Personalxef, cuinant a les xarxes socials

La Federació Catalana d'EOP i IGP us ofereix la Fonda de Catalunya Ràdio amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

Sabíeu que l'albergínia blanca és una varietat tradicional del Bages amb una carn especialment melosa i un gust més suau que el d'altres albergínies que trobem als mercats? Durant anys només es va conrear en petits horts, però gràcies a la tasca de la pagesia de la comarca s'ha recuperat com un producte singular i de gran qualitat. La seva principal particularitat és que madura molt ràpidament, fet que no es conserva molts dies i s'ha de consumir més ràpid.

Benvinguts a la Fonda d'Estiu de Catalunya Ràdio. Avui descobrim el fenomen de les xarxes socials gastronòmiques de la mà de Personal Chef, una parella que ha convertit la seva passió per la cuina en una comunitat de milers i milers de seguidors. Comencem! Música. I ja tornem a tenir l'Òscar Gómez a punt per portar-nos la seva guia de la cuina catalana i els restaurants que la conformen. Òscar Gómez, molt bon dia. Molt bon dia, Pep.

Avui anem a una zona molt xula, que és l'Empordà, l'Arcàdia Gastronòmica Catalana. Jo trobo que els empordanesos fan bé d'estimar-se tant a si mateixos. Són una mica com els gironins. S'estimen massa, però tenen motius. Perdona, els empordanesos són gironins, eh? Bé, jo volia dir que és de Girona capital, que són la gent que més s'estima a si mateix, o sigui, la ciutat, ja et dic, eh, amb motius, eh, però, hòstia.

Això és com els parisencs, no?, que diuen, je ne suis pas français, je suis parisien. Sí, doncs això,

doncs la grandeur catalana, una mica, sí que està en aquestes zones, i fan un plat, que és el niu, o esniu, perquè en aquesta zona feien el salat, com a les illes, canviaven, jo no soc lingüista, no em vull ficar en un jardí, però per això és el niu, i és un plat amb tripa de bacallà, odu, peixopalo, que n'havíem parlat, en alguna altra ocasió. Després s'hi van afegir sèpia, ous de cassa, salsitxes, perquè el niu és una bogeria de plat que no es pot explicar i només es pot viure. Per tant, agafeu i aneu a menjar un niu, perquè és una cosa que no s'assembla a res en el món.

I el gran Pere de la Xicre el va popularitzar molt, i aquest ja és un d'aquells llocs que l'hem de dir, sobretot, però hi ha molts altres llocs que fan allò de seguir aquest llegat de la Xicre per fer esniu, i que, per exemple, n'hi ha un, que és el Motel de Figueres, que tot el mes de febrer fa l'esniu.

Exacte, el Motel és un dels que hem de recomanar sí o sí, que a més és un dels restaurants també capitals per entendre la nostra cuina, donaria per un altre tema la revolució que va néixer en aquest restaurant als anys 70, 80, i que d'aquí hem begut moltes coses que ara donem per suposades i venen d'aquí. Però bueno, tornant al tema del niu, sí, el Motel Empordà, Figueres. El Fontaner dels Roca, també ha fet una versió molt xula, amb guisat de tripetes de bacallà, columí, salsitxes i botífera negra, aquesta és una mica més delicada, és una cuina dels Roca, però en aquest Fontaner, que és homenatge a la mare, també es pot disfrutar. A Casamar, a Llafranc. El Pai Raim de Palafrugell. Són restaurants, fixeu-vos-hi, a la costa brava nord, que és on va néixer el niu. I de debò, és difícil d'explicar un niu. S'ha d'anar i viure'l.

La sombra d'en Pere Bahí és molt allargada, aquest plat es niu, un plat en perill d'extinció, és un plat que s'ha de fer, i tant de bo sortís del Baix Empordà, també val l'Empordà com el motel a Figueres, però sortís a comarques gironins i el trobéssim a altres llocs, perquè és d'aquelles coses que s'ha de tastar com a mínim, com a mínim, vinga va, una vegada cada any.

Sí, és el Mar i Muntanya portat a l'extrem, és la capella sextina del Mar i Muntanya. Òscar Gómez, m'encantes. Jo també estic molt a gust.

Pere Bahí, et trobem a faltar un petó. I com ja hem pogut veure aquest estiu, la Mònica Álvarez de Sweet Home a la Mama ens ha vingut a cuinar un dia a la setmana. Mònica, molt bon dia. Molt bon dia, Pep, com estàs?

Fantàstic, i tu? Doncs mira, aquí avui us porto una recepta molt senzilla, però amb un resultat espectacular que segur que fareu molt sovint.

Una burrata amb raïm, magrana, ceba encortida i crocant d'amella. Escolta, sembles ja d'Estrella Michelento, eh?

Bé, jo mentre a casa els agrada i a vosaltres que m'esteu escoltant també, ja estic més que contenta. Doncs vinga va, com ho farem això? Aviam, començarem preparant la ceba encurtida. En un cassó hi posarem mitja tassa d'aigua, mitja tassa de vinagre, una culleradeta petita de sal i una de sucre. Ho posarem al foc fins que estigui a punt d'arrencar el buit, llavors ho abocarem en un bol i barrejarem la ceba tallada mitges i unes i ho deixarem reposar una estona a la nevera. Si us en sobra no patiu perquè la podeu fer servir en entrepans, en amanides, pinces és super versàtil aquesta ceba. Llavors, el crocant de vetlla el podeu fer vosaltres mateixos a casa si teniu paciència o si no el podem comprar fet. I per presentar-ho repartirem la borrata en un plat ben escampada. Una per persona seria ideal, hi afegirem la ceba encortida, la magrana desgranada, els grans de raïm tallats per la meitat, el crocant d'ametlla, ho regarem amb un bon raig d'oli d'oliva i una fulleta d'alfàbrega. I a gaudir, Pep. Escolta'm,

què té la burrata que enamori tant, no? Aquesta textura que té, aquest gust de nata fresca.

És veritat que està com molt de moda últimament. Nosaltres en som molt fans a casa, en mengem molt sovint. Jo crec que el secret està dins i és l'estratxatela que li posen. Hi ha una cosa important avui en dia,

aquí que a la fonda també mirem de fer una mica de territori, avui dia ja no hem de sortir de Catalunya per tenir una bona burrata.

Exacte, i nosaltres, jo que soc de Girona, ben a propet en tinc una de boníssima i molt asseguible.

Mònica Álvarez, de Sweet Home a la mama, moltes gràcies i t'esperem la setmana que ve.

Aquí serem, Pep, moltes gràcies a tu.

Valliser, l'autèntic codonyat artesà, us ofereix la secció Dolça Catalunya.

Poques postres poden presumir d'una història tan llarga en la història com el menjar blanc. I és que aquest postre, que ara s'ha tornat a posar de moda, ja apareix en el llibre més antic escrit en llengua catalana de cuina, el llibre del senc soví, de l'any 1325. Durant segles ha estat una de les elaboracions més apreciades a la cuina catalana. Bé, s'ha de dir que el menjar blanc, tant i com el coneixem ara, no ho era així, perquè també es feia amb caldo de gallina. Però a Reus especialment, aquestes postres han esdevingut una identitat gastronòmica a tot i plen. El seu nom és senzill, o menja blanc, és aquesta recepta refinada que s'ha elaborat amb ametlles, amb farina d'arròs, que s'utilitza per espessair, el sucre que li dona la dolçor, i els aromes s'agafen de la canyella i de la pell de llimona, que li donen aquest aroma a unes postres de color blanquinós, nacarat, amb una textura suau i un perfum delicat. I unes postres que, si bé també són, diguem-ne d'alguna manera, actualitzat amb aquesta recepta. Avui en dia, per exemple, ja se'n fan gelats o es fa una mena de menjar blanc tirant cap a una sopa i és que la nova cuina catalana també hi té lloc aquestes postres d'Ametlla, que és la gran protagonista aportant aquest aroma elegant i inconfusible. Durant molt de temps, aquestes postres només es feien per celebracions i per dies de festa, però avui en dia el podem trobar ja a una bona colla de restaurants, no només de Reus ni de Tarragona, sinó també alguns de fora de les comarques tarragonines, servides fredes o lleugerament atemperades. El menjar blanc és una d'aquestes grans joies de la reposteria catalana. Unes postres que demostren que amb pocs ingredients i molta saviesa es poden fer receptes capaces de travessar més de cinc o de sis o de set segles d'història sense perdre ni una engruna de la seva elegància gastronòmica. Visca el menjar blanc de Reus.

La tia Maria Codonys Collia. Nosaltres els seleccionem, els mimem i els coem a foc lent. Ballisser, l'autèntic codonyat artesà.

A la teva botiga de confiança. La Fonda, amb Pep Noguer.

Girona Excelent, el segell de qualitat alimentària de la Diputació de Girona, us ofereix aquest espai.

Avui a la fonda entrem en una de les cuines més noves dels nostres temps. La cuina que es viu, la que es grava, la que s'edita i la que es comparteix a les xarxes. Perquè avui en dia molts plats no només es mengen, sinó que també s'expliquen. I s'expliquen de formes diverses. Darrere d'aquelles receptes que veiem cada dia, darrere d'aquells vídeos que són de 30 segons que semblen més un anunci, d'aquelles salses que fan venir una gana, que fan anar a comprar algun d'aquells productes que encara no tens a la teva cuina, i darrere de fogons. Perfectament il·luminats hi ha persones, decisions, cansament, feina, intuïció i molta feina invisible més enllà del que es veu a les xarxes. Avui conversem amb els creadors del perfil Personal Chef, un compte que ha sabut convertir la cuina quotidiana en contingut gastronòmic amb personalitat pròpia. Parlarem de com va néixer aquest projecte, de què feien abans d'aquesta xarxa de l'Instagram i del TikTok i de si avui en dia es pot viure realment de crear contingut culinari, de la pressió de publicar constantment, dels algoritmes, dels patrocinis, de la creativitat i, sobretot, de la cuina.

Per això hem convidat que vinguin les persones que són els creadors d'aquest personal xef, Jaume Colls i Melissa Vilamala. Molt bon dia. Molt bon dia.

Com esteu? Bé, molt contents d'estar aquí.

Molt a gust d'estar aquí en família. Vosaltres dos sou de Lloret, no? Tots dos som de Lloret, sí senyor. I escolteu, a veure, abans d'això del personal xef, quants anys fa que teniu

aquest perfil? Des de la pandèmia. La pandèmia. Ui, la pandèmia. La pandèmia.

La pandèmia es va emportar moltes empreses, però en va crear moltes de noves, eh?

Bueno, es diu que quan es tanca una porta sobre una finestra, doncs una mica ens va passar això a nosaltres.

A veure, perquè tots dos sou del món de la gastronomia o un sí, l'altre no? Com funciona això, ja? No, jo sí.

Ella també em para, però jo sí. Jo vaig estudiar cuina a Sant Pol, després, evidentment, quan acabes una carrera et poses a treballar per gent, fas formació, vaig estar amb en Santi Santamaria, amb en Jaume Sobirós, després vaig ser en el Zuberoa, i mica en mica arriba un punt que quan t'acabes d'anar fent voltes pel món decideixes muntar un restaurant tu, jo em vaig muntar un parell i després ens vam conèixer.

Un parell, no? Sí. Com aquell que vas tendre roba que diu, avui farem dues rentes, que és dissabte.

Sí, és que un se'm quedava curt. Un se'm quedava curt i vinga, va, de cap, i en farem un altre.

I què va ser, valent o inconscient, de muntar-ne dos? Perquè, clar, avui en dia, tal com estan les coses. De la valentia. Quant fa que vas obrir els restaurants?

Hosti, fa bastant, fa 20 anys almenys. 20 anys, no n'hi do. És que jo en faré 50, clar. Ets tendre i jove, encara, això, home. Ja, però és que els 50 els tinc tan a prop que els veig. El veig que ve, saps? Ja el veus allà. I tu, Melissa, què?

Jo de professió soc advocada. Què dius ara? Jo vinc de família hotelera, nosaltres que els dos som de Lloret, de Lloret és que tothom, qui no té un restaurant, un hotel, una agència de viatges, la majoria ens dediquem al sector. Gastronòmic-hoteler. Llavors la meva família és hotelera i jo vaig decidir estudiar Dret. Vaig estar treballant a Barcelona molts anys, a Rocco Junyent, i també he viscut als Estats Units tres anys, que és on vaig estudiar un màster i vaig estar treballant ja una temporada.

Vosaltres dos, tots dos de Llouret, què va passar aquí? Nosaltres anàvem junts a l'escola. Vosaltres éreu dels que fèieu EGB? Sí. Dels que feia MGB i Bub. Nosaltres vam conèixer el primer de Bub. El primer de Bub, sí senyor.

I bueno, i amb els anys. Bueno, de fet, ell va ser el primer noi que em va convidar a sopar amb 18 anys. Però de restaurant, eh? No allò entre una hamburguesa.

Te'n recordes allò que no? Sí que me'n recordo.

A Canterrades. A prop de casa seva. Però no va passar res. No estava preparat, no.

Era massa temps. En aquella època tu anaves

amb Vale o amb Varian, no? Sí, més o menys. Llavors, cadascú va fer la seva

vida i fa uns 14 anys, no, 14 o 15 anys, el meu pare em va dir que se li donava un cop de mà amb el negoci familiar i jo vaig dir, vale, torno, però només un any, com a màxim dos. Després me'n torno a Barcelona i continuo fent d'advocada, treballant en un despatx. Primer vaig estar a Roca Junyent i després a Erzang Yang. I, bueno, en Jaume i dos nens més tard continuo vivint a Lloret i hem canviat el despatx d'advocat

per la cuina de casa. Home, Déu-n'hi-do, a Lloret, a veure, hi ha uns mesos que esteu molt tranquils, els mesos d'hivern, que des d'un punt de vista, diguem-ne, de negoci d'hoteleria i de restauració, malament, bé perquè feu vacances, no?, però malament perquè no hi ha negoci. Però clar, a l'estiu és una cosa totalment diferent, Lloret.

Evidentment, a l'estiu és quan tenim el pic de la temporada, tot i que és veritat que Lloret és un dels pobles de la costa que més allarga la temporada, perquè a l'estiu és més sol i platja, després a les mitges temporades hi ha molt turisme esportiu, molt turisme de congressos, està intentant des de Lloret cada vegada allargar més la temporada en aquest sentit. I a l'hivern igualment has de fer moltes coses als hotels. Encara que no hi hagi clients, hi ha molta feina a fer en un hotel. I és molt interessant. Sí que és veritat que canvia molt de quan el veus ple de gent a quan estàs als mesos, sobretot de gener i febrer, que és una travessia al desert. Sí, sí, tant.

Escolteu, el vostre nom del perfil d'Instagram o de TikTok, no sé si bé hi sou, TikTok? Sí, també hi som. Amb el mateix nom, personal xef?

Amb el mateix nom a tot arreu. TikTok, YouTube, Instagram, la web, tot arreu el mateix.

Clar, perquè això ara tu t'ho mires, i ara està molt de moda això, no? Soc un personal xef, eh? És a dir, aquelles persones que no volen tenir un restaurant o que no el poden tenir per diverses causes, i que diuen, saps què? En lloc que la gent vingui a casa, jo vaig a casa de la gent, no? Aquell nom va ser volgut, va ser trobat, com com anar, Jaume?

No, no, el vam buscar. El vam buscar.

De fet, és xef amb equis perquè amb CA que està agafat a la web. L'ha agafat, sí, sí, sí. I vam dir, vos ho poseu en català.

En català. En canvi, feu el contingut en castellà.

El fem en contingut en castellà ara, tot i que fem contingut també en català. Per exemple, tenim clients, com per exemple en Malle Origen, que el contingut el fem en català i no tenim cap problema. Sí. I el vam començar a fer en català, els vídeos.

Sí, els vam fer començar en català, la veritat, i érem molt divertits, i fèiem cuina de la meva àvia, cuina casolana, de cassol, de marinera. Molt divertits, érem molt llargs. Sí, sí, s'ha de dir que els primers vídeos és per veure'ls, eh? L'evolució que hi ha hagut. Home, això és. Us en recordeu del primer vídeo que vau fer? Jo me'n recordo com si ho fos ara. Sí? Què era? Era un arròs de rap. Home, Déu-n'hi-do, vas començar fort, no? 12 minuts de vídeo. Amb cassola de fang, com s'ha de fer, explicant ets i uts, des del principi fins al final. Jo recomano a la gent que el vagi a buscar per veure l'evolució. El vaig fer amb una camiseta de rugby que em vaig comprar a Escòcia. O sigui, anàvem allò a l'aventura.

I a més a més, el vídeo, 12 minuts, devia ser allò horitzontal, no? No pas així en forma horrible, aquella època.

Bueno, però era horrible, perquè la il·luminació era a casa de la teva mare, que era dolenta, fosca. Però, saps què passa? Com que havia tingut els restaurants i fèiem uns. Jo faig uns arrossos, jo et convido a venir el dia que vulguis a casa a fer un arròs.

Mira, Dani Jiménez, a quina hora. Dani, ja m'entenc el tema, ja. Estàs bé, tu, per anar després, quan acabem el programa? Va, perfecte.

Doncs fèiem uns arrossos collonuts, clar, tothom tancat a casa amb la pandèmia. Hòstia, Jaume, ens has d'ensenyar a fer un arròs, que fèies uns arrossos allà al túnel, es deia el túnel, al restaurant, que eren I vam començar, i el primer vídeo, ara el veus i dic, hòstia, no sé com em va mirar la gent, saps?

Bueno, però aquestes són d'aquelles coses que passen que tu vas veient les evolucions, no? Perquè cada vegada o cada si no és cada mes, cada tres mesos, hi ha coses que van canviant a les xarxes, i sobretot amb Instagram i companyia,

no? Has d'estar sempre al dia, has d'estar sempre mirant què es fa, què es porta cap a on evoluciona. Al final, quan van començar Instagram, sobretot eren fotos. Els vídeos eren, a més a més, que es deien IGTV, o una cosa així. Ah, sí, l'Instagram, aquest TV, sí, sí. Llavors, després van començar a sortir els reels, que primer els reels només eren 30 segons, però 30 segons exactes, no eren ni 31 ni tal. Llavors, clar, tot evoluciona. Tot va evolucionant fins que al principi no et deixaven editar dins l'app. És que tot és un seguit de coses que has d'estar al dia sempre.

Bé, i després hi ha una altra cosa important. La qualitat que donaven els telèfons el 2020 sembla que. Són quatre dies, eh? Vull dir, tot plegat són sisanyers, però, clar, la qualitat que donava un telèfon a un mòbil fa sis anys i la que dona ara és totalment diferent. No té res a veure.

Sobretot, per exemple, amb el tema de les fotos, nosaltres les fotos moltes vegades les fem amb càmera, amb una reflex, que jo tinc, perquè a mi m'agrada la fotografia, i va ser treure la vessant artística amb el projecte de Personal Chef. I ara, sí que és veritat que m'agrada molt, perquè m'agrada treure la reflex, però ara moltes vegades amb el mòbil fas unes fotos estupendes.

Perquè tu tens una vessant artística molt latenta, la Melissa. Pintar i allò, l'art i la producció, li agrada moltíssim.

Claudio, quin paper teniu cadascú dins aquesta auca de personal xef?

Bàsicament cuino. Cuino molt bé, però cuino. Cuino i busquem, fem una miqueta de receptes i ella sobretot edita i produeix, que és una artista. És boníssima.

Bueno, és el meu marit que ha de dir, no?

I deus portar, a més a més, també la part, diguem-ne, fiscal laboral de l'empresa, no? Sí, sí, sí. Li deixem a l'advocada, no, això?

Els contractes, tot això, evidentment, perquè quan fas col·laboracions amb marques sempre hi ha d'haver-hi un contracte signat, doncs tota la part d'això que no es veu, doncs ho faig jo, però bueno, al final un dels dos l'ha de fer, no? Sí, sí, no?

Vinga va, anem a parlar de feina, avui parlem amb la Melissa Vilamala i en Jaume Colls del personal xef, aquest perfil d'Instagram que ho està petant, que per cert, clar, això va canviant, avui direm que en teniu 200.000 i demà pot passar alguna cosa i en teniu 350.000, no? Ara més o menys quants en teniu? Ara en teníem, avui ho hem mirat, 572.000. Déu-n'hi-do. I amb 572.000 seguidors, clar, això deu ser en una xarxa o les compteu totes? Només Instagram. Només Instagram.

Ah, dic serien uns 85.000, em sembla. Sí, sí, sí. I a YouTube en tenim poquets, anant pels 3.000. Clar que estem intentant, a veure si s'anima ara una miqueta.

I la gent és diferent, això que diuen, a l'Instagram del TikTok o així? Res a veure, res a veure. Com és la gent un lloc i l'altre?

El TikTok és més un consum més ràpid. I Instagram, la gent, si està més, si entreté més, no? I YouTube és més, potser, didàctic. La gent vol veure tot un vídeo sencer, una recepta, des de principi i final, amb més passos, no?

Però, en canvi, per exemple, a YouTube també hi ha això dels shorts, no?

Sí, que ho publiquem, que publiquem. De fet, publiquem els vídeos que pengem a Instagram o TikTok, també els fem a shorts, perquè hi ha gent que diu. Jo no tinc xarxes socials, jo no miro Instagram ni TikTok. Però li dic. Però a YouTube sí que el mires. I molta gent et diu, ah, bueno, però és diferent. No, no, és el mateix.

Home, una de les coses que té YouTube, i ara us parlo bastant neòfit del tema, que jo ho dic com a consumidor, és a dir, jo el YouTube el puc veure a la tele i amb un mando ho vas fent així, no? I encara que sigui un shorts, si tens una tele, home, que no sigui d'aquelles de 20x30 que dic jo, doncs el pots veure allà. En canvi, si no l'has de veure al telèfon, no?, a l'Instagram i al TikTok.

És cert, el que passa és que també els hàbits de consum de la gent també han canviat. Llavors hi ha molta gent que consumeix fins i tot televisió, és a dir, les plataformes digitals, les pel·lícules i les sèries, les consumeix el telèfon o els iPads o les tablets, per dir-ho d'alguna manera, per no dir una marca en concreta. Llavors també això fa que les xarxes socials al final es consumeixen més no amb televisió, sinó amb tablet o amb mòbil.

Escolteu, quina és la gent més ben educada? La d'Instagram, la del TikTok?

Per nosaltres, els d'Instagram. Normalment, Instagram.

També a Instagram tenim una comunitat forta, molt bona, d'entre 30 i 60. I és un perfil que ja potser no és tan agressiu a l'hora de tenir hates i.

En teniu de hates? Tenim pocs haters, la veritat. Què us diuen quan algú diu alguna cosa? Perquè A veure.

Bueno, a vegades hi ha gent que et diu, això no funciona, o això és mentida, o fins i tot una vegada, que a mi em va fer molta gràcia, que van dir, va fer una recepta que només sortia en Jaume, que deia, no tens ni idea de cocinar, d'on has après? I jo pensava, home, una altra cosa no, però cuinar, cuina. No t'agradi la recepta, és tan fàcil com passar de pantalla, vull dir, i ja està.

No ho feu, allò de quan hi ha un comentari d'aquests que dius que allò que diem els catalans que pixa fora de test, aneu a mirar a veure aquell perfil, què és el que fa en el seu propi perfil?

No, normalment el restringim. Si hi ha gent que és molt desagradable, el restringim, perquè no els bloquegem, perquè si els bloqueges els dones massa importància. Si els restringeixes, ells poden continuar escrivint-te i es pensen que poden descarregar la seva bilis, però no els veu ningú. Llavors jo crec que per ells és més frustrant. Llavors els deixem així.

Escolteu, a jaure, Jaume, muntar un restaurant val una pasta i mai més ben dit, eh? Montar-se un perfil d'Instagram, més o menys, vosaltres què? Quantes vides us hi heu gastat? La càmera, que si el telèfon, que.

Sí, déu-n'hi-do, eh, al final, que ens hem gastat, potser.

Bueno, ens vam canviar el telèfon, vam canviar. Amb què aneu a veure, va? Amb un iPhone. Nosaltres som d'iPhone. La gent dirà el que voldrà, però per mi la qualitat d'imatge que tenen els iPhone no el tenen els altres telèfons.

No, home, crec que amb 10.000 euros pots tenir un perfil fantàstic.

10.000, Déu-n'hi-do, no? Dani, aquests de Lloret. Es nota que les factures no les paga ells. En Dani s'està estirant els cabells, tu. No, home, no, necessites un bon telèfon. Bueno, a veure, un iPhone.

Un iPhone, clar. Mil i pico d'euros si el agafes gros.

Mil i pico d'euros. I després és que necessites comprar-te. El focus. O no. Depèn si tens bona llum a casa. Nosaltres gravem, la majoria de vegades és llum natural, amb la qual cosa en tenim de focus, però no els fem servir. I després, res, si vols pagar un programa d'edició, per exemple, CapCat és gratuït, o hi ha programes com InShot que són gratuïts, però després pots pagar la versió de pagament, que tens més coses.

Amb quina dieu vosaltres? Amb la de pagament. Però de CapCat? De CapCat, sí. I l'Edits de l'Instagram?

També faig algunes coses amb Edit, però normalment poso, nosaltres en el nostre cas, jo edito amb CapCat, però després faig servir l'Edits per posar els subtítols.

Ah, mira, punyeteo. Ah, doncs. Clar, és que això és important, perquè si poses subtítols, veieu que la gent ho mira més, o no? Sí, i tant. Hi ha aquesta corrent, no?, que diuen que hi ha molta gent que, per exemple, està al metro i no l'escolta, però en canvi sí que el llegeix amb el.

Ja has de posar subtítols. Molta gent mira els vídeos en silenci. El metro, el tren A la nit, allà al llit, no? O que estàs dormint el nen i ho estàs mirant en silenci perquè el nen no m'entens.

Culpable, a mi em passa. Jo soc consumidora de vídeos en silenci.

La gent està a tal punt que aprofiteix qualsevol moment per mirar un vídeo de cuina o qualsevol cosa. Llavors li has de posar un subtítol. Sense subtítols es veuen molt menys.

I els vídeos en català, noteu, per exemple, que hi ha gent que us diu allò de, ei, escolta, que no sé què.

Algú hi ha, sempre hi ha algú, sempre hi ha algú. Sí, però bueno, no és una.

Sí, sempre hi ha algú que t'ho diu quan ho fas en castellà que ho facis en català i quan ho fas en català que ho facis en castellà. Llavors, sempre tens gent que es queixa. La gran majoria de la gent no. Nosaltres no neguem que som catalans.

Home, és que se'ns nota a mi amb l'accent al principi. Jo soc de Girona i se'm notava moltíssim.

Al final va venir la primera marca que ens va demanar per supòs i ens va dir que volien que féssim un vídeo explicant una recepta en castellà perquè anava destinat a tota la península. Bueno, a la resta d'Espanya. Llavors vam dir, bueno, escolta'm, pagues? Que hi ha més català que fer una cosa per calés. El diner, eh? Llavors vam dir, dic, ostres, em pagaràs per consumir una cosa que jo ja compro a casa, de normal. I llavors vam dir que sí, i ho vam fer. Llavors, a partir d'aquí, doncs, ens van començar a arribar més propostes de vídeos i la majoria eren amb. La majoria són en castellà. Però quan tenim una proposta de fer-ho en català, ho fem. Ja et dic, abans ho hem dit.

Hem treballat amb Sorli dos anys, amb en Mallert portem un any i algo, i si diuen en català no tenim cap problema.

I ho fem en català, no tenim cap problema.

No, no. Clar, i aquí hi ha una cosa molt important en tot això, i és el que deiu, escolta'm, amb 500 i pico mil seguidors, en podeu viure d'això? És a dir, un ha deixat de cuinar allò, aquell de fer personal xef i l'altre de fer d'advocada, i us dediqueu allò 100% a això, o feu altres feines?

No, Personal Chef té quatre branques, vam dir que tenia. Tenia el xef privat, que encara en fem, conservem clients bons i els anem fent de tant en tant. I de nous que en vulguin venir, tothom és benvingut a la comunitat de Personal Chef. Després fem el contingut digital, després fem alguna assessoria externa, restaurants, això que està tan de moda, que ara tothom munta restaurants, i després diu, ai, mare, què he fet, saps? Necessito algú que m'ajudi a endreçar tot això. Jo conec un que en va muntar dos, de restaurants. Sí, i mira com he acabat. I la quarta? La quarta, jo dono classes, sobretot fem algun pop-up, alguna classe. Conferències.

Al final estem evolucionant a ser comunicadors gastronòmics.

Bé, és que de fet una de les coses bones que té aquesta feina que teniu vosaltres és la de divulgar, no? I divulgant. Aquí a la fonda sempre parlem d'aquella frase tan maca. A mi m'agrada molt i és molt senzilla. Un dia vaig sentir en Joan Roca que deia que la cuina és un llenguatge per explicar històries i vosaltres el que feu és explicar històries, precisament. No és només allò d'una recepta i prou. No, no, no,

evidentment has de comunicar, has de transmetre alguna cosa. Al final, perfils de receptes n'hi ha molt,

n'hi ha un fotinet. I a mi m'agrada que em transmetin alguna cosa més. És com els llibres, no? El Cuina que vas fer de la memòria és un llibre que té un trasfons, té un storytelling, té un per què. Això d'agafar receptes virals i fer un vídeo i imprimir-lo, o un llibre, imprimir-lo i llançar-lo, a mi se'm queda molt curt.

I clar, aquí hi ha una cosa, Melissa, jo a vegades t'hi veig a tu, llavors qui grava quan tu també estàs allà al costat amb en Jaume i

esteu tots dos cuinant? O posem el trípode, o a vegades agafa ella el mòbil tot i que té una mica de temblec a les mans, llavors poso el trípode. Normalment poso el trípode. Vam començar també, al principi només sortia ell, una mica era la dona a l'ombra, i va ser una marca que ens va dir, escolta'm, vull fer una col·laboració amb vosaltres, però vull que surti la Melissa també.

I arrel de sortir, la comunitat deia, volem que surti més la Melissa, estem farts de veure en Jaume, saps? I va començar a sortir.

Has de començar a fer un curs de gravar, no? Jo soc penya. Sí. Clar, amb tot això, sempre és allò que heu de comptar amb que això no deixa de ser una feina, és a dir, han de sortir les viroies a final de mes, i com us organiseu? Perquè, clar, no és el mateix gravar una recepta cada dia. Com us ho manegeu, això?

Intentem gravar el màxim que podem cada setmana, perquè no sempre és fàcil amb els nens, amb les altres feines. Quina edat tenen? Faran 8 i 10, aquest any.

I som petits, i anem a darrere seu, també. Aviam, que som uns privilegiats, perquè al final som autònoms, i som el que som els autònoms en aquest país, però anem a darrere dels nens, tenim pares grans,

hem de treballar, i al final. La malalta, llavors a vegades no es pot quedar sola, llavors ens hem de quedar amb ella. Però sí que el privilegi

que ets una mica amb el teu temps, també. Si el nen té alguna cosa i el podem anar a veure si fa una funció, si fa una cosa, saps? La nostra riquesa és aquesta, el temps.

Clar, aquí hi ha una cosa important que és la producció, allò que dèiem, no? És dir, va, vinga, va, quines receptes farem? Anem a comprar? Qui va a comprar? Qui prepara el deixó? Hem de comptar, clar, tu deies això de la llum, jo no sé on teniu encara de la casa, però clar, si és al matí o a la tarda que graveu, canvia molt, no?, la il·luminació.

Hem de gravar al matí, llavors, normalment en Jaume va a comprar per les tardes, el dia que anem a gravar, compra el dia abans, i així al matí deixem els nens a l'escola, tornem i comencem.

Gravem de nou a una. De nou a una. A la una i al sol ja s'ha mogut massa.

Puñadero, feu de nou a una perquè a la una us foteu tot el que cuineu. Aviamment. Aprofiteu per dinar. Home, clar, hem de dinar. Mengem bé, mengem bé. A casa sí menja bé. Sí, no? És allò. Clar, els primers plats els feu una mica recufats, no?, que que es diu, però sempre intenteu allò que no, les postres les feu al final, ah, i al principi, no?

No, no, ens ho muntem bastant bé. En aquest aspecte tenim molt bé.

No, perquè gravem pel matí, així a la tarda jo aprofito i començo a editar les fotos, els vídeos, preparar la recepta per la web, perquè les receptes intentem penjar-les també a la web.

Les que on reel de seguida són 24 hores, gravar el dematí, muntar-ho tot, inclús comencem a vegades el dia abans. Busca el guió, pensa els planos que faràs per complementar el guió, munt. Ui, això, ui, que finada, no? Monta'l perquè tingui un sentit.

A vegades fem el guió abans. Té que tenir un sentit. Pensem què farem més o menys perquè tingui un sentit el vídeo.

I suposo que després ja, a part, diguem-ne, d'editar-lo i això, és fer la part de la veu, no? La veu la poseu al final, la barregeu una miqueta.

Normalment fem la veu a mof, a vegades no, eh? A vegades fem veus, sobretot ara que hem fet una nova sèrie que es diu Els tips del xef o Els consells del xef, aquest és veu, normalment és veu. Veu en directe, barrejat amb veu en off, i això és el que costa més. Tard de vegades a vegades més en gravar això que fer la veu en off de seguida.

Sí, perquè al final si tens el guió vas gerrant, vas muntant, i llavors és relativament més fàcil.

Home, clar, és que aquí hi ha una cosa que, de fet, és tècnica, no? És a dir, no és el mateix gravar en el mateix moment que estàs gravant, perquè, clar, els talls llebons ja no els pots fer quan els has de fer. Gravar amb una veu nova et permet més tranquil·litat i sobretot si ves un dia que fa molta calor i que tens la finestra oberta i passa el camió o la moto aquella per allà al carrer que llavors dius, hòstia, ara haig de tornar a fer el pla.

Nosaltres una vegada vam trucar a un veí de l'altra banda del carrer que estava fent obres un dissabte al matí, que a més no podia perquè havíem de fer una cosa per una marca i ho havíem de fer en directe i el vam trucar i vam dir, sisplau, pots parar una hora. Si us plau, només una hora, que hem de gravar una cosa i després torna-hi.

Bueno, per estar muntant una tarima de la piscina amb el talàdrum o pel que sigui. Això no es pot fer els dissabtes?

No, setmanes de matí no, prohibit. Carai, tu, això veus.

Això són les ordenances municipals, que arriba un moment que segons a quines hores, segons quin soroll, no el pots fer.

I com decidiu les receptes? Perquè, clar, una cosa és, per exemple, les receptes que un comença, mira, va, fer això, que ja ho saps fer-ho i això. L'altra és després trobar-se amb dir. Ara està de moda el pistachó. Doncs vinga, ara anem a fer receptes amb fastucs. Ara està de moda o s'ha posat de moda, no, ara, per exemple, aquests últims mesos s'ha posat de moda aquesta manera, per exemple, d'agafar una safata, de començar a posar allà tota una colla d'ingredients i posar tot allò damunt d'un tall de pa, d'una torrada de pa, no? Vosaltres hi entreu amb això com decidiu quines receptes feu?

Primer per temporalitat, producte de temporada. És a dir, si ara hi ha maduixes, doncs fem maduixes. I això també. I si és Nadal, doncs fem cuina adreçada als típics aperitius de Nadal o al principal de Nadal i tot això. Primer temporalitat. I després ho anem parlant. Anem dient coses que veus al final quan vas a. Consumeixes altres creadors de contingut, vas a menjar a restaurants.

Sí, però sobretot coses que ens agraden. Ha de venir de gust. Perquè l'1 us ho heu de fotre. No, clar, clar, clar. Però, per exemple, si fa calor, una mania de tomàquet no pot faltar mai. Una mania de tomàquet amb encurtits, una mica d'uñino, una mica d'anxoves, sempre ve de gust.

Clar, hi ha receptes que, ara, per exemple, deies encurtits, clar, per exemple, hi ha receptes que necessites allò que dius gravo el dia 1. I acabaré de gravar-la el dia 1, però d'aquí dos mesos, no?

Sí, bueno, t'has d'organitzar, has de tenir un planning. Sempre has de tenir una agenda del que hauries de gravar, que a vegades no arribes, però sempre has de tenir un planning concret.

Hola, Melissa, sort que tens memòria, tu, no? Sí, i si no m'ho apunto. No et passa allò que et guardes. Perquè, clar, també és una cosa, això, vas gravant amb el telèfon, que vas gravant vídeos sobre vídeos i això, una cosa és gravar-los de peu a peu, allò del principi al final, que saps que tots aquells pots fer una carpeta, però quan comencis a gravar un vídeo, no ho sé, d'un pa, que ha de fermentar, graves set vídeos més a darrere, i llavors has de tornar a llançar amb el pa, com tu fas això?

Doncs una carpeta, el que has dit abans. Una carpeta i paciència. S'ha de tenir molta paciència. Però molta, eh? Sí, sí, sí, però bueno, al final totes les feines tenen la seva cosa.

Escolteu, i els patrocinadors o els col·laboradors amb qui feu col·laboracions, us determinen, és a dir, per vosaltres us varien la forma que teniu de pensar? Algun dia heu de fer coses que potser, hòstia, això, quina mandra que em fa, no? Però bueno, clar, és negoci també, no?

No, això ho tenim molt clar. Nosaltres només treballem amb marques que ens aporten, que s'alineen amb Personal Chef, que són productes que consumim ja o que compraríem o que faríem servir.

I sobretot tenim en compte que tinguin una imatge polida. Que tinguin una imatge que s'alini. Al final tu has de vigilar molt amb qui surts a la foto. La vida et pot restar o et pot sumar molt. Sobretot que tinguin els mateixos principis que nosaltres.

No ho fem tot, ja hem dit no a col·laboracions.

Per exemple, sense dir marques, alguna cosa que heu dit que no? Doncs. Mira, ara fa poc.

Sí, sí, perquè no ens convenç la qualitat. Envien coses d'internet i diem, hòstia, això no ho podem anunciar perquè els hi direm a la gent que ho comprin. I jo no ho compraria. I jo no ho compraria. És com un xef privat. Un xef privat també que teníem que fer. Jo sobretot nosaltres amb l'educació i el respecte entre persones som molt clars. I ja si vas i fas una prova i veus que el tarannà ja no és, que et parlen d'una manera i tal, dic jo no vinc a fer-ho perquè em sentiré incòmode. Els calés en la vida no ho són tot. I el respecte en el nostre sector sobretot, i més amb nosaltres i amb els nanos i la gent que ve amb nosaltres, ha de ser sagrat. Si tu no em tractes amb respecte, jo senzillament no vinc. Els calés fins a cert punt, els diners van i venen.

Escolteu, i vosaltres què? Publiqueu cada dia, cada dia?

O ho aneu fent així? No, vídeos del perfil en pengem entre dos i tres a la setmana.

I algun dia allò que us va més bé, el cap de setmana? Sí.

De fet, el mateix Instagram t'ho diu, eh? Els dies que tens més activa la teva audiència.

Sí. Dilluns, dimarts i dissabte i diumenge. Ah, sí? Dimecres, dijous i divendres te n'oblides.

Dijous a vegades millor però s'ha de dir que dimecres i divendres no ens va bé dimecres,

dijous i divendres ha de ser la marca que et digui no vull penjar dijous si vols penjar dijous,

penjarem però ja no t'ho pagues, m'entens? Teniu algun secret? Heu detectat alguna estratègia per fer vídeos guanyadors?

Últimament, la naturalitat. Com més siguis tu mateix I el que dius,

l'history telling del vídeo, també. Acompanyat amb una bona imatge. No només és una cosa,

sinó que són diverses. Que tingui una bona imatge, que tingui un sentit, que sigui àgil, i sobretot que siguis tu mateix. Tots aquests que a vegades pugen de cop i després se'ls veu allautor. Igual que pugen, baixen. Si tu vols tenir un llarg recorregut a xarxes, has de ser tu mateix. Al final, si no, és molt difícil no ser tu mateix molt de temps.

Una pregunta que ara segurament molta gent ens està escoltant, inclús, per exemple, persones que diuen, ostres, mira, jo també m'hi vull posar aquí, no? Quan creieu, quan considereu que heu tardat vosaltres a començar un perfil i a poder acabar vivint d'aquest perfil d'Instagram?

És que és relatiu. Hi ha gent que comença i comença molt ràpid i creix de seguidors molt ràpid. També jo crec que no s'ha de confondre el tenir molts seguidors amb treballar més. Hi ha gent que té menys seguidors i treballa.

Nosaltres tenim amics que ens doblen de seguidors i no treballen tant com nosaltres. Perquè potser la imatge no està encuidada,

potser no transmet tant I també depèn del que feu. Hi ha gent que té molts seguidors però el perfil que té té un índex molt més petit que vosaltres.

O perquè hi ha gent que s'obsessiona molt amb el número de visualitzacions i només fa li funciona un tipus de recepta, per exemple, en el món de les receptes, i només fa aquell tipus de recepta i no s'atreveix a fer res més. Llavors, sí, aquelles receptes et funcionaran molt, tindràs moltes visualitzacions, però et quedes molt tancat. Llavors, si tu vols treballar, doncs et quedes una mica et tanques portes. Nosaltres preferim fer més coses i tenir més opcions de fer més col·laboracions.

Assumint que a vegades no tindran tantes visualitzacions.

En Jaume ha dit, quant durarà això? Jo diria al voltant de mitja horeta. Diu, poc que podràs fer totes les preguntes. I així és com ha quedat. No hem fet ni el 25% de les preguntes que teníem preparades aquí per fer aquesta parella de personal xef que ens enamoren amb les seves receptes. Jaume Colls, Melissa Vilamala, moltíssimes gràcies. Moltes gràcies a tu per convidar-nos. I ara quedem per el dia de l'arròs. No hi ha problema.

La Fonda, amb Pep Nugué.

I tornem avui cap a l'obrador compartit de Guardiola de Fontromia, a la Gatera, per parlar amb el pagès i escriptor del llibre La Cuina Parlada, en Gerard Pinheiro. Gerard, molt bon dia. Molt bon dia, Pep. M'agrada molt perquè avui, bueno, de fet avui, avui al dematí m'has dit, avui parlarem d'un viatge per les dites, farem. Què és això d'un viatge per les dites?

Bé el viatge per les dites és les dites truites amb suc i això de truites amb suc perquè a mi m'agrada molt la truita amb suc. Bueno, és tot un tema, també. És un altre plat nostrat de la cuina, sobretot del sud del país, a Tarragona. En alguns llocs es diu truites amb suc, i a la que vas pujant cap amunt, també se sent diu agafassants, truita d'agafassants, o inclús podríem anomenar-la truita amb trampa. No ho és ben bé, eh? Una truita amb suc, però podria ser una cosina germana. Les truites amb suc. Si ara poses a internet o busques a Google truites amb suc, et surt la truita amb suc d'ull de Molins. Però la truita amb suc, cada casa en té un tipus de truita. Per què es diu truita amb suc? Bàsicament perquè està coberta la truita, que és una truita normalment farcida amb mongetes, de patates, amb espinacs, depèn de cada casa o de cada zona. Està coberta amb un sofregit i una picadeta, un sofregit de ceba i tomàquet. I això es deixa reposar un dia i normalment quan acabes de fer la truita lo deixes reposar 24 hores i l'endemà te la menges. És espectacular. Jo sempre dic que és d'aquells plats. Quan vas al País Basc, et treuen aquelles cassolotes de menjar, jo què sé, les sípies amb tinta o coses. Doncs la truita amb suc és això. Podries servir en un bar amb una cassola i és que té una presentació senyorial.

A més, la truita amb suc és un plat de cremanyola, gairebé també nota, perquè és a dir, la pots fer el dia abans, no passa res,

la pots escalfar una miqueta i, escolta, vinc a xocar-hi pa. I tant, sí, sí, sí. Hasta en podries fer com una mena de pizza, fer allò que ara s'ha posat tan de moda la pizza al tallo, hi poses la truita amb suc, li poses la truita aquesta que has farcit i per sobre la salseta, o sigui que té mil formes, mil modalitats. Però avui parlem d'una mena, d'una recepta de truita amb suc d'una persona, d'una de les entrevistades que. Que vaig fer amb el llibre La Cuina Parlada, que és la Mari Carmen Grau, que és d'Horta de Sant Joan, i que ella des de sempre ha cuinat un tipus de truita amb suc. I com és aquesta truita amb suc? És molt senzilla, és una truita. Ella, en tot cas, ho especificarà millor. Però és una truita que porta una picada ben senzilla, que és una picadeta de llijol i verd, i és una truita de patates. La cobreix amb aigua i que facin el xup, xup, xup, xup, xup, xup, i l'endemà se la mengen.

Aquí jo crec que el kit de la qüestió que ara ens en parlarà és aquest fet de, diguem-ne, aquesta cocció lenta, pausada, aquesta concentració de sabors que fa, no?

Exacte, exacte, sí, sí. El més important és anar lentament, perquè si no la truita també us pot cremar. O la pots sobtar d'alguna manera, la truita. Això també pot passar. Si et passes amb el foc, sobtes les truites. La truita en suc és més aviat un guisat, que no pas ni un fregit ni una truita d'aquestes tombada o a la francesa que diem. Doncs anem a escoltar la

Maria Garben Grau, natural d'Horta Sant Joan, que fa aquesta truita en suc. A veure, una truita en suc és

una truita amb patata, però sense ceba. Hi ha una cassola, fas un sofregit d'all julivert, una mica de pebre roig, I s'hi aboca l'aigua, la sal, una fulla de llorer i la truita a dins. Se posa que tingui com dos dits que pugui absorbir la truita i és, al canvi, la truita que millor t'havia quedat i la poses allí al suc i queda boníssima. Torna en si esponjosa, bona. Vinga, adeu.

I avui passa pel Boccato di Cardinale la somalia i cap de sala de la Font d'Aixès de Gombrem, Meritxell Vilalta. Meritxell, per esmorzar, dolç o salat?

Salat. El què beure? Mira, pa amb tomàquet i un tros de formatge i de postres, xocolata negra. Del mar? Del mar, els escamarlans. De la terra? Els bolets. Quin és el teu plat preferit a l'hora de sopar? Una sopeta. Quin producte no pot

fallar mai a la teva nevera? El formatge. Un producte sobrevalorat? El fagràs. Què et menges d'amagat? Les patates chips. Un sabor o aroma de la teva infància? El mar. Quin és el teu restaurant de capçalera, aquell que hi vas sempre que pots? Ara últimament el Gala de Vic. Quin és el teu bocato di cardinale, aquella mossegada que

et posa la pell de gallina? Home, a vegades si fem un brioixet calentet acabat de fer. Un producte que no suportis. Que no suporti el torró.

I per acabar, què li donaries per menjar al teu pitjor amic? Perdó, m'he equivocat. No, ja podries haver dit. Sí? Sí, perdó. Fes una cosa, digues, et torno a fer la pregunta. Un producte que no suportis.

Bueno, quan era petit eren els llagums, però els franceses els cau tan bé que ara m'agraden molt.

I per acabar, què li donaries per menjar al teu pitjor amic? Un torre sec de l'any passat. Meritxell Vilalta, moltes gràcies. Gràcies a vosaltres. Marina, vinga, va, una cançó de les teves.

A la voreta del mar hi ha una donzella, hi ha una donzella que broda amb un mocador, que és per la reina, que és per la reina. Mentre l'estava brodant, li manca seda, li manca seda. I va venir un mariner a llunyes terres, a llunyes terres. Marineu va mariner, tinri i o seda, tinri i o seda, de quin culo la voleu, blanco, vermella, blanco, vermella, marmelleta la vull jo, que és millor seda, que és millor seda, pugeu a dalt de l'Arnau, triareu d'ella, triareu d'ella, quan és a dalt de l'Arnau, barco, pren bela, barco, pren bela, marineu o marine, torneu-me en terra, torneu-me en terra, que les aigües de la mar, mi donen pena, mi donen pena, de tres germanes que som, soc la més vella, soc la més vella, una és casada amb un duc, l'altra és princesa, l'altra és princesa, i més pobreta de mi, Marina reta, doncs sereu marinera, no? Cansareu reina, cansareu reina, la reina de Portugal. Odín, la terra, Odín, la terra. I s'acaba.

La Fonda de Catalunya Ràdio amb Pep Noguer. Productes catalans amb denominació d'origen. Aliments autòctons, excepcionals, únics i oficialment reconeguts per la Unió Europea per la seva alta qualitat. Arrelats a un territori que els proporciona un caràcter específic. Les denominacions d'origen són el resultat de l'estreta relació existent entre el producte, l'entorn geogràfic, el saber fer i el talent humà. Amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

I per acabar la fonda d'avui, una frase sobre la pagesia que diu així La cuina tradicional és saviesa acumulada. Esperem que us hagi agradat aquesta fonda i que ens trobem a trobar properament. Salut i bons aliments. Gràcies per ser-hi.