"A Albània es poden visitar búnquers esgarrifadors, et quedes sol en un lloc apocalíptic"

Rosa Rodón i Toni Padilla, molt bon dia. Molt dia. I ben tornadíssims. Molt il·lusionats de tornar a ser aquí, Marina, aquest estiu. Home, el suplement d'estiu són de segones parts,

que sempre són bones. Això diuen. Sí? Sí, ho diuen, no?

Diuen, diuen. No he fet un estudi científic. Nosaltres què dieu? Totes les parts són bones. Les primeres, les segones, i si hi ha també una tercera part, i les quartes, i les cinquenes, i les que hagin de venir, perquè un estiu més tenim els viatges de la Rosa Rodón, responsable de gastronomia del diari Ara, i també col·laboradora del suplement, i d'Antoni Padilla, periodista. Tots dos viatgen. Això diuen. Ens comparteixen els seus viatges, i això és un any més, l'Astrolabi.

I ara m'haureu d'explicar molt bé per què l'astrolabi comença amb Dua Lipa. Sisplau, Rosa Rodón, tot teu.

A veure, d'entrada, Dua Lipa, estrella rutilant mundial, una persona que tenim molt per aquí a Barcelona, ve sovint. La punyetera té molt bon gust, Marina.

Té molt bon gust, però actuant-ho bé. I aquell vídeo famós de la Juliana Canet, no tens vergonya, perquè ve.

A la gira no va tenir en compte Barcelona, però ella sí que ve, ve als nostres restaurants, però no només aquí, a veure fa uns mesos, vam veure com es casava amb Calum Turner, i va fer el viatge de noces somiat, anant als millors restaurants, als millors hotels, és una tia amb bon gust. Per què escoltem Dua Lipa? Hi ha una cosa molt curiosa, que és que Toni Padilla no coneix famosos, o si els coneix, els coneix per coses curioses, i si tu li dius Dua Lipa, el Toni et diu Albanya.

A veure quina relació és la teva amb Dua Lipa, és a dir, Albània que ara anirem i té una explicació del perquè d'Albània que podeu intuir ja, però més enllà d'això, Dua Lipa no sona? Sé que encentrifica la

ciutat i que té bon gust, però la vaig conèixer bàsicament quan la selecció albanesa de futbol es va classificar per una Eurocopa i em van arribar a les xarxes socials missatges d'aquesta noia celebrant-ho molt amb una samarreta que va portar certa polèmica perquè era una samarreta molt nacionalista, albanesa d'una gran Albània que inclou Kosovo i part de Macedònia. I a partir d'aquí vaig descobrir qui era Dua Lipa, no ho sabia, demano perdó, però sobretot vaig descobrir que és albanesa, ètnicament albanesa, que ara sí vas parlar albanès, ella va créixer amb olors, amb rimes albanesos a casa, perquè la seva família, òbviament, que va anar a parar al Regne Unit a Londres, és d'origen albano-kosovar. Per tant, quan penso en Albània, d'alguna forma penso en Dua Lipa, perquè avui parlarem d'Albània. Però si vols que escoltem música albanesa, que no sigui Dua Lipa, ho podem fer, eh?

A veure com sona la música albanesa, va.

Perquè avui, efectivament, l'Astrolabi mira cap a Albània. T'agrada? Sí.

Jarnana, una de les cançons més tradicionals. Això és com el gegant del Pi per nosaltres, doncs, a Barcelona. Sona molt bé, a veure,

Blai, puja-la una mica.

M'agrada

molt com sona i m'agrada també molt que el primer destí que ens porteu sigui a Albània, perquè penso que segurament molta gent que ens està escoltant. Aquest estiu ha anat el juliol o anirà aquest agost a Albània o potser entra en els seus plans. És un destí relativament, ara ens ho explicareu, econòmic, no ens agafa gaire lluny. Per tant, llibreta, apuntar, perquè potser Albània pot entrar encara als

vostres plans d'aquest estiu. Efectivament, Albània és un destí que en els últims anys ha crescut moltíssim. Un dels principals motius és econòmic. És un país barat per viatjar, molt més barat que altres països que té molt a prop, com pot ser Grècia o Itàlia. Moltes persones que els agraden els destins de platja, ara en parlarem. Trien a Albània perquè aquests altres països han començat a pujar de preus, especialment pels italians. Als italians els encanta anar al mar de vacances. Anar a platges italianes sovint pot ser car perquè no són gratuïtes, sinó que has de pagar una mena de preu en funció del lloc on és. Hi ha moltes platges privatitzades i per tenir una tumba ni un pedaçol has de pagar. Això ha encarit les vacances de platja i molts italians, potser no tant recursos, han trobat. En Albanya, una possibilitat d'anar a la platja, però és molt més que platja, Albanya. I també pot passar una cosa,

no ho sé, si no em corregiu, que és que ara mateix és un destí econòmic, perquè potser no és tan popular, però si es comença a popularitzar, arribarà un moment en què potser també deixarà de ser tan econòmic. I ara potser, Toni, hauríem de parlar de Donald Trump,

no? Sí, de fet, els preus estan pujant ja, òbviament. Ja és més barat que fa cinc anys, perquè cada cop més persones s'ho descobreixen. Però sí, i de fet, aquests dies la van estar en notícia perquè arran d'això, de la tirada del turisme, hi havia un projecte de construir un gran complex de luxe hoteler a una zona que era un parc natural a la costa, i el projecte era de la família Trump. Del gendre de Donald Trump amb un empresari local. Clar, per fer-ho, el que es va entendre és que d'alguna forma estaven passant per sobre de les lleis de protecció de costes i de parcs naturals d'Albània, sospitava que potser hi havia un cas de corrupció, que havien d'alguna forma incorporat albanesos del govern que caminaran cap a una altra banda, i el poble albanès, que si alguna cosa té caràcter, va sortir als carrers, va començar fent manifestacions i fins i tot va destruir part de la maquinària quan començava a arribar a la zona. Cosa que demostra que cada cop més grups hotelers, més empresaris del sector del turisme estan descobrint que l'Albania és un bon destí, consumeixen nous ressorts, puja el preu. A molta gent li agrada el mar. Si t'agrada, òbviament, és una opció, però bona part de la costa albanesa, després del boom que s'ha produït amb el caigut del comunisme als anys 90, es van començar a construir blocs d'edificis, una mica a la primera línia de mar, no molt estètics. Podem dir una mica ben identificats? Dormen. Una mica. No és la costa més maca, és a dir, al nord tens Croàcia, que té, òbviament, tota la costa del Màtic, amb totes aquelles illes, aquelles toldilles precioses, i a sota ja tens Grècia. A Banya gairebé no té illes, en té, i és una costa molt mediterrània, més seca, de pins, però bona part està trinxat per fer platja i bar i restaurant just davant. Al sud, sí que, que és la zona aquesta del panorama, sí que hi ha algunes caletes i llocs més bonics, però potser algunes persones que busquen mar es podrien sentir decepcionats en el sentit que no és com Croàcia o com Grècia. De fet, nosaltres pensem que la Gràcia d'Albània és molt més que el mar i

que les platges. Per tant, sí, els amants de la platja hi poden anar, però si el que voleu són els típics paisatges d'aigües turqueses, cristalines i platges increïbles, no seria el lloc on anar-hi si només busqueu això. És a dir, s'hi pot anar, però és molt més, i reivindiquem que Albània també és molt més que aquest turisme de platges.

Sí, és que nosaltres trobem que té altres atributs que ara els comentarem. Per què hi vam a vosaltres? Perquè el. Per turisme per la història molt per la història

ja en parlarem és cert que també a la costa hi som però a l'interior, país de muntanya país molt balcànic i amb una història molt complexa que el que fa que sigui un país fascinant i el principal motiu era la

història per tant, platges, història cultura muntanya

i gastronomia això sempre i és equible.

Patons Capalbani, com sempre, primer amb quatre punts d'informació de servei que heu de saber si és efectivament un dels vostres destins per aquest estiu. Ho dèiem, relativament a prop, per tant, vols directes i sobretot no cal visat, que és aquest trangultat farragós que tant entenem de passar i si ens el podem estalviar millor.

Vols directes Barcelona-Tirana, estades menors de 90 dies, no cal cap tipus d'avisat, però és que a més a més hem de saber que Albanya està negociant la seva entrada a la Unió Europea. De fet, nosaltres vam detectar bastant fervor europeu, vèiem banderes d'altres països de la Unió, vèiem banderes europees i vèiem fins i tot, vam veure alguna pintada. Em sembla que és una cosa que bona part de la població s'hi posa bé i els ve de gust i tenen ganes també de fer aquest salt. És un país que ha crescut molt en els últims anys.

Sí, sí, i més per oposició amb el país en què hem tingut conflictes, Bélex a Kosovo, que és Sèrbia, i a la cursa com de Quinterà avança a Unió Europea, hi ha una fervor europeista increïble, per coses de la història són molt pro-Europa, pro-Occident, pro-Estats Units, i això ho pots percebre perquè d'alguna forma volen allunyar-se de totes les influències polítiques de l'est. Quant temps fa que hi vau anar? El novembre del 2025.

Ah, per tant, fa relativament poc. Sí, sí, sí, ho tenim fresca. Única vegada que hi heu anat? Sí. És un país segur, Albània? Sí. Sí, jo diria que sí.

Sí, sí. Potser té mala fama a vegades, perquè és cert que bona part de. De la fama que té Albanya és grups de crims organitzats, però actua en l'estranger, podríem dir-ho. Allà és un país molt segur, el govern entén que el turisme és una font d'ingressos i ho cuida molt, i la veritat és que en tot moment vas tenint una sensació de seguretat, la gent és molt bona anfitriona, això és una cosa molt balcànica, ho tenen tots en general, i fins i tot una cosa que ens feia una miqueta de poc era les carreteres, pel que ens diuen gent que coneixen Albanya bé i que hi ha conduït amb els pas dels anys, també han millorat molt en aquest sentit, i vam sentir-nos 100% segurs en tot moment.

Hi ha idees que quadren, que fan fortuna. Durant molts anys jo havia llegit moltes vegades que Albània era el país més pobre d'Europa. Moltes vegades ho havíem llegit. Que ho havia estat. I ho havia estat. I llavors tu et quedes una mica també amb aquests prejudicis, que clar, com que no tens amb què contrastar-ho perquè no hi has estat, jo pensava que trobaria un país molt més deprimit i molt més pobre del que vaig trobar.

Quants dies recomaneu anar-hi a Albanya? És un país relativament petit. Sí, petit o net, podríem dir.

Al final, hi ha molta gent que ho barreja potser amb altres països de la zona, doncs el nord de Grècia, incorporar-ho en els altres països de la zona de part albanesa, com pot ser Kosova, com pot ser Macedònia del nord, que bona part de la regió fronterera també és part albanès, o fer un Montenegro, que allà està al nord. En dues setmanes ho fas el país de punta a punta molt bé. I en una setmaneta. Déu-n'hi-do també el que pots aprofitar. És a dir, pot ser un bon desig també d'una setmaneta d'escapada, on tens una setmana santa, pam, pam, i llogar en cotxe o en transport públic, que et pots moure bé.

Doncs va, fem una mica de ruta, si us sembla. On comenceu vosaltres? On ens proposaríeu començar aquesta ruta per Albània? Bueno, potser per la capital,

per Tirana, no? És on arribarem. Sempre els llocs d'entrada o sortida, potser inici o fi de trajecte. Jo penso que en un parell de dies, què diries, Toni? En un parell de dies fas bé la ciutat.

Sí, o fins i tot tres, perquè té alguna escapada al voltant, però sí que pots fer-ho. Llavors, una opció és, en una hora de carretera, hi arribes a un dels principals ports de la ciutat, hi ha dos grans ports, un és Durres, que és una ciutat que té moltíssima història, perquè va ser port dels grecs, dels romans, té molta ruïna, i això et permet veure també una ciutat de portuari, que és on es van produir aquestes imatges tan famoses als anys 90, quan cau el règim comunista, i la gent va saltar els vaixells de càrrega per fugir a Itàlia, imatges molt dramàtiques, que qui no les conegui les busca, impacta molt, prova de la misèria on es vivia Albània. Aquella imatge de turres, de flora, amb tota la gent allà, doncs encara està molt present. I a partir d'aquí, cadascú, bueno, pots anar cap al nord, que és una opció, pots anar cap al sud. Nosaltres vam fer la ruta cap al sud, cap a l'interior, cap a muntanya, i vam anar sobretot a dues ciutats que ens van agradar molt. I una d'elles és Berat, que és una vila que és molt famosa sobretot, la coneixen com la vila de les mil finestres, perquè té una arquitectura tradicional albanesa molt influenciada per l'arquitectura turca. Com ens l'hem d'imaginar? Casetes blanques amb finestrals de fusta, molt treballats, portes de fusta, i a més està pujant com a una falda d'un turó que a dalt hi ha el castell, i per tant des de l'altra banda d'un riu veus com es van desplegant cap a dalt tot un estol de finestres. Francament, sembla una postal.

És un poble de postal.

I el que és molt bonic és que, per veure aquesta visió, s'ha creuat el pont, llavors hi havia dos bares a banda i banda del riu, i a un hi vivien els musulmans i a l'altre els grecs, encara passa, perquè bona part de la població albanesa és ortodoxa, és cristiana, alguns d'ells ètnicament grecs, molts van marxar, i altres, també hi ha albanesos que també són cristians. De fet, avall, la gent al gas pensa que tots els albanesos són musulmans, i també n'hi ha molts que són cristians. La mare Teresa de Calcuta, per exemple, era d'any albanesa i cristiana, catòlica.

I amb l'afegit que sigui poc massificat, que això és molt important, perquè deies, Rosa, és que és un paisatge de postal, i de paisatges de postal en aquesta zona n'hi ha milers, però és que moltes vegades aquest paisatge de postal i la fotografia queda eclipsada perquè no s'hi pot literalment ni tan sols caminar. Aquí vull fer un apunt,

ho he parlat amb altres persones que hi han anat en altres èpoques de l'any, nosaltres hi vam anar un novembre, era una postal preciosa, estàvem molt sols, a més a més estava decorat de Nadal, feia molt de goig. Sempre fa molt maca una ciutat decorada de Nadal. Veure aquesta convivència entre les esglésies, les mesquites, aquesta barreja tan increïble, aquesta arquitectura, que a més a més, ara quan anem al proper destí, no s'assemblaven de res, veure aquesta diversitat increïble. Nosaltres ho vam poder veure bastant sols. M'han dit que a l'estiu, com que són pobles tan bonics i tan de postal, i també. Com vèiem que estava dimensionat els serveis pel turisme, la quantitat de restaurants, botigues que hi havia, penso que deu estar bastant més massificat. Vull dir, no voldria dir que no ho està, perquè potser ara mateix, mentre estem parlant, hi ha una riuada de gent per aquells carrerons preciosos.

Per tant, comencem aquesta ruta tirant, anem cap a Barat. I ens parlàveu també d'una segona ciutat que no ens podem perdre, que és.

Girocaster, que és encara més al sud, i a camí de la frontera amb Grècia. Els salamaneros són un poble molt orgullós, que tenen diferents tribus, grups culturals, i per això en dues hores de carretera veus com l'arquitectura canvia molt. Aquí l'arquitectura tradicional l'han conseguit preservar. Hi ha algunes cases de 400 anys, 500 anys, que a diferència de les de Beret, que són més petites, són mastodòntiques, gegants, autèntiques fortaleses, amb escales de fusta, una arquitectura pròpia molt bonica. Que recorda més fins i tot la d'Anatòlia, la que pots trobar a Turquia, perquè durant molts anys han estat part de l'imperi Tomà i han tingut una gran connexió amb els turcs. I aquesta vila el que té, a part que és preciosa i està molt ben conservada, és que només caminant dos minuts a peu, dos minuts més, que són 100 metres, Hi ha dos museus, dues cases natals de dos dels albanesos més famosos. Un és l'Ismael Cadarer, l'escriptor, etern candidat al Premi Nobel de Literatura, una persona molt estimada pels albanesos, perquè fins i tot li van oferir la presidència de la República als anys 90, va dir que no. Llavors, la seva casa natal és preciosa, està queixa de tota la vida, i l'han convertit en un museu dedicat a aquest escriptor. Però l'altre. Casa Natal és l'altra banda de la moneda, és el gran dictador, Enver Hoxha, el líder de la guerrilla comunista que acaben d'expulsar el Salamanca del 1944-45 i que crea un dels règims més tirànics que ja en parlarem. La Casa Natal ara és el museu etnogràfic, per tant és un museu de la cultura, de les varietats dialectals i culturals albaneses, però la sala on va néixer la conserven amb una petita. Inscripció de pedra de l'època comunista i el bressol on hi havia el nadó Enver Hoxha, que aquella habitació la tenen allà una persona que divideix bastant l'opinió pública albanesa.

Això ho veiem en molts països, quan hi ha figures tan polèmiques, que han fet tant de mal, que fins i tot pot tenir seguidors i sempre és complex veure com els països resolen aquests llocs que poden ser de peregrinatge, que són històrics perquè ho són, però alhora poden ser complicats.

Sí, és un gran debat perquè es pot convertir això

Sí, és un gran debat perquè es pot convertir això en punt de peregrinatge ben bé, ho deies.

A l'oficina de turisme ens va sorprendre que tenien uns grafitis moderns, com dient quins són els atractius que tenim, i hi havia també ficat un dibuix d'Enver Hoxha, quan en teoria. És una persona que va cometre crims, perquè la gent es faci una idea, Enver Hoxha crea un règim absolutament paranoic, en què en lloc de ser aliat de la URSS, talla camins amb la URSS, es baralla amb Stalin, està convençut que Stalin el vol matar, i llavors es fa aliat només de Tito i els jugos laus, llavors també es baralla amb ells, i acaba sent l'únic règim en què es portava ben bé, era amb la Xina de Mao, que estava ben lluny, però també va acabar creant un règim paranoic, omplint el país de búnkers, hi havia milers i milers de búnkers, va estar convençut que els envairien, i això va portar a crear uns serveis secrets que posaven micròfons i espiaven tothom. La quantitat de gent que va espiar va ser espiada, va ser increïble, era un règim tancat, paranoic, en què es va portar la població al límit de la bogeria.

De fet, quan fas molta carretera, per Albanya en veus moltíssims de búnkers, molts, molts, molts, com bolets, arreu de carretera, miris on miris, hi ha llocs on està trufat de búnkers. Búnkers, es poden visitar? És que hi ha de totes les mides,

per tant I de fet diuen que molts ja els han destruït i que abans n'hi havia molts més, però molts búnkers van acabar convertits, perquè en faig una idea, en un paller, un lloc per guardar les cabres, un rebost. Però llavors hi ha vint búnkers també gegants. Llavors, els gegants que eren fets als del govern, aquests s'han conservat i s'han musealitzat. A Tirana n'hi ha dos de gegants, un molt al centre, l'altre una mica més a les afores, i aquests s'han musealitzat perquè es pugui també aprendre el que era el règim tirà, el règim de Merhotxa, les execucions, els periodis polítics, s'estan com musealitzats. Altres més petits, potser vas per una carretera, entres un abandonat, pares el cotxe, entres, el mires i te'n vas. Allí està tot ple de grafitis i brut. I l'altre que nosaltres vam visitar és a Girocastra, aquesta ciutat. Aquest, Marina.

O sigui, fa posar la pell de gallina.

Esgarrifa. Esgarrifa, eh? L'han deixat tal com estava. I és com entrar a la guerra freda, un paisanatge apocalíptic, humitat, fred, les sales tan com estaven, i imaginar que estava pensat per aguantar un atac nuclear i passar mesos allà dins. I t'entra fredat, et tremola el cos. Si aneu a Girocastra, heu de demanar les claus a l'oficina de turisme. I ve un noi, et porta al darrere d'un edifici i sota una pedra t'obren una reixa i s'obre un passadís i a partir d'aquí hi ha un tot d'habitacions

i és una experiència A nosaltres el que ens va passar és que normalment el que fan és que fan grups, no? A l'estiu, quan hi va força gent, van fent grups i els van fent passar perquè vegis aquests passadissos i aquestes habitacions que ensisteixen tant tal com estava. Bueno, sembla com un escape room superrealista. Nosaltres, com que no hi havia pràcticament turisme, el noi ens va dir, bueno, us deixo aquí aquí us quedeu, feu-vos-ho vosaltres et dono la clau i ja si un cas quan surtis obres tu mateixa una besarda i allà et quedes al búnquer que escolta em va impressionar molt francament el nivell d'humitat i que algú pugui pensar que aquest és un lloc on t'hi has d'estar molt de temps a veure,

m'heu d'explicar quina relació hi ha entre Albània i Lloret perquè una família de Lloret.

Estàvem comprant a Girocaster, la Rosa havia trobat un fallo de que vas com seguint a parlar, a un país on s'han espiat tant, la Rosa anava espiant la població local i veia on comprava el dinar, i volia anar, perquè no volia anar a un lloc de turistes, i va veure que tots compraven un negoci. I no va parar fins que vam anar a comprar aquest negoci. Quan estàvem comprant, una persona es va dirigir a nosaltres en català i era una família albanesa que estava de vacances amb la seva família i vivien, crec que ens va dir Lloret, i l'Emilia feia molta il·lusió perquè podia explicar als seus familiars, veieu, mira, aquests són catalans, els que us deia, que tenen un idioma diferent, i estàvem molt, molt, molt contents i estava amb el nen que també estava escolaritzat a Catalunya i llavors això

ens va fer molta gràcia. Sempre fa moltíssima il·lusió. Sí, bé, al final Albània s'explica també per la seva diàspora, no?, i poden passar aquestes coses. Vull dir, la gent que es pensa que en català no vas a tot arreu, mira doncs. Mira que no hi vas. Vas a Albània i t'entenen

perfectament. Mira, sabeu què em va passar l'any passat? Ara un apunt. Vaig anar de vacances a Finlàndia i a un lloc així turístic i em van explicar, em van donar el mapa del lloc a visitar, em van fer tota l'explicació en anglès, suant per entendre'ns com bonament podíem. Vaig dir un segon que vaig a buscar la meva mare i vinc i ens ho torneu a explicar a les dues i visitarem, em sembla que era un d'aquests llocs típics del Pare Noel que hi ha a Finlàndia. No era una biblioteca. No era una biblioteca, tot i que tenim bastanta dèria pel turisme de biblioteques. I vam arribar amb la meva mare i li dic, no, please, si ens ho pots tornar a explicar. I quan va veure que nosaltres parlàvem en català va dir, però què fem? Dic, si soc de Vic. Per tant, amb el català, que, escolta, a mi em va solucionar el dia a dia. Molt bé, doncs ara m'ho tornes a explicar, sisplau, efectivament, i si ja pot ser en català, doncs escolta això que ens emportem.

De fet, Marina Laminos, i això és una veritat universal, nosaltres que hem voltat per tot el món, ja aquesta, bueno, és invariable, sempre trobaràs un català, encara que vagis al lloc més recòndit del món, allà passarà un senyor de Vic.

I ara sí, Rosa, com no podia ser d'una altra manera, l'Astrolabi, abans de viatjar, el que s'ha de portar ben fet és una llista de restaurants i de menjars típics que no ens podem perdre per acabar de conèixer el destí també des de la seva vessant gastronòmica. Per tant, Albania Rosa. Llocs on sí o sí hem de fer parada i què hem de menjar al Banya?

Mira, la qüestió és, a tots aquests llocs que hem dit, que són molt turístics, trobaràs moltíssims restaurants tradicionals, bàsicament trobaràs restaurants tradicionals on et permetran fer, per exemple, aquests plats que són un mix, una selecció de les seves coses més típiques, podràs menjar una mica d'aquí i d'allà. A mi això ja em va bé. El que has de saber, però, és quins són els plats tradicionals per no perdre-te'n ni un. D'entrada, si algú coneix, per exemple, la gastronomia turca, grega o qualsevol altra gastronomia dels països dels Balcans, trobarà moltes similituds. Trobarà el mateix plat amb un altre nom o coses que tenen una petita variant. Per tant, depèn també del tipus de coneixement que tingueu d'aquestes gastronomies. I, per tant, hi ha una cosa invariable. Trobarà sempre la ràquia. Aquest licor tan potent que ofereixen en molts, home, en molts d'aquests països i ho fan amb tot l'amor. Toni, no sé si tu algun cop has tingut algun disgust amb ràquia.

El vaig tenir a Sèrbia. Un esmorzar a les 9 del matí, una senyora que ens posava ràquia, com li deies que no? I clar, acabes cantant el porompom per a les 9 del matí.

És una manera.

És una manera. És una aiguardent, no és una aiguardent. És alcohol. Crema, és allò que tu en passes crema, crema, crema, crema, crema, crema, crema, crema, crema, crema, crema,

crema.

Si t'ho donen al final d'un APA, t'ho donen perquè et conviden a casa seva i tenen ganes de ser hospitalaris, és molt difícil dir que no, i el problema és que quan t'ho veus tornen a omplir el got. Per tant, és una cosa que, si coneixeu aquests països, en aquest sentit, Albània és exactament igual. Una altra cosa molt similar que trobareu i que és essencial, de fet és on vam trobar el senyor de Lloret, són les petites paradetes de vòrex, vírex o vúrex. Això és el mateix, però ho trobes escrit de maneres diferents. Val, és una mena d'empanada, perquè ens entenem, de cresta, de pastafilo, que pot estar farcida de moltíssimes coses. Les fan al moment surten calentones, són delicioses, és un bici extrem. Enmenja moltíssim per esmorzar, com a molt més o menys et diria fins l'hora de dinar. Hi ha molts llocs i és una cosa supereconòmica de comprar al carrer, menjar-t'ho allà mateix. De fet, birek vol dir pastís. Hi ha altres formes més apastissades, per dir-ho així, però en general les de carrer tenen aquest format que us comentava. I després hi ha altres plats tipiquíssims, com per exemple el tabe cosi. El tabe cosi seria el més típic de tots. És una cassola normalment feta de xai, d'alguna proteïna animal, però sobretot feta de xai amb una capa espessa que fa una mena de crosta. Contundent també, eh? La contundència, sí, se l'espera. Aquesta crosta, bueno, aquesta massa està feta de iogurt, d'ous, de mantega, és supercontundent. Nosaltres el que vam provar no ens va fer el pes del tot, era un xai que xalleja, que té aquest gust una mica així. A mi em va costar. Ens va costar, suposo que se n'han de provar 100 per tenir més referències. Això també passa, quan es viatja s'ha d'anar amb compte. Jo hi ha gent que a vegades em diu, no m'agrada això, no m'agrada allò,

i dius, quants n'has tastat? Si vens aquí, depèn d'on facis també la botifarra amb sexes, tampoc no t'agradarà.

Exacte, també pots trobar que no et fa el pes per exemple amb les paelles la gent pot venir i dir a mi la paella no m'agrada on l'has tastat? a la Rambla? no val jo crec que vam provar-lo en un lloc bo aquell no ens va acabar de fer el pes però no vol dir que no sigui bo n'hem de tastar 99 més abans de tenir una opinió formada. N'hi ha un altre, el tabedú, que està fet, sobretot es fa al centre del país, és un guisat de vedella, o fetge, està fet a foc lent, és un guisat, amb salsa de tomàquet, ceba, pebrots, formatge, posen formatge en molts llocs, els encanta el formatge, està super, super present. De fet, un dels postres típics de Girocastra, que s'ha de tastar seguríssim, És l'osafi, que està fet de llet d'ovella, figues, sucre i canyella. Això s'ha de provar seguríssim. Són unes postres típiques. Si voltes per allà, veus que està anunciat en qualsevol de les pastisseries. Les pastisseries d'Albània, una història d'amor. Hi ha pastisseries pertot arreu. Al dolç els encanta. A Tirana vam beure pastisseries extraordinàries. També, si aneu a Girocastra, que segurament hi anireu, heu de tastar els kifki, que són les mandonguilles d'arròs fregides que en van xiflar. Extraordinàries.

Una bona mandonguilla, una bona pilotilla, també, sempre entra molt bé. Boníssimes, boníssimes. Suau, també, lleuger a l'estiu, s'agraeix molt a l'agost.

S'agraeix, s'agraeix molt. Després, l'acropite, típic del sud del país, que són capes fines d'una massa cruixent, que van farcides de fulla verda, que van ser espinacs bledes, i també hi va formatge, en aquest cas, tipus feta. Després, és un lloc on s'hi fa vi, hi ha vi albanès a diverses regions. Haig de reconèixer, jo confesso, Marina, que no ens vam atrevir a tastar-lo. Per què? Per tant, no ho vaig acabar de veure clar. Però no puc dir res dolent, senzillament no en vam veure gaire lloc, algun lloc tradicional vam veure aquí via vi, al final no el vam demanar. El que sí que em vaig aficionar moltíssim i em vaig importar cap a casa va ser el te de muntanya, que és un te tipiquíssim tant d'Albània com de Grècia, és un tipus de de planta que creix a alçada, a partir dels 1.000 metres, té un gust extraordinari, té 30.000 propietats beneficioses, és allò que busques al Google, en plan, això, quines propietats té, i sembla que hauràs de viure per sempre. Totes. Totes, totes les propietats. En qualsevol cas, és molt bo, molt digestiu, i també te l'ofereixen en molts llocs quan acabes un àpat.

Doncs són les recomanacions gastronòmiques de la Rosa Rodón, i com sempre, abans d'acabar, un llibre per portar a la motxilla, que en aquest cas ens el recomana el Toni.

Sí, abans us parlava del gran escriptor, l'Ismael Cadaré. Tota la seva obra és increïble perquè et permet reseguir tota la història d'Albània des de l'època medieval fins a l'actualitat, fins a tota la guerra de Kosova. No puc quedar-me amb un llibre. Per tant, el que faré és recomanar tota l'obra, sobretot seva, però llavors recomanar un llibre més actual de la Lea Ipi, que és una politòloga increïble, que ha publicat dos llibres que els tenim traduïts al català, que són "Lliure" i "Indignitat". I és la història de la seva família, i sobretot "Lliure" és un llibre molt recomanable, perquè és una dona molt valenta, que ara és politòloga a Londres, que ve d'una família que històricament era monàrquica però que llavors ella va créixer sent molt comunista i que és una de les poques veus importants de l'esquerra albanesa actual. I té a l'inici del llibre molt humor de com una nena que ha crescut creient-se al comunisme veu com ha canviat el món i a partir d'aquí com ha explicat fer-se adolescent en aquest context i a través de la seva obra crec que és una bona porta d'entendre l'Albanya contemporània.

De fet, ha estat traduïda en moltíssims idiomes. A les llibreries d'allà la trobes. Nosaltres vam esperar a comprar-lo aquí perquè sabíem que estava traduït al català.

I ara te tinc dignitat, que és la història de la seva àvia.

Doncs són les recomanacions de la Rosa Rodón i Antoni Padilla, que un estiu més ens acompanyaran els dissabtes a l'Astrolabi amb tots aquests viatges que ens proposen. Dissabte vinent, un altre destí, que no avançarem, però aquí els tindrem una abraçada ben forta. Moltes gràcies a tots dos. Ara tornem al suplement d'estiu. El suplement d'estiu. Amb Marina Alaminos.