40 anys de l'horror a Sabra i Shatila: parlen els supervivents de la massacre
Aquest cap de setmana es commemora el quarantè aniversari de la massacre al camp de refugiats palestins de Sabra i Shatila, al Líban, una matança que l'ONU va qualificar de genocidi.
En una sèrie d'actes s'ha recordat que durant tres dies les milícies cristianes libaneses --amb el suport de l'exèrcit israelià-- van matar i esquarterar centenars de persones. Només feia dos dies que el president libanès Bashir Gemayel, líder de les Falanges Cristianes i aliat d'Israel, havia estat assassinat pels serveis secrets sirians.
Tres mesos abans, Israel havia envaït el Líban per expulsar-ne els militants de l'Organització d'Alliberament de Palestina que atacaven Israel des del sud del país. Quan hi va haver la massacre, els membres de l'OAP ja havien abandonat el Líban, però el llavors ministre de Defensa d'Israel, Ariel Sharon, volia comprovar que al camp de refugiats palestins de Shatila no n'hi quedava ni un.
Va bloquejar-ne els accessos i hi va permetre l'entrada de les falanges cristianes libaneses, aliades d'Israel en la lluita comuna contra els palestins. Els cristians van matar durant tres dies i dues nits. Hi va haver centenars de morts i desapareguts. Algunes fonts diuen que vora 3.000.
En aquest vídeo recordem què va passar. Advertim de la duresa d'algunes imatges.
Quatre dècades després, els supervivents recorden amb molt de dolor aquella tragèdia i en pateixen seqüeles. Així es viu al camp avui:
La vida al camp ha canviat molt des que es va crear, l'any 49, per acollir refugiats palestins expulsats durant la fundació d'Israel. Ara també hi ha molts refugiats sirians i ciutadans de països pobres de l'Àsia.
Els descendents d'aquells primers palestins, tot i que ja han nascut al Líban, continuen sent refugiats sense drets. No se'ls autoritza a tenir propietats i se'ls apliquen moltes restriccions a l'hora de treballar.
El destí dels refugiats palestins és encara un dels grans problemes que cal resoldre al Pròxim Orient. Res no ha canviat per a ells en 74 anys.
