Qui va recitar poemes eròtics sobre figues a l'antena de Catalunya Ràdio?

El suplement, amb Roger Escapa.

Marina Alaminos, bon dia de nou. Molt bon dia, Roger. Els diumenges a aquesta hora fem un recorregut sonor a través de l'arxiu de Catalunya Ràdio. Avui, Marina, on ens aturem?

Doncs mira, avui ens aturarem a l'estiu del 2004. Va ser un estiu calent a Catalunya Ràdio. Va fer calor. Què dius, Anna? L'estiu de 2004 a Catalunya Ràdio, Roger. No recordo què hi passava aquí, vull dir que no. Va pujar la temperatura.

Va ser un estiu, efectivament de conjuncions

copulatives, a la mitjanit.

No ho recordo, això. La mitjanit de dissabte-diumenge.

Va passar això. Avui és dissabte, però de fet ja no ho és. Ara ja no. Encara que tinguem al cap que fins que no ens n'anem al llit continuarà sent dissabte. És diumenge, però ens sembla que és dissabte. Continuar discutint sobre això és com pretendre discernir quin és el sexe dels àngels. Entenen, per cert, de sexe els àngels? Si els miréssim el cul, podríem arribar a saber si són mascles o bifamilles?

De moment diràs, poc hot, la cosa fins aquí. De moment, la temperatura estable. Sí, Dolors Martínez i Jordi Llavina, era això, eh? Sí, conjuncions copulatives. Mica en mica, el to va pujant.

Una llengua com la nostra té pronoms febles i té conjuncions adversatives, però a nosaltres ens agraden molt més els pronoms personals i, posats a demanar, Més que no pas per la reflexivitat pronominal, ens inclinem per la reciprocitat. Donar i rebre, vet aquí. És per això mateix que som uns fervents partidaris de les conjuncions copulatives. Les coneixen, les que serveixen per soltar un acord fet de plaer.

Un estiu en què vam descobrir el poder roger de la Simbomba.

Hi ha conjuncions astrals positives, propícies, ho sap tothom i és profecia. El boleiar de les ales d'una papallona a la vella ciutat de Sidney pot desencadenar el success jornalista d'un conco de Vilassar de Mar. Qui no coneix un conco de Vilassar de Mar, o d'Os de Balaguer, o de la Sènia? Que aquestes nits d'esplèndida lluna esquarterada damunt del mar, o damunt les valls muntanyoses, no s'aplica a fer anar a deshora la simbomba del seu plaer solitari?

A veure, hi posem una mica de context per saber d'on va això tot plegat. Efectivament, Conjuncions Copulatives va ser un programa que es va emetre aquell estiu del 2004 a l'antena de Catalunya Ràdio. Eren poemes eròtics de la mà de la Dolors Martínez i en Jordi Llevina, que bàsicament aquell estiu es van dedicar a recopilar els textos més pujats de tota la nostra literatura i, a més, a recitar-los com es mereix l'ocasió.

No és això, però, el que més ens tira. Tirar ens tira en moltes coses, però nosaltres optem per les conjuncions copulatives, pels fruits propis de cada estació i, en especial, per aquests fruits saborosos que sempre se'n té ganes i que en els homes i en les dones, tan diferent del món animal restant i vegetal global, no tenen estació. Ai, els homes i les dones sempre en zel. El zel és el nostre infern. Com ens mortifica.

Com anava amb tu aquell estiu?

Sí, en total guardem 11 programes de les conjuncions copulatives.

No va entrar a la graella de temporada, això, eh? No, pel que sigui.

Es va quedar a l'estiu. Es va quedar al setembre. A partir del setembre ja la temperatura va anar baixant. Es va quedar allà la cosa, però sí que guardem 11 d'aquests programes a l'Arxiu de Catalunya Ràdio. Llavors, avui el que farem, el que estem fent, és recuperar concretament el primer de tots ells, les primeres conjuncions copulatives, amb una fruita com a protagonista.

Menjar i beure, ficar i treure, ja ho diu la frasiologia popular, la llengua sàvia. Això sí, saborosos els fruits, com volia el gran Josep Carné, que de la fruita passada ja se'n cuidaran altres programes de ràdio o de previsió médico-sanitària. El primer homenatge a aquesta llei de fruits el debem a la figa. José Carlos Llop en diu l'edat d'or.

Menjar i beure, ficar i treure, i d'entre tots els fruits saborosos, doncs, efectivament, les figues, i fetes les presentacions, comença el recital.

La figa és un estotx d'ambre. I l'ambre, la llum líquida de l'amor quan es fa carn. Ja ens digué Lawrence que les figues són el fruit del misteri de les dones. Aquest que mai acabem de desxifrar per més figues que haguem tastat. El nom d'aquest fruit és l'eix secret de qualsevol poema. I qui digui el contrari menteix o prefereix l'atenció del plàtan en tocar l'hora foscant.

Ara ja no podré creuar la Dolors Martínez per aquí a la ràdio i actuar com si res, crec.

A veure com continua la cosa. Les figues amaguen l'ivori de la llet i el rubí de la sang, la sal dolça de l'instint, el símbol lluminós de la nit, quan la nit no es passa sol. La figa ens crida amb perfum sensual, però es cobreix de domàs verd o d'opal cremat, com la confitura, ja que sent sempre la més nua, va vestida de plecs i arrugues.

Figues, per tots els gustos, aquell dia, a la mitjanit, també és res. És cert que l'hora també convida algunes de més joves, d'altres de més madures.

Però amb el temps i l'edat, la màxima és aquesta. S'ha d'anar alerta amb la figa jove i confiar-se tranquils amb la madura, que la vida és triar entre l'amargura de la ignorància i la serena dolçor de l'experiència que coneix el dolor abans de caure de l'arbre o que arribi al gel de l'hivern.

Aquí un poema de l'antena de Catalunya Ràdio, les figues matinals de Josep Carné.

Cada dia al jardí me'n vinc de matinet, vora la font, amb figues de les de coll de dama. I em ves a l'aire, sense cap fresa ni cap flama, i ara prenc una figa.

I un altre, en aquest cas, de Maria Mercè Massal.

El teu cos riu i riu, esbojarrat a voltes. D'altres, maliciosament per sota el nas. D'altres, només ensenya una mica les dents d'un blanc enriolat entre llavis de festa vermella. A desiara, sol juga a riure, fins que arriba el foc i atia tots els cavalls i se t'enduen per camins mai no fraçats. I els meus dits cullen la rialla desbridada i oberta. I fins quan tens els ulls mossegats per la pena, el teu cos riu i riu.

Aquest no va entrar a la selectivitat, pel que sigui. A la antena de Catalunya Ràdio sí que el vam poder degustar. Un últim fragment, també, d'aquell primer programa de conjuncions copulatives al Testament Moral de Vicent Andrés Estallés.

Aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris. El teu nom i el meu nom, més que escrits, rapats. Aquell amor, l'amor. Amor d'ungles i dents.

Les conjuncions copulatives de Catalunya Ràdio amb les figues com a primeres protagonistes, un programa que havia mobilitat, que havia format part de l'antena també d'aquell estiu del 2004. I tornem demà a partir

de la mitjanit. Manel Bernat, Dolors Martínez i Jordi Llevinà.

Doncs la Marina Laminos, que fent recerca a l'arxiu de Catalunya Ràdio, s'ha topat amb aquestes conjuncions copulatives. A Catalunya Ràdio. Puja, puja. Conjuncions copulatives.

Marina Laminos. Els dissabtes i diumenges a la mitjanit. Ja t'ho faràs. Gràcies. A vosaltres.

Fem una pausa, són tres quarts d'hora del migdia, i ara tornem. Fins ara.