de gener del 1986; en lloc de l'entrada en funcionament de les instal·lacions. Això explica per què la data de finalització de moltes concessions s'acaba el mateix dia. A més, la llei donava tres anys per legalitzar la nova situació.
1986: Deu anys extres
Tot i el marge de la llei del PSOE, el reglament que la va desplegar (RD 849/1986) encara va estendre el "límit màxim" deu anys més, amb el pretext de poder amortitzar obres (art. 154.1).
2001: Més marge per amortitzar obres
La reforma que va fer el Partit Popular (RD 1/2001) en època de José María Aznar, amb Jaume Matas com a ministre de Medi Ambient, va mantenir el marge als particulars i empreses que tinguessin una concessió. Si és "absolutament necessària" la realització d'obres, la concessió "podrà prorrogar-se amb un límit màxim de 10 anys" per amortitzar-les. També estipula que tenir una concessió no garanteix que baixi prou aigua pel riu i, per tant, que es pugui disposar del cabal concedit. I deixa ben clar que la "prova de la existència" d'una concessió i la seva situació és la inscripció que consti al Registre d'Aigües. Això contrasta amb la informació que hi figura, com es pot veure al mapa elaborat pel "Sense Ficció" amb tots els aprofitaments. Es pot comprovar com la informació pública dels registres oficials té errors i llacunes.
2003: 75 anys màxim, pròrrogues incloses
Un parell d'anys després, la Llei del Patrimoni de les Administracions Públiques (Ley 33/2003) fixa ben clar: "El termini màxim de duració, incloses les pròrrogues, no podrà excedir els 75 anys" (art. 93.3).
2020: La justícia precisa...
La disposició transitòria de la llei del 1986 semblava el blindatge definitiu perquè les concessions més antigues es poguessin estirar fins al 2061. Però una sentència de l'Audiència Nacional del 28 de febrer del 2020 (SAN 585/2020 - ECLI: ES:AN:2020:585) referma que els 75 anys són un "termini màxim improrrogable". Davant de qualsevol dubte, els jutges aclareixen: "Quin sentit tindria que una norma bàsica fixi un termini de duració de les concessions si després cada llei especial pot establir-hi excepcions" (...) "la llei de patrimoni no compliria la seva funció si les normes especials com la de l'aigua poguessin determinar un termini superior."
