Sonic Unleashed

Una petita joia de SEGA, una producció tan malmesa per la premsa especialitzada que em feia pensar que seria l'últim Sonic en tres dimensions que veuria. Amb "Sonic Unleashed" ha passat una mica com el conte del pastor i el llop, tant cridar "aquest és el Sonic bo!" que quan realment arriba ningú se la creu. I el públic és ja un clam... contra Sonic the Hedgehog, l'única mascota que fins ara ha fet front al totpoderós Mario.



Tanta gent pressionant SEGA perquè Sonic torni a les dues dimensions és en part culpa de la pròpia SEGA, fent una i altra vegada una nova versió del mateix "Sonic Adventure", amb el mateix motor gràfic, el mateix control, els mateixos problemes de càmera, en definitiva, el mateix sabor. Però va ser veure aquella fase en la que lluites contra Robotnik en una mena de pista circular al mig del bosc i retrobar-me amb el primer Sonic i la seva malaltissa velocitat.

Perquè una cosa molt important que sempre han tingut els bons jocs de Sonic és que pots acabar un nivell a tot drap, per la via directa, però si vols aconseguir secrets has de deixar de pitjar l'accelerador, posar una velocitat menys i observar l'entorn. I que tenen el punt de dificultat just, que fa que sempre aconsegueixis una mica més, encara que al principi costi. I aquest joc té tot això en la justa proporció, però cal jugar una mica per adonar-se'n i em fa pensar que moltes vegades els que escriuen o no han testat prou el joc o directament mai els ha agradat un Sonic.



Em sobtava que aquest cop haguessin introduït la doble personalitat de Sonic, de dia un eriçó, de nit transformat en un llop. Però després de jugar unes quantes partides me n'adono que Sonic the Werehogf és com aquell personatge del Sonic Adventure, Big the Cat, que posava una pausa en el joc -de vegades massa molesta i no gaire compresa pels jugadors-. Però es deixa jugar, les fases en les que controles el llop tenen un punt de "jo contra el barri" que no em desagrada i que, contra tot pronòstic, són prou divertides.

Puc dir que m'ha produït les mateixes sensacions que en el seu dia el "Sonic Adventure" de la Dreamcast; potser en aquell moment se'm va desencaixar la mandíbula quan vaig veure l'escena de l'orca i en aquest no m'ha passat. I que un cop més m'ha resultat dur el control, que Sonic de vegades va sobre-revolucionat i costa manegar-lo en els salts i que de vegades sembla que veus una pel·lícula i que només cal que apretis "amunt" en el joypad. Però és Sonic, i a mi m'agrada així.