70 anys d'Aigüestortes: de salvar un paisatge a buscar com salvar-lo del canvi climàtic

El pròxim 21 d'octubre, el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici fa setanta anys. Es va declarar el 1955 per impedir noves preses hidroelèctriques i preservar un territori de glaceres, prats i aiguamolls únics al Pirineu. Des d'aleshores, la seva història és la d'un espai que ha passat de ser un racó remot de muntanya a un símbol de conservació ambiental i d'identitat pirinenca.

Es tracta d'un entorn que avui és únic a Catalunya, ja que és l'únic espai catalogat com a parc nacional. El conformen més de 200 estanys, boscos de pi negre i avet, i una de les zones amb més biodiversitat dels Pirineus. Actualment, ocupa una superfície protegida de 40.852 hectàrees dividides en 14.119 ha de Parc Nacional estricte i 26.733 de zona perifèrica de protecció.

Hi viuen espècies tan emblemàtiques com ara l'isard, el trencalòs, l'os bru, el gall fer, el mussol pirinenc o l'almesquera. I s'hi mantenen encara els antics camins de pastors i les bordes de pedra. L'any passat el Parc Nacional va rebre prop de 600.000 visitants.

​De la protecció al laboratori viu

Segons el seu director, Lluís Florit, la declaració del parc va ser "una fita històrica". "Sense aquella figura de protecció, avui parlaríem d'una vall plena d'embassaments", assegura. 

"Setanta anys després, el repte és adaptar-nos a un clima que canvia i a un turisme que creix."

El parc forma part de la xarxa europea LTER, que estudia l'impacte del canvi climàtic sobre la neu, els estanys i la vegetació. En les últimes dues dècades, les dades mostren una reducció mitjana de vuit dies del període de neu permanent i un augment sostingut de la temperatura mitjana d'1,3 graus. Els científics hi fan seguiments de flora i fauna per analitzar com s'adapten les espècies.

Per al secretari de Transició Ecològica, Jordi Sargatal, la declaració va ser el que va salvar aquest espai. "Hem de donar-ne gràcies, perquè si no els ecosistemes haurien desaparegut. Els éssers humans declarem parcs precisament perquè altres éssers humans no els destrueixin", insisteix.

Ampliació esperada

Amb l'anunci de la seva ampliació en 2.000 hectàrees més, al terme de la Torre de Capdella, a la Vall Fosca, el parc podria superar les 40.000 hectàrees de superfície protegida. 

Segons Florit, l'ampliació anunciada no té encara "un calendari definit, però inclourà zones d'alta muntanya i pastures de la Vall Fosca que fins ara quedaven fora del parc". En total, s'hi afegiran 1.500 ha de zona protegida i 500 ha de zona perifèrica.

Turisme i territori

La protecció també ha tingut un efecte econòmic positiu. Els municipis de la Vall de Boí i d'Espot reben conjuntament més de 600.000 visitants anuals, i el parc genera uns 17 milions d'euros l'any d'impacte directe. L'oferta de guies, refugis, rutes i allotjaments s'ha professionalitzat, i la marca "Aigüestortes" és avui un atractiu turístic de primer nivell.

Però aquest èxit té una cara dolenta: l'excés de vehicles i la massificació en alguns punts. Els gestors han reforçat els serveis d'informació, els busos llançadora i la regulació d'accessos per reduir l'impacte ambiental.

Les mesures han aconseguit mantenir la qualitat del paisatge i evitar l'erosió dels senders més freqüentats. L'alcaldessa de la Vall de Boí, Sònia Bruguera, assegura que fins ara han sabut "trobar l'equilibri entre natura i persones", i considera que el principal repte és saber-se adaptar "als nous temps per continuar sent un pol econòmic i ecològic, amb un desenvolupament sostenible".

El repte de mantenir la vida als pobles

Els ajuntaments del voltant demanen que la protecció no signifiqui aïllament. La ramaderia extensiva, l'artesania i el turisme rural són activitats essencials per mantenir població.

"El parc és una benedicció, però si els joves no poden viure aquí, la muntanya es buida igualment. Necessitem un equilibri entre conservació i oportunitats", resumeix  Josep Torres, ramader.

Reptes de futur

Aigüestortes prepara ara un nou Pla Rector d'Ús i Gestió, que vol adaptar les normatives a l'escenari climàtic i social actual. Preveu més implicació local, un increment de pressupost per vigilància i educació ambiental, i la creació d'un observatori del turisme sostenible.

La majoria d'experts coincideixen que la figura de parc nacional ha funcionat: ha evitat la destrucció del paisatge, ha mantingut la biodiversitat i ha aportat activitat econòmica. Però també que cal una segona revolució, més participada i adaptada al segle XXI.

Per al director del parc, el principal repte és adaptar-se a tots els canvis i en tots els nivells que comporta el canvi climàtic, però també n'hi ha d'altres que són molt importants i que ja s'estan planificant solucions: "Cal trobar l'equilibri entre turisme i territori, com la ramaderia o l'hostaleria, dotar de nous centres i nous equipaments, i sobretot consolidar l'estructura de personal", assenyala.

En aquest sentit, la manca de personal que aquest octubre tindran diversos parcs de Catalunya és "un problema important" que cal solucionar.

En el marc de la jornada, també se celebrarà la reunió del comitè de col·laboració i coordinació de la Xarxa de Parcs Nacionals, on assistiran directors i responsables dels 16 parcs de l'Estat, que es perllongarà fins al dia 15. Així mateix, els dies 15 i 16 s'han organitzat a Caldes de Boí unes jornades d'investigació de la Xarxa de Parcs Nacionals, on es donaran a conèixer els principals projectes i línies d'investigació desenvolupats pels parcs nacionals.

El 1955, declarar Aigüestortes parc nacional va salvar un tros de Pirineu. El 2025, la pregunta és si la protecció podrà salvar-lo del canvi climàtic, i dels reptes del segle XXI. Els gestors ho tenen clar: només ho farà si la gent del territori forma part de la solució.