Victoria Luengo: "Spielberg ha dit que he fet una interpretació superba a 'El ser querido'"

El suplement, amb Roger Escapa.

Ara el suplement, una dona nascuda a Palma, criada al barri de la Sagrada Família de Barcelona, i que viu des de fa anys ja a Madrid, ja fa molt de temps que no li cal demostrar que és una de les millors actrius de la seva generació, ve de treballar amb Pedro Almodóvar i Rodrigo Sorogoyen, ha repetit amb tots dos, els grans premis de Casa Nostra i de més enllà porten el seu nom, i només ella sap si arribar a Hollywood és un somni que es pot convertir en realitat. Victoria Luengo, bon dia, bon hora. Bon dia, com estàs? No hi ha Bond, ja és l'única cosa que O la nova James Bond, no? T'imagines? És un somni realista, aquest, o no? Jo vaig ja a fondo.

És un somni realista, per mi, mai he somiat en això, en això, la veritat. No he somiat mai en fer una gran producció d'aquestes, de Hollywood, per a nada. Sí que he somiat moltes vegades, i això sí que és un somni que et confesso, fer cinema europeu. Però això ja és rodat cinema europeu. Acabo de fer-ho. En francès? En francès, sí. Que és un idioma que tu no parlaves. Parlava molt poc, però fa uns anys vaig fer la bogeria de mentir en un càsting i dir-li al director que sí que parlava, em va acabar agafant pel càsting i vaig aprendre una mica. I ara, per anar cant i tot això, vaig dir, crec que m'agradaria aprendre el més. Llavors vaig agafar una professora i vaig estar treballant com dos mesos abans d'anar per poder fer les entrevistes en francès.

O sigui, podries respondre aquesta entrevista en francès? Sí, sí. I jo no podria fer-te les preguntes en francès. O sigui, que ets una alumna molt avantatjada.

Sí, sí, va ser molt maco veure que podia. I dir, estic podent parlar francès i ara vaig poder, gràcies a això, fer la pel·lícula a França.

I el personatge que interpretes és francès? No, no, no,

se suposa que és una noia de Granada, que per això puc tenir accent espanyol, perquè sí que tinc molt accent parlant. Però ha sigut molt maco i sí que ha sigut un passet cap a poder complir aquest somni.

Internacionalitzar la teva carrera. O sigui, acabes d'estrenar una peli que ha estat un patardasso, vens dels Almodóvars, ara el Sorogoyen, i ja tens un tresor en un calaix a punt de sortir del cine francès.

Sí, és veritat que quan nosaltres rodem una pel·lícula mai saps què passarà, perquè a vegades és preciós veure les sorpreses. Hi ha pel·lícules que creus que aniran molt bé i de cop no passa gaire res, i hi ha pel·lícules que dius no sé què passarà i de cop van molt bé. Llavors, és una capseta tancada que encara no sabem cap a on anirà, però l'he rodat amb la Lea Drucker, que és l'actriu de les més importants ara mateix del cinema francès, així que com a mínim sé que la veurà molta gent.

No em vull fer pesat i vull tancar aquest tema, però dius, estic anys llum de poder arribar a Hollywood, però clar, el teu company de viatge i la crítica que tothom alava a aquest duet que és Javier Bardem-Victoria Luengo, ell sí que és una estrella de Hollywood. Sí, sí que ho és. Aleshores entenc que això molta gent de Hollywood mirarà aquesta pel·lícula per veure com està el Javier i de retro que es trobarà amb una Victoria Luengo que no només li aguanta la compostura sinó que hi ha moments en què brilla tant o més que ell. Moltes gràcies, Roser.

Vols que t'expliqui una cosa que he explicat molt poc? L'altre dia el Javier m'envia un missatge, perquè ens envia missatges de comentaris de gent de les pel·lícules, que diu de la pel·li, i m'envia un missatge on una persona diu "M'ha encantat, és molt crua, és absolutament dolorosa, és absolutament veritat, la pel·li és complexa, és valenta, Javier, ja és una de les meves pel·lis preferides teves, i la Victoria Luengo està absolutament soberbia en una estadat interpretativa brutal". Y yo pienso, no sé quién es. Y le digo, Javier, qué bonito el mensaje, pero ¿quién es? Y me dice, de un director que hizo una película, no sé si la viste, se llamaba E.T., I jo em vaig posar a plorar, Roger, perquè era Steven Spielberg, ha escrit el meu nom en un WhatsApp. Llavors jo vaig plorar perquè vaig dir, el meu director, no sé com explicar-te, és el director que he mirat, que tot, llavors que ell hagi vist la meva feina i l'hagi escrit en un WhatsApp i que li hagi flipat la peli, va ser absolutament al·lucinant, al·lucinant. Per tant, sí que has somiat, potser, participar en una peli d'Stian Spielberg. No, però no he arribat. No m'atreveixo a pensar en això. Simplement el que dic és que ha vist la meva feina i ha escrit el meu nom. Jo estic aquí. Ja no estic en el pas següent, però em sembla al·lucinant. M'està portant coses molt maques, això.

¿Quánta estona vas assajar davant del mirall la imitació de Javier Bardem? Perquè hi ha una escena de El Cerquerido, ara entrarem en la dinàmica de la pel·lícula i l'argumentari, que és la Victoria Luengo, el personatge de la Victoria Luengo interpretant i imitant el seu pare. Una mica com a taxi driver, a la You're Talking To Me, fent aquí, en aquest cas, de. Doncs mira, aquesta.

El claves. Gràcies. L'altre dia el David Verdaguer em va dir aquesta seqüència és la millor de la peli però tu imites fatal. Diu, a ell no t'assembles però el que fas és increïble. I em va encantar. Mira, aquesta seqüència és molt especial perquè estava posada a l'inici del guió. Era una seqüència més lleugera, de comèdia, una mica d'ella practicant a l'habitació, imitant-lo i tal. Però casualment la vam rodar al final de la pel·lícula, cosa molt estranya perquè amb el Rodrigo es roda normalment en ordre cronològic. Llavors vam rodar al final aquesta seqüència perquè la localització de l'habitació es va fer al final del rodatge. I jo venia amb tanta càrrega emocional de tot el que havia fet que em vaig posar davant del mirall, vam fer les preses una mica més de comèdia i de cop el Rodrigo es va acostar i em va dir, provem una cosa diferent. I em va donar una nota concreta com a actriu. Que em vaig començar a mirar el mirall i de cop es va transformar la seqüència en una cosa molt més densa, profunda i tal. I va tenir tant impacte emocional la peli que quan muntaven van passar la seqüència al final i ha passat a ser una de les seqüències preclímax de la pel·lícula. És al·lucinant, això. Vaig assajar molt, vaig veure moltes entrevistes del Javier, me'l posava, tenia una foto seva davant de la paret I ell què et deia? Si va trobar, es va agradar? Ell, quan ho va veure, em va dir, eres una cabrona perquè fas coses que són, que jo em preocupo de mi mateix. Diu, per exemple, la línia aquesta d'aquí, diu que jo moltes vegades em ratllo molt, de semblar que estic molt enfadat. Clar, són quatre coses que eren molt semblants. Sí, jo realment no sé si l'imito bé o no. El que sí que sé és que em vaig sentir com posaïda per una cosa i que tothom, quan veu aquesta seqüència, em diu és al·lucinant perquè deixes de ser tu. I això és molt xulo. Estava molt espantada jo amb aquesta seqüència. Davant del Mirell també hi has assajat el discurs del Goya? No! A més, no vull sentir-ho, això, saps per què? Perquè. Tantes vegades m'ha passat a la vida de tanta gent dient-te, t'emportaràs aquest premi, t'emportaràs aquest premi, després no te l'emportes, que realment hi ha una vulnerabilitat en un que jo no treballo per guanyar els premis, però evidentment tots ens faria il·lusió guanyar-los, no? I quan et deixes tant dir això, hi ha un moment que en algun lloc teu, encara que sigui inconscient i no ho vulguis fer, tu acabes creient. I després no passa i et poses supertrist. Llavors, prefereixo no pensar-hi, la veritat.

Victoria Luengo, aquest últim any ha estrenat per partida doble, primer amb Almodóvar, ara torna amb Sorogoyen, amb El Ser Querido.

Hay una cosa que quería preguntarte, que es. La gente de la peli sabe que. ¿Sabe que eres mi padre o qué sabe?

La gente de la peli sabrá lo que tenga que saber, no pasa nada. Eso no va a ser nunca un problema.

Es la historia d'un pare cineasta, el Javier Bardem, i una filla actriu que tenen una relació distanta, una relació pràcticament inexistent, fa 13 anys que no es veuen, i que intenten reconectar de l'única manera que ell sap, que és a través del cinema. Clar, hi ha una pel·lícula molt recent, molt premiada, que és "Valor sentimental", que tenia una premissa pràcticament igual i estic segur que com vau veure que sortia aquella pelicula o que s'anunciava a tots els que estava preparant aquesta pelicula. Us devíeu espantar i maleir alguns quants déus.

Sí, va ser molt dur, la veritat. Va ser un xoc, perquè quan tu portes. Nosaltres, el Rodrigo, la Isabel i jo vam començar la idea d'aquesta pel·lícula, perquè jo vaig estar el dia que vam plantar la llavor, fa cinc anys i mig. Llavors, quan ja tenien el guió escrit i ja el Javier havia confirmat la seva presència a la pel·lícula, un dia. Veiem a internet la sinopsis d'aquesta pel·lícula i ens vam quedar morts. I és un moment molt trist, la veritat, perquè t'agafa un xoc molt fort, de cop dius què fem, què ha passat, com pot ser, perquè és tan igual, és massa concret, com pot ser? Llavors penses, però algú ha vist el nostre guió? O ells, o nosaltres, potser hem copiat això, no ho havíem vist mai, però jo què sé, com que entres en un lloc de molt patiment, la veritat, va ser molt dur. Vam decidir seguir endavant eren pelis que s'havien d'estrenar al mateix any però al final la nostra es va retreçar de rodatge una mica més i ara sí que et puc dir que ho recordo com una anècdota perquè vam patir molt però la veritat és que un cop el Rui va veure la pel·lícula de valor sentimental que nosaltres havíem acabat de rodar just un mes abans ens va dir. "Tengo una buena noticia y una mala". I vam dir "¿La buena?". I diu "La buena es que las pelis no se parecen en nada". O sea, són pelis completament diferents i estan fetes des d'estómacs diferents. I vam dir "¿Y la mala?". I ens va dir "Que es muy buena". O sea, como que. Que totes dues funcionen molt bé. Que lo va petar, ens va dir. I no s'equivocava, la peli. Va guanyar l'Òscar. La peli és molt bona, li vam donar el ruillo. Sí, sí, al Ruiz i jo li vam donar al Goya millor peli internacional i va guanyar. I al Javier Bardem li va donar l'Òscar a millor pel·lícula internacional. És molt fort. És com que als tres del Ser querido li vam donar els premis a valor sentimental. Però ara ja t'ho dic de debò que considerem que és una anècdota. Ha passat a la història del cine mil vegades. És incomprensible, però ha passat amb el Sexto Sentido i amb los otros. Ha passat moltes vegades i nosaltres teníem por de la taquilla i la gent està acudint en massa a veure la nostra pel·lícula. I t'ho estava dient abans fora del micro i t'ho dic davant del micro, per la quantitat de gent que m'escriu atrevesada per la peli dient el meu pare em va abandonar, el meu pare ha estat una figura absent, m'heu trencat el cor, m'heu ajudat a sanar la ferida, per la quantitat de gent que m'escriu poques pelis de pares absents es fan per la quantitat de gent que necessita comprendre i mirar-se al mirall amb aquesta ferida.

També és la teva història autobiogràfica, per això ja ets des del principi en el projecte.

Sí, sí, jo ho he explicat moltes vegades, que jo vaig tenir un pare absent també, i en aquesta conversa fa cinc anys que vam tenir el Rodrigo, la Isabel i jo, vam parlar els tres de les nostres figures paternes, i a veure, no és la meva. No és la meva història autobiogràfica perquè el meu pare no era director de cine, hi ha moltes coses que són falses, però la llavor d'aquesta ferida d'abandonament sí que la conec perfectament i sí que penso que és molt important que es facin pel·lícules que ajudin a posar llum sobre aquesta cosa.

¿Hi va haver algun moment de reconexió amb el teu pare?

Sí, en un moment en què tu fas una pel·lícula on passes per tots aquests moments i on has d'interpretar moltes coses, perquè moltes coses, com et dic, no són veritat i moltes coses no les vaig viure, però també et fas moltes preguntes, també deixes anar. Jo sento que. No vull semblar pedant, però. Quan tu poses alguna cosa que t'ha passat i no intenten fer-me mal jo per dir utilitzaré la meva vida privada per estar bé com a actriu, no és això, és tractar de posar la teva història, la teva emocionalitat i tractar amb l'art de fer una cosa que és com sublimar la vida, no sé explicar-t'ho, i això et porta a un lloc on a vegades t'ajuda a entendre les coses i a col·locar-les.

El teu pare no podrà veure aquesta pel·lícula perquè va morir. T'hauria agradat que la veiés?

Sí, crec que sí, però hi ha una part de mi on no l'he fet per ell, l'he fet per mi i l'he fet per explicar la història i l'he fet també per totes aquestes persones, homes i dones, que m'estan escrivint per dir-me jo he viscut això i això em va passar i no, si l'hagués vist segurament hagués estat maco poder tenir una conversa, però estic tranquil amb que no l'hagi vist.

Què li va semblar a la teva mare quan li vas explicar que anava al Cerquerido? Que faries aquesta pel·lícula com a prota?

Doncs em va dir que estava encantada que jo. Bueno, és que ma mare es va quedar planxada a terra quan va saber que treballaria amb el Javier Bardem. Llavors a ell això li va borrar tota mena de sinopsis sobre la pel·lícula. L'altre dia la vaig portar al Janket i va conèixer el Javier Bardem i plorava. I el Javier li va dir. Tens una filla meravellosa, és molt bona persona, diu, ja no et parlo d'actriu, però ets molt bona persona, i ma mare plorant amb el Javier Merder, m'encantava fent-se fotos, llavors, ella estava com eclipsada amb tot això, però ma mare estava molt contenta, és que jo saps què passa, Roger, que hi ha molt, aquesta peli, perquè jo ho he dit, però jo hi ha molts personatges que m'han passat moltes coses, que acabo traslladant, i jo tinc una cosa molt estranya que em passa, que a vegades em venen ofertes de personatges que d'alguna manera, no sé per què, acaben parlant d'una cosa que té a veure amb mi. És estranyíssim, però m'ha passat moltes vegades. Llavors ma mare ho sap i no li semblava estrany que fos un cop més capaç de vehicular coses que m'han passat i de posar-les allà. Li va agradar la pel·lícula? Li ha agradat molt. Desgraciadament, ma mare ha perdut molta visió últimament, llavors no l'ha pogut veure del tot, però li ha agradat molt. La teia em va dir que ha anat a veure-la allà quatre vegades i la teia va anar a un cinema d'emposta amb 20 dones de l'Empolla, que és el lloc on viu, i estaven allà entusiasmades i està encantada. Realment li hauríem de pagar diners per la quantitat de gent que porta al cinema la meva mare.

L'èxit té peatges, el teu és que has de viure a Madrid, no sé si és un peatge o no, però que tens la mare lluny sí que ho deu ser.

Sí, tenir la mare lluny és una cosa que pesa, perquè ens fem grans, és que ens fem grans, Roger, i la gent I ells també. I ells també, clar. I aleshores sents moltes vegades que t'agradaria passar molt més temps amb ells. Molta gent després de veure el Ser Querido em diu he sortit i he trucat al meu pare, o he sortit i he trucat a la meva mare. I que maco que també generi això a la pel·lícula i crec que hem d'esforçar-nos perquè la vida va molt ràpid i perquè quan tenim sort i som privilegiats i estem treballant en una cosa que ens agrada sembla com que entres en una espècie de ritme que no para i crec que és important saber que la vida també és una altra cosa i que hem de parar perquè la vida passa així.

Vius fa molts anys a Madrid, et vas criar a la Sagrada Família de Barcelona, de fet et vas criar amb la teva mare, amb el teu germà i amb els teus avis, no? Tots aquí, i mira, i vas volar, i vas volar tant que finalment fins a Madrid. Quan vas saber que tenies tanta traça fent aquesta feina? Perquè hi ha gent que encara et recorda de la Riera, era? Sí, sí, sí. Encara t'ho diuen? O has fet tantes coses després que et diuen antidisturbio?

La Riera m'ho diu menys gent, però ahir en un col·loqui que vam fer als Bosque, em va venir un noi a dir-me que havia estudiat amb mi a la Sedeta, i que era actor ara, i que havia estat a la Riera també ell, i vaig dir, uau, la Riera em va fer. Jo a la Riera vaig aprendre moltíssim, vaig aprendre moltíssim, perquè era un entrenament diari de càmera, de posicions, de tot lo tècnic que té a veure amb les càmeres, vaig aprendre moltíssim. Quan vaig saber que tenia traça per fer això? No ho sé, no ho sé. Ma mare em diu una cosa que em diu que des dels 8 anys li vaig dir que volia ser actriu. Això és molt estrany perquè jo no tinc ningú a la família que fes això. No sé quan ho vaig començar a saber. No sé, no sé contestar.

Esta noche esta noche es especial voy a recordar.

Per què creus que Almodóvar, que Soro Goyen, volen treballar amb tu i repeteixen?

No ho sé, això els hauries de preguntar a ells. Però mira, l'altre dia vaig caure en una cosa que no havia pensat. Aquest any he fet, l'any anterior, he fet tres pel·lícules. Pedro Almodóvar, Rodrigo Saragoya i Miquel Gurrea. I són tres directors amb els que he repetit per segon cop. Llavors és molt bonic perquè t'explica que hi ha gent que ha gaudit treballant amb tu, que hi ha gent que s'ha entès amb tu i que vol tornar a comptar amb tu.

I això és preciós. La teva mare va implosionar quan va conèixer Javier Bardem. Tu per conèixer-lo te'l van amagar una mica més perquè la gràcia era que us trobéssiu en aquella primera escena meravellosa, comentada, de valor sentimental, que heu explicat que es va rodar durant 90 minuts i que és una escena que serveix per marcar. Doncs cap on anirà la pel·lícula i on tots dos brilleu tantíssim. Aquesta cosa de he de rodar amb ell però no puc pactar coses, a tu realment et va ajudar o t'afegia encara més nervis?

A mi em va ajudar molt, estava molt nerviosa, però saps què passa? Que tot el que va fer el Rodrigo per mi no va ser una. Una decisió seva per vanitat ni per ell fer una pirueta. Va ser perquè realment ajudava molt, perquè la Emilia porta 13 anys sense veure el seu pare i el seu pare és un director de cinema que ha guanyat dos Oscars. Llavors és una persona a la que li té molt de respecte, molta por i era tot el que a mi em passava en aquell moment amb el Javier. Llavors tots els nervis que em va provocar em van jugar a favor. El Rui, que és el Rodrigo, abans d'entrar a la presa em va dir. Utilitza-ho tot. Si estàs nerviosa, estiga't nerviosa. Intenta tapar-ho, perquè és el que faria ella. Llavors va ser genial. Ara, mira, això també ho he explicat poc i és preciós. El Javier em va trucar una setmana abans del primer dia d'acció, perquè el Rodrigo va voler que comencéssim la peli sense càmeres, amb una trucada del pare a la filla dient "Hola Emília, he llegado a España y te quiero invitar a comer". Llavors, jo, per aquella trucada que no està rodada enlloc, que ningú sap, vaig estar més nerviosa, quasi, que per fer la primera escena, perquè de cop em va sonar el mòbil i vaig veure un número, sí, hola, Emília, i jo, Déu meu, ha sigut parlar amb el Javier Valdés, una cosa com raríssima, perquè, com que estava sola a casa meva, no sentia que estava rodant, va ser al·lucinant, però va ser molt maco perquè vaig començar a intuir. Com ell arribaria a aquest dinar, quina energia tenia, què estava proposant com a actor. Llavors vaig dir, uau, i això és increïble perquè és el que li passaria a l'Emilia, dir, ah, el meu pare ve de bon rotllo, el meu pare sembla que està simpàtic, el meu pare. Llavors crec que el Rodrigo és un director que et proposa uns salts de vertigen, però que s'assemblen molt a la vida i que t'ajuda a trobar molt una llibertat creativa perquè passi qualsevol cosa.

I com que és una pel·lícula metalingüística, en el sentit que va sobre el rodatge d'una pel·lícula de cine, veus com treballen els tècnics, la producció, veus com són d'importants les condicions meteorològiques, el temps, la gent que es posa nerviosa al teu voltant, o per exemple haver de rodar una escena d'un àpat a les 8 del matí quan els actors no tenen gana, i al director li sembla que no està menjant prou bé o amb prou tas ganes quan estan rodant a 7. Aquesta escena també és una meravella i no sé si realment us ho vau passar tan bé rodant-la com sembla o com vau aconseguir traslladar

aquesta tensió allà dins. Doncs va ser un rodatge complex, és a dir, jo et diria que de tot el rodatge són els dies que menys bé m'ho vaig passar. Perquè vam rodar durant cinc dies, l'escena és molt llarga, la vam anar fent cronològicament, fèiem, no sé si quantes pàgines era, però fèiem com dos pàgines un dia, dos pàgines el dia següent, i llavors anàvem evolucionant, no? Però va ser dur, va ser dur perquè era una seqüència molt difícil, era una seqüència amb molts punts de vista, que està rodada des de tot arreu, I hi havia moltes emocions a la vegada, per exemple, l'atac de riure que tenen els meus companys, que és magnífic i que és una de les coses més difícils de fer en cinema. Clar, jo no podia riure, no podia i havíem de mantenir l'atenció, va ser dur. Per exemple, una altra cosa que va ser molt forta d'aquesta seqüència, el nen petit que plora, no havia de plorar. Però clar, el Javier Bardem va venir, va fotre un cop a la taula i el nen que tenia 4 anys es va ficar a plorar. Llavors el Rodrigo va dir, no podem permetre que aquest nen pateixi. Llavors el Rodrigo va dir, aquest nen fora de la seqüència. Fora com? Com ho fem si ja estem rodant? Llavors el Rodrigo va anar al nen i li va dir. Lo has hecho muy bien, muchas gracias, pero ya hemos terminado, tal. Llavors, hi vam fer que el Martínez, que és el personatge de la pel·lícula, acabés decidint el que el Rodrigo va decidir perquè el nen no podia patir, no el podíem permetre deixar allà. El Rodrigo ho va fer d'una manera tendra i cuidadosa. El Martínez fa, quítatme el niño, quítatme el niño, perquè havíem de seguir rodant. I, per exemple, aquest tipus de coses que no estaven previstes, vam fer que la seqüència fos molt difícil de rodar.

Doncs aquest aquest el ser querido que teniu ja als cinemes Victòria comentaves ens anem fent grans, els pares es fan grans tu vas encadenant projectes l'un darrere l'altre també som en una edat on deus veure que tot el teu entorn. Va generant també projectes personals més enllà dels professionals, va muntant famílies. Haver d'encaixar totes aquestes feines tan estupendes que t'arriben en un projecte personal també és un dels peatges que has de pagar?

És una cosa difícil, és molt difícil perquè per poder tenir un projecte professional tan ampli necessites estar molt anclat i per estar molt anclat necessites un projecte personal perquè t'ajudi a estar anclat, no? Jo tinc la sort de tenir-lo, però és veritat que moltes vegades has de dedicar molta energia a cuidar-lo, perquè jo ara porto moltes setmanes de promoció, molts dies fora de casa i no saps com tenir cura d'això. Llavors dedico molta energia perquè estic convençuda que si no tingués la vida personal que tinc no podria tenir la vida professional que tinc. Cuidar els vincles, cuidar la meva parella, cuidar les amistats. És una cosa a la que dedico moltes hores de pensament, perquè em fa por que si això marxa, jo no puc ser només actriu, seria una persona molt infeliç. Llavors, dedico moltes hores. Crec que és un peatge, crec que hi haurà un moment que decidiré parar i dir que necessito passar per boxes, que l'hi dic jo, I no ho sé, a poc a poc tracto de fer-ho el millor possible, potser m'equivoco, però sí que és veritat que és dur.

I també estàs en una edat en què deus veure com companys d'ofici que tenien molt de talent s'han anat quedant pel camí per qüestió d'atzar, a vegades de sort, d'estar en el moment indicat en el lloc adequat. També forma part de tot aquest procés que en el teu cas ha sortit una cara extraordinària, però que podria haver anat d'una altra manera.

No, i que jo soc molt conscient que el que em passa a mi és. Una cosa inexplicable, és a dir, que és una cosa, és un privilegi absolut i que no és gens, gens, gens, gens normal. Aleshores, soc molt conscient i veig molts companys i me n'adono de la sort que he tingut. Jo no estic traient-me mèrit, eh? Jo soc conscient que jo he treballat molt i treballo molt, però molta gent també ho fa i no li va bé. I és una cosa inexplicable. Jo tinc moltes converses amb algunes amigues que a vegades em deien però per què a mi no? I és molt dur perquè no hi ha una raó. Jo tampoc sé per què a mi sí. És molt dur i és una feina molt difícil, molt poc objectiva, és molt subjectiva i és molt poc meritocràtica, perquè no va de la gent que més estudia i que més bona és, li va millor. Aleshores, és molt difícil tractar de tenir amigues, també, que es dediquen a això. Properes, perquè són relacions molt complicades, perquè has de tenir converses molt incòmodes. Saps què crec? Que un dia acabaràs dirigint. Tu creus això? Sí.

Saps que m'ho ha dit molta gent? Sí, bueno, perquè només cal veure també com penses i com entens l'ofici i com te l'estimes, i segur, segur que també tens ganes d'explicar les teves històries des d'un altre punt de vista. Vull dir que ja arribarà, no?

Li tinc molt respecte a la direcció, però m'ho ha dit tanta gent que dic, què veu la gent amb mi per dir-m'ho tanta gent? Ves pensant què t'agradaria explicar. M'ho plantejo. La Victoria Luengo,

que un dia va ser Vicky, un dia va ser Victoria, després va ser Vicky i ara torna a ser Victoria Luengo. Molta sort, moltes gràcies i fins la propera. Molts èxits. Adéu, gràcies.

El suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa.