Qui són els candidats per substituir Christine Lagarde al capdavant del BCE?

El suplement, amb Roger Escapa. Yo me voy a dar de baja del ABC. Me costaba, digo, pero ¿cómo honro mejor a mi padre? Ahora seguro. Yo le honro mejor si me doy de baja, porque mi padre no podría entender que usted escribiera en el ABC. Ahora sí va en serio. A ver, esa niña, joder, que tiene derecho a hablar. Que todos vosotros sois muy feos, joder. Me tendrán que echar a tiros.

La Semana Tràgica.

D'aquí una estona el suplement cap a dos quarts d'onze. Avui en aquest estudi Roger Carandell, Marta Montaner i Juliana Canet, Premi Ondas pel que no sorti d'aquí. Els posarem la catifa vermella per donar-los l'enhorabona. Avui una conversa amb tres companys de Graella inflats com un peix globus. Aquí volem donar l'enhorabona també per aquest gran premi merescudíssim que han rebut recentment. Abans, però, cada diumenge a les 10 del matí, la setmana tràgica del Ion Sindreu i el Toni Rodón. El Ion Sindreu és editor d'Economia Global Arroyo i 3 Breaking Views. Hola, Ion, bon dia. Bon dia. I el Toni Rodón és doctor europeu en Ciències Polítiques i professor de la UPF. Hola, Toni. Bon dia i bona hora, què tal? Molt bé, i vosaltres?

Molt bé, Escapa, m'has agradat molt recitar amb la vaca sega. Ah, sí?

Bueno, això és d'ahir, eh? Ah, ahir. El que passa és que com que. Consumeixes el suplement a través de la xarxa. No, no, que a ti tenia son i m'ha sortit, m'ha sortit a la xarxa. Clar, perquè l'algoritme et despista, però és la vaca cega és d'ahir. A vosaltres, bueno, és que ahir a la tertúlia del suplement vam repassar alguns dels textos que ens vam fer memoritzar a l'escola, entre ells el boig per a tu de sau.

La meva filla s'ha hagut de prendre un poema aquesta setmana.

Però no és el boig per tu, en aquest cas, ni. No és el boig per tu, ni la vaca sega. Ni la vaca sega, ni. Què has hagut d'aprendre?

Res, un poema sobre un cadell. A veure, té 4 anys, tampoc. És el que li toca, no?

Sí, sí. Vosaltres què us van fer memoritzar a l'escola, Toni?

No, moltes coses. Jo soc del 85, per tant encara soc de l'època en què memoritzar no era un tema i per tant havies d'entrar en tant memoritzar. Crec que en alguna assignatura fins i tot ens memoritzàvem un poema o un fragment cada trimestre perquè després l'analitzàvem sintàcticament fent arbres i aquestes coses.

La ginesta de Joan Maragall, aquesta no l'havies fet tu?

No, de Joan Maragall nosaltres vam fer La vaca cega. Jo també, sí. I després, doncs, clar, vas cobrar molt cap a Pere Quart, perquè Sabadell. Sí, és cert, sí. I després, doncs, altres clàssics, no?

Que passa que la vaca se ja escapa. Els versos, sí. És preciosa, però és d'orilla, eh, per una criatura o per un nano. Vull dir, no seria la cosa més agradable del món.

Bé, però és que potser no era un nen, eh, aquí. Jo crec que això potser ja érem una mica més adolescents o preadolescents, si més no. No sé exactament quan. I després els versos de Nadal, que això encara es porta. És a dir, almenys el vers sí que el fan memoritzar. Encara. A veure fins quan dura, però de moment sí. Tu fins quina edat vas pujar del de la cadira, Ion?

Ui, de versos? No gaire. Això es va acabar molt ràpid. Jo recordo, no ho sé, quan era molt petit potser, però no ho sé. Això a la ESO ja no es feia tot això, no? Almenys ja no ho recordo.

A la ESO ja no. Tu la Ginesta encara la recordes? No, no, no. I de fet és curiós perquè l'altre dia hi pensava. Jo sí, jo sí que me'n recordo. No estic llegint, no l'he buscat, no he fet una cerca ràpida a Google. Però jo tinc la sensació. La ginesta altra vegada, la ginesta amb tanta olor, és la meva enamorada que ve al temps de la calor. Com continua? Bravo. No, no, no. Per fer-li una abraçada i pujar-te al del Serrat, de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Sempre has estat un romàntic, que aquestes coses van bé. No, és el Lion el que l'ha volgut recuperar. Digues, digues.

No, que jo deia que des que vaig tenir fills i no dormo a les nits, el meu cervell ha destruït tota aquesta informació. Ja no hi és.

Doncs Toni, tu no tens excusa.

No, no, però és que jo, com que això sempre m'ha interessat, a mi m'ha interessat això sempre des d'un punt de vista instrumental, per passar el platet, eh? Per tant, me memoritzava per fer el recital i després anaves passant, a més jo vinc d'una família molt gran, i així el millor moment és quan arribaves als avis, que eren els més generosos.

I et donaven algun bitllet, o sigui, quan et donaven un bitllet era una cosa extraordinària.

Sí, sí. Clar, a l'època hi havia menys de bitllets. I allò durava, eh? I evidentment, no sé per què ho volia, perquè després ho guardava la guardiola, el porquet, i tampoc m'ho gastava. Però bé, era una acumulació del capital, bàsicament. Clar, és que jo el tema és que,

com a fill únic, net únic i tot únic, mai vaig haver de competir pel capital, saps?

Jo el capital era lliure o implícit. Així ha sortit el més capitalista de tots d'aquest espai. Jo, del record del verset de Nadal, el que em ve al cap és, sobretot, ara començarem a explicar batalletes, que no era el que teníem previst avui, però. La imatge de quan ja tothom anava una mica engatossat, els adults, i nosaltres érem nens, i havíem fet el moment del vers amb tots els cosins, posar-nos sota la taula i cordar els cordons de les sabates dels tiets. I sempre començaves pel tiet més. Vull dir, aquell que potser no. Bé, és que m'estic posant en un terreny que no toca. Que no t'agradava tant. Sí, i et dedicaves a cordar allò, a cordar. Però escolta, això és esclavisme, no? Per això, per què es fa? No ho havia sentit mai. No ho sé. Bé, escolta, m'havíem de parlar de Cristin Lagar i de Donald Trump, que s'ha fumut una patacada, que de mica en mica es va recuperant, perquè l'última decisió del president dels Estats Units, de l'encara president dels Estats Units, és que li ha proposat, veurem si acaba acceptant, sembla que de moment encara no, però bé, veurem si és un globus sonda, doncs ha proposat, en aquest cas, Dana White, aquest controvertit empresari exlluitador, ser el nou portaveu de la Casa Blanca, que és un càrrec que dura poc, perquè l'última persona crec que va durar 5 dies. Cati Zakaria va dimitir 5 dies després d'assumir el càrrec, i necessita algun cop d'efecte a Donald Trump, veurem si el cop d'efecte és que aquest exlluitador acabi acceptant ser el nou portaveu de la Casa Blanca. La pregunta que estic fent aquests dies és, dins del pronòstic que fèieu tots que a Trump li tocava un revés electoral, Us esperàveu cap al mes tant el Congrés com el Senat de la manera que ho ha fet, aquesta desfeta tan contundent, Toni?

Bé, totes les enquestes, i ara que és molt popular dir que les enquestes ho fan molt malament, trenquem una llança a favor d'elles perquè és el que apuntaven a grans trets.

Es van equivocar, Toni, es van equivocar. A la baixa. Espera, espera, amb què? Es van equivocar a la baixa. Sí, correcte, sí. La diferència que van treure els demòcrates en positiu i les enquestes no la van ensumar. A nivell absolut es van equivocar força, de fet, més que la mitjana.

Sí, sí, sí, és a dir, la direcció de la victòria era clara, el que no ho van encertar del tot és la magnitud de la victòria. Aquí, l'interessant per mi són dues coses. La primera és que quan els líders perden, hi ha una cosa que, hi ha una tendència força general, que és que en lloc de la gran majoria fer una reflexió, intentar, intentar, diguéssim, cooptar part de l'agenda del rival, per dir allò d'hem entès el missatge, En general, la majoria d'ells intenten tornar als orígens i fins i tot es radicalitzen una miqueta més. Això dona el tram, és complicat que es radicalitzi més, però aquí vindríem la línia d'aquesta nova elecció del portaveu. Això primer. Després la segona és que. Una de les qüestions intel·lectuals interessants per mi és veure quin tipus de canvi a llarg termini tindrà això. Perquè les eleccions a mig mandat sempre són una mica estranyes, en el sentit que es voten moltes coses diferents. De fet, fins i tot hi havia dos estats que votaven si prohibia el foie o no. Per tant, hi ha moltes coses diferents. I van decidir prohibir-lo. Van decidir prohibir-lo, efectivament. I, per tant, allò que en termes tècnics es diu un realiniament, és a dir, el fet que hi hagi molts grups que s'hagin passat al Partit Demòcrata, veurem si es consolida. De moment el que veiem és que els republicans, perdó, sobretot els independents, han anat bastant en massa cap al Partit Demòcrata en aquestes eleccions de mig mandat, però els republicans només una miqueta, i per tant s'han abstingut de forma important però no molt més que en altres eleccions a mig mandat. Veurem què passa d'aquí dos anys quan hi hagi les presidencials.

Bé, a nivell econòmic, la gran derivada és el tema de la intel·ligència artificial i els centres de dades. De fet, hem vist que el Nasdaq s'ha fotut una patacada espectacular. Recordem el Nasdaq, que és aquella borsa, aquell índex bursàtil on hi ha, sobretot, les tecnològiques. Per què? Doncs bé, perquè un dels múltiples temes, a part del foie que hi havia en joc en aquestes eleccions, era la. Moratòria, prohibició. En general, una certa contrarrevolució demòcrata pel que fa a la instal·lació d'aquests centres de dades on es processa la intel·ligència artificial. Cal pensar, per exemple, que el creixement més agressiu que hi ha hagut els darrers anys s'ha produït a llocs com Texas, que, per sorpresa de la mà de demòcrates com James Talarico, s'han tanyit de blau. Llavors aquí hi ha la sensació que li arriba una mica el problema Silicon Valley que necessita instal·lar tots aquests centres de dades per dur a terme el seu desplegament dels grans models de llenguatge. I que aquest coll d'ampolla cada vegada serà més estret. Dit això, jo també he sentit la teoria oposada, que diu que en aquestes grans empreses, parlem de Google, Amazon, de totes aquestes grans tecnològiques, ja els va bé una mica que es freni la inversió boja en centres de dades i que restringeixi una mica l'oferta perquè els inversors ja estaven amb la mosca al nas que estaven gastant massa escalers. I que, en tot cas, els perdedors seran d'altres. Doncs potser una mica Entropic i OpenAI, que és qui desenvolupa els models en si, però també el que se'n diuen els neoclouds, empreses com CoreWeave, que la seva capitalització ha perdut un 47% en el darrer mes. Que bàsicament el que es dedica és a construir aquests centres de dades, però que són operacions més secundàries. Estan allà per llogar això i no tenen tota l'altra infraestructura. Per tant, aquí la gran pregunta als mercats és sobre això més que sobre la política de Trump en si.

Sí, una dada per complementar això que diu en Jon. En aquestes eleccions a mig mandat, això ho hem explicat alguna vegada en aquest programa, els americans voten moltíssim en moltes coses, no? El Juan és un exemple, però també hi havia uns quants bàlots que diuen ells, és a dir, mini referèndums o referèndums sobre centres de dades. De tots aquells referèndums que s'han fet de centres de dades, tots han estat rebutjats, és a dir, que la ciutadania ha dit que no vol implementar-los, excepte una petita ciutat que es diu Harvard, que està a Dakota del Nord.

Més enllà de Donald Trump, John Sindreu, et volia preguntar per una cadira econòmica, la més important d'Europa, que està vacant, a veure si aplicaràs per arribar-hi. Fa uns dies, Cristin Lagarde, la presidenta del Banc Central Europeu, anunciava que el dia 7 de febrer de l'any que ve deixarà el càrrec gairebé 9 mesos abans que acabi el seu mandat. La que va ser ministra d'Economia amb el govern de Nicolás Sarkozy diu que plega. Perquè no vol mantenir la neutralitat que li exigeix el càrrec i ja s'especula amb el seu retorn a la política francesa. A tot això, dos noms que sonen per substituir-la. D'entrada, l'espanyol Pablo Hernández de Cos i el neerlandès Klaas Not. Sobre aquesta notícia, a veure com l'hem d'interpretar, Ion.

A veure, el timing és polític, com tu dius. Aquí hi ha unes eleccions franceses l'any vinent en què les enquestes diuen que Marine Le Pen podria devenir presidenta de França. Evidentment, Lagarde i tots plegats prefereixen que sigui Macron qui negociï el substitut i no Le Pen. També hi ha un element de les pròpies eleccions espanyoles, perquè recordem eleccions generals 29 de novembre, Pedro Sánchez ha donat suport explícit a Pedro Hernández de Cos. No vol dir que si canvia el govern això canviï, però en tot cas sí que hi ha una necessitat extra de potser deixar-ho fet abans que probablement PP i Vox siguin el nou govern d'Espanya. També cal pensar que això és una negociació en bloc, és a dir, Lagarde deixa aquest càrrec quan s'obren simultàniament altres becants importants, el Banc Central Europeu, i això permet que es negociï tot una mica, s'intercanvien el que se'n diu en anglès horse trading, s'intercanvien cavalls. Hi ha la becant de l'economista en cap, Philip Lane, que el seu mandat també s'acaba aviat, i la responsable de mercats del Banc Central, que és la Isabel Schnabel, ella ja ha anunciat que plega i se'n va al Fons Monetari Internacional, també se li anava a acabar el mandat. Ella tenia aspiracions de substituir Lagarde, però hi ha una limitació de mandats que en principi legalment l'impedia. I això deixa totes aquestes vacances a negociar. Últim element també important sobre el timing aquí. França ara mateix està sota el punt de mira dels mercats de deute. Té una prima de risc a uns nivells que no s'havien vist des de la crisi de l'euro. Encara no estem en una crisi allò bèstia. Però sí que veiem un bloqueig estructural a França, de la política francesa. El primer ministre no està aconseguint que li provin uns pressupostos que al final contenien el dèficit, però molt poc, només el retallaven el 5% del PIB. Hi ha uns merders al carrer, que també tothom ha vist, i amb l'EPEN a la vista el caos no sembla que estigui a punt de mainar. I aquí el tema és que, clar, tenir una presidenta francesa al Banc Central Europeu, si al Banc Central Europeu que no és fàcil, però al final, si el tema es descontrolés, hauria d'intervenir per salvar França, això, amb una presidenta francesa, l'òptica hauria estat molt dolenta. Per tant, és bo fer un canvi, independentment de qui arribi i de quines decisions prengui, si no és francès serà més fàcil prendre decisions. Si vols escapa, repassem els dos candidats, que has dit?

Sí, endavant, i tant. Sí, comencem per Pablo Hernández de Cos, l'espanyol.

Perquè és exgobernador del Banc d'Espanya. És un senyor molt respectat, és una mica el que tothom et diu, és el tecnòcrata per excel·lència que podria aspirar a aquesta plaça, seria el primer espanyol. I aquí la clau és que els alemanys li podrien donar suport perquè, no només per aquest perfil molt tecnocràtic, sinó perquè ells ja tenen la cap de la comissió com a rol, que és la Ursula von der Leyen, i per tant s'assumeix que no podrien, no tenen cap opció de tenir també el president del Banc Central Europeu. Llavors, ells el que volen és l'economista en cap, i amb una persona del sud d'Europa fent equilibri com a cap president del Banc Central, doncs seria més fàcil que s'endoguessin aquesta economista en cap. I a més a més sempre hi ha una certa reticència de posar un alemany igualment, però de cos té un gran inconvenient, és actualment el director general del Banc Internacional de Pagaments, que és el que normalment s'anomena aquest Banc Central de Bancs Centrals. Això és un rol que, a veure, per Espanya és molt menys important que el del president del Banc Central Europeu, evidentment, però la resta dels europeus potser no volen deixar-lo anar, perquè penseu que si es deixa vacant, els americans sembla que el volen, també sempre es parla, des que en el seu dia va plegar l'Agustín Cartens, que era mexicà, que un africà potser ja tocaria també, llavors aquí jo crec que això és l'inconvenient per de cos. D'altra banda, el NOT sembla ser el favorit dels francesos, NOT és holandès, però sembla que els francesos poden tenir un pacte per quedar-se ells l'economista en cap i llavors donar-li amb ell el rol al capdavant del Banc Central Europeu. Clar, de fet, tot i que sempre es diu, i en el cas del NOT és així, que són molt inflexibles i que estan en contra de totes aquelles polítiques expansionistes del Mario Draghi, en el seu dia el Not estava molt en contra de tot això, però l'altre dia va escriure en el Peterson Institute of International Economics, que és on està ara, que és aquest think tank, va escriure un article molt conciliador dient que ha canviat d'idea, que ha recapacitat i que ara tot li sembla molt bé, i clarament està intentant, i ja fa temps que Not es va posicionant per tenir aquest rol més centrista, i agradar una mica a tothom. Dit això, complicació també a nivell de poltrones. Penseu que en el Consell de Govern del Banc Central Europeu hi ha els sis consellers executius, entre ells el president, però també d'altres, i després els caps de tots els bancs centrals. Llavors, si no esdevingués president, hi hauria tres holandesos. Llavors això, en principi, em sembla que no pot ser que sigui així, i caldria ejectar l'altre holandès, que és aquest senyor que es diu Frank Elderson, que a veure, es pot fer, però en tot cas és una altra petita complicació. I, finalment, tercera possibilitat, pot ser un candidat sorpresa pot ser Toni Rodón, és possible.

De fet, això som Lagart. Jo voto més per Ion Sindreu.

Lagart era aquest perfil, sorpresa política que apareix allà. Ara sí que sembla que a priori és més difícil perquè en el seu dia hi havia més múscula intel·lectual i ara, com dic, com que estan sortint tots aquests, l'Snavel, el Lane, en principi jo crec, crec, però després potser me la menjo, que no se li voldrà donar a un desconegut.

Els equilibris en les institucions europees que ha intentat descriure el Lion Sindreu amb aquest adeu de Cristin Lagarde. La setmana, també, que Donald Trump ha perdut l'esmit term, tot i que directament a ell no se l'escollia. Amb el Lion Sindreu i el Toni Rodón n'hem parlat a la setmana tràgica. Gràcies a tots dos, nois. Molta sort aquesta nit amb l'Atlètic de Madrid-Barça. Sé que patireu, com a bons tribuners que sou. No, home, no. Sí, sí, jo també. En parlarem amb el Jordi Puntí i la Navallbona a quarts d'una del migdia. Posaran banda sonora aquest partit. Ara aquí arribes la Juliana Caret, la Marta Montaner i el Roger Carandell. Que no surti del suplement Premi Ondes. Els felicitarem i xerrarem també com s'han fet.

Escapa, escapa. Això m'ho pots respondre? Per què us expliques? Si té tant amb el premi que dona una ràdio rival. Doncs perquè fa molta il·lusió.

Jo crec que els Ondas tenen encara el prestigi que no tenen altres premis. És evident que hi ha cuina i que. Jo no ho he entès mai, això. Doncs bueno, jo crec que hi ha pocs premis més prestigiosos radiofònicament que un Ondas. Encara, malgrat tot. Doncs mira, s'ho han muntat bé. És allò que quan te'l donen ho has de fer gran i quan no te'l donen has de passar més desapercebut. També has de presentar candidatura. Ara ens ho explicaran ells, però el que no sorti havia presentat candidatura per guanyar-lo.

Això sempre, tots els premis. Ben fet, cal celebrar-ho tot, escapa, sempre.

El suplement el té l'Ondas, poca broma. El va guanyar el Xavier Solà en el seu moment. Però escolta,

ràdio rival. Què?

A mi no me l'han donat mai i encara continuo venint aquí amb tota la il·lusió.

Això ho va dir el gran economista Hyman Minsky. Va dir, tothom pot crear diners, eh? Tothom pot crear el seu diner. Aquí la clau és que te l'acceptin. Jo el que no entenc és per què tothom aquesta divisa de l'Ondas, per què l'accepta tothom? No ho entenc. Però bé, fins aquí.

Fem una pausa. Julián Granet, Marta Montaner i Roger Grandell. Ara tornem.