Sergi de Meià, la cuina com a element per transformar vides

La Federació Catalana d'EOP i IGP us ofereix la Fonda de Catalunya Ràdio amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Bon dia i benvinguts a La Fonda! Sabíeu que els cargols són una especialitat molt nostra? A la llauna, a la doba, amb salsa, guisats formen part de la cultura festiva i popular de la cuina catalana.

Benvinguts a la Fonda d'Estiu de Catalunya Ràdio. Avui conversem amb un dels grans defensors del producte català. Una mirada compromesa amb la pagesia, la temporada i la identitat culinària del país, sense oblidar-se de les persones. Comencem!

Cada territori té una manera pròpia d'explicar-se. A Lleida ho fa a través dels seus productes, paisatges i gastronomia. Sabors que parlen de proximitat, de tradició i d'identitat. Aquest estiu, descobreix allò que ens fa únics. Tria origen. Tria proximitat. Tria tradició. Tria identitat. Tria gust de Lleida. Una iniciativa de la Diputació de Lleida.

I ja tornem a tenir l'Òscar Gómez a punt que ens porta la seva guia particular de la cuina catalana i els restaurants que la conformen. Òscar Gómez, molt bon dia.

Molt bon dia, Pep. Avui, abans que m'ho preguntis ja t'ho dic, avui. Aig cremat. Oh, mira que és bo l'aig cremat, eh? Sí, la veritat és que aquests és aig enrossits, no cremats, perquè el nom és com una metàfora massa poètica o massa.

Jo crec que el que va posar això era un cap de màrqueting, un cuini que li agradava el màrqueting, no?

Però li agradava el màrqueting malament, perquè aig cremat tots sabem que amargueja i no et dona molt sabor. Però el nom queda bé. El nom queda bé, però és com, no sé, és un màrqueting molt estrany, com a mínim. De totes maneres, l'important és el plat és un plat que està documentat des del segle XIX, i aleshores és un plat mariner, és un plat de mar, que és això, els alls venen rossits, tomàquet, oli, i llavors aquí s'afegeix a un peix habitualment consistent, el rap a peixos que aguantin la cocció, i es fa el guisat d'aquest peix amb aquesta base que té el gust aromàtic de l'aigua. I on ens el menjarem, aquest all cremat? Doncs mira, el podem menjar a Palamós, al restaurant Entre Dos Mons. Dic Palamós, tot i que l'all cremat, per exemple, es fa molt a Vilanova, a la Geltrú i cap avall, eh? Però bueno, he agafat un de Palamós, ara anirem al de Vilanova, a la Geltrú. Però bé, entre dos mons de Palamós el fan molt bo. El restaurant 1918, cuina de mar, Vilanova i el Truc, que és un dels restaurants on es treballa més aquest tipus de cuina tradicional marinera. El restaurant Arcs, de Tarragona. A Calpinxo, a Sitges. El mercat de Vilanova, el mercat central, la Mini, també el fa boníssim. Deixeu-vos endur per l'aigua cremat, perquè és un aroma que embriaga.

És un d'aquells podrinis de la família dels suquets, que a més a més és molt fàcil de fer, allò pim-pam-pum-fuera, i escolta'm, tens aquí un plat espectacular per menjar amb cullera, si vols, per xocar-hi pa com vulguis.

Sempre, jo sempre, ja ho saps, tu que has compartit amb mi dinars, si es pot menjar amb cullera, jo ho menjo amb cullera. I de postres, pijama? Pijama, i després és a fer la mitjana, a dormir. Òscar Gómez, moltes gràcies. A vosaltres, una abraçada.

La fonda de Catalunya Ràdio.

Valliser, l'autèntic codonyat artesà. Us ofereix la secció Dolça Catalunya.

I aquest viatge per la Catalunya més dolça avui amb el mestre pastisser Lluís Riera de la pastisseria Cacau. Lluís, molt bon dia. Bon dia. Escolta, què? Cap on anem avui? Avui creuem la bassa

i ens anem a Mallorca. A Mallorca? Ui, què farem a Mallorca? Rubiols? No, podríem fer rubiols o podríem fer cocarrois, podríem fer coses molt ben parides, però anem a buscar el buc insigni avui i ens en anem a fer ensaïmades. Ensaïmada, eh?

Que com la Xesca de Can Loi ens senti dir ensiamades,

ens dirà l'enciam a l'amanida. Ah, no, hi ha enciam, hi ha seïm, que és bastant diferent el seïm que l'enciam. El seïm és el llar de porc, per entendre'ns. Llavors, clar, amb unes sobrassades, amb uns embotits ben parits que foten, què en foten en tant de greix? Doncs vinga, una pasta estirada, amb massa amara, amb ou, sucre, farina, sal, i una fermentació llarga, l'estirem, i un cop està ben estirada a dintre, ben enllardada, ben enceimada, hi posem seïm a tope, I llavors li deixem una fermentació. I ja, bàsicament, llavors és cocció, sucre per damunt i apa. Però clar, el que és ben parit de les ensaïmades són les variants. O sigui, a part de l'ensaïmada, agafar-li xocolata amb la xocolata desfeta quan és hivern, encara que ja fot més calor, que te la puguis prendre amb una llet. Amb una llet vegetal, horchata per excel·lència, o amb una cosa més fresqueta, amb un geladet o així, pensem en les ensaïmades ja directament farcides, amb cabell d'àngel, amb crema, una ensaïmada amb nata, una ensaïmada farcida amb xocolata, l'ensaïmada realment els mallorquins en aquest sentit han aconseguit que el seu postre estrella no només no s'ha perdut, sinó que l'han reivindicat, l'han conservat i tenen la capacitat de vendre'l a tot el món.

I a més a més, l'enseïmada, no sé si estaràs amb mi, que evidentment una enseïmada que va haver de fer és insuperable. Però l'enseïmada és una peça que, escolta'm, que aguanta, diguem-ne, un cert viatge. És d'aquestes dulces de viatge que, escolta'm, arriba a casa, com diu la gran Xesca, tu encens el forn, 10 minuts, pares el forn, i fots l'enseïmada que et vaig portar ahir de Mallorca o fa dos dies, i déu-n'hi-do, déu-n'hi-do, lo bon aquest, eh?

Clar, se salva, perquè una mica aquests greixos el que fan és mantenir. Realment aquesta estructura i té la capacitat de tenir allà un postre que pot viatjar i que pot anar amunt i avall. I l'altra cosa que és interessant és ensaïmades detallades, el contrast entre aquest dolç salat, una ensaïmada que pugui tenir sobre sa i a l'hora que pugui tenir cabell d'àngel. Tot alhora. Aquest contrast de dolç salat, hòstia, això és com quan nosaltres fotem a la Garrotxa fotem coca de sucre amb fuet o pernil, no? Tens aquest contrast i això et genera una derivada molt ben parida.

Escolta, a Catalunya, les ensaïmades fetes a Catalunya, hi ha moltes pastisseries que en feu?

L'ensaïmada com a tal va estar pràcticament a punt de desaparèixer com a producte d'obrador, així és com el brió sempre s'ha mantingut com a massa, l'ensaïmada pràcticament va desaparèixer i ara hi ha com una revisculada, com un ressorgiment que és molt interessant de poder. De poder reivindicar com a tal. I l'altra cosa que és molt ben parida, que és una cosa que em té a mi entusiasmat, és ja quan directament et planteges aquells pudings, aquells tipus de masses de reaprofitament, agafar un parell d'enseïmades, allò xutes que ja porten uns dies allà, que bagregen, que acabaria llançades, banyar-les amb llet, una mica d'ou, sucre i canyella, i les fots al forn i tens una greixonera a Ibizenca que això és mel, mel. Uf! Amb aquestes hores i

aquesta gana que tinc. Hi ha una cosa que a mi m'agrada molt amb la xerimada, que és que quan et queda aquell tallet que potser t'ha quedat, és agafar-lo pel mig, obrir-lo, allò pel mig, i fots allà una mica de formatge, un pernil cuit bo, no pernil de York, pernil cuit bo, i la fas amb biquini, això ja és.

Clar, és que és una base més. Moltes vegades ens plantegem l'entrepà fet directament amb pa, però els entrepans amb coca de pa, amb coca de sucre, amb una coca de croissant, amb una ensaïmada, tot aquest tipus de masses ens permeten. Fer el concepte de l'entrepà, però amb una massa totalment diferent. I així no és tan avorrit. Diversifiques una mica i tens contrastos, textures diferents. Aquest punt de greix ja no cal que hi fotis mantega, perquè el greix com a tal ja l'hi tens. En aquest cas és un greix d'origen animal, però l'ensaïmada ho han fet molt bé i això haurien de saber-ho copiar més. De preservar una mica el nostre, perquè ja està bé la pastisseria internacional, però si nosaltres no la recuperem, no la faran ni.

Per això fem aquesta secció, per recuperar, per reivindicar, per divulgar tot aquest patrimoni gastronòmic de la cuina més dolça, de la pastisseria artesana a casa nostra. Lluís Riera, moltes gràcies. Gràcies, salut i sucre. Torna quan vulguis.

I ja tenim en Jordi Ávila a punt per portar-nos la seva cuina més fresca. Jordi, molt bon dia. Molt bones, Pep. Què tal? Com estem? Bé, fantàstic. Què ens portes avui?

Mira, avui porto una carn que segurament algú no coneixerà o no ha tastat mai i ara és un bon moment per. Cocodrilo. No, no, no, no. Més terrenal i més de casa nostra, que és la carn de poltre. Ah, home, bona. Saludable, bona, gustosa, dolça. I el Ripollès, això, en saben un niu. En Joan, allà dalt, o sigui, jo m'acabo allà de la Llenars, en Joan, un fenòmeno. I en aquest cas, si tot sembla bé, Pep, anirem a demanar el rodó de poltre, d'acord? Agafarem aquest rodó. El courem bé, això també, aquí és una bona peça, és un bon rodó, aquí necessitarem salpebrar-ho molt bé, amorosir-ho bé, fer un bon massatge amb aquest oli d'oliva verge extra. Aquí també us deixo jugar, sí, que us deixo jugar també en el sentit aquest de macerar-ho amb herbes aromàtiques i tal. I jo crec que, Pep, que aquest rodó ben filetejat. I el fem marcat volta i volta. Un cop l'hem deixat macerat amb aquestes herbes aromàtiques, salts, pebres, olis d'oliva, verge extra, tindrem aquí un rodó fantàstic, que estarà ben cuit. I aquí farem aquesta versió, que sé que t'agradarà, perquè a nosaltres ens agraden aquestes receptes, encara que siguin internacionals, portades a casa nostra, que és aquesta versió del Vitello Tonato. Així seria un poltretonato, no? Un poltretonato. Què farem aquí? Una bona maionesa. Aquí farem una bona maionesa, agafarem aquella llauna de tonyina de confiança ben bona, i inclús en aquest vitelotonato, en aquesta salsa de maionesa, el que podrem fer és ficar l'oli d'aquesta llauna de tonyina, inclús podrem ficar la tonyina dintre d'aquesta maionesa, emulsionem bé, i un cop està ben emulsionada, aquí també tornem a jugar una mica. Aquelles tàpares fantàstiques que hauríem de tenir sempre a la nevera per acompanyar qualsevol altra recepta, les tàpares aquí quedaran de nassos.

Alba, escolta, escolta, que ara et posarem un compromís. I l'enxova, què? De l'escala o de roses?

Jo soc. Mira, ara me fiques amb un compromís. Soc, depèn, si és dissabte de roses i si és diumenge de l'escala. És que estem al 10 de cada dia, no hi. I els dies de cada dia, escolta'm. Una mica de cada, no? Una mica de cada, no. Jo crec que mentre l'enxova sigui curada a casa nostra, ben confitada a casa nostra, jo soc de tastar. Tot el que fan els nostres productors, elaboradors, transformadors de productes, soc de tastar.

A veure, que ara n'hi ha uns de Cadaqués que diuen que també hi ha enxopes a Cadaqués, eh?

Doncs, escolta'm, allà hi ha anchoves, aquell que s'atreveixi a fer-les. Tenim alguna mica en comú que se les fa a casa i també Déu-n'hi-do que si són de bones. En Benítez, eh? Les fa molt bones en Benítez, la veritat, és que sí. Aquí, important també, si l'anchova la dessalem, jo la deixaria amb un punt pujadet de sal per aquesta recepta, que jugarà molt bé. Aquest umami que parlem ara de les anchoves anirà molt bé amb aquesta carn de poltre i amb aquesta maionesa. I si les hem deixat desmacerades una mica amb l'oli per amarosir-les encara una mica i que s'hidrati aquesta anchova, aquest oli, pecat mortal si el llencem. Aquest oli va directe a amanir. Aquesta amanida estiuenca de poltre amb aquesta tonyina, que és una combinació fantàstica, aquest mar i muntanya que fa la tonyina i el poltre, i tot això molt ben amanit. Guarnit amb aquests encurtits que dèiem, no sé si tu ets de tàpares o no, Pep. Sí, sí, sí. Trobo a vegades a casa que quan trec les tàpares hi ha algú que ronfa el nas i diu, això de les tàpares, no, no. No, no, tàpares, tàpares. Tàpares, inclús. Les tàpares seran bones si les passem una mica per la paella, que s'obrin, que esclatin bé i agafin un punt de cruixentor per donar-li textura a aquesta recepta.

Doncs aquest poltretonato avui a la cuina més fresca de la Fonda de Catalunya Ràdio.

Girona Excelent, el segell de qualitat alimentària de la Diputació de Girona, us ofereix aquest espai.

I avui la fonda sortint dels grans restaurants, dels focus i de les modes, per anar cap a un lloc on la cuina torna a ser el que sempre hauria de ser, una eina per transformar vides. Som a Vilanova de Maià, a la Noguera, al cor de la Noguera, un territori de pedra, de silenci i de paisatge obert. Aquí, lluny del soroll. En Sergi de Maià, aquell cuiner que moltes vegades n'hem parlat i que ens ve a veure de tant en tant els caps de setmana al suplement, ha impulsat un projecte que va molt més enllà dels fogons. Una Fundació Escola de Cuina pensada per a persones amb dificultats socials i econòmiques. Un espai on no només es cuina, però que sobretot s'aprèn, es dignifica i es construeix futur. On el producte de proximitat, el territori i la cuina catalana es converteixen en eines d'inclusió. Avui parlem de compromís, parlem de país i parlem també de cuina amb sentit i de cuina catalana. Sergi, molt bon dia, com estàs? Bon dia, Pep, molt bé. Escolta'm, qui és avui en dia en Sergi de Maià? Perquè el coneixem de fa molts anys, has vingut moltes vegades a la fonda, però mai amb aquesta tesitura d'obrir una fundació aquí en un poble. Quanta gent sou aquí a la Nova de Maià?

Aquí en total, a tot el municipi, estem sobre els 400 habitants, aproximadament. Més amunt, més cap avall, i sempre que hi ha algun naixement, per nosaltres és com una passada. I aquest any hem tingut un parell i estem com súper contents.

Déu-n'hi-do. Que sou 400 persones, però en un territori molt gran, no?

Sí, és un dels termes municipals més grans de Catalunya. El que passa que, com sempre passa en el món rural, i a més actualment hi ha una despoblació que s'ha dut a terme durant els últims anys. El que passa que sí que és cert que cada cop hi ha més gent jove que torna, que es queda, torna a les arrels, com jo, Jo encara soc jove, ja ho saps. No, però sí que hi ha molta gent jove que s'està quedant a viure aquí perquè estan trobant un espai on poder realitzar-se com a professionals, com a persones i viure una vida, entre cometes, més tranquil·la perquè no parem de treballar.

Però escolta'm, què et va fer tornar cap aquí? Perquè tu tenies el restaurant allà al carrer Ibao, entre Ibao i Mallorca, gent, soroll, vius molt a prop del mercat del ninot, no? I en canvi, doncs, cap aquí?

Va vindre la pandèmia i amb la pandèmia va passar el que havia de passar, perquè ja feia un any que jo havia decidit que havia de canviar de vida. La ciutat cada cop m'estava. M'estava costant més de viure, i és una ciutat que estimo, però sí que vaig prendre una decisió familiar al final, perquè aquí hi ha altres persones que han hagut d'acceptar, i jo acceptar la seva manera d'entendre la vida, i per sort tinc una gent al darrere, una família, que ho ha acceptat. I la pandèmia va donar la tranquil·litat i el temps per poder visualitzar què havia de fer en el futur. I treballant i agafant projectes antics que estaven en un calaix, va començar a prendre forma aquest projecte que és avui en dia la Fundació Coma de Meia, que te n'havia parlat moltes vegades, que era un projecte que estava en ment, que l'estàvem construint, ja saps que soc molt tossut. I anant sumant persones, anant sumant empreses que ens han ajudat moltíssim, com Frigicoll, com Casa Delfín, Casa Gai, no em vull deixar ningú, Sigore, que darrere hi ha persones, Uomo, Corbates, que ens han fet tota la roba de cuina, moltíssima gent que ens està ajudant a tirar endavant. Amb el Marc Vilaú, que és el director general ara de MediAmbient, que és un molt bon amic i que era president de la Fundació EMIS, amb la qual jo col·laboro des de fa molts anys a nivell gastronòmic,

quan li vaig explicar el projecte, perquè em vaig fixar molt en EMIS, en Can Moragues, em va dir, Sergi, això és una fundació. Jo li deia, jo no vull una empresa, necessito fer alguna cosa que realment tingui sentit, un sentit de fons. Aleshores va néixer aquesta fundació, que és la Fundació Coma de Meia, Fa tres anys que estem constituïts oficialment com a Fundació i en acció física ja vam començar a fer tres anys, per exemple, amb el Perifèria Cultural fent accions i fent projectes externs sense un lloc físic. En guany farà un any que vam obrir aquest restaurant-escola que és la peça central on comencem una de les potes que és la cultura gastronòmica catalana amb el projecte social i mediambiental. Nosaltres vam muntar aquest restaurant-escola, que és un espai gastroformatiu, ens agrada dir-li, on acollim a persones en risc d'exclusió social i les formem a través de la gastronomia. En guany tenim la segona generació d'estudiants i estem molt, molt contents. La primera van ser la Giselle i el Martí, dos estudiants, que se'ls va fer una formació molt directa. Aquí la sort que tenim és que al ser en un lloc petit, en un espai petit, ens podem permetre el luxe de fer una formació més enllà del que és la gastronomia en si. Treballem tota la part holística i espiritual, fem meditació cada matí, fem una feina de recol·lecció,

anem a l'hort, anem a la muntanya, quan toquen bolets toquen bolets, quan toquen herbes salvatges toquen herbes salvatges, quan toca fer xampanyet de saúc anem a recolectar. I fem aquesta feina d'explicació de la gastronomia catalana i de la gastronomia en si a través de la inclusió amb la natura, que per nosaltres és superimportant. A part d'això, el que els fem és que tinguin una responsabilitat. Són nanos que venen de vides molt especials, on no han tingut la sort que hem tingut molts de nosaltres de tindre vides més o menys normals, perquè tots arrosseguem les nostres motxilles, però aquí el que fem és donar-los les eines suficients. Perquè puguin tirar endavant un projecte de vida. Es converteixen en professionals de la cuina, de la sala, de l'agricultura, però sobretot els convertim en persones autònomes, que això és el que per nosaltres és el més important. I tot això no seria possible sense l'ajuda, evidentment, del Departament d'Agricultura de la Generalitat de Catalunya, que ens ha donat molt de suport i ens dona molt de suport. I els nostres donants privats, com poden ser el Sandy, el Kevin i la Sandy, que són els nostres filàntrops amics que ens han ajudat a tirar endavant aquest projecte. I molta gent que s'està sumant i assume cada dia aquest canvi. Volem ser una palanca de futur, una palanca de canvi en el món rural català.

Ja saps que les oportunitats cada cop són més minces, però aquí, a través de la gastronomia, de l'agricultura, de projectes culturals, estem obrint portes i estem obrint finestres perquè els joves no marxin, i no tan joves, i es quedin en el territori.

Escolta, com comences a pensar que la cuina pot tenir aquesta funció social? Perquè, clar, tu vens d'una època, també, ho estem veient, diguem-ne, continuament, per una banda, doncs, avui en dia costa trobar, diguem-ne, persones que es vulguin dedicar a l'hostaleria, per aquells horaris infernals que vam fer nosaltres quan érem joves. I ara sembla que és l'antítesis de tot això, però en un moment en què s'està parlant també de la part psicològica, de treballar en una feina que és dura des d'un punt de vista també no només físic, sinó també psicològic, el fet de treballar en una cuina, de treballar en un restaurant, com també altres feines que hi ha. Però en algun moment vas dir. Podem muntar un projecte gastronòmic, alimentari i que a més a més anem a fer, això que deies tu, aquesta part més holística i de buscar també encara ser més feliços amb la feina.

Exacte, això és un procés, el procés és un camí que comença sobretot, el clic més bèstia el faig quan estic a Montvínic i jo era un xef dels davants que em pensava que era modern però no ho era, vull dir, sempre estava enfadat. I sempre pensava que les coses feien malament per un tema personal i al final res és personal. I gràcies al Sergi Ferrer Salat, que ens va posar un coaching i vam ser el primer restaurant amb coach, allà vaig fer un clic molt bèstia. Vaig pensar, ostres, tot això que havia viscut jo fins ara, tots aquests anys d'estrès, d'una feina com tu, tu saps el que passa i el que passava a les cuines. Com a norma general. Al final és un tema de camí espiritual i a poc a poc tot això va creixent. I sobretot m'adono en el moment més baix energètic meu, que és quan he de tancar un restaurant, quan vénen maldades que penso, ostres, quin privilegi. Tot el que he fet fins ara, quin privilegi poder haver obert un restaurant i tancar-lo. I quina ensenyança més gran. Tot el que he fet fins ara ho he de compartir perquè és així, perquè som molt afortunats. Quan t'adones de la fortuna que tenim nosaltres que vivim en un país més o menys normal, en una societat més o menys normal, i que he pogut fer la feina que m'ha agradat, se m'ha donat bé, per sort he tingut aquesta sort que tot això se m'ha donat bé i que la gent ha confiat en mi per tirar endavant projectes extraordinaris, doncs se m'encena un clic de dir, ostres, tot això que jo he tingut ho he de compartir d'alguna manera i he de tornar als meus orígens. La crida, sempre havia sentit aquesta crida de. De venir a Vilanova a viure. Jo sempre, fins ben entrada la maduresa d'edat, marxar de Vilanova quan em passava una etapa de més de cinc dies era un trauma molt fort, perquè una part de mi quedava aquí. I aquí sento que és on he d'estar, que no vol dir que sigui el futur en si, perquè jo visc el dia, no tinc cap expectativa, perquè les expectatives només porten desil·lusions. Jo tinc objectius i el que m'agrada és gaudir del camí cap a aquests objectius. Quan creem una expectativa estem creant un monstre que tard o d'hora ens farà mal.

És que pensem potser molt massa en el futur, que a més a més no el podem viure i llavors, com dius tu, no gaudim d'aquest present que tenim. Hi ha una cosa important aquí moltes vegades i fa referència també aquesta part psicològica una miqueta, Sergi, i és que el món de l'hostaleria moltes vegades ens el prenem molt bé, de fet, amb el món empresarial, però un restaurant, és molt fàcil engegar un restaurant avui en dia, i sobretot amb persones que no són de l'ofici. I, d'altra banda, també és molt difícil quan aquell restaurant, a vegades, no té ni cinc anys i s'ha de tancar, sigui per les causes que siguin. I això no se'n parla. És a dir, és dur tancar un restaurant en el qual ja has posat tanta feina, tanta vida, i dius, mira, doncs, tanco,

sigui per una causa o per una altra. Sí, home, és un trauma, perquè al final tu quan engegues un projecte, sobretot un projecte que porta el teu nom. El Sergi i la meva van ser set anys meravellosos, amb tots els seus bons moments i els seus mals moments. Jo vaig obrir un restaurant amb una estafa de 50.000 euros, vaig obrir menjant-me els diners que tenia per poder tapar si hi havia algun moment de dificultat, o sigui, no només això, amb menys. Però hi vaig posar tot, vaig posar-hi l'ànima, hi vaig posar els diners, hi vaig posar l'alegria, però arribar a un punt on realment penso, què és el que vull fer realment amb la vida? I aquest és el punt clau que jo sempre m'agrada parlar amb els nois i amb els meus equips sempre ho he fet. Posa't davant del mirall, parla amb tu. Això és el que més ens costa als humans, ser sincers amb nosaltres. I quan em vaig fer aquesta pregunta, venen els danys col·laterals. Llavors has de ser suficientment hàbil i suficientment net i clar per dir, mira, això ha de ser així perquè si no, no estaré bé.

Sergi, quin és el perfil de persones que venen aquí a aquesta Fundació Coma de Maillà, sense dir noms, eh? Sí. Però perfils que tens aquí i sobretot, clar, pensant que Vilanova de Maillà és un poble molt aixorit, molt bonic, que quan venia cap aquí veia tu d'on, veia per dius tu, es nota que fa calor,

que estem en bona temporada, eh? Home, sí, sí. Ara està tot meravellós, vull dir, les guatlles ja estan fent els seus nius entre els camps de blat llaurats, que ja és aquest estiu extraordinari, tenim aquest sol, que aquest any està sent molt interessant, perquè no fa aquelles calors tan bèsties, però ja ho veurem, perquè no ho podem predir. Doncs els perfils que tenim aquí tenim gent de tot tipus, per exemple, la primera promoció, la Giselle, és una noia veneçolana, migrant, que viu a Lleida, i que gràcies a nosaltres està tenint una carrera de cuina brillant, perquè la noia és molt bona. El Martí s'ha quedat amb nosaltres a treballar i en Guany les tres persones que tenim són d'Artesa de Segre i amb l'afegit que tenen altres capacitats i això a nosaltres ens ha encantat perquè són persones a les quals poques vegades se'ls dona el. El suport suficient des del món empresarial o des del món fundacional perquè siguin autònomes i nosaltres tenim la Montse que ella té una discapacitat i ella ho parla és que clar, som nosaltres tots tenim discapacitats emocionals, el que sigui jo sempre parlo d'altres capacitats perquè la Montse per exemple és una noia que dirigeix la sala ella sola i els clients estan encantats. Tenim la Jart, també, que és una noia que és fantàstica i quan li dones una feina, ella sempre diu, jo no soc ràpida però ho faig molt bé. I ho fa tot perfectament.

I tenim el Felipe, també, que és un nano extraordinari i són tres personatges que venen d'Artesa de Segre, que els hem donat aquesta oportunitat i que estan superagraïts, no només això, que aquí tenen una vida autònoma, tenen un pis on es queden a viure, que és propietat d'un dels nostres patrons, que és el Domènec Marsellac, tenen un lloguer, o sigui, ells tenen un sou, tenen una formació i tenen un lloguer, estan dintre del programa FP Dual, i llavors han de tenir les responsabilitats que tenim tots de pagar un lloguer, de mantenir la casa neta, de mantenir el d'això, i després, doncs, per nosaltres és molt important aquesta feina de comunicació entre nosaltres, anem a passejar, a vegades fora de l'horari laboral en si, doncs jo faig molta feina de camp perquè m'agrada treballar al els ametllers, les oliveres, i em demanen si poden vindre. Aquest és un dels altres punts que nosaltres tenim. Enguany hem començat les feines a l'Hort, que és una de les nostres altres potes, que és l'agricultura ecològica, on treballem amb llavors de cultures trobades, que són llavors recuperades de Lleida, que l'Artur, el Gerard Batalla, tota aquesta gent han fet una feina bestial i nosaltres apostem per aquesta tipologia de verdures i estem aprenent molt perquè la natura és bestial. Tenim un projecte en marxa amb l'IRTA des de fa un any que és proves pilot de cultius per

fer front al canvi climàtic. Tenim un camp de pipi i un hemptòfona que està arraigant molt bé i estem treballant amb altres tipus de conreus que estem parlant amb l'IRTA per poder engegar aquests petits espais que molta gent de Vilanova ja ens comença a cedir terres perquè per tindre les hermes que la Fundació hi faci algo. Aquest és el missatge que hi ha ara i ens encanta perquè nosaltres el que hem vingut a fer aquí perquè. El món rural és un món on els canvis d'entrada o les novetats són vistes amb certa perspectiva, però hem vist que és una entitat que ha vingut a ajudar a gent jove, a gent gran, al territori, aportem tot el que podem a l'AMPA, aportem tot el que podem a les persones que tenen idees. Per exemple, la Mercè publicarà un llibre. Sergi, he escrit un llibre. Parla amb aquest editor que pot ajudar-te. Sergi, me lo publican. Uau. Doncs estem aquí per ajudar. Aquí passen moltes coses. Aquí hi ha molta gent jove extraordinària, com la Mireia, la Lemon Secrets, que és una Instagramer que a part ens porta a les nostres xarxes. Viva Vilanova Meia. Tenim gent com el Marc i el Jordi, que són arquitectes. Vull dir, gent que està fent coses superxules. Tenim una escola.

I hem engegat el projecte Slow Food Educa Artesa de Segre i Enguanya a l'escola de Vilanova de Meillà. Impliquem els nens en el cultiu, en el cuidat i en la cuina d'aquests productes i això ens encanta. És un Sergi de Meillà 360 això, eh?

Perquè aquí hi ha, diguem-ne, impliques a tot el poble, gairebé podríem dir d'una manera o d'una altra, de terreny, aquí no us en falta, és a dir, segur que hi ha terreny per donar i per vendre, i de fet hi ha una cosa també, i tens per aquí un personatge que fa una cuina molt pim-pam,

Sí, home, l'Arnau, home, i tant. L'Arnau París. Sí, sí, l'Arnau és de Boada, que és un dels pobles que forma part del municipi de Vilanova. Amb l'Arnau vam començar fa sis anys un camí conjunt, on ell encara no era cuiner, i just després de la pandèmia em va dir, cert, si tinc una idea. Vam començar a fer aquests àpats. El vaig ajudar a formar-se per poder entrar dintre del Masterchef. De fet, el plat que va presentar, l'arrosa del Montse, que era un dels meus plats, i vaig dir. Fes aquest plat que segur que t'anirà bé i després ell, amb la seva manera de ser, amb lo bona persona que és i amb lo gran professional que és, ha construït una cosa extraordinària i la sort és que el tenim aquí i col·laborem. De fet, el Miquel París, son pare, és el vicepresident de la Fundació.

Escolta, Sergi, com és un dia a dia aquí a la Fundació, com ha de ser aquest restaurant-escola?

Comencem el dia a les 10 del matí, arriben els estudiants, ens asseiem en una taula i fem cinc minuts de meditació. Aleshores, comencem el dia al centre, compartim energies, compartim un moment que és molt bonic, perquè tots ens posem al mateix nivell, a la mateixa freqüència, i quan han passat aquests minuts ens donem les gràcies, donem les gràcies a la sort que tenim de poder estar aquí, de poder compartir tot aquest temps, i després comença la reunió d'equip, treballem en aquesta reunió on marquem les feines del dia. Llavors cadascú té una missió diària, També cuino, perquè m'encanta. Aleshores els ensenyem a cuinar, els ensenyem a servir, i preparem els àpats del dia a dia. Cada dia preparem, fem classes d'escabeixos, fem classes d'arrostits, fem classes de tot el tipus de feines que fem.

Perdona, ara anava mirant, anava comptant, i caben unes 20 persones aquí, no?

I caben, assegudes, en caben unes 36. Diu ni do. Sí, no està malament. Intentem sempre fer-ne 22, 24, però també fem esdeveniments. Mira, ara fa uns mesos vam fer un esdeveniment que per nosaltres va ser molt emocional. L'associació Aremi, que és l'associació més antiga de Catalunya amb persones amb. Amb paràlisi cerebral, està celebrant enguany els seus 50 anys i ens van demanar fer el sopar institucional i ens vam desplaçar i vam cuinar per 170 persones amb el nostre equip. Vam fer els paisatges de Lleida en un plat, amb tres plats, amb tres seqüències. Fem esdeveniments com poden ser casaments, fem esdeveniments per la Diputació de Lleida, fem moltíssimes coses que són externes i sobretot ara estem immersos en el Periferia Cultural, que és un festival. És un cicle de música, gastronomia i terrer que enguany ha crescut i fa tot el territori dels països catalans. Nosaltres abans els cuinàvem quasi tots, el que passa que aquest any se'ns ha fet massa lluny poder anar a la Catalunya Nord, tot i que ens haia encantat o a l'Alguer, però sí que ens hem centrat molt en els concerts que estan aquí a la Noguera, a la Sagarra, a l'Urgell, i el que fem és crear. Conceptes gastronòmics per a cada un dels concerts. Fugim dels food trucks, fugim de les hamburgueses, de les pizzes i, per exemple, cuinem caça en un cicle de música, cuinem coques de recapte, cuinem macarrons, fem cuina catalana, cuina tradicional. En casos, anem als pobles i preguntem a les padrines com l'any passat a l'Alta Neu que ens donessin les receptes de caça i les cuinàvem en aquell dia de concert. Aquesta connexió amb el territori, amb les persones, I amb la música, jo què sé, amb el Roger Mas, poder cuinar en un concert del Roger Mas és bestial, o del Borja Penalba amb la Maria Txell Jané o amb la Maria del Mar Bonet,

vull dir, això no té preu. Home, és una manera també de defensar aquest patrimoni gastroalimentari que hi ha aquí a les terres de Lleida, Lleida que és tan gran, diguem-ne, amb territori i amb diversitat gastronomica. Gastronòmica i d'agricultura. I sobretot també amb tota aquesta gent, ja no només els alumnes que tens tu aquí, sinó també després quan la gent ve en aquests projectes de perifèric cultural, per exemple, de trobar-se això, de dir, mira, on és que veig? Això no es troba als concerts.

Exacte, en els festivals o als concerts, sí. El tema és, fugim dels food trucks i fugim de les modes. Perquè la moda. Estaríem fent hamburgueses tot el dia o estaríem fent pizzes, que no té cap tipus de sentit. Llavors es transformaria en una feina, no? Exacte. Aleshores el que fem és crear, i això ho parlem amb tot l'equip, creem els conceptes gastronòmics amb tot l'equip. Vull dir, cada concert, per exemple, un dels concerts que és a Castelldamur, que és el que sempre estrena la temporada, vam cuinar. Plats amb girella, vam cuinar plats amb fesols, i això en un concert és poc habitual. Ordi, intentem anar a l'arrel de les coses, que la gent també conegui i no perdi aquest patrimoni, perquè tenim una responsabilitat social. Cultural i gastronòmica.

Clar, aquí suposo també que hi ha una gran feina en treballar els hàbits, els valors i també sobretot el treball en equip, no?

Treballem en equip, totes les opinions són benvingudes i són preses en compte perquè mai saps d'on pot sortir una bona idea i això és fantàstic. Mai pots negar la veu a una ment brillant. Com pot ser una ment humana. Qualsevol de les ments humanes del món és brillant i té les seves virtuts. I aquí el que fem és donar impuls a totes aquestes idees i on no arriba un, arriba l'altre. Aquí estem per donar-nos suport i en els moments difícils empènyer, empènyer i en els moments bons abraçar-nos i gaudir d'aquestes coses que ens ha donat la vida.

Som persones molt afortunades. Una de les coses que moltes vegades, diguem-ne, en una feina convencional, anem a dir, ja no dic normal perquè això, el terme normal aquest, a vegades, és. Que és la normalitat. Clar, que és la normalitat, no? Però en una feina convencional, moltes vegades, per exemple, no sabem gestionar la frustració o, com deies tu ara, els moments difícils. Com ho treballeu des d'aquí? Tu que has treballat, diguem-ne, també en tants llocs diferents i amb tantes idiosincràcies diferents.

Ho treballem des de les reunions d'equip, des d'entendre i escoltar. És molt important escoltar i entendre els altres. I quan hi ha conflictes, tractar-los des de la tranquil·litat. Conflictes n'hi ha, això no és de color de roses i hi ha moments de certa tensió perquè és normal, perquè és una cuina, perquè és un dia a dia i el més complicat del món i del dia a dia són les relacions humanes. Això és així. Si ja és complicat tenir una relació humana amb les persones que en principi t'estimen més, que són els teus pares o la teva parella o els teus fills, imagina't amb persones que estan col·laborant amb tu. Aleshores, el que intentem sempre és identificar quin és el conflicte. I on hi ha un problema hi ha una solució. Jo sempre dic, si hi ha un problema i no el sabem mai podrem posar-hi una solució. Si hi ha un problema o un conflicte i ho sabem, podem solucionar-ho. I el 90% dels conflictes i problemes solen ser coses molt petites. El que passa que, com no parlem, els éssers humans. Mira com està el món. Per què passa tot el que passa al món? Perquè no s'asseuen i parlen. Quants morts evitaríem i quantes conflictes evitaríem si la gent se seguís i volgués entendre l'altre?

Escolta, aquí, amb aquesta escola que és petiteta ara per ara i d'allò, sortides professionals avui en dia n'hi ha moltes, no? Aquí esteu, diguem-ne, una miqueta allunyats. Bé, teniu Trem.

Llartes a Segre, Japons, tenim Balaguer com a capital, Trem a l'altra costat, si puges una mica més poble. Però, mira, jo aquí faig una reivindicació i faig una crida. Aquí falta de tot, falta absolutament de tot, professionals, falta de tot. I no només que falti de tot, és que quan ve un professional, ve un fuster, ve un paleta, ve un cuiner, vingui el que vingui, com a persona, com a professional, trobarà feina ràpidament, ben remunerada, i podrà viure en un espai únic, on cada matí et lleves, sents els ocells, respires, hi ha moments complicats, quan estira el fem no és fàcil respirar, però bueno, forma part, però hi ha tantes oportunitats al món rural, que a vegades l'ofuscació de viure en una ciutat, en aquell espai tan tancat, on entres amb una roda de hamster, que dic jo, a la que surts disparat i comences a observar des de la distància, te n'adones. De la complexitat. I fer un pas al costat i vindre a viure al món rural, perquè us estem esperant, a tota Catalunya, a tot l'estat, a tota Europa, el món rural està esperant-vos que vingueu a viure-hi. O professionals que no hagin de fer coses, o artesans, professionals com els arquitectes. Dius, jo, Sergi, i aquí hi ha un noi que és arquitecte, un molt bon arquitecte, diu, jo dic, el meu despatx aquí, amb vistes al Montsec, i quan he de fer visita d'obra, si hi ha algú molt important, em desplaço, si no, presum. És curiós, no?, com encara,

tu mires una mica des d'un punt de vista, diguem-ne, genèric, i dius, com pot ser encara que hi hagi tants pobles que hi falta gent per viure, Quan des d'un punt de vista de tecnologia avui en dia, no sé, ara estic pensant, jo quan he arribat aquí miro, ostres tu, el wifi no anava, no? Però dius, avui en dia hi ha uns satèl·lits per al wifi que van de meravella, no? Avui en dia hi ha una xarxa desplegada de comunicació que és fantàstic, no? I encara ara, moltes vegades, diguem-ne, hi ha molta gent que té por d'anar a viure al món rural. Sí, sí. Aquí tenim fibra òptica, tenim satèl·lits, aquí tenim el que vulguis. I després, a mi hi ha una. Bé, i perdona, i tenim una cosa molt important. Quan m'he parat a l'entrada del poble, que hi ha un senyal que diu que aquí sou una zona, no sé si ho dic bé, d'Starling. Som d'Sty Starlight?

I Geoparc Mundial de l'UNESCO. Això són segells que donen a l'UNESCO els llocs més bonics i amb els cels més importants del món. Starlight és Gran Canària, és Costa Rica. Són destins turístics de supernivell. I això ho tenim aquí. Al Montsec del costat, al Montsec d'Ager, tenen l'observatori. Vull dir. Fer el pas no és tan difícil i quan comences a viure en el món rural hi ha una frase que m'encanta els teatres, els cines tu quantes vegades vas al teatre? amics meus a Barcelona van més al teatre les persones de Vilanova de Mellà que la gent que viu a Barcelona perquè cada mes agafen un autocar i se'n van a Barcelona a Lleida, a Tàrrega, a Gramunt perquè teatre n'hi ha a tot arreu i si no, a què arriba Netflix? fas una pantalla a casa al final quin estil de vida vols tindre? Connectat o desconectat. I viure a la ciutat té, jo ho respecto, jo m'he passat molts anys, el que passa que jo a dia d'avui ja és una vida que em costa molt perquè m'absorbeix tota l'energia, en canvi aquí és energia constant i no paro de treballar, vull dir, els dies els començo de 7 a 8 del matí fent la meva hora de meditació matinal, després faig tros i esport i després comencem la fundació amb totes les seves feines, vull dir, no només el restaurant-escola, reunions, connexions. Cada dia estem buscant noves aliances amb la Universitat de Lleida, estem organitzant un Erasmus a nivell internacional, Vilanova, Meia, Sicília, Copenhague, Rosselló. Vull dir, estem fent molts projectes que ens tenen connectats sempre i les jornades acaben a vegades a les 9-10 de la nit de reunions i reunions i feina i això és fantàstic.

Escolta, Sergi, ensenyar avui en dia cuina catalana en un restaurant d'escola com aquest, és també una manera de transmetre identitat i d'integrar persones que són nouvingudes, que no coneixen la nostra cultura, que no coneixen la nostra cuina, i també fer-los estimar. És així.

Nosaltres el que volem, per exemple, amb la Giselle l'any passat, cuina venezolana, de cop comença a cuinar pardius, comença a cuinar pollastres, es va fer un fart de cuinar pardius aquí, comença a fer cuina catalana, I és com un clic, però nosaltres també ens enriquim d'això, perquè a mi el que m'agrada és conèixer, perquè la gastronomia és connexió internacional. Tu imagina't què seria de la nostra cuina si no haguéssim portat els tomàquets, no tindríem pa amb tomàquet o sofregits, o tu imagina't una escudella sense patata, o un suquet de peix sense patates, no? Com entendríem aquesta cuina sense aquesta relació amb el món àrab? Vull dir, a la que tires enrere 700 anys, te n'adones que la gran majoria de receptes eren receptes que estaven basades en cuina àrabe, o hi havia aquesta fusió perquè els àrabs i els cristians aquí vivien conjuntament. Això era la vall de Medanis, abans de la Reconquesta, això era una vall del senyor de Valdomar que era del califat de Balaguer i hi havia la vall d'Omar que ara és un poble que es diu Valdomar però això era la vall de Madanis i el poble érem quatre perdoneu eh quatre cristians bruts que vivíem a dalt d'una muntanya tancats a un fortí perquè ens espantava aquesta gent que era molt moderna. Aquesta fusió fa que nosaltres haguem crescut i que els catalans siguem així. Si els catalans som com som és perquè hem tingut una barreja cultural bestial, perquè tenim una de les cuines més riques, més variades i més inclusives que existeix en el món. Per això som referent mundial des de fa tants anys.

Avui a La Fonda hem entès que la cuina pot ser molt més que una professió, pot ser una porta d'entrada, una segona oportunitat, una manera de tornar a començar. En Sergi de Maià ha posat els fogons al servei de les persones, ha agafat el coneixement, l'experiència i el territori i els ha convertit en una eina de transformació real. Des d'aquí, des de Vilanova de Maià, ens arriba una lliçó clara, sense persones no hi ha cuina, sense pagesia tampoc. I sense oportunitats tampoc hi ha futur. Sergi, moltes gràcies per recordar-nos que la cuina, quan és honesta, també pot canviar vides.

Moltíssimes gràcies, Pep. Gràcies per vindre.

La fonda. Quin plaer el de la cuina,

La fonda. Quin plaer el de la cuina, quin plaer poder cuinar. Una vida sense espines, una vida al punt de sal. També som nits divines per poder-la acompanyar. I amb unes postres ben fines fer sentir el paladar. Dolces nits de somnis curts, nits tendres, llamineres, nits intenses, nits picants, nits cremoses, nits lleugeres, nits calentes, somnis verds, cuinats amb molta tendresa, somnis que calmin la nit.

I avui la ruta de catalans i catalanes pel món ens anem cap a Detroit, que allà hi tenim en Javi Paricio. Javi, molt bon dia. Hola, bon dia. Bé, no sé si és bon dia, bona tarda. Saps, aquí estem entre la un i les dues del migdia. Aquí esteu a la nit, no, ja?

No, al revés, aquí estem al matí, anem per darrere vostro.

Déu-n'hi-do, Déu-n'hi-do. Ah, clar, és veritat, és veritat que diu per darrere. Escolta, quants anys fa que ets fort de Catalunya?

Doncs mira, aquest estiu em farà 18. Ens vam venir als Estats Units a l'estiu del 2008. Déu-n'hi-do.

I què és el que et va fer marxar i venir per aquestes terres?

Doncs va ser de feina. El 2008 s'intuïa la crisi del tema. Del rajol, eh? Sí, del rajol, del tema econòmic. S'intuïa aquesta crisi i vam tenir una oportunitat de venir cap aquí amb la meva dona i amb els fills i la vam agafar. I ens vam plantar Carolina del Sur al començament. Perquè tu fas de fotògraf, no?, Bueno, aquesta part és un hobby. En la meva professió jo soc enginyer. Déu-n'hi-do.

Escolta, i com ho fas això entre enginyeria i la fotografia? Com ho manegues?

Doncs mira, l'enginyeria és la meva feina a temps complet. És de dilluns a divendres i alguns caps de setmana i molts viatges. Llavors la fotografia és un hobby i sempre porto una càmera amb la meva bossa. Llavors, quan viatjo per feina o quan estic els caps de setmana o a les tardes després de la feina per Detroit, la càmera és una companya de viatge i això és el que faig. Ara que estem en aquesta

dèria de les càmeres, dels telèfons, dels gadgets i això, tu quina càmera tens aquí? A veure, ja. Tinc dues.

Tinc una, que és una que ja fa molts anys que tinc, que és una Nikon, que és una d'aquestes, digital, amb molts objectius, que puc anar canviant objectius. I últimament, que sembla que viatjo, tinc una camera petita, que és amb objectiu fixa, que no es pot canviar, i que és una Leica alemana i que em permet viatjar pel món.

I fer fotografia de tot allò que veig. Home, home, una laica així, allò compacte, està bé, això, eh? Ens ho passem. Molt bé. Molt bé. Escolta, i si venim per aquí, a Detroit, els catalans i catalanes, què hem de tastar? Què no podem deixar de fer aquí?

Ostres, Detroit és una ciutat impressionant. A més, és l'Ave Fénix ara dels Estats Units. És la ciutat que està pujant, és una ciutat que ha ressorgit de la ruïna del 2010-2013. Hi ha molts projectes, edificis nous, tema esportiu, els quatre equips importants dels esports nacionals estan en cinc minuts caminant un de l'altre als estadis, amb la qual cosa aquella zona és molt potent. La fórmula Indy, que és com una fórmula V al mes de juny. Festivals a l'estiu, festivals de jazz, festivals de música moderna. És una ciutat impressionant. L'arquitectura és. És de primer nivell, és una arquitectura de començaments del segle passat i l'escena musical i artística és de les més potents del país. Que bé, que bé.

Escolta, ¿hi ha alguna cosa que trobis a faltar de Catalunya a l'hora de menjar?

Sí, a l'hora de menjar sí, perquè hi ha molts productes que aquí és difícil tenir-los o que. O que si els temps no és del mateix nivell, però a part hi ha un altre tema, i és que quan els menges aquí, són productes que ens agraden, però els menges aquí, no és el mateix menjar-los aquí que anar a fer una rosseta a la platja de la Barceloneta, o anar a la Costa Brava, o anar al Delta, o anar a les muntanyes, l'entorn ajuda.

Clar, ara anava a dir, tu tens lligam amb la gastronomia aquí a Catalunya?

Molt, molt. La meva família per molts anys va tenir el restaurant Altúria al costat del Mercat de la Bucaria, que era un clàssic. Era un clàssic que inclús hi anaven molts dels xefs que ara són estrelles mundials. Era el lloc on anaven a esmorzar o on a vegades anaven a menjar alguna cosa abans de fer la seva feina. I parlo de gent del nivell del Ferran Adrià i del seu equip. O sigui, gent molt important. I això és una mica la cultura en la qual vaig créixer. Però, per altra banda, el fet de créixer en aquell entorn va fer que jo em busqués una altra sortida en l'enginyeria. Era una època en què ser un xef no tenia la brillantor d'ara.

Exacte, exacte. Bé, escolta, si trobes a faltar alguna cosa, com que segurament hi haurà catalans i catalanes que vindran per Detroit aquest estiu, tu avisa que des de la fonda fem un piquing i, no sé, llangonisses, fuets.

Això amb la meva dona ho farem segur, perquè ella és experta de fer pics d'aquests i portar-los cap aquí.

Doncs la trucarem, la trucarem també a la teva dona, l'Alba Sunyer. Escolta, moltíssimes gràcies per l'operació. Passeu un bon estiu.

Moltes gràcies, Pep. Una abraçada ben forta.

Productes catalans amb denominació d'origen. Aliments autòctons, excepcionals, únics i oficialment reconeguts per la Unió Europea per la seva alta qualitat. Arrelats a un territori que els proporciona un caràcter específic. Les denominacions d'origen són el resultat de l'estreta relació existent entre el producte, l'entorn geogràfic, el saber fer i el talent humà. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

I per acabar la fonda d'avui, una frase sobre la pagesia que diu així. El calendari agrícola és el primer llibre de cuina. Esperem que us hagi agradat aquesta fonda i que ens trobem a trobar properament. Salut i bons aliments. Gràcies per ser-hi.