"Vam fer una festa de divorci junts per celebrar que ens havíem separat"

El suplement, amb Roger Escapa.

Tothom es separa i ningú pot.

L'any passat a Catalunya es van firmar més de 13.000 divorcis, segons dades de l'IDESCAT, 13.000 matrimonis que, després d'esgotar el seu amor, van decidir partir peres i buscar nous horitzons. Parlar de divorcis acostuma a ser sinònim de marxa fúnebre, de dol, d'una ferida que pot trigar temps a secretitzar, però per a algunes persones, en canvi, separar-se és motiu de gresca i de xerinola. Ara el suplement. Aquestes històries que ens agraden. Un home i una dona que es van donar el si vull, divorciar-me, sí que em vull divorciar, Però que ho van celebrar, ho van celebrar plegats per la porta gran amb una convocatòria a tots els seus amics per fer una festa de divorci. Són l'Andreu Font i l'Anna del Pino. Bon dia per a tots dos. Bon dia. Bon dia. Com esteu? Bé, no. Nerviosets, però bé. Quants anys teniu? 37. 41. 37 i 41. Com us vau conèixer vosaltres dos?

Ens vam conèixer perquè els dos havíem format part de l'associació d'estudiants progressistes quan teníem 23-26, però en realitat ens coneixíem des dels 6-9 a les colònies musicals que organitzaven l'Orfeo Gracienchi i similar. Sou de Barcelona? Sí. Sí, de la salut de tota la vida.

Per tant, l'amor va sorgir ja d'adults. O havíeu estat allò parelleta de nens, no encara?

L'amor va sorgir d'adults, sí.

Sí, tres anys de diferència quan som petits, es nota molt i no. Malgrat que havíem estat en ambients A l'hora no havíem fet gaire amistat fins més grans. Què és el que et va treure de l'andreuana?

Bueno, sempre és un noi molt intel·ligent, però sempre ha estat un noi sociable i són dues qualitats que de vegades no van gaire juntes. És veritat. O sigui que la intersecció de la intel·ligència i la sociabilitat, sí. A què us dediqueu? Tu ets periodista? No, jo treballo en tecnologia. Em dedico a fer pàgines web, apps i similar.

Periodista de formació, perquè jo li vaig dir a la teva companya que era periodista. Periodista de formació, però treballes en un altre gremi. I tu, Andreu? Jo soc cosmòleg, astrofísic, i faig investigació a l'Autònoma. Què és el que et va agradar de l'Anna? Jo, bé, evidentment he començat dient la seva intel·ligència, perquè ella m'ha dit intel·ligent i si no li dic tindré problema, però també sobretot la seva alegria, no sé, sempre al seu voltant, sempre m'hi sentia molt còmoda. Qui era l'intel·ligent de la parella? Els dos. Els dos, de diferent manera, la veritat. Sempre comparàvem, no? Ella té una intel·ligència. Parella de. Intel·ligència emocional, intel·ligència emocional m'apallissa ella, a tema analític i numèric potser guanyo jo.

Numèric 100% guanyes tu. Vau anar a viure junts, a més a més a l'estranger, no? Sí, primer l'Andreu vivia a Suïssa, que estava fent un postdoc allà i jo estava a Barcelona, però després ell se'n va anar als Estats Units a fer un altre postdoc i jo el vaig seguir. O sigui que vam viure al principi junts als Estats Units i després al Regne Unit. Per tant, tu d'entrada segurament vas fer més renúncies que ell. Sí, sí, a mi em costava molt, em sentia una Tratwife, i jo tinc poc de Tratwife, saps? Però sí, al principi jo vaig deixar la feina, inici de doctorat i tot, per seguir l'Andreu als Estats Units.

Per tant, comenceu a sortir a la universitat, aneu a viure junts als Estats Units, i ve un casament després, fins i tot.

De fet, abans, abans d'anar als Estats Units, ens casem perquè ella pugui treballar. I aleshores, jo ja portava un any als Estats Units, I aleshores ens casem aquí sense fer festa, que això potser també explica per què després

sí que vam fer una festa. És que clar, la idea de casar, o sigui, com a mínim per mi, això ho vam viure una mica diferent els dos, però la idea de casar-te amb 25 anys, o sigui, jo mai m'havia imaginat casant-me i a sobre, pum, et cases jove i perseguia un home. Tot estava malament. Sí, era una mica incòmoda en aquell moment.

Per tant, us vau casar per qüestions burocràtiques, per permisos,

per poder anar a tots als Estats Units. Ens estimàvem molt, estàvem enamorats, però ens vam casar perquè jo pogués treballar als Estats Units.

Com va anar per als Estats Units?

Bé, jo crec que al final no vas trobar una bona feina i vam estar-hi molt bé. Vam fer un grup d'amics molt macos, on hi havia el Toni Rodón, col·laborador d'aquest programa, i l'artífex d'aquesta història que avui portem aquí. Toni ens deus una birra. I bé, molt bé, ens agradava molt, després ho estem parlant, també això de la festa perquè sempre ens ha agradat molt fer barbacoes a casa i convidar molts amics i venien tots els catalans i no catalans de la vellària venien a casa nostra.

Teníem un jardí molt guai en un edifici de hippies i bàsicament unes quantes taules grans, una barbacoa i cada mes juntàvem entre 20-40 persones que vinguin qui vulgui.

Tot això als Estats Units, però després arriba a Londres, que és on coneixeu Toni Rodón. Com és que aneu a Londres?

Per feina una altra vegada, i una altra vegada ella seguint-me a mi, que jo crec que també és una de les coses que a poc a poc anava carregant. De fet, ara ho parlàvem, que abans d'anar a Londres, fins i tot, jo havia arribat a acceptar una feina a Tòquio. Ah? I havíem anat els dos, havíem anat a Tòquio i això de dir, què, sí o no, va, ho fem o no ho fem i per sort quan va arribar a Londres va dir, bueno, sort, anem a Londres perquè

això de Tòquio potser. Londres era una opció una mica més realista, Tòquio hagués estat ser molt expat, a Londres era més fàcil integrar-te i viure una vida i tenir una feina i no ser només dona de. Vau ser feliços a Londres? Per separat més que junts, potser.

O sigui que a Londres es comença a torçar la vostra relació.

Aguantem un any, no?

Però sí que és un tema recurrent que cada mes

tenim una conversa de. Ens està costant, això no avança. I al final, jo ho recordo així, no sé tu, un diumenge per la tarda, quan estàvem cuinant allà, era una cuina d'aquestes en línia, que es diu, i l'Andreu és súper cuiner, és molt bon cuiner. Que no, jo t'he dit tot, escolta. És meravellós, jo el recomano 100%. Bueno, total, que estàvem allà cuinant i me'n recordo com de dir-li, Andreuet, vine, seu a taula, anem a xerrar. I de xerrar-ho els dos, veure clar que ho hem intentat, fins aquí no ha funcionat, i donar-nos la mà i dir, un plaer. Així de fàcil? Home, doloros també, perquè ens estimàvem molt.

Quants anys portàveu a Londres?

5 o 6? A Londres un any. Havíem estat dos anys a San Francisco.

Però de relació, és a dir, portàveu un any a Londres, però de relació 5 o 6 ja potser. Sí, 4 i mig, 5. O sigui, tu allà ets la que t'atreveixes a assenyalar l'elefant a l'habitació i dir, hem de parlar.

Sí, jo crec que l'Andreu és una persona que té moltes virtuts, però, diguem, el posar-los sobre la taula és més meva que seva. Sempre, sempre. I després ens vam entendre, però, perquè els dos ho vèiem igual.

Què recordes tu d'aquesta conversa, Andreu? Bueno, el que dèiem de la intel·ligència emocional que dèiem abans, és a dir, sempre quan tenim les converses difícils era perquè ella les començava. I jo això també li he agradit molt perquè també a les següents relacions que he tingut he intentat recordar part de les coses que havia après amb ella i si va ser ella de dir, anem de parlar i me'n recordo que acabem i jo em vaig sentir molt alleugerat de dir moltes gràcies perquè si ho hagués hagut de fer jo potser encara hagués aguantat anys però cada vegada pitjor. De fet,

això ho vas dir, me'n recordo. Sí, pot ser.

A veure, fins aquí, res de l'altre món, cap història extraordinària. Tots ens hi podem sentir identificats, a tots ens han deixat o hem deixat alguna vegada, i en aquest cas, ben bé, potser l'Andreu i l'Anna podrien protagonitzar una cançó de Manel, si es digués Toni, per exemple.

No veus que no et convé. Ningú mereix que et perdis tot el que t'estàs perdent.

Molt bé. Ara ve el gir, d'acord? Sí, fins aquí res extraordinari. Ara, per què esteu asseguts avui aquí? Ens acostem a una festa de divorci. Entenc que abans que arribi la festa de divorci heu de tramitar la cosa burocràtica, de dir, bé, estem casats i hem decidit separar camins. Com va això?

Això també és graciós perquè seguíem els dos a Londres.

Sí, teníem una mica de problemes perquè estàvem a Londres treballant molt allà, no teníem gaire temps lliure i tot això de fer la paperassa ens estava costant. I per sort la meva cosina Clàudia, que és advocada, ens va ajudar moltíssim. I al final, la solució que vam trobar és que no ens vam divorciar nosaltres, sinó que la seva mare i el meu pare es van separar per nosaltres. I els vam fer poders notarials perquè ells poguessin anar a fer tota la paperassa, perquè si no, nosaltres havíem d'estar pendents des de Londres de venir aquí a Barcelona, etcètera, etcètera. Aleshores, ni tan sols ens vam divorciar nosaltres, ens vam divorciar els nostres pares. Uau! Però bueno, va tardar mitjany, o així, entre una cosa i l'altra.

Valen un imperi, eh, aquests pares. Sí, sí, i tant. Clar, o sigui, aleshores, ¿en quin moment se us acudeix fer una festa conjunta? Perquè jo fins ara coneixia festes de divorci individuals que dius, bueno, per fi me l'he tret de sobre, no? Però clar, vosaltres dos, de fer una convocatòria als vostres amics, escolta'm. Hem de fer un anunci, targeta d'invitació i va bé i tot.

Nosaltres ens portàvem molt bé, ens vam separar i vam anar a jugar a tenis, que jugàvem a tenis durant molts anys, al cap d'una setmana o dos. Ens vam ajudar a buscar pis, a fer les mudances. Vull dir que crec que això ajuda. I l'altre, l'element de la socialitat.

Sempre va quedar l'amistat. L'amor se'n va anar per la porta, però va quedar l'amistat.

L'amor se'n va anar pel vàter, però l'amistat va quedar-se allà, a dalt de tot, del prestatge, ben col·locada. I no ho sé, jo crec que com que ens agraden els saraus, doncs, devíem tenir la idea en algun sopar.

Hi ha una altra cosa, també, que és que com que vivíem fora, era molt difícil veure els amics de Barcelona, i en concret, a cap de cinc anys, fas una certa amistat amb els amics de la parella. I llavors jo me'n recordo que també era una manera de dir adeu als amics de l'altre. Ens vam fer fins i tot una llista on jo li deia, ostres, Anna, en concret m'agradaria que convidessis aquests. I ella, ostres, però mira, els teus amics que has ficat aquí, tots aquests gairebé ni he parlat amb ells, per tant no els vull a la festa. Vull que convidis aquest, aquest i aquest.

Toni Rodón hi era en aquesta llista. Toni Rodón, Toni m'està convidat. D'aquí és amic dels dos, el Toni, de tots dos.

Sí, jo crec que manté més relació amb l'Andreu perquè l'Andreu és millor mantenir en contacte. D'acord. Però això.

I què hi va passar, la festa? En què consistia, la festa? Va ser a Londres, també.

No, no, no, la festa la vam fer a Catalunya, perquè fa més bon temps i és més divertit. Vam portar amics de Londres i d'altres llocs d'Europa, aquí. Per tant, s'havien de pagar el desplaçament, eh? Sí, a més, això, me'n recordo que en l'email, quan vam fer el text, ho dèiem, d'escolta, aquí haureu de poquinar, perquè això no és una boda, saps? Això és un divorci. Sí que vam pagar algunes coses, però així. Sí.

Va ser una quinqueta a Vilassar de Mar, d'aquests menús d'arròs i pica-pica i una amanideta, i després qui va voler va allargant, vam acabar fent un. Jo me'n recordo, crec que tu no vas arribar a anar al final al sopar. Els que havien vingut més lluny, jo i alguns altres, vam anar a sopar pel gòtic i a fer una volta.

O sigui que passar el dia a la platja, fer un arròs amb tothom, ens vam fer fotos, ens vam fer regals dobles, perquè clar, era divorci. Què us van regalar? De tonterías, és del típic anell així de xutxe, una a cada un, fins a O sigui, un anell de llaminadures. Sí, de s'ha acabat l'amor,

com s'acaba. Ah, sí, clar, que es desfà l'anell de sucre, no?

Sí. Aquesta metàfora. Alguns fan regalar un cactus d'aquests que devien trobar la cosa més barata que hauríem trobat. Sí, o sigui, la gent m'ha posat tonterías.

Aquest va ser el Toni. Ara m'estic fixant si porteu anell o no. No. No. Esteu casats, ara?

No, jo estic fent papers amb el Gai per fer celebració

jo soc parella de fet parella de fet, és parella de fet sense festa tampoc tots dos teniu noves parelles sí. I heu estat pares, per separat. El tema dels fills va ser motiu de discussió, també? O va ser motiu de? No.

Per mi va ser, de fet, un dels elements que em va portar a pensar que no funcionaria. Perquè tu ho has dit abans, no? És estupendo, aquest noi. Com pot ser que jo sempre he volgut tenir fills i estic amb un noi estupendo i tenim una feina i està tot estupendo. I no quadra. És que l'amor no va d'això a vegades, no? Clar, i aleshores, doncs. Tu també ets estupenda, eh?

Gràcies, Roger, gràcies. A veure si pensarà que només l'estupendo és ell. Tu també l'estupendo. Vinga, va, una altra cançó.

Si et faig mal quan em mires. No vaig fer res, amb el temps he après que no n'hi ha prou amb estimar-se molt. No n'hi ha prou amb estimar-se molt.

I aquella festa, la festa de divorci, com us vau acomiadar vosaltres dos? Perquè a vegades també un cop ja ho has deixat, ja com l'última fugacitat, no? Vull dir que. No. És bé, escolta, enviar pel que ens queda.

Jo recordo l'Andreu a l'estació a la Renfe, super taja, abraçant-me, com crujint-me els ossos. Un text, l'Andreu, crec que li vas com dislocar la clavícula a un amic un dia, abraçant-lo, vull dir que abraça fort. És d'aquests que abraça. Sí, recordo jo de pensar, per favor, per favor, per favor, no em treguis res i vés-te'n amb aquests que vas molt taja.

No, no, no sé, jo recordo que ens ho vam passar molt bé i que vam seguir quedant, era allò que va ser la festa de divorci i vam tardar un any en veure'ns. De fet, ara estàvem fent un cafè i parlàvem que una cosa que també ens va agradar molt és que els mobles que vam vendre de la casa que vam tenir junts allà a Londres, els diners que vam guanyar, ens els vam guardar en un dipòsit i anàvem fent sopars, fins que ho vam deixar zero. Ara, malgrat que no hi hauria res d'aquest dipòsit,

però seguim fent sopars. Les vostres parelles actuals, les coneixeu mútuament?

Sí, sí, sí. L'Andreu té una història divertida de com va conèixer el Gai, que és la meva parella.

El dia que vaig conèixer la parella actual de l'Anna i el pare de la seva filla, havíem sopat l'Anna i jo, després em va dir, mira, que et farem un còctel i et presento al Gai, i quan estàvem fent el còctel em va trucar la meva parella i va dir, menys còctels, que estic partint aigües. I aquella nit va néixer la meva filla gran. Imagina't.

O sigui que l'Andreu va arribar una mica taja gràcies a nosaltres.

Una altra vegada. La gent que va anar a la festa de divorci va entendre el que vau fer?

Sí, jo crec que tothom anava amb superbona disposició i, a més, les meves amistats tenen molt a preci a l'Andreu. Crec que per ells va ser guai tenir una oportunitat de fer festa amb ell una vegada més.

¿Hi va haver alguna cerimònia o algú que va fer algunes paraules o una mena de mossèn? ¿Algú que fes aquesta figura? No, són més bàsics. Aquesta està bé, però no és gaire. No, no, no. Va, l'última.

Acabem amb un grup que també es va divorciar, no van fer festa en aquest cas, són els Smiths, amb el Morrissey i el Johnny Marr, que van partir peres, però que van construir una carrera en solitari també molt reixida, vull dir que encara continuen, el Morrissey ha vingut aquest estiu. Bé, jo, se m'han acabat les preguntes, però si voleu fer alguna aportació més o animar algú, vull dir, rebem a tothom el suplement. Fa un parell de setmanes vam reivindicar el matrimoni amb el Pep Borrell i avui, doncs, la festa del divorci, perquè després no ens diguin que anem compensant una cosa i l'altra. Són l'Andreu Font i l'Anna del Pino, gentilesa de Toni Rodona, que enviem una fortíssima abraçada. Molta sort i també teniu aquesta entrevista per un dia ensenyar-los els vostres fills, no? Que vau estar plegats i que, doncs, a vegades la flama també s'apaga, però és motiu de celebració. Sí, es converteix en un altre tipus de flama. Bueno, i que el vostre cas demostra que és possible l'amistat després de l'amor. A seques. O què? O què en penseu al voltant d'això?

Que tant de bo poguéssim estimar més quan hi ha problemes. El món seria un lloc millor si ens estiméssim tots una mica més, segurament. Però tot i així veníem avui pensant que tampoc som pas exemple de res, sinó que ha sortit natural. Ara, si algú us motiva i l'inspira a viure una mica més feliç, doncs benvingut sigui. Andreu, Anna, moltes gràcies.

Salud. Ara tornem.

to die by your side is such a heavenly way to die and if it tends.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.