Sergi Vicente: "M'he tornat una mica xinès"

El suplement. Amb Roger Escapa.

Aquesta hora al suplement fem tertúlia de corresponsals, pilotada com sempre per l'Albert Elfa. Albert, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Benvingut. Avui parlem d'un continent que marca el pas de totes les societats. Mirem cap al país on fins fa només una dècada només es podia tenir un fill. I avui dia neixen més mascotes que criatures. Tertúlia amb accent xinès amb el Sergi Vicente. Bon dia, bon hora. Bon dia, bon dia. El primer corresponsal d'aquesta casa a la Xina entre el 2003 i el 2015. Ara al capdavant del podcast retorna a la Xina Catalunya Ràdio, que podeu recuperar al web de Catalunya Ràdio. Sergi, com estàs? Bé, bé. Com va la vida?

Molt bé, molt bé. Et sento malgarriga sovint. Sí, sí, sí, molt content de passar per. Per la tarda amb el Francesc Garriga i de fer aquest podcast que a mi m'ha permès reconectar a l'hora d'explicar un país però de manera molt diferent una cosa és el seguiment dels corresponsals molt intents de l'actualitat com fa actualment el Francesc Canals des de Pequín i l'altra és explicar-ho amb la distància i des d'aquell punt de vista de qui ja no té res d'alguna manera ni a amagar ni a justificar sinó allò de suposo que ens fem vells, no?

Però, d'alguna manera, aquesta corresponsalia per tu va marcar la teva vida personal i professional,

d'alguna manera, no? Totalment, totalment. Tu vas anar allà de professor d'anglès? Sí, sí, sí. Quin any era això? A veure, jo vaig estudiar periodisme, venia de treballar a Sant Cugat, a Televisió Espanyola, on vaig vendre moltíssim, però tenia ganes de veure món. Aleshores me'n vaig anar a l'aventura, però poc sabia jo que. Menys d'un any després de la meva arribada, el juliol del 2002, estaria col·laborant amb TV3 primer i després ja em van acreditar, em van fer el que és la targeta de premsa que et permet estar allà

de manera permanent. Vas estar-hi més d'una dècada i vas tornar amb dues criatures i una parella, entenc, que van néixer allà. Per tant, els teus fills són xinesos, també.

Sí, la meva dona és de Pequín i els dos van néixer el 2011, primer el gran i el 2014 el segon. El segon era molt petit quan vam venir cap a Barcelona. I mantenen la nacionalitat, perdona, poden tenir doble nacionalitat? No, la Xina no ho permet. Una altra cosa és que hi ha gent que, diguéssim, no diu res i per tant la té, no sé si això ho hauria d'explicar en entera, però els meus només tenen la nacionalitat espanyola.

I aquí, ara parlàvem d'aquesta història que durant molt temps a la Xina només podies tenir un fill. A tu això no et va condicionar en aquella època perquè et devien enganxar allà?

No, en aquella època sí, exacte, era encara la política del fill únic, perquè jo crec que es va allargar fins al 2015, aproximadament, ho dic de memòria. I no afectava tant estrangers o parelles mixtes com era el meu cas, però també hi havia una llista llarga d'excepcions. Les més conegudes són les minories ètniques. És a dir, si tu eres Miau o Joan o Tibetà o Igur, doncs no t'afectava i en podies tenir més. També depenia molt del zel amb què ho aplicaven les autoritats locals. Hi havia llocs on hi havia famílies que en tenien tres i quatre i no passava res i després es buscaven la manera de tenir.

Però sí que es va notant el creixement de la població, que va disminuir molt el creixement.

Aquesta va ser la intencionalitat. Hi havia una superpoblació, que això venia de l'època maoïsta, on s'havia animat a tenir molts fills per ser un país poderós, amb molta població, i per tant atendre tot el gran creixement del país, el que es volia aleshores. El que passa és que van passar d'això a dir, hem de tancar l'aixeta, perquè si no, passem. És a dir, no. No hi ha lloc per tots, no? Hi ha ciutats. La superpoblació, realment, quan l'entens, és realment bèstia, no? Des del trànsit fins a la competitivitat, etcètera, no?

Albert, tu vas adoptar una criatura, en aquest cas des de Rússia, però durant molts anys el punt on s'adoptava també a Catalunya eren moltes xineses, no?

Sí, eren xineses, sí, eren nenes, sí. Suposo que passava això, no?, Sergi, que els xinesos tenien una filla i crec que els permetien tenir-ne

una altra si era nena, Sí, exacte, aquesta era una de les altres excepcions, és a dir, que en els ambients rurals, no en entorns urbans, com per exemple la meva dona és de Pequín, allà només en podies tenir un fos fill o filla, però en ambients rurals, com que hi havia una a la Xina hi ha la tradició cultural que els fills es cuiden dels pares, Però, quan tu tens un matrimoni, la dona acaba formant part de la família de l'home, per tant, acabaran cuidant dels pares d'ell. Per tant, en el moment en què tu perds aquesta filla, no hi ha ningú que et cuidi. I això, a vegades, pot ser molt extrem. Què passava? Que a les famílies rurals es va posar aquesta excepció, que si tenies una filla com a primera criatura, en podies tenir una segona. Perquè tenies més opcions que t'acabessin cuidant, no? És a dir, van reinterpretar la norma perquè no col·lidis en aquest aspecte cultural. Què passava? Que si el segon no era un nen, era una nena, dient, ostres, no només la primera, sinó la segona no em podrà cuidar quan sigui gran, doncs vaig abandonar-la i vaig a seguir. Diré que no n'he tingut cap i vaig a tenir a provar una tercera vegada, a veure si és un nen. Per això, les nenes abandonades, aquí, a Catalunya se'n van adoptar moltes, eren o segones o terceres filles de família rural.

Es va fer aquell documental que es va emetre, crec que per TV3, sobre les adopcions, sobre les nenes en els orfanats cinesos, que va causar un impacte brutal, no?

Jo crec que aquell va ser el detonant de la onada d'adopcions a moltes zones, entre elles Catalunya, Catalunya és una de les zones principalment d'adopcions de nenes xineses, però clar, era una Xina molt diferent, era una Xina que no té res a veure amb la d'ara, no?

I has estat mai tu, Albert? Jo he estat a Hong Kong, i vaig ser-hi el 97, que crec que va ser l'any del traspàs de. Sí, no recordo malament si. I bé, el Hong Kong que jo vaig veure no tenia res a veure amb la Xina d'aquell moment. Amb la Xina actual potser sí, perquè ha evolucionat tant i ha donat avanços tecnològics tan brutals, però en aquell moment era molt britànica, Hong Kong, i era molt occidentalitzada.

En algun moment el teu pla vital, Sergi, tenint en compte que la teva dona la vas conèixer a Pagín, que els teus fills van néixer allà, va passar per construir la resta, per tu quedar-te allà?

Sí, jo crec que hi ha una cosa, quan et vas a un lloc tan llunyà, ja no dic la Xina, qualsevol lloc així llunyà en què et fas un trencament cultural tan bestia, penseu que jo tinc buits de memòria d'etapes anteriors, de l'etapa anterior anar-me'n a la Xina, perquè realment fas un canvi molt radical, i fins i tot en el teu dia a dia, et penses de manera diferent, estàs parlant diàriament un idioma que és molt diferent, que et fa treballar parts diferents del cervell, i per tant això m'ha passat, i sí que va haver-hi una vegada que vaig tenir la sensació que era un trencall de no retorn, és a dir, si em quedo més, potser ja no torno, i aquí consideres moltes coses, la família, la generació que tens més gran, qui se'n cuidarà, perquè el meu germà petit també viu a la Xina, i el meu germà gran viu a Extremadura, i per tant aquí i queden pocs.

I també és el fet que els corresponsals allà, a la Xina, almenys els de la Corpo, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, si queden molts anys, tu hi vas a estar 12, i el Francesc Canals crec que en porta alguna

cosa així també, no? Sí, bé, no sé per quin motiu, però jo crec que això al final té més a veure amb qüestions personals, no coneixo en el cas del Francesc. En el meu cas sí que és veritat que a mi em passava una cosa, que era com més m'hi quedava, perquè la Xina és un país que costa d'entendre, i per tant costa d'interpretar, costa d'explicar. Com més m'hi quedava, més en sabia. I per tant, més pes tenir allò, més autoritat, si tu vols, i més confiança a l'hora d'explicar-lo, perquè costa molt de xifrar. Però també és veritat que jo tinc la sensació que també perdia objectivitat, perquè al final això ho expliques per una evidència catalana, i per tant, tu quan formes part d'aquesta realitat que estàs descrivint, et costa molt més allunyar-te'n. Sí.

El suplement amb el Sergi Vicente, amb l'Albert Elfa, intentant desxifrar aquesta Xina i també buscant arguments per entendre per què la Xina va caminar a convertir-se, si és que no ho és ja, en la primera potència a tot el món.

Sí, jo crec que sí, al final ells recuperen el seu lloc en el món. La Xina en xinès és Zhongguo, que vol dir el regne del centre, i per tant té una visió etnocèntrica, però també motius històrics per pensar-ho així. Una civilització amb 5.000 anys d'història, és a dir, cuatanis d'egipcis, de mesopotàmics, i que durant molt temps d'aquesta història ha sigut un país superavançat. En un moment donat va deixar de ser-ho, i ells el que creuen és que recuperen el seu paper en el món. Però bé, jo crec que són, diguéssim, és un ascens, és una potència que jo no l'he vist com a mínim mai com una amenaça, no? Els xinesos són comerciants.

Sí, i jo crec també que li han posat fàcil, perquè sigui la primera potència, li han posat fàcil als altres, no? O sigui, la desídia dels Estats Units, el desgovern dels Estats Units, sobretot ara, últimament, amb Donald Trump. Però hi ha també abans, no? La globalització. Promoguda des dels Estats Units i que li va anar molt bé a la Xina, a la Índia, etc. El paper de Rússia, no?, deixa a la Xina com una mica el salvador de, gairebé dir-te, de la democràcia, fins i tot, quan no és així, no?

Jo estic totalment d'acord amb aquesta lectura i, sobretot, hi ha una gran paradoxa, no?, és a dir, en el moment en què les democràcies occidentals deixen de fer la seva feina, no?, Suposo que n'hem parlat moltíssimes vegades aquí. Un país que no ho és acaba en molts aspectes, dic en molts aspectes, també té les seves imperfeccions, però acaba sent més responsable. Per exemple, és un dels països que ara mateix defensa més el multilateralisme, que és una cosa que segurament molts dels que estem aquí podríem estar-hi d'acord, o que està com a mínim fent polítiques per mitigar el canvi climàtic molt més evidents que, per exemple, els Estats Units. Sempre. Sempre fem la comparativa amb els Estats Units per una qüestió de pes en el món, no? Però l'aposta que ha fet la Xina amb energies renovables, i la tenim visible amb tot el que són les seves empreses arreu del món, això és indagable. El que ha fet en quant a infraestructures també és indagable. Ara mateix ciutats com Shenzhen, que apareixen a l'últim capítol del podcast, la gran majoria dels vehicles són elèctrics. Què és la jornada 996, Sergi? Bueno, això, tinc pendent de fer una correcció, però són de treballar de 9 a 9 durant 6 dies a la setmana. És a dir, treballar 12 hores cada dia durant 6 dies a la setmana. Això va ser en un lapsus i no ho explico en el podcast,

tinc pendent de recordar-ho. I s'aplica realment? És l'horari laboral de la majoria de xinesos?

A la Xina hi ha un horari laboral, però sí que és veritat que hi ha molta flexibilitat. És un país molt competitiu i la gent no està per tonteries. És a dir, és veritat que no hi ha el marc laboral i legislatiu que fa que si te'n surts tinguis les penalitzacions per descomptat. També és veritat que han millorat molt en regulació, però sobretot és un país que el que la gent vol és si pot guanyar més diners. I aquest és un objectiu. Viuen per treballar. Sí, sobretot perquè entenen que han d'invertir molt en el seu futur per garantir una bona qualitat de vida quan siguin grans. És a dir, pensen molt en el demà. No tant en el dir, jo vull disfrutar aquí, i després que vingui l'estat i que em cuidi, no? Sí.

Bàsicament perquè, si potser en aquest cas, quan siguin grans no els cuida o no tenen els recursos per poder sobreviure. Sí, i per això estalvien molt.

No sé, per exemple, la meva dona em va explicar una anècdota, que és quan la seva àvia es va posar malalta, van veure, van dir, escolta, treu-me diners del banc. Van anar al compte bancari i es van fer creus de la quantitat de diners que tenia, per ser una persona molt humil, no eren precisament rics, eh? La capacitat d'estalvi. Sí, sí, la capacitat d'estalvi que tenen perquè som molt previsors.

Tu, Albert, que has coincidit amb periodistes de tota mena i de tot el món, amb les teves corresponsalies, suposo que també n'has coincidit amb molts de xinesos, perceps aquesta capacitat de treball més gran que la resta?

Sí, els veus molt decidits. Hi ha poca comunicació, suposo que és per una qüestió cultural, o perquè ells són molts i fan el seu gueto, i es relacionen poc amb la resta. Treballen molt, se'ls veu molt treballadors, i també una de les coses que més em va sorprendre era com defensen el seu govern. Poca autocrítica. Molt poca, sí. Jo recordo una vegada, quan estava al Pròxim Orient, que el govern d'Israel ens va organitzar una visita als alts del Golan. I el que portava el micro, que era un comandant de l'exèrcit, així uns una mica progressista, deia que clar, aquella potser sí que té alguna connotació de colonitzadora, però bueno, com passa la Xina amb Hong Kong. Els van aixecar tots els corresponsals xinesos cridant i demanant-li que rectifiqués allà mateix que si no es baixaven de l'autocar ens vam quedar la resta al·lucinats perquè una posició tan favorable al govern i tan demostrable era com si el que cridés més era el més patriota i els altres ho veien ens va sorprendre molt.

Sí, jo diria que és una posició des del convenciment, és a dir, no perquè els estiguin apuntant amb una pistola, com podria passar en règims autoritaris extrems. I sobretot perquè el que consideren molts xinesos és que la visió que es dona del món sobre la Xina no s'ajusta a la realitat. I jo crec que hi ha una part de raó en aquesta afirmació, és a dir, hem vist sempre la Xina i sobretot el que és el seu estat i el seu sistema polític amb molta hostilitat perquè ho hem vist amb ulls d'un país occidental i amb un sistema polític democràtic amb unes llibertats individuals però sovint tenim. Passem per alt aspectes culturals, ara que parlaves de la comunicació, clar, és que són països molt diferents en quant a codis, no? I el mateix que passa amb els xinesos quan van a altres països, també passa amb els occidentals quan viuen a ciutats com Pequín o Xangai, que fan vida d'aquestu, és a dir, que només es relacionen, jo he vist moltíssims occidentals que han viscut molts anys a la Xina i que, prou fent, es xapurrejaven xinès, no?

Molt bé. Però hem de parlar de llibertat de premsa, de llibertat d'expressió, perquè és un bon meló per obrir això a la Xina, suposo. És que no existeix, i ells no se n'amaguen. I com compromet la teva feina això, tants anys treballant

de corresponsal allà? Jo estic molt content de no seguir fent de periodista quan vaig a la Xina. Perquè has de fer molts equilibris. No us ho negaré, i més ara que tot això s'ha sofisticat. A mi en aquells anys eren capaços de localitzar-me en un cibercafé simplement pel senyal que emetia el mòbil apagat, per exemple, no? Pel ping que podia fer el mòbil i et localitzaven. I estem parlant de fa molts anys. Penseu que ara el que és el sistema de videovigilància no són només les càmeres que tens per tot arreu. D'això en parlem molt al capítol de Xangai, no? El podcast de Retorno a la Xina, sinó també el que és el sistema de reconeixement facial, i no només et poden localitzar, sinó que tenen tot el teu historial allà. I el curiós, i això m'està passant sense que jo ho pregunti a molts catalans amb qui estic parlant en aquest podcast, és que la gent, ja no parlo dels xinesos, els occidentals que viuen allà, en la seva gran majoria, et confessen que prefereixen aquest nivell de vigilància pel que els dona a nivell de seguretat. És a dir, ara mateix, això ho haureu sentit segurament moltes vegades, tu a la Xina pots deixar un mòbil, un ordinador, en una taula d'una cafeteria, i tornes al cap de mitja hora i allà seguirà. Perquè el que ha aconseguit aquest sistema de vigilància és erradicar el crim. Hi ha altres tipus de crim, les ciberestafes, en el Garriga en parlàvem d'això, però clar, són ciberestafes que el seu origen, diguéssim, l'activitat dels criminals és a fora de les fronteres xineses.

Per tant, hiperconnectats, hipervigilats, no? Això ho retretes molt bé en aquest podcast, en aquest retorn a la Xina, i fins i tot en alguns moments potser amb la sensació que estàs dins d'un capítol de Black Mirror, perquè és una una societat avançada en aquest sentit, i que ells han acceptat, no sé si per resignació o per desconeixement d'una alternativa, d'un règim diferent.

Hi ha una cosa que m'explica un expert en intel·ligència artificial a Hangzhou, que em sembla molt rellevant en relació a això que tu dius, que és que. Ell em diu, sí, segurament la intel·ligència artificial encara té camins inexplorats que podrien ser perjudicials. I potser els americans per això estan tan esverats perquè ells van una mica més ràpid o han avançat una mica abans. Però em diu, en tot cas, aquí al darrere hi ha un estat que no permetrà que això s'utilitzi per intencions criminals o intencions que tinguin un perjudici per la societat. I per tant, sí, és distòpic. Però no tens la sensació que la societat xinesa visqui sufocada per aquest control. Al revés. Aquesta és la meva percepció. I segurament trobarà gent que et dirà el contrari.

El que passa és que des del punt de vista occidental això sembla com un adoctrinament o una drogadicció que fa que t'adormis i que acceptis el que t'arriba des del poder, no? Aquest control absolut, aquest reconeixement facial allà on siguis, etc. Sí que pot prevenir el crim organitzat o pot prevenir el robatori del mòbil en un banc, però a la vegada t'està controlant la vida. El.

El control el tens des d'edats molt joves en el que és l'educació, sobretot. Hi ha molt de nacionalisme, és cert, però també és veritat, i això també m'ha passat parlant amb catalans que viuen allà, que et diuen que tampoc tinc la sensació que no estigui controlat quan torno a Catalunya, perquè totes les grans corporacions tecnològiques tenen tot el rastre de tot el que fem. Estem acceptant contínuament consentir, ok, hi ha totes les cookies, hi ha autèntics historials del que has fet i el que has deixat de fer, hi ha multes. Multimilionàries, aquestes empreses, anys després de tot el que han fet impunament, i quin és el resultat? Sincerament, des del meu punt de vista, això, aquest control, no t'afecta en el teu dia a dia, a no ser que vagis a contracorrer. I aquesta és la gran diferència. És a dir, si ets periodista, has d'intentar trobar també les qüestions negatives, no només explicar-la per bona, no?, ja no diguem si ets activista o si formes part d'una identitat nacional que està reivindicant una separació d'un territori que això és inacceptable des d'un punt de vista

xinès amb això no tenen miraments aquí a Barcelona hi ha una dada terrible i és que la primera càmera de vigilància que es va instal·lar va ser en una plaça que es diu George Orwell sí. És brutal, eh? L'home que va escriure el 1984, que parlava precisament d'això, de la primera càmera de vigilància, que n'hi ha moltíssimes ara a tot arreu, eh?

Jo he de dir que formo part d'aquest grup que pensa que la videovigilància té un punt d'aplicació si hi ha una responsabilitat de qui la utilitza darrere que és positiva. Això sé que és políticament incorrecte, perquè aquí. No estem acostumats a aquest discurs a Catalunya, però és interessant sentir-lo. Sí, i he de dir que la meva perspectiva ha canviat radicalment, és a dir, jo també pensava com vosaltres.

I que durant la Covid això era un mecanisme

perquè la gent es quedés a casa. Sí, però poso un exemple. Al meu fill li van treure una navalla al portal de casa, a mon fill d'11 anys. Aquí, a Catalunya. Sí, aquí, a Catalunya. I jo estic content que allà hi ha una càmera de vigilància, de vigilància es veia lluny, però jo vaig poder demostrar això, perquè si no és que no pots ni fer una denúncia. Una altra cosa és si la denúncia tindrà recorregut, no? I aquest és un cas, diguéssim, de baixa intensitat, però tots n'hem sentit o en sentim constantment a casa nostra de casos on ni tan sols tu pots fer un seguiment, un rastreig, de què és exactament el que ha passat allà.

Parla'ns de la figura de Xi Jinping, amb aquesta competència també amb Donald Trump, dos personatges, dos hiperlideratges, veterans també, que van protagonitzar no fa tants mesos aquesta imatge plegats, dels quals ben bé no en va sortir cap acord directe, però sí una fotografia que és tot un símbol. De Xi Jinping com el descriuries? De Donald Trump en sabem moltes coses, el sentim a cada informatiu, així no el sentim mai.

De fet hi ha documents, ara fa poc per xarxes vaig veure una gravació que es va fer a la seva dona, perquè la seva dona és una cantant molt coneguda, o era una cantant molt coneguda i en un moment li fan una entrevista i ell se'l veu de fons amb la filla i se'l veu en un àmbit molt familiar però clar, qui arriba al capdamunt de la jerarquia política de la Xina m'ha hagut de passar moltes pantalles del videojoc si em permeteu l'expressió i per tant ha hagut de superar, deixem-ho així a molts rivals polítics i per tant la imatge que s'acaba donant ha d'estar també molt ben pensada perquè al final també és la imatge que representa el país a l'exterior però la imatge que permet consolidar el poder i la cohesió nacional. La Xina no funcionaria de la manera que funciona en els aspectes eficients. És un país molt eficient, si no fos per aquesta estructura absolutament jeràrquica.

Sí, el Partit Comunista, no? Allà es veu això que dius tu, del Xi Jinping, de poder arribar on ha arribat i de mantenir-se, perquè m'imagino que tots els membres del Politburó o del Partit Comunista tenen aspiracions polítiques i no només serveix arribar, sinó aguantar-te allà dalt, no? I jo crec que la posició de Xi Jinping, almenys el que ens arriba a Occident, és de. A nivell públic, de moderació, d'un home com molt equilibrat, com discret, que no li agraden les tridències i que fa pocs discursos de cara a la galeria. Sí, i jo crec que això és

sobretot cultural, és a dir, els codis de la comunicació no verbal són molt diferents dels nostres. Fixeu-vos, per exemple, quan hi ha hagut trobades amb Trump, el Trump toca molt, això és incòmode en general per la gent de l'Asia Oriental, i després també que estàs transmetent molta informació, i aquesta transmissió d'informació et pot girar en contra. I el que demostra Xi Jinping en les seves intervencions? Demostra confiança. Per tant, el líder d'una potència mundial que demostra confiança transmet garanties, transmet certesa, i això és superimportant

en tots els fronts. I amb aquesta manera de fer, amb aquesta, a vegades, gesticulabilitat o aquesta actitud quotidiana, tu que has passat tants anys allà, després quan has tornat aquí has adoptat costums xinesos que t'has quedat? És a dir, et molesta que et toquin un cop a l'espatlla?

Jo sempre he sigut una mica ranet, però a mi no A veure, jo m'hi he acostumat i soc d'aquí, per tant, no m'escandalitzaré, però sí que és veritat que m'he tornat una mica xinès.

El Sergi Vicente, amb aquest retorn a la Xina, aquest podcast de Catalunya Ràdio, en moments com aquest.

Un tipo de pescado. Anguila. Ja arriben els fideus.

Els meus porten, exacte, anguila i també una mena de pell de soja gruixuda que sembla com una gran esponja. La veritat és que estan molt bons.

Una mica de gastronomia, també. Pell de soja gruixuda que sembla com una gran esponja. Quina gran descripció.

Em van fotre allà el tros aquest, allò que dius, hosti, això què és? Mira que jo he menjat coses molt diferents, però aquesta concretament no l'havia vist. I és veritat que el podcast també em permet mostrar una cara diferent, parlar de coses diferents de quan era corresponsal. I la veritat és que m'ho estic passant molt bé. Ara, per cert, és que em va quedar una cosa perquè em parlaves d'això de si m'he tornat una mica xinès. Hi ha una cosa que no sé si és perquè vaig estar molt exposat, allà hi havia molta contaminació aquells anys, però vaig desenvolupar una mena d'hipersensibilitat olfactiva i em molesta molt, una cosa que em molesta molt d'aquí és les colònies, la gent que va. Els desodorants i les colònies. Hi ha algunes que són fortíssimes.

I ho tens això hiperdesenvolupat. Mira que l'olfacte segurament és el sentit dels que menys desenvolupats tenim, no?

Sí. No, i a més a més que clar, que a l'Àsia Oriental, per una qüestió genètica, ells no transpiren tant i no fan tanta olor corporal com nosaltres. I per tant, allà vendre desodorants és una ruïna, perquè no en vendràs. I per tant, no hi estan acostumats tampoc.

Doncs aquesta curiositat i moltes més en aquest podcast de Catalunya Ràdio amb el Sergi Vicente, avui acompanyat de l'Albert Elfa en aquesta tertúlia de corresponsals que fem tot sovint aquí al suplement. Gràcies a tots dos que tingueu un bon cap de setmana. Igualment. I farem una pausa i continuarem aquí fins a la una del migdia. Ara tornem.