A MI ENCARA EM SAP GREU

Han passat vint-i-quatre hores -com aquell que diu- i a mi encara em sap greu. Em sap greu per la manera com es va perdre i pel que deixaré de gaudir. Per la derrota, no. Les derrotes formen part de l'esport i s'han de saber assumir tan bon punt jugues a alguna cosa, practiques qualsevol esport. L'altre pot ser millor o tenir més sort. No, la derrota no pot ser el problema. No si parlem de futbol. Hi ha cops que només et queda aplaudir.

Una altra cosa és perdre com es va fer ahir. Sent un equip irreconeixible. Estant molt lluny d'aquell onze que semblava imbatible, que no tenia sostre, ni mirall. Ja fa molts dies -potser no tants, però el temps passa molt ràpid- que vaig dir que no veia un rival per a l'equip de Luis Enrique. Ni a la Lliga, ni a la Copa, ni a la Champions. I no el tenia. No aquell equip en què tots hi anaven, en què el nivell de concentració era altíssim. I el d'encert. Però, és clar, no són robots. També són imperfectes, encara que no ho semblessin. I arriben les davallades. I arriben quan arriben. I tot se'n va a pastar fang.

Em sap greu per no saber per què. Perquè ningú m'ho explica. Perquè no em val amb el "no són robots" o el "ningú és perfecte". Perquè no es pot passar del dia a la nit en un sol partit. Perquè no pots encadenar-ne trenta-nou sense perdre amb dos partits i una eliminatòria sense guanyar.

Perquè ningú em diu per què a Messi i a Neymar sembla que els hagin robat l'ànima els demèntors -que tanta por fan als llibres de Harry Potter- , i perquè , siguem sincers, el quadre de semis és el més fàcil que s'ha vist en els últims anys. El City hi arriba per primer cop i serà un rival tou. El Madrid és tan inestable com la trilita i l'Atlètic de Madrid no era rival per al Barça. És clar que queda el Bayern de Guardiola. Que tampoc sembla en el seu millor moment, encara que amb el català -set de set semifinals europees- tot és possible. Era una bona oportunitat per tornar a guanyar la Champions. Per primer cop. I era de justícia amb aquell equip. Si no se l'hagués fumat algú, si no hagués desaparegut, si no l'haguessin abduït. El d'ara, el de l'última eliminatòria, no mereixia ser a semifinals.

Un cop dit això, també em sap greu la reacció de bona part de la gent. Des de quan guanyar la Lliga i la Copa ha estat un premi menor? Tan sobrats anem que fem fàstics a dos dels tres trofeus més importants de la temporada? Tants títols ha guanyat el Barça en els seus més de cent anys d'història per menystenir una lliga en què dos dels semifinalistes de Champions es dediquen a anar a rebuf i a esperar una ensopegada blaugrana? Tan caïnites som que ni som capaços de valorar el que és una temporada de luxe? O és que el nivell de la nostra feina l'hem de mesurar pel que facin els altres?
Si el Madrid guanya la Champions, la feina dels de Luis Enrique serà pitjor? Quina mena de vara de mesurar fem servir?

Em sap greu no haver-ho guanyat tot. Perquè ve molt de gust guanyar-ho tot. Però només ha passat un cop a la vida. Un cop en tota la història del futbol. Sis títols seguits. I ho va fer aquest equip. Que es pugui fer no vol dir que sigui normal. Ni habitual. Ni assequible. És possible. Tant com que ens toqui l'Euromillón dos cops seguits. És possible. En matemàtiques tot ho és. Però és tan improbable...

De tota manera, quan dic que em sap greu no haver-ho guanyat tot, recordo Joan Gaspart de president. I un cop que, en una roda de premsa de començament de temporada, va dir exactament això, que el Barça aquella temporada aspirava a guanyar-ho tot. Fins i tot la Copa Catalunya.

No és que Gaspart tingués una gran credibilitat quan parlava. Més aviat no en tenia gens. Però sentir-lo aleshores era com sentir ploure. Ningú que no anés fumat podia creure el que deia l'aleshores president. Avui ningú ens ho diu. Però ens emprenyem si perdem un! dels títols en joc. Que mal acostumats que estem!