Tito Ramoneda: "Li vaig dir motherfucker a Chuck Berry"

El suplement de Catalunya Ràdio es fa de nit.

L'eclipsi amb Roger Escapa.

Si vols que surti el sol abans s'haurà de fer de nit. S'ha fet fosca a l'estudi de Catalunya Ràdio quan la llum s'apaga es desperta un nou món. Cada diumenge al migdia fem l'eclipsi i perquè torni a sortir el sol abans s'haurà de fer de nit.

Avui a l'Eclipsi, un lleó que va arribar al món un diumenge de lluna en Quarming Van. Un home que va néixer el 19 d'agost del 1962. I aleshores la cançó número 1 de totes les llistes era aquesta.

Avui a l'Eclipsi del Suplement una de les veus més autoritzades per parlar de concerts és el promotor musical Tito Ramoneda. Bona nit. Molt bona nit, Roger. Com estem? Fantàstic. Tito Ramonet és el fundador de The Project, una de les principals promotores de concerts de casa nostra, que ha treballat amb artistes de la talla de Miles Davis, Van Morrison, que organitza festivals com el Guitar BCN, el Festival Jazz Barcelona, i que està al darrere dels quatre concerts d'Ocas Grasses a l'Estadi Olímpic, o dels concerts que ha fet aquest cap de setmana, sense anar més lluny, l'Aureja de Van Gogh al Palau Sant Jordi, amb Amaya Montero al capdavant, i com a focus també mediàtic i d'algunes crítiques. Déu-n'hi-do quina carta de presentació i quin dia per venir, Tito. El teu DNI què hi posa, Tito? Josep Maria. Però des de quan ets Tito, tu?

Des que la meva germana Isabel em deia Tito. Era l'única persona que em deia Tito quan era petit. Però se't va quedar per sempre més, eh? Bé, coses de la vida, la meva germana va tenir una relació, diríem, sentimental amb un dels grans promotors i a qui conec des que tinc 14 anys, i ell em va conèixer com a Tito. Evidentment, jo vaig començar amb 21 anys treballant amb ells, en soci d'una companyia que es diu Doctor Music, i on vaig aprendre des del començament fins l'any 87, que cadascú agafa el seu camí, o finals dels 87, i va ser quan vaig continuar. O fundant la companyia amb en Joan Rosalló, The Project, i es va quedar el nom de Tito.

Queda algú que et digui Josep Maria o ja no? Sí. Encara queda algú.

Qui et diu Josep Maria? Amics. De fet, tinc un altre nom. Al Pallars em diuen Mies. Mies, com és això? Perquè un veí de davant, l'Emili Buixereu, em deia Mies, i era el Miones, i hi ha molta gent allà dalt que encara em diu Mies, Mietes, Miones, uns altres em diuen Josep Maria, i uns altres em diuen Tito. Tinc tres noms, no sé. Tu vas néixer a la pobla de Segur? No, no. On vas néixer? Vaig néixer a Barcelona. Ah, vas néixer a Barcelona, però et vas criar a la pobla o? Sí, vaig estar uns anys vivint a la pobla. El meu pare va néixer a la pobla de Segur, la meva mare a Sort, vull dir, la meva sang és del Pallars, Pallars-Josà, Pallars-Obirà. Gent del Pallars. Parles Pallarès? Parlo Pallarès. Amb la gent del Pallars, amb els meus pares parlava en Pallarès, ara parlo en Pallarès. Amb els meus fills parlo en barceloní, van venir. Ah, l'accent l'has anat perdent molt? No, el mantinc. O sigui, jo. Pensa que quan vaig arribar a Barcelona amb la meva germana Isabel. Vam anar al col·legi amb set anys, jo a la Salle Bona Nova, això de parlar en pallarès ens feia fins i tot vergonya, coses de nens, i parlava en barceloní. I clar, això es va mantenir així, jo amb els meus fills, els meus tres fills, parlo en barceloní amb la gent d'aquí, amb plena naturalitat, tinc aquest accent, vull dir, aquest accent barceloní, i mantinc el pallarès, que de vegades, quan em sent la gent parlar per una entrevista de ràdio, televisió. Ets un traidor, cago en Déu, hòstia, parles en barceloní. Però no, tinc aquesta. Capacitat. Capacitat i crec que riquesa, en el fons, de mantenir una llengua i mantenir un esprit. Jo em sento molt del Pallars i m'estimo molt el Pallars, m'estimo la pobla, m'estimo Sort, m'estimo Monttardit de Dalt, que és encara on tenim una casa, un poblet molt petit d'allà dalt, però sí, vaig néixer a Barcelona.

A Barcelona, aquest cap de setmana, la notícia cultural ha estat aquest doble concert de la Maya Montero amb l'Aureja de Van Gogh. Com ha anat? Fantàstic. A Maya,

el primer concert, molta energia. Musicalment, ells, ostres, hemos fallado aquí, quan vam acabar amb aquest tema, l'altre I ahir va ser impressionant. Ahir es van deixar anar, la Maya es va deixar anar, està cantant meravellosament bé. Tu a ella la veus bé? Jo la veig una persona que evidentment està en un procés de construcció, de reconstrucció de la seva vida, és una persona que ho ha passat molt malament, ella mateixa ho ha explicat, vull dir, no és cap secret, i que en aquests moments ella té un horitzó, un horitzó on torna a ser. Amaya Montero, on torna a ser una artista, on torna a sentir l'amor i el carinyo de la gent com ho està sentint a cada concert i això a ella cada dia que passa l'està fent estar millor, millor amb si mateixa. I bé, vull dir, jo molt feliç perquè amb l'oreja, vull dir, des del primer concert amb ells.

Sempre heu anat plegats i heu treballat junts. Jo t'ho dic també perquè s'està posant en qüestió que la banda, i Amaya Montero en particular, estigui en condicions de salut per defensar la seva proposta en directe, i fins i tot hi ha qui diu que la resta de la banda s'està aprofitant d'ella. Això com ho gestiona un promotor? Això és absolutament mentida.

Vivim un món demencial. Les xarxes, els fakes els quatre que volen fer mal i que aconsegueixen fer mal i que tot això es divulga amb una velocitat com la pólvora quan li dones foc però que està desafinant no s'ho inventa ningú. A mi m'agradaria que hi hagués ara aquí gent que va estar al concert d'ahir o d'abans d'ahir que digui que si va desafinar o no. No està desafinant. A veure, vull dir, la perfecció. Penseu que una cosa, que el registre vocal de la Maia cantant és molt bèstia, puja molt els aguts, està baix, no és fàcil. I a la Maia se li ha posat el dit a l'ull, el primer concert de Bilbao estava nerviosíssima, normal, 14 anys sense estar, vull dir, tocant amb la seva banda, i això que dius, que hi ha una distància entre Harit, l'Álvaro. Entre a Xavi, tot lo contrari. Abans d'ahir vaig poder estar abans del concert al Camerino, ells quatre, ella cantant a capella, ells es fan mitja hora de calentament cantant cançons seves d'altres. I estan com una pinya abrançant-se l'abraçada i del Xavi amb la Maia a l'escenari va ser absolutament emotiva. O sigui que és veritat

que un dels membres originals de la banda ha decidit no participar d'aquesta gira.

Bueno, el Pablo i continua tenint una relació evidentment amb la banda i amb la Maia però va decidir que ell no es trobava en el moment de sortir en una gira però que els deixava evidentment la porta oberta i així ens ha estat.

Explica'm en què consisteix la feina d'un promotor.

Bé, sempre dic el promotor aquell que fa que aquell artista actuï en un espai i l'empleni sobretot, que s'empleni és qui s'hi juga els diners? sí, naturalment sí, sí, sí.

El promotor. És a dir, entenc que tu vas a l'artista i li dius, mira, si vens a tocar al Sant Jordi, jo et pagaré aquests diners, no? L'artista. Jo et pagaré aquests diners i tu, per tant, necessites omplir allò per poder pagar el catxé de l'artista i després tu fer negoci, fer calaix. Sí, clar. Resumidament és això.

Bueno, te parece que una empresa tiene que. 40 empleats, el nostre objectiu evidentment és fer rentable la companyia i però funciona una mica al revés. O sigui. Quan es planteja una gira, es plantegen uns escenaris, uns espais, hi ha primer una voluntat de l'artista, vull anar amb aquest tipus de projecte, amb aquest tipus de format, vull fer estadis, vull fer arenes, Palau Sant Jordi. La Rosalia, per exemple, que va decidir. Vull fer teatres, vull fer. Aleshores, com funciona això? Al final, hi ha. Unes condicions que posa l'artista en quant a preus d'entrada, límits de preus d'entrada o no, però tu el que fas és els números del que recaptaràs, del que et gastaràs, llogant el Palau Sant Jordi, pagant la producció, la gent que hi treballa, etc. I allò dona un resultat. I aquell resultat és el que es distribueix entre artista i promotor. Pensa que l'artista té, a més, un mànager, té un booking. De vegades a Espanya la figura de manager i de booker és la mateixa. Què és un booker, què és un booking? Un booking és aquell que se senta amb el manager, el manager li diu vull que em aconsegueixis les millors ofertes a tot el món per la meva gira. I el booker el que fa és contactar amb els promotors.

El millor postor. Efectivament. O sigui, tu amb qui t'has de barallar? T'has de barallar amb Live Nation?

Bueno, amb Live Nation poc, perquè aquests són Global Touring. Alguna cosa ens trobem, sobretot a nivell d'artistes nacionals del territori espanyol, però bueno, aquests juguen una altra lliga, Live Nation. Però evidentment que la competència és molt alta i al final has de fer les coses bé, has de plantejar i has de treballar amb l'honestitat. Però després hi ha també relacions personals de molt temps amb mànagers i amb artistes.

Com és el cas de l'oreja de Van Gogh, que els has portat des de sempre. O de Dani Martín, sí. A veure, la primera vegada que vas fer de promotor musical va ser amb 14 anys, quan vas aconseguir que Joan Manuel Serrat toqués a les festes de la Pobla de Segur. Bueno, bueno,

això vaig dir, sí, és així. És així que la meva primera vivència d'un concert des d'un àmbit professional va ser aquesta. I sempre he dit, quedaria molt bé posant el meu currículum, que això va ser així, i que en aquell moment va néixer la meva. Passió per ser promotor de concerts, però realment no és així. Sí que és cert, sí que és cert que vaig anar amb el meu amic Portet, de la Ratafia de la Pobla Segur, a veure el governador civil de Lleida per demanar-li permís l'any 76. Per poder fer un concert d'un Joan Manuel Serrat, que havia tornat a Espanya del seu exili a Mèxic, després de la mort de Franco. I vam anar allà, i vam entrar al despatx del govern del Suivil, jo tenia 14 anys, i li vam demanar permís, i ella ens va dir "Os voy a dar el permiso, pero cuidado con las banderas". I tu que li vas respondre? No, jo no crec que no li vaig respondre res. Ens en vam anar, vam muntar l'escenari amb caixes de Coca-Cola, amb taulons de fusta, amb la gent de la comissió, però en aquell moment tu em dius. Allà va néixer la teva passió de. Però clar, és collonut O sigui, que jo participés d'allò i després tingués l'honor. De participar de la carrera del Serrat des dels anys 90 i fer l'última gira d'Espedida i l'últim Palau Sant Jordi. Llavors ens dius, uau, quines coses que té la vida.

O sigui, tu d'alguna manera has vist la fotografia del Serrat amb el Sant Jordi ja buit, que ell ja s'ha volgut quedar a l'escenari, crec. D'alguna manera, no?

Sí, tenim una foto molt maca del Serrat, Albert i jo, els tres, on està tot desmuntat pràcticament, havíem passat dues hores o més del concert, d'acabar el concert, i hi havia un. Bueno, ell no se'n volia anar, a més, estava la família, les filles, els nens, vull dir, era com una cosa molt familiar, va ser molt bonic, molt bonic.

Tornarem al passat, però tornem un moment al present. Els quatre concerts d'Ocas Grasses a l'Estadi Olímpic també són teus, són de The Project. Com t'expliques que Josep Montero, un paio que no ha fet ni una sola entrevista els dos últims anys, hagi aconseguit omplir en català quatre vegades l'Estadi Olímpic sense fer ni una sola entrevista de promoció? Bé,

jo crec que aquesta és la resposta. No va fer cap entrevista? No, això seria una mica gosarat. Podria haver fet igualment les entrevistes que els hagués emplanat, però sí que el Josep és una persona molt. Molt prudent amb la seva vida, amb el que vol dir, amb el que vol explicar, i prefereix I ell, no és que no es comuniqui amb la gent, ell es comunica amb la gent, però es comunica ell amb tota la seva afició.

Com va ser la negociació amb Boquesgrasses? En quin moment tu veus que aquesta banda pot omplir quatre vegades Montjuïc? Cap.

Quan un any abans, amb l'Ixent, que és el mànager d'Ocas, i el Josep en Santem, i ei, Ocas es despedeix, anem a fer un estadi, jo me'ls quedo mirant, dic, va, un estadi? Sí, un estadi. Dic, vale. Doncs anem a fer un estadi, vull dir, penses, un estadi és molt gran, vull dir, fer un estadi.

És que en català, o sigui, ho havien fet els Estopa, que no canten en català, no? Aleshores, qui més ho havia fet en català? Bueno, el Llach va fer un. Sí, però fa molts anys d'això, és a dir, va fer el Camp Nou, el Llach. Exacte. A veure. Aleshores, com va ser que no en feu un? Si tu ja no veies clar fer-ne un,

en vau fer quatre, qui ho va decidir, això? No, no, no ho veia clar, no és això. O sigui, quan m'ho van dir, ho vaig veure. Van dir. Perquè si no, no hagués anat endavant. No hagués dit. Va fer una estada i si no hagués vist clar, hagués lluitat per haver fet quatre Sant Jordis, m'ho invento. És igual. Perquè el que deia que un estadi requereix d'un muntatge brutal, vull dir les grans gires d'estadis es fan a molts llocs del món hi ha assajos, hi ha muntatges hi ha tot un prorrateig de tota aquesta despesa, fer-ne només un era una aventura complexa perquè si tu ho fas en un estadi has d'anar en un show d'estadi, com evidentment va anar Ocas i ho va veure tothom el que no ens esperàvem. És que fos una venda tan immediata que ens obligués a anunciar un segon concert i després ja, el que va ser brutal, van ser com es van anunciar els dos darrers. Vull dir, com vam decidir anar endavant amb els dos darrers anunciant-los de cop. I sabent que eren un dilluns i un dimecres del mes d'octubre laborables. Després d'haver venut gairebé 120.000 entrades.

No estava planificat des del principi, això? No, no, no. Pogueu anar improvisant.

En absolut. Els dos últims concerts van ser. Jo anava a Madrid justament al primer concert de Dani Martín i en el moment en què vam anar amb 18 minuts al segon estadi, que al segon hi havia una reserva, però ni somiàvem. Van dir, vale, el podem fer, doncs fem-lo, fem un segon, ja està. En aquell moment, en aquell AVE, que jo anava a l'AVE, que no em vaig poder ni seure, vull dir, vaig estar trucada amb el Josep, l'Ixeno, em dèiem què fem. Vam dir, només podem anar endavant, perquè hem anunciat l'últim concert, que és dissabte. Divendres podem anar. Quan podem anar? Dilluns i dimecres. Dius l'avorable, i no sé com va anar, si Lixent, jo. Escolta, i si anunciem els dos de cop? I així ja s'acaba tota aquesta paranoia de la gent que no pot comprar entrades. I al Josep li va agradar. Jo recordo que es va tallar la conversa, em truca l'Ixena al cap d'una hora, anàvem a l'AVE, i em diu, Tito, al Montero li ha encantat la idea d'anunciar els dos de cop, avui a les 9 del vespre anunciar-ho en divendres, que el dilluns a les 12 sortim a la venda amb els dos concerts. Jo vaig dir, no, sisplau. Així no. I patapam. Aquella nit vaig somiar que veníem 200 entrades. Al final es van vendre els dos en 28 minuts o 34 minuts.

Som al Suplement, som a Catalunya Ràdio, som a l'Eclipsi, xerrant amb el Tito Ramoneda, ell és el fundador de Proxec. Escolta'm, fent aquesta feina que fas, t'has fet ric? Home, van molt bé les coses, seria.

Seria tot tu dir, no, no, no m'he fet ric, no sé què és ser ric. Vull dir, què és ser ric?

Al final, vull dir. Mira, avui vam parlar amb la Tartulia. Tenim més d'un milió d'euros al banc.

Amb això ser ric. Sí. Això és com. Aquesta pregunta me la vam fer del Montero. Qui me la va fer? Te la vaig fer jo,

com que no m'has volgut respondre, avui has tornat i torno. Però bé, ja està. Els catalans a vegades costa reconèixer segons què. I és molt lícit. El que volia preguntar. Mira, aquesta cançó hi parlem.

El dia que vas tenir un malson, que venies només 200 entrades per l'estadi olímpic Lleis Companys, no sé si podria haver encaixat aquesta banda sonora per una nit d'insomni. Perfectament. Keith Jarrett.

Per mi, un dels músics i artistes que han marcat la meva vida. La vam marcar des del dia que la Isabel, la meva germana, que parlàvem abans, em va regalar Cold Concert, el mític disc de Keith Jarrett, que és un disc d'improvisació. I aquell disc és el que em van fer entrar amb el jazz. I per tant, Keith Jarrett m'ha acompanyat tota la meva vida. Com a fan i com a promotor seu, que l'he fet moltíssimes vegades. Mira, continuant amb el jazz. I fall in love.

Aquest qui és? Bueno, aquesta és una dona que canta, però això és Chet Baker? Això és un home? Sí, clar. Chet Baker, sí?

Chet Baker. Cantant, Chet Baker trompetista i cantant, meravellós. Chet Baker Sings, que és el disc, no sé. Què has d'explicar del Chet Baker, Tito? Sean Baker va ser el primer concert de la història de Project, un març del 88, ella estava en un hotel i el manager em va trucar, estava a Itàlia en un hotel, em va trucar que Sean Baker no venia a Barcelona. El mateix dia del concert, es va despertar a Milà i va dir que no venia. Que no venia, que estava en un hotel, Hotel Ucho, a Milà, i que no venia a Barcelona. I jo li vaig dir a ell, Alexander, Alexander Zikovich, I can't cancel my first concert. No puc cancelar el meu primer concert, el primer concert de la història, de la companyia, no el puc cancelar. Vaig trucar, em va dir, Tito, Chet no vindrà. Vaig trucar a l'hotel, vaig parlar amb un recepcionista, un xaval, no recordo el nom, hauria de tenir un monument. Li vaig dir, has de pujar a dalt, vestir el Chet Baker, posar-lo en un taxi i l'envies a. Era a Mila, estava a Mila, a l'aeroport.

Amb un to una mica més expeditiu del que estàs fent servir ara, segurament, no?

No, va ser una conversa amb aquell xaval. Te'l vas camalar. M'italia amb anglès, ell quasi no parlava anglès, jo quasi no parlava italià, però li vaig dir, escolta, li vaig dir, dic, és que em passa això, l'has d'aconseguir. Què t'hi jugaves tu aquell dia a banda del Prestigi? Em jugava a l'inici d'una aventura, em jugava que havíem portat a Chet Baker com a primer concert de la història i que no podíem, o sigui, era algú que no passava dins dels meus. A la Celeste, al Rasmatàs, no? Era a la Celeste, la sala 2 de Celeste, un cicle que vaig fer que es deia Jazz Club, i que començava amb Chet Baker. Allò va ser el primer que va fer de projecte. Al cap d'un tres quarts d'hora, una hora, em va dir, señorinho, Baker està en el taxi. I el tio va arribar. I va arribar a Barcelona, dos mesos després va morir, a Amsterdam, aquella tràgica mort. Que va tenir, va caure d'una finestra, i allà va començar la història de Project, i al capdarrer era Duncan Du, i després només els dos celestes de Duncan Du, Johnny Clegg, a l'último de la fila de la Monumental, Meccano. El Festival d'Aixas, així ens va començar de projecte. Va començar com un missil.

Tu deus haver vist artistes amb situacions surrealistes que t'emportaràs algunes a la tomba i d'altres que pots compartir, no? Dins d'un camerino deus haver vist de tot, tu.

Bueno, dins d'un camerino sí que he vist de tot, però prefereixo explicar les coses maques que he vist dins d'un camerino. Aquella abraçada d'un artista és igual amb una nena amb una discapacitat o aquells moments amb la família. Això és el que prefereixo explicar o compartir. Clar que m'ha passat, m'ha passat de tot. És igual el de Chuck Berry. A l'aeroport de Barcelona va ser brutal. Per què? Perquè va arribar amb la família, parlo de l'antic aeroport, no existia encara la T1, i el tio va arribar, on està el Mercedes? Aquí? No, no, que el vull conduir jo. I el tio del Mercedes diu, no, no. Això és Chuck Berry, eh? Chuck Berry. Dic, Mr Berry, que no pots conduir. Pues me'n vaig. Dic, espera, espera un moment. ¿Quin problema hi havia, que conduís un Mercedes? Bueno. No estava ni pactat, però ell volia conduir aleshores. Però que no estava en condicions de conduir o no tenia el carnet o què passava? No, o sigui, a tu et demanen una limusina, un artista, un transfer a l'hotel. Que volgui l'artista conduir ho ha estat preveure d'una altra manera. A veure, ens vam anar. Dic, dongui'm el seu. Vaig a llogar un Mercedes, perquè abans a casa en torni. Li llogo. Dic, dongui'm la llicència de Driving License. Diu, no tinc llicència de conduir. I volia llevar un Mercedes sense llicència. Total, vaig llogar el Mercedes,

vaig posar la llicència, el carnet de conduir, i ell anava. Jo anava amb el xòfer del Mercedes i ell ens seguia. A darrere conduint per Barcelona fins al hotel Meliassarri. Arribem al Meliassarri a les 3 de la tarda d'un mes de juliol, ell tocava el velódrom, diu, no, no, anem al velódrom. Dic, però ara? La prova de Sosa a les 7. Vam anar al velódrom. Va repassar ell personalment el rider tècnic. A l'escenari, a l'amplificador, no sé què, arribem al camerino, el mira, la taula, que tot estigués bé, llavors et diu, què són aquelles càmeres de televisió? Dic. Mr Berry, dic, això és el pacte amb el seu mànager, és televisió espanyola, que grava el concert, aquí està, cobra 25.000 dòlars, ja no el paguen un puto duro, i m'agafa el fax, era un fax, me l'agafa així, i fa, this is. Te l'estripa. Me l'estripa. This is not my manager. Jo, com? Diu, 25.000 dòlars una cançó. El concert sencer, 250.000 dòlars. Dic, jo no m'ho puc creure, el que estic passant en aquests moments, amb tot el muntatge de televisió espanyola fet, ja t'ho pots imaginar, no? Vaig trucar al director, que era en Ramon Colom, em sembla, Pau Descansi, i li vaig passar això, diu, no et preocupis, Tito, no et preocupis. Gravent Doctor John, que tocava Doctor John, i ja està, i no passa res.

Així ens va ser, i quan vaig arribar a l'hotel després, a la nit després del concert, li vaig dir mai més tornaré. A fer un concert teu a la vida. I ahora, motherfucker. Li vas poder dir, et vas donar aquest gustàs de dir això a Chuck Berry, eh? Hòstia, ens ho va fer passar, a mi m'ho va fer passar fatal. I en tinc unes quantes d'aquestes, però bueno.

Per què diries que s'espatllen, que descarrilen tants, tants, tants artistes? Perquè moltes vegades expliquem la mateixa història, no? El club dels 27, fama mal gestionada, nit, drogues, èxit. Sí, bueno, nit,

drogues, les han tingut, mira, Pink Floyd, Beatles, Stones, fins a un moment de la seva carrera, clar. Jo crec que és un tema d'enfocament. Personal seu del que volen dir a través de les seves cançons, dels seus moments, de trobar aquell àngel, aquell moment, que és molt complicat, si us fixeu, Els grans moments creatius de les carreres dels artistes acostumen a ser els començaments de les seves carreres, on hi ha aquesta plena, no sé, energia, llibertat, descaro, on surten les coses. Mantenir una carrera a tan llarg. Termini, s'ha d'estar molt centrat s'ha de saber, tenir molt clar el que vols controlar Serrat és un exemple claríssim per exemple, jo sempre el poso de la persona, si bé n'hi ha molts més podria dir l'últim a la fila o el propi Dani Martín però sí, no deu ser fàcil aguantar-ho tot.

Per una nit de festa que el Tito Ramoneda segur que n'ha tingut unes quantes es queda amb Talking Heads a l'Eclipsi del Suplement xerrant sobre The Project i sobre la vida com a promotor musical amb el Tito Ramoneda més enllà d'aquesta vida que porten moltes vegades el desenllaç d'una banda és que se separa no? Per què passa això també? Perquè a vegades fa la sensació que també és un càlcul comercial per dir, bé, ara ens assabarem, ho anunciem, perquè d'aquí uns anys poder tornar amb més força i fer un anunci i una gran gira.

Jo no crec que l'essència, que hi hagi hagut excepcions, com bé dius, d'una estratègia de màrqueting, em costa creure quina, però. L'essència és que hi ha un cansament, que estàs ja fart de compartir, que escolta el teu solo de guitarra cada dia és més llarg. Jo crec que és això, però al final jo crec que també és un tema a nivell de parelles. Per la mateixa raó que se separa una parella, no? Sí, i no crec que hi hagi una part econòmica que A veure, potser també, vull dir, el tema de composar. Vull dir, clar, qui escriu les cançons té uns ingressos adicionals. I si hi ha un altre membre que diu, escolta, que jo també vull composar perquè m'emporto igual el que toca de tots els drets d'autor, no? I allà també, per aquí també hi poden haver conflictes, però.

Has deixat de ser mitòman com que has pogut tractar amb tots ells d'alguna manera? Sí. Jo.

No ho has estat mai? Mai, mai, ni fotos, ni A veure, que en tinc moltíssimes, però no soc aquell que va perseguint. Mira, de la mà, amb la mà jo no tinc cap foto, però tinc la vivència d'una abraçada molt emotiva i molt carinyosa. En Marvin Gaye tens alguna foto? No. No?

El vas conèixer? No. No, no, no. He conèigut uns quants, sí. Aquesta l'has escollit per una nit tòrrida, eh?

A veure, mira, al principi pensava, dic, una nit tòrrida, una nit tòrrida de cristes del mes d'agost a 30 graus, o una nit tòrrida, tòrrida. Tòrrida, tòrrida. Vale. Doncs vaig pensar, saps què? Em funciona perfectament, a part que soc un superfan de Marvin Gaye i de sexual killing, evidentment, també, per el trompte más, dic, em funcionen per les dues. Ocasions, una nit tórrida dos i una nit tórrida tórrida i pap, aquí està.

Tito, clar, portes uns últims mesos molt agitats entre l'oreja, entre també el que representa Toques Grasses. Què manegeu? Què és el que vindrà als grans concerts? Porteu estopa, no? Aquest 2027, també a l'Estadi Olímpic? Sí, senyor. Un Estadi Olímpic. Perquè tu, a l'any, quants concerts organitzes? Si fa o no fa? De project, ara.

Home, jo crec que també hem estat entre 1.500 i 1.500? 2.500. A on? A tota Espanya, alguns fora també, no ho sé. Sabint el Royal Albert Hall, a l'última gira de o a París, vull dir O sigui, l'oreja porteu tota la gira? No, l'oreja nosaltres només fem Barcelona i Catalunya, que hi ha alguna cosa també a Catalunya. Bé, ara en queden dos més a Barcelona a final de mes, no? Correcte, correcte. Queden dos. Però a veure, fem, pensa que en de project, o sigui, són tots els festivals, totes les gires que fem a nivell nacional, hem fet la gira de Dani Martín, abans deia la de Serrat, la de Sabina, la de. Estem fent la de Secretos, que s'anunciara, la de Sergio Dalma, tot això ja són. Dotzenes i dotzenes i dotzenes que s'afegeixen a tot el que fem, els festivals de jazz, el guitar, el. Més després, Exits Management també és una empresa del grup que fa i molts concerts perquè representen a grans grups de Catalunya.

Per acabar, les tres bandes de música sense les quals no podries sobreviure. Bueno, clar, mullat una mica, perquè clar, com que fas 1.500 concerts l'any, dic. Tres. A veure. Tres artistes.

És que és molt complicat. Em venen des de. No, tres, tres, tres.

No em venen. Michael Jackson. Michael Jackson, d'acord. Led Zeppelin. Led Zeppelin. I. Miles Davis, va. Molt bé. Tito Ramoneda, fundador de Project. Moltes, moltes gràcies avui per haver-nos explicat com funciona també el món dels concerts al suplement. Una abraçada ben forta i molta sort. Moltes gràcies. Ara tornem.

La versió televisiva de l'Eclipsi ja disponible a la plataforma 3CAT.