300 anys de la Pau de Viena, que va mantenir la repressió borbònica
Havien passat 11 anys des de la fi de la guerra, l'11 de setembre de 1714, i el Principat de Catalunya començava a treure el cap de la profunda crisi política, social i econòmica que havia deixat el conflicte. Es calcula que unes 30.000 persones havien abandonat el país, cap a l'exili d'Àustria o de Nàpols, fugint de la repressió borbònica, que havia aniquilat el règim institucional català amb els decrets de Nova Planta.
Un d'aquests exiliats era Ramon de Vilana-Perles, mà dreta de l'arxiduc Carles a Barcelona durant la guerra, i també a Viena un cop l'arxiduc es va convertir en emperador del Sacre Imperi. Per molts investigadors, entre ells qui va ser ministre socialista Ernest Lluch, es tracta del polític català més important i influent de la història.
Vilana-Perles, amb el càrrec de secretari del Despatx Universal del Sacre Imperi, va negociar amb l'ambaixador espanyol una pau que permetés tornar als exiliats i que els tornessin també els béns confiscats en acabar la guerra de Successió.
La Pau de Viena, signada el 30 d'abril d'ara fa 300 anys, declarava una amnistia universal per a tots dos bàndols.
Joaquim Albareda, catedràtic d'Història Moderna de la UPF, explica que Vilana-Perles va batallar amb molta insistència per l'aplicació de l'amnistia.
L'ambaixador li va respondre que era molt difícil resoldre les qüestions sabent l'odi que el rei tenia envers els catalans, i l'odi que els catalans li tenien a ell.
Demandes constants per recuperar les institucions
La Pau de Viena havia generat grans expectatives de recuperar les institucions i les constitucions a Catalunya, fins al punt que a Organyà, per exemple, un anònim deixava amagat al cor de l'església un grafiti celebrant que s'havia signat el tractat.
Però les demandes catalanes de tornar al sistema institucional anterior a la guerra, que Vilana-Perles volia incloure a la pau, no es van complir. I les reivindicacions van ser constants durant tot el segle XVIII. La principal raó és que l'ocupació militar i l'arribada de funcionaris castellans --nomenats a dit pel rei-- va portar una corrupció mai vista al Principat.
Als ajuntaments, que havien estat uns llocs caracteritzats per la representació política de l'home comú, ara hi ha gent nomenada a dit pel règim borbònic i posteriorment gent que compra el càrrec, explica Albareda.
El mite de la recuperació econòmica
Però la Pau de Viena, a banda de no aconseguir els seus objectius d'aliança militar entre els Habsburg i els Borbons (que volien recuperar Menorca i Gibraltar) davant una França i un Regne Unit cada cop més poderosos, no va aportar cap benefici al Principat.
I l'amnistia tampoc va ser fàcil, perquè molts es van establir al lloc d'arribada i van seguir col·laborant militarment amb l'imperi, a més de la complexitat de retornar propietats i béns confiscats, accentuada per l'animadversió del rei cap als catalans i viceversa.
En el seu extens llibre "Vençuda, però no submisa" el catedràtic d'Història Moderna Joaquim Albareda desmunta el mite que l'absolutisme havia beneficiat el creixement econòmic del Principat.
Això només passa a la segona meitat del segle, gràcies, òbviament, a la desaparició de les duanes dins la Península, el mercat captiu i la creació de la Junta de Comerç el 1758, però també per l'organització laboral establerta al Principat ja abans de la guerra de Successió, base d'un desenvolupament industrial que es va donar a Catalunya i el País Basc, i no a la resta de l'Estat.
