16 anys esperant un pis per a un fill amb discapacitat intel·lectual

El 2004, els pares de l'Andrés van sol·licitar una plaça residencial per al seu fill perquè es pogués independitzar rebent l'atenció que necessitava. Encara no ho han aconseguit, i als vuitanta anys tenen por de no trobar una solució abans que sigui massa tard.

A Catalunya, més de 3.000 persones amb discapacitat estan esperant una plaça residencial per entrar-hi a viure. Unes llistes d'espera que, segons denuncia el col·lectiu, s'allarguen molt en alguns casos.

És l'exemple de l'Andrés, que no es considera un cas prioritari perquè la seva situació familiar i econòmica és bona. El seu pare, el Fidel, explica que quan van començar amb aquesta història, el seu fill —que té una discapacitat intel·lectual— tenia 26 anys; ara en té 42.

El Fidel admet que el seu fill té un comportament una mica més complicat i que hi ha una mica de tensió familiar. La Pura, la mare, diu que aquesta etapa que estan vivint ara se'ls està fent molt llarga:

"Potser perquè la nostra vida s'està escurçant. És una fita que ens hem posat. Això s'ha de resoldre abans que desapareguem. És dramàtic que la persona perdi els pares i tot l'entorn".

Els pares temen que quan finalment els assignin una plaça, que aquesta sigui lluny del seu entorn habitual, perquè —com explica el Fidel— quan queda un buit en algun lloc, el departament crida al primer que està a la llista d'espera. Pot passar que surti una plaça a la Seu d'Urgell, territori totalment desarrelat del seu entorn habitual, sense cap company conegut.

Es pregunta per què no poden aconseguir anar a viure a un pis amb el suport d'algú que atengui les necessitats que tenen. Aquest és el model que a ells els agradaria, però això no existeix, explica.

Davant la falta de resposta de les institucions, diverses famílies s'han ajuntat per buscar una solució.

La Pura diu que, evidentment, el seu fill voldria estar a casa i que els seus pares fossin "eterns", però això no és així. El Fidel diu que l'Andrés els pregunta: "Però no us morireu, oi?" I li diuen que no. Conclou que l'important és que tinguin bona salut, perquè la solució no és a prop.