20 anys de l'Estatut de Catalunya: un consens difícil de repetir

El 30 de setembre del 2005, el Parlament de Catalunya es va vestir de gala i va aprovar de manera solemne l'Estatut de Catalunya, el tercer de la història, després de l'Estatut de Núria (1932) i el de Sau (1979). 

Des de l'inici d'aquella legislatura, l'aleshores president de la Generalitat, Pasqual Maragall, al capdavant del tripartit d'esquerres, es va comprometre a reformar l'Estatut per dotar Catalunya de més autogovern. 

Després d'un any i mig de negociacions i d'una pugna intensa entre l'antiga CiU i ERC per veure qui elevava més el llistó sobiranista, es va poder aprovar el text, amb una àmplia majoria de 120 diputats dels 135 que componen l'hemicicle. 

Hi van votar a favor el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), Convergència Unió (CiU), Esquerra Republicana (ERC) i Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Només el Partit Popular hi va votar en contra. 

Una unitat que els protagonistes de l'Estatut veuen difícil que es pugui tornar a repetir en l'escenari actual, molt marcat per la fragmentació, la polarització i la crispació política. 

 

Remar plegats

Tot i les dificultats d'ara, Artur Mas, l'aleshores líder de CiU i cap de l'oposició, aconsella a Junts i ERC que remin plegats per aconseguir avançar en l'autogovern, aprofitant la feblesa del govern de Pedro Sánchez. 

Mas està convençut que "ara es donen les condicions objectivament bones, que no es donen gairebé mai, per poder pressionar fort a Madrid, en un moment de debilitat de la política espanyola i del govern espanyol i de teòrica fortalesa dels partits catalanistes, avui independentistes". 

I l'expresident Mas afegeix: "Per aprofitar-ho al màxim, cal una actuació conjunta dels partits catalanistes en els casos que els temes s'ho mereixen, com el finançament":

Els grans pactes es poden fer entre partits molt diferents i entre aquells que teòricament poden estar molt enfadats, com es va demostrar en l'Estatut

 

L'últim gran consens de país

L'exlíder del PSC i president de la Generalitat entre el 2006 i el 2010, José Montilla, va encapçalar el govern que va començar a desplegar l'Estatut, escapçat després pel Tribunal Constitucional. 

Montilla sosté que l'Estatut va ser l'últim gran consens de país i veu impossible que es torni a repetir la unitat política de fa 20 anys: 

M'agradaria que en els temes d'autogovern hi hagués grans acords transversals, però avui francament sembla impossible

Per l'expresident Montilla, "només cal veure la fragmentació del mapa polític, la polarització, la tensió... Són altres temps". 

Un dels protagonistes en la redacció de l'Estatut va ser Joan Ridao (ERC), que creu que la preuada unitat del 2005 era molt fràgil. "En la discussió del text a Catalunya, ja hi va haver un consens molt precari, perquè CiU no estava disposada a donar un trumfo al tripartit i a Pasqual Maragall, cosa que va evidenciar el pacte del 21 de gener del 2006 entre Mas i Zapatero", reflexiona Ridao.

 

L'Estatut més ambiciós

Aquell Estatut, que es va començar a gestar al castell de Miravet (Ribera d'Ebre), era el més ambiciós de la història. Definia Catalunya com a nació, blindava el català com a llengua d'ús preferent al país, preveia crear un Consell de Justícia de Catalunya i incorporava un sistema de finançament on la Generalitat gestionés, recaptés, liquidés i inspeccionés tots els impostos. 

De tot això, però, en va quedar poca cosa al final, perquè, un cop l'Estatut va arribar a Madrid, el text va passar pel ribot, malgrat que el llavors candidat a la presidència del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, en un míting del PSC al Palau Sant Jordi, va pronunciar unes paraules profètiques que encara ara es recorden: "Donaré suport a l'Estatut de Catalunya que surti del Parlament de Catalunya." 

L'esporgada definitiva va arribar per part del Tribunal Constitucional el 2010, després de la dura campanya que va protagonitzar el PP, que va acabar recollint quatre milions de firmes en contra de l'Estatut. Aquella sentència va obrir una gran ferida entre l'Estat i Catalunya i, per molts, va ser l'espurna que va encendre el procés independentista. 

Un altre dels negociadors de l'Estatut, Jaume Bosch (ICV), creu que Junts per Catalunya i ERC haurien d'intentar ara recuperar els elements retallats del text del 2005: "Jo crec que avui és un error que Junts i ERC es concentrin a negociar fent-se la competència en aspectes molt concrets quan caldria un plantejament més general." 

Per Bosch, "ara, s'hauria de veure quins elements de l'Estatut del 2005 es podrien recuperar i quins mecanismes hi ha per aconseguir la unitat màxima possible al Parlament per després anar a negociar-los a Madrid".

 

El finançament: la mare dels ous de l'Estatut

El Parlament va aprovar l'Estatut el 30 de setembre del 2005 després d'un acord in extremis entre el govern tripartit de Pasqual Maragall i CiU sobre el model de finançament, l'últim escull en el procés de redacció del text. 

Aquell Estatut preveia que la Generalitat podria recaptar tots els impostos a Catalunya i després s'aportaria una quantitat a l'Estat, però el pacte secret Mas-Zapatero del 2006 ho va rebaixar notablement. Es va acordar una fórmula més descafeïnada: es crearia un consorci entre les agències tributàries de l'Estat i de la Generalitat per gestionar els impostos, tot i que no es va arribar a desplegar mai. 

Uns anys més tard, el 2012, després de l'estocada que el Tribunal Constitucional va clavar a l'Estatut, el mateix Artur Mas, aleshores ja com a president de la Generalitat, va anar a Madrid i va plantejar al llavors president del govern espanyol, Mariano Rajoy, el famós pacte fiscal, un model semblant al concert econòmic basc. 

Mas se'n va anar amb un cop de porta de La Moncloa. Tretze anys després, s'ha tornat a la casella de sortida. ERC va donar suport a la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat a canvi d'un model de finançament singular per a Catalunya, inspirat en l'Estatut del 2005 i semblant al pacte fiscal del 2012. 

Mas creu que, si s'aconseguís una hisenda pròpia, això suposaria una quota d'autogovern molt important per a Catalunya, tot i que és escèptic: "Només que es recuperés aquesta part del finançament i, per tant, del control de la hisenda i dels ingressos, no dic que significaria el pas definitiu, però seria un salt molt important."

Veient com està el pati i amb la perspectiva històrica, m'agradaria molt que el finançament sortís, però tinc molts dubtes que surti bé

L'expresident de la Generalitat José Montilla és més optimista i veu possible aconseguir el finançament singular. 

Amb l'Estatut del 2006, és possible negociar el finançament singular i pot encaixar dins de l'Estatut, igual com es va negociar el finançament del 2009

Montilla reivindica l'Estatut del 2006 com l'eina que possibilita ara negociar el nou model i altres traspassos com el de Rodalies: "Es podrà fer perquè hi ha l'Estatut i les Rodalies també figuren en l'Estatut. No es poden traspassar coses que no s'hi inclouen com a competències."

 

Tornar a la casella de sortida

Amb l'actual negociació del finançament, s'ha tornat a la casella de sortida de l'Estatut i també s'ha tornat a l'inici en altres carpetes, com el traspàs de Rodalies. El 2010 ja es va fer un intent de traspàs parcial que va permetre a la Generalitat la gestió dels trens i del personal. Ara es negocia un traspàs integral. 

Després de l'Estatut i del procés independentista, Artur Mas creu que no hi ha més remei que tornar a una mena de "peix al cove", com el de Jordi Pujol: "Puc anar ara caixa a caixa, pessic a pessic, tema a tema. Ara és el que s'està plantejant. Veig que és difícil fer una cosa diferent. Ara bé, quan ho planteges en aquests termes, allò que en dèiem 'peix al cove', has de procurar que els temes surtin bé. Tinc la sensació ara que el cove és buit."

El finançament, el traspàs de Rodalies, la cessió de les competències en immigració i l'oficialitat del català a Europa són els principals fronts oberts actualment. Amb alguns matisos, són pràcticament les mateixes carpetes que ja es negociaven fa 20 anys amb l'Estatut. Després dels anys convulsos del procés independentista, s'ha tornat al punt de partida.