Acollir un nadó als 70 anys: "Quan marxi plorarem, però saps que l'has ajudat a créixer"

A Catalunya hi ha 260 infants menors de 6 anys que viuen en centres tutelats per la Generalitat i gairebé la meitat tenen menys de tres anys. Tot i així, només hi ha 87 famílies que vulguin acollir de manera urgent. És a dir, que els ofereixin a casa un bon entorn mentre la família d'origen intenta refer-se. Però no són suficients.

Segons la directora de l'Institut Català de l'Acolliment i l'Adopció, Elena Lledós el nombre de famílies "hauria de créixer com a mínim un 50%".

"Sempre és millor tenir més famílies que puguin esperar que arribi un infant o adolescent necessitats que tenir infants en centres", diu Lledós.

Acollir als 70 anys: avis que tornen a ser pares

La Teresa Borrut i en Xavier Vilageliu tenen 70 anys, tres filles biològiques i set nets. La família la integren dos fills més, que no són de sang, i que es van conèixer fa disset anys arran d'una experiència d'acollida que va acabar sent permanent.

Originaris de Barcelona, es van acabar establint a Vidrà, a Osona, un poble de 167 habitants. "Després d'aquest primer acolliment, ens vam plantejar, i ara què? Com que som més grans, vam optar pel d'urgència".

Són acollides pensades per a menors d'entre 0 a 6 anys, per evitar que estiguin en centres tutelats mentre la situació de la família biològica es valora i es resol.

El Nadal passat van rebre a casa una criatura acabada de néixer: un nadó de tres dies de vida.

De fet, sabent que un dia o altre els podien trucar per un cas com aquest, no els va agafar desprevinguts: "Vam començar a enviar missatges a les nostres amistats i al final les vam haver de parar perquè ens va arribar de tot, des de cotxets, roba, bolquers... inimaginable, estàvem revolucionats i tothom s'hi va implicar molt".

La Teresa i en Xavier viuen a una casa d'aquelles de portes obertes. Mentre estan asseguts a la taula, entra al menjador una de les seves tres filles acompanyada de la seva filla petita: porten un cotxet amb la criatura a dins, que ara ja té quatre mesos.

L'han anat a passejar, avui que no fa massa fred i hi ha un bon sol. La neta el mira embadalida i l'ensenya orgullosa com un trofeu. "Ha dormit?", pregunten els avis. "Res de res", s'avança a respondre la neta i amb autoritat.

"Ja sabem si plora perquè té gana, si plora perquè té son o perquè té mal de panxa. Quan el poses a dormir, li agrada tenir el cap d'una manera determinada, així abrigadet... Quan estàs 24 hores amb ell l'acabes entenent", expliquen en Xavier i la Teresa.

Crear records en un llibre de vida

La parella ha decidit crear un llibre de vida per a la criatura. Encara no és una realitat, però ja l'estant preparant. L'objectiu és que el nadó pugui tenir records de quan era petit, i ara tots dos s'encarreguen d'immortalitzar moments transcendentals.

"Després de molt temps amb pijama, li hem fet una foto del primer dia que li hem posat uns pantalons", riuen.

També de la primera nevada que "ha viscut" a Vidrà, on aquest hivern ha nevat sovint, i del primer dia "que el vam dur a la platja". Al llibre de vida, que potser serà digital, l'acompanyarà una caixa amb uns peücs de Nadal i la primera muda.

La Teresa i en Xavier canten en una coral i cada setmana s'han de repartir qui hi va: "Tenim tota la coral pendent d'aquest acolliment".

El cert és que aquesta és una acollida d'urgència i l'objectiu és que aquest nadó pugui tornar amb la seva mare biològica un cop que ella s'hagi refet: "Nosaltres tenim el gran desig que pugui tornar amb la seva mare, que pugui posar-se bé. És de justícia que una mare pugui criar el seu fill".

"Quan marxi, plorarem", diuen. "Serà trist per a nosaltres, però has de tenir clar que el cuides fins que calgui i ens quedarem amb el sentiment que hem ajudat una criatura a créixer, l'hem estimat i l'hem protegit".

D'una acollida simple a una de permanent

Aquesta no és la única experiència acollidora que han viscut. L'abril del 2009 van arribar a la seva família dos germans de 6 i 4 anys. Una acollida que va acabar sent permanent, perquè la família d'origen no es va poder recuperar per fer-se'n càrrec.

Ara, ja grans, estan independitzats. "Quan van arribar a casa, la nostra filla petita tenia 21 anys i la gran estava embarassada del seu primer fill. La petita, que vivia a casa, va ser molt acollidora perquè els va cedir l'habitació".

Tothom s'hi va implicar i el vincle va créixer de manera natural: "És un vincle que, encara que no sigui de la teva sang, tu el crees, el vius i el gaudeixes. És una cosa natural".

"El primer que vam fer va ser que la meva filla gran es convertís en la seva padrina i que ells es convertissin en els padrins de la seva primera filla", expliquen.

Tots dos expliquen que l'inici de l'acollida va ser complicada perquè calia explicar i demostrar en el dia a dia què significava ser una família. "Quan anàvem a dormir, ens preguntaven qui els vigilaria", acostumats als centres institucionalitzats.

"Ser família d'acollida, al començament, és dur perquè saps que tard o d'hora se n'acabaran anant. Per tant, has de tenir molt clar que tu vols compartir la teva família amb ells, però que ells no pertanyen a ningú", apunten tots dos. "Quin és el futur de la nostra relació? Mira, deixa de mirar el futur i viu el present. Això és el que ha de fer una família d'acollida. Ara us vivim i procurarem que tingueu la vida més feliç possible, el futur ja arribarà".