Xavier Mas de Xaxàs: "Messi es va negar a jugar a futbol amb Netanyahu"

El suplement. Amb Roger Escapa.

La setmana que Donald Trump ha quedat retratat a les urnes, a aquesta hora al suplement fem tertúlia de corresponsals, pilotada, com sempre, per l'Albert Elfa. Albert, què tal? Bon dia. Hola, bon dia. Ha estat una bona setmana, no, per tu? Bona, distreta. Pel món mundial, segurament. Ha estat una bona setmana. Avui, tertúlia amb l'Albert Elfa, acompanyat d'un dels grans referents del periodisme internacional a casa nostra, 30 anys dedicats en cos i ànima a l'ofici, a través del qual ha vist canviar el món des de la caiguda del mur de Berlín fins a l'atemptat de l'11S als Estats Units, així com les guerres del Golf, dels Balcans, Líbia, Ucraïna i l'eter conflicte entre Israel i Palestina, del qual pronostica que no en veurà el final. És el Xavier Mas de Xaixàs, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia. Bon dia i benvingut. Hola, bon dia, gràcies. Professor Mas de Xaixàs, t'he de saludar jo. Tu vas ser professor a l'Autònoma, evidentment no em recordes, però jo estava a les teves classes allà aprenent apunts. Doncs ho vaig fer bé, no? Ho vaig aprovar. Suposo que em vas aprovar. Ja no ets profe? No, ja no soc profe. Vas deixar l'Autònoma. Vas deixar l'Autònoma

una mica decebut també amb l'ensenyança perquè hi havia, éreu masses alumnes per molt pocs recursos educatius.

Què vol dir això de corresponsal diplomàtic de l'avantguàrdia? No vol dir res.

És un. És un eufemisme. És un títol honorífic que tenia el Carlos Nadal i després va tenir el Xavier Batalla i altres grans analistes internacionals del diari. I sí que existeix altres diaris internacionals i demostra una mica el compromís del mitjà amb la política internacional i una cosa que l'avantguàrdia sempre ha cuidat molt bé.

A veure, sincerament, ¿us esperàveu la patacada monumental, la bufetada mà oberta que s'ha emportat Donald Trump aquesta setmana d'aquestes dimensions, Elfa? No me l'esperava de cap de les maneres.

Jo donava per segur que guanyaria la House, el Congrés, la Casa de Representants, però no el Senat. La cambra de representants, però no el Senat. El Senat, en teoria, estava en molta disputa, que potser podrien arribar al 51, però ja en porten 54, i encara en queden dos més, el d'Alaska i el de Mississippi, que sembla que també podrien caure pel costat demòcrata, 56, i a la House tenen 100 representants més que els republicans, una bestiesa, una cosa que no m'hauria imaginat mai.

Jo la victòria dels demòcrates sí que l'havia anticipada, no per aquest marge, i el que jo sí que m'ha sorprès molt, i jo crec que és la millor notícia que podem tenir, és que la democràcia ha resistit, que les institucions han aguantat. Pensàvem que Trump faria una ofensiva per desprestigiar el procés electoral, amb crides al frau i a la mobilització dels seus partidaris, fins i tot s'havia parlat que potser la Guàrdia Nacional, que és aquest grup electoral, de l'exèrcit, que està al estat, podria haver-se desplegat per impedir el vot. Res d'això va passar. Els perdedors, en aquest cas els republicans, començant pel mateix Trump, han reconegut la derrota, han admès els resultats, i això és una boníssima notícia. La primera democràcia del món que nosaltres vèiem tan enfablida, tan amenaçada, i que ara ha reixit. I és una bona notícia per Europa.

La derrota ha estat tan aclaparadora que evidentment Trump no ha pogut parlar de frau i tot allò que especulàvem que no reconeixeria una derrota o fins i tot l'escena del Capitoli que es va produir fa uns anys. Però cal veure també. En fred, com ho paeix? I què passa aquests dos anys? Avui també obríem l'informatiu explicant que comença a moure algunes peces després de la paràlisi inicial i que ha anomenat com a cap de gabinet aquest Stephen Miller, que és una bona peça, és l'arquitecte de la dura política migratòria de l'actual administració. Per tant, a veure com ho paeix això, Elfa.

Jo crec que ho pairà malament. Al principi, els primers resultats, com que eren tan aclaparadors, eren tan bèsties, i havien girat el mitjó d'una manera tan rotunda, no va tenir més remei que reconèixer la derrota. Els republicans diuen que no han guanyat els demòcrates, sinó que han perdut els republicans, i que han perdut per culpa, sobretot, de la guerra de l'Iran. I el que ha representat la guerra de l'Iran, que ha estat, doncs, augments de preus de la gasolina, ja us he dit algunes vegades que per les vendes dels americans no hi corre la sang sinó la gasolina, i aquestes coses els han afectat moltíssim. L'augment del preu dels fertilitzants, per exemple, a Kansas, que ha guanyat un senador demòcrata, demòcrata però exrepublicà i molt conservador, un bisbe, un capellà presbiterià, etcètera. Donald Trump, davant de tot això, davant d'aquesta desfeta tan gran, i amb la retallada de poders que li suposarà que el Congrés i el Senat siguin contraris, li queda el que li queda. Li queden les relacions internacionals i li queden algunes altres coses. I aquí, potser sí. Que podrà incidir i podrà demostrar la seva ràbia i per això Europa té por que encara els arancels i les disputes i l'OTAN i Ucraïna empitjorin.

Li queda la seva fortuna, l'enriquiment personal, també a través de la presidència dels Estats Units. Dos de cada tres nord-americans consideren que Trump ha aprofitat la Casa Blanca pels seus negocis personals. Xavier Mas de Xaixàs, descriu-me una mica com ha estat, a través de què Donald Trump s'ha enriquit tant, tant, tant, tant i ho ha fet tant a cara d'escoberta.

Bueno, Trump, com sabem i no descobrim res, és un capo de la màfia, és un líder mafiós, ell ha fet una fortuna col·laborant amb la màfia a Nova York per aixecar gratacels i aquest aprenentatge d'aquests gànsters l'ha portat a la Casa Blanca. Això va afegir també amb una ideologia feixista. Aquest còctel li ha permès a ell enriquir-se moltíssim a través de les relacions internacionals, sobretot. Recordem, per exemple, els acords amb els Emirats. Recordem que el Qatar li va regalar un avió, un 747, valorat a més de 400 milions de dòlars. Tot això a canvi de què? Ell ha aconseguit milers de milions de dòlars d'inversió amb la seva empresa de criptomonedes. Amb aquesta empresa de criptomonedes, on hi té una moneda amb el seu nom, i la seva dona també té una altra moneda amb el seu nom, ha guanyat més de 1.400 milions de dòlars en un any. Tot aquest diners, el primer any d'aquest segon mandat, va guanyar 2.200 milions de dòlars que van anar a parar a la Trump Organization, que és el holding de les seves empreses que porten els seus fills. Fills i gendres, els gendres Kushner, que són negociadors diplomàtics en nom de l'estat nord-americà, que estan anant de capital en capital a Moscou, als Emirats, a Qatar, etc. A l'àvia saudita també, sobretot per fer negocis més que diplomàcia.

Tots dos heu estat corresponsals a Washington. Tu, durant el primer mandat i tot el segon mandat de Bill Clinton, Xavier, per tant, et va agafar tota la història de la Mònica Levinsky, no? Sí. I tu, Albert, també anteriorment, no, posteriorment, no? George Bush, el segon de George Bush fill, i el començament d'Obama. Diríeu que els Estats Units que vau veure vosaltres en primera persona tenen alguna cosa a veure amb els que expliqueu ara?

No, ha evolucionat moltíssim. Jo recordo que durant l'afer Levinsky, que és aquella becària que va patir un assexament sexual a la Casa Blanca per part del president, tothom parlava, diguem-ne, va ser un escàndol que costava molt entendre a Europa, no? El puritanisme, la mentida, un afer privat, que era sobretot un afer privat de la família, va esdevenir un impeachment pel Bill Clinton i va ser condemnat, encara que va mantenir el càrrec després, jo vaig viure l'11 de setembre un país totalment desfet amb un George Bush que va iniciar una guerra contra el terror de venjança on va començar gran part del que ara ens està succeint però avui el que hem vist amb Donald Trump és que s'han trencat unes barreres fins i tot que pensàvem que eren molt sòlides com és, com us deia abans, la ingerència en els negocis privats com això marca en el rumb de la diplomàcia. També la gestió de la justícia, com el poder executiu ha cooptat la justícia, com el cap del Departament de Justícia, és a dir, el ministre de Justícia, ha estat l'advocat del Donald Trump, el que li ha tret de molts i molts problemes, i aquest ús partidista i personalista del sistema no havia succeït abans.

Jo, en el meu cas, vaig coincidir amb el segon mandat de George Bush, ja quan el poble nord-americà es va adonar que els havien enganyat, que havien entregat les seves llibertats a canvi per lluitar contra unes armes de destrucció massiva que no existien. I la decepció va ser brutal i llavors vaig coincidir en un moment molt bo en un moment d'aixecament contra això i el sorgiment de Barack Obama com a líder que representava una mica la lluita contra tot això i en aquell moment. Potser una de les diferències més grans amb Donald Trump és el protagonisme dels presidents. Mira que George Bush ho era. Tots ho han estat. Obama també.

Bill Clinton també. Potser Biden d'aquests últims anys ha estat

el menys protagonista. Però Donald Trump ho és encara més i encisa a la premsa precisament per totes aquestes histrionades que fa, aquests insults, aquests maltractaments a la premsa, a les nacions, aquests anuncis, aquestes amenaces, tot això és molt atractiu per la premsa, no?

La història s'ha repetit perquè parlàveu del fet de George Bush, en aquest cas, quan va parlar i va justificar la guerra amb l'Iraq amb les armes de destrucció massiva, que mai van aparèixer perquè mai van existir, que Tony Blair s'hi va sumar, que José María Aznar s'hi va sumar, i tots dos també van pactar la seva factura a les urnes, la van pagar, però és que dona al Trump l'argument també per la guerra de l'Iran, És exactament el mateix, en aquest cas un arma nuclear que potser sí que existeix o sembla que la tenen a prop, però no sé si fins al punt de justificar una guerra des del punt de vista de l'opinió pública nord-americana, que és evident que aquesta guerra sembla que no la vol pel que ha votat ara a les urnes.

No la vol, però Trump la necessita. La necessita pels seus negocis amb Israel i la necessita per mantenir la base electoral unida. El poc que li queda després d'aquestes eleccions. Hem d'entendre que Trump és un home de negocis. El primer és ell, sempre ell. Aquests insults que ara deia l'Albert, etcètera, que encisen a la premsa, són estratègies de distracció. Aquí l'important és el que va per sota. I per sota hi va. Per una banda, tot el que és el business, que és per ell, i després tot el moviment maga, que és un canvi ideològic molt important, perquè això suposa una erosió del poder democràtic. Mentre el president va cridant i va fent bajenades, per sota el Departament de Justícia i altres institucions van erosionant els pilars de la democràcia. Hem d'entendre Trump com el cap visible d'un moviment que jo crec que va molt més enllà que ell, no? I si ara ha posat aquest, el Miller, com a cap de gabinet és perquè vol que aquest moviment el sobrevisqui. Que d'aquí dos anys, quan ell hagi de deixar la Casa Blanca, tinguin un reemplaç, no?

Jo crec també que el que ha aconseguit Donald Trump amb la guerra de l'Iran és trencar un tabú internacional que era el de no poder-se ficar amb Israel i sobretot amb els Estats Units. Està clar que ha anat a la guerra una mica en pes per Israel, en pes pel Netanyahu. Netanyahu necessita guerres per sobreviure. Doncs el fracàs de la guerra a l'Iran ha fet que la població nord-americana, per primera vegada, es comenci a plantejar que què fem finançant a un estat que a sobre tenen la sanitat universal i ho estem pagant nosaltres, no? I a sobre ens estan ficant en guerres que nosaltres no volem, que són guerres de fora. Ha baixat tant el canvi d'opinió que hi ha una enquesta del Chicago Council of Global Affairs, publicada el mes passat, que diu que entre els demòcrates, L'opinió favorable a Israel ha baixat del 52% al 30%. I entre els republicans ha baixat una miqueta menys, del 69% al 62%. Però que la majoria de la població dels Estats Units vol que es revisi l'ajuda militar a Israel. El 56% dels nord-americans vol reduir o eliminar l'ajuda militar a Israel. Això no sé si pot donar gasolina a l'oposició per atrevir-se a Israel, vull dir, ara que estan mirant de pactar un nou govern, per atrevir-se a pactar amb els àrabs o no,

no sé què et sembla a tu. L'ajuda l'ha d'aprovar el Congrés, i el Congrés estarà amb els demòcrates. Són 4.000 milions d'euros l'any, de dòlars, perdó, 4.000 milions de dòlars l'any que Israel no es necessita, perquè Israel és una nació molt potent i una economia que va molt bé.

Som els suplements, som a Catalunya Ràdio, tertúlia corresponsals amb l'Albert Elfa i el Xavier Mas de Xaixas.

A ritme de Neil Diamond, d'Amèrica, parlant de Donald Trump, d'aquestes midterm amb bufetada als Estats Units per Donald Trump, bufetada també que s'han portat en pocs dies de diferència Bolsonaro al Brasil, Netanyahu a Israel, també veurem si es pot mantenir d'alguna manera o no. Per tant, aquesta ultradreta que queda retratada a les urnes. Parleu una mica més d'aquests vincles entre Estats Units i Israel, aquesta relació entre Netanyahu i com pot canviar el panorama també amb el que està passant a la franja, amb aquesta altra guerra, que tu dius, Xavier, no li veuràs un final.

No, és un conflicte. Per moltes generacions, és un conflicte que després sobretot de la massacre de Hamas el 7 d'octubre encara s'ha agreujat més. Veiem uns israelians que no volen reconèixer el poble palestí, però hi ha no només la territorialitat del poble palestí, si Jordi ha negat, sinó la mera existència d'un poble palestí, per ells no n'hi ha palestins. Són àrabs que han de viure a Jordània o Egipte. Són àrabs que han de fugir, han de ser, diguem-ne, expulsats d'uns territoris que Israel considera propis. Aquest és Netanyahu i aquesta és l'opció que ara està, diguem-ne, sobre les cordes. No sabem si tirarà endavant o no, però jo el que sí que sent molt bé és que una massacre com la del 7 d'octubre i les guerres successives han canviat el caràcter dels israelians. I ara als israelians els costa veure que hi ha innocents a Gaza i confonen constantment un terrorista amb un innocent. I això, aquest canvi de caràcter, jo crec que portarà moltes generacions de revertir.

Jo vaig arribar a Jerusalem en l'any 2009 amb Obama a la Casablanca i recordo que el cap de premsa o de relacions que hi havia en el govern de Palestina, el govern palestí, Ramallah, Xavier Abueid, no sé si vas coincidir amb ell, que era xilè, A Chile hi ha molts palestins que es van exiliar allà. I aquest em deia, ara amb Obama tu, Alberto, veràs l'estat del palestino. Perquè clar, era Obama, no? Obama havia promès mil coses, etc. I jo recordo visites del Netanyahu a la Casa Blanca amb una resolució de les Nacions Unides prohibint la creació de nous assentaments, i mentre entrava a la Casa Blanca a veure Obama, des de Tel Aviv anunciaven la construcció de 20 assentaments nous, i l'Obama se'ls empassava. Per tant, passi el que passi als Estats Units, jo crec que Israel és el díscol, i és el. Bueno, jo crec que Donald Trump s'ha fixat molt en Israel a l'hora de trencar l'ordre internacional, de fer el que els dona la gana, i d'anar a la seva.

Bueno, no es dañar otro de polleguera a tothom. A tothom. Jo recordo que vaig negociar amb Netanyahu perquè vaig portar el Barça una vegada el 2013 en un tour per la pau i vaig haver de negociar amb ell. Vam anar amb Messi, amb Neymar, amb tots els jugadors. Va ser molt polèmic aquell moment. Quin paper jugaves tu allà? Jo vaig muntar-ho perquè jo sortint de Gaza una vegada i veient els nens de Gaza portant les samarretes del Barça vaig anar al Barça on llavors el presidia Sandro Rossell i li vaig dir Sandro, hem de fer alguna cosa. I el Sandro va acceptar. I el seu vicepresident, el Javier Faust, també, i vam anar a Gaza, no a Gaza, no, perdó, vam anar a Cisjordània i a Tel Aviv. I tu vas fer d'intermediari

entre el govern de Netanyahu i el Barça. Sí. I vas tenir fil directe relació amb Netanyahu? I amb el seu cap de gabinet, sí, durant moltes vegades.

El vas tractar personalment? Amb Netanyahu personalment no, sí que vaig negociar amb ell però no vam tenir, era més salutacions i després ells delegaven amb el seu cap de gabinet. I com va anar la negociació? Què demanaves tu i què volien ells? Bueno, la negociació duríssima, ell el que volia Netanyahu sobretot era que no anéssim a Palestina. Que només féssim un acte a Israel i que no anéssim a l'altra banda. El projecte inicial era fer un partit en un combinat Israel-Palestí, que va ser impossible. El Netanyahu va prohibir la sortida de jugadors palestins de Gaza perquè poguessin anar a Hebron, a Cisjordània, Al final un entrenament amb nens, perquè tot ho va envoltar amb els nens, l'estadi ple de nens, els jugadors del Barça jugant amb nens, palestins després jueus també a Tel Aviv, i el que ens va ajudar moltíssim va ser Simón Pérez, el president d'Israel, que era enemic. De Netanyahu, i per això el Netanyahu estava molt gelós. I recordo una anècdota que explica molt bé el Netanyahu. Estaven els jugadors del Barça en un hotel de Tel Aviv esperant l'hora d'entrar a l'estadi, descansant, fent una migdiada i berenant, i havien pactat que el Netanyahu arribaria amb la seva família perquè volia un encontre petit i privat amb els jugadors del Barça, perquè a més si els signés unes samarretes. Amb càmeres, per això, sí. Això era sense càmeres, en pacte que era sense càmeres. Llavors va aterrar amb un helicòpter des de Jerusalem a Tel Aviv, al costat de l'hotel. Van sortir d'aquell helicòpter 20 persones, tots els nebots i nets i les no sé, com una família impressionant. I l'acte privat va durar com 10-15 minuts. Quan va acabar, van sortir els jugadors, van dir adeu, adeu, llavors va tornar el cap de gabinet i va dir, mira, Xavier, és que el president voldria si el Messi, el Piqué, el Neymar, algun jugador podria venir només a que els vol fer un obsequi. I això va ser una trampa, perquè no hi havia cap obsequi. Ens van portar amb aquests jugadors, el Messi, el capdavant, en un camp de futbol allà al prop de l'estadi, perdó, poble de l'hotel, on hi havia totes les càmeres, hi havia nens de càncer, el Netanyahu s'havia posat de curt, recordo el Xavi dient, però aquest és el primer ministre que acabem de saludar, sí, sí, és el mateix primer ministre, va intentar jugar a futbol amb el Messi, el Messi no li va tornar la pilota, el Messi i el Xavi i el Piqué es van fer unes fotos, i el Neymar unes fotos amb els nens, i van marxar molt equipats. I Messi no va voler fer-se la foto? Amb el Netanyahu no. Uau, quina emboscada, quina història més extraordinària. Aquest és el seu tarannà. Però defineix el personatge de manera memorable. Nitram l'aguanta, Nitram l'aguanta. Sí, estem en aquest punt ara, que Nitram aguanta Netanyahu i aquí hi ha un trencament. S'ha sent molt traït després d'Iran,

no? Sí, sí. I a més jo crec que ell està fent un xantatge continu amb mil coses es diu de tot des d'Epstein fins a altres coses i el xantatge és o vas amb mi o actuo jo pel meu compte i et poso en un apuro. Jo també el vaig conèixer, el Netanyahu, una vegada, que van portar tot el cos diplomàtic a Ashdod, que és una població que està a prop de Gaza, a ensenyar al cos diplomàtic com jamás els estava bombardejant i els estava tirant míssils i la població d'Ashdod estava molt mal ferida, etcètera. I vam anar nosaltres de premsa allà a seguir l'acte i m'agafa a mi en un moment donat la cap de premsa del Netanyahu i em porten a dins d'una habitació a mi i a dos corresponsals més jo no sé si per casualitat em va agafar a mi o tenien alguna intenció. No vam poder entrar en càmera, però entres en una habitació i et trobes amb un munt de guardaespatlles que et miren malament i entra Netanyahu, s'asseu al davant nostre, jo li vaig fer fins i tot dues fotos, no em vaig tallar ni un pèl, i ens va explicar que l'endemà atacarien Gaza i que matarien uns membres de Hamas i que nosaltres no ho podíem dir. I clar, dius, hòstia. No m'ho expliquis, no. No m'ho expliquis. I ho vam dir, i a més a més jo me'n vaig anar a casa, i l'endemà va començar la guerra, això era el 2014.

Fa la sensació, pel que expliqueu, que l'Iran és a tram. El que l'Iraq va acabar sent a Bush, no? També, i aquestes setmanes això s'ha certificat a les urnes.

Sí, sí, és molt bona definició aquesta, Roger, perquè recordo com el Bush pare li deia al Bush fill, no entris a l'Iraq, no entris a l'Iraq, no ataquis l'Iraq, que serà una guerra desastrosa com ho va ser, no? I jo crec que ara passa el mateix. L'Iran serà, jo crec, una tomba per Trump.

Sí, sí, sí. Ha fet pujar els preus de la majoria de coses, ha entrat en una guerra en un país que ells en principi no hi tenien res a veure, en principi per defensar les llibertats del món mundial, per impedir que tinguin armament nuclear, o sigui, són unes coses que el públic americà no es creu, i a sobre no en treuen res a canvi, l'únic que en treuen és que veuen com els puja el cos de la vida, i això és el que l'ha marcat.

Aquest retrat del que ha donat de sí aquesta setmana a la Crònica Internacional amb l'Albert Elfa, històric corresponsal d'aquesta casa, i el Xavier Mas de Xaixàs, corresponsal diplomàtic de La Vanguardia, professor Mas de Xaixàs, ben retrobat. Moltes gràcies avui per haver-nos acompanyat, molt interessant. Farem una pausa i el suplement ajuntarem en aquest estudi Max i Mercè Sanpietro, net i àvia. Una històrica actriu que també va guiant els primers passos del seu net, que té un talent extraordinari dalt dels escenaris. Ara els ajuntarem també en una conversa ben emotiva. I anirem fent camí cap al Fantastics. Avui acabarem el programa a partir de les 12 al carrer Rosselló de Barcelona. Allà ens hi esperen uns oients del suplement, un grup reduït privilegiat que ha pogut degustar o està degustant a aquesta hora de la primera funció del secret lluminós del Super3, aquest nou espectacle escrit pel Marc Artigau. De seguida, d'aquí una estona en parlarem. Ahora tornem al suplemento.

El Suplement. Ràdio amb esperit de cap de setmana. Amb Roger Escapa. El Suplement. Amb Roger Escapa.