Una de les nostres artistes més internacionals, amb un repertori ampli i versàtil i que sempre va ser fidel al seu estil. Tècnica i sensibilitat, de "Norma" a "Salomé", passant pel romanticisme italià.
ESCOLTA-HO ARALa culminació del treball de Puccini per a l'escena musical en una obra pòstuma, acabada per Franco Alfano i que posa damunt de l'escenari dues figures femenines contrastades: la cruel princesa Turandot i la innocent Liù, a qui Puccini va destinar els últims compassos de la partitura.
Com a bon verista, Puccini sempre va saber teixir i enfilar retrats precisos d'ambients, situacions i espais. En aquest cas, el Japó finisecular per a una òpera estrenada el 1904 i que va ser un fracàs estrepitós. Paradoxalment, avui és l'obra més representada de Puccini i una de les deu més habituals en les programacions d'arreu del món.
La quadratura del cercle: una òpera ambientada el 1800 i estrenada el 1900. "Tosca" és un dels drames més sagnants de la història de l'òpera. Puccini esculpeix amb precisió artesana el retrat d'uns personatges abocats a la tragèdia des dels inicis de l'obra, que adapta l'original teatral de Victorien Sardou.
Algú va dir que, després de "La Bohème" (1897), Puccini no va fer més que reescriure la mateixa òpera. La malèvola apreciació no ha d'impedir veure en la quarta òpera del músic toscà l'apoteosi del melodrama postromàntic, amb textures que van del verisme a l'impressionisme.
Després d'Auber i de Massenet, Puccini va ser el tercer compositor en adaptar la novel·la d'Abbé Prévost "Manon Lescaut". Estrenada a Torí el 1893, va ser un gran èxit. I l'arrencada de la galeria d'heroïnes que marcaran l'itinerari personal del compositor italià.
Tot i no haver cantat mai juntes, l'admiració que es professaven Maria Callas i Victòria dels Àngels era pública i notòria. En el que sí que van coincidir és en part del repertori i avui el repassem. I no sempre les comparacions són odioses.