Afrontar la pèrdua d'un fill amb un projecte solidari: "Ajudar també és autoajuda"
Un any després de la tràgica mort del petit David, de només 3 anys, en caure-li una porteria de futbol a sobre mentre jugava al recinte esportiu municipal d'Ordal, a l'Alt Penedès, la seva família ha trobat la manera d'explicar com han encarat un procés de dol d'allò més intens.
Han passat per diverses etapes, totes doloroses, però pel camí s'han vist amb cor de tirar endavant amb un projecte solidari, David Smile, una micro-ONG que té, com a principal objectiu, donar un cop de mà a infants del món que ho necessitin i, al mateix temps, homenatjar el seu fill perdut.
Passat aquest temps, se senten amb forces per parlar de tot, del seu projecte solidari i del seu punt de partida, que, inevitablement, es remunta a la mort del David el 14 de gener del 2025.
Ens rep tota la família a casa seva. A més de la Susanna, la mare, hi ha l'Antoni, el pare, i l'Ignasi, el germà gran del David, de 8 anys acabats de fer.
A tota la família se'ns va aturar la vida en sec. Ens vam quedar perduts durant un temps, fins que comencem a anar a diversos psicòlegs i terapeutes del dol. Van ser uns mesos molt durs, molt merdes.
Dins d'aquest primer període, la Susanna explica que es van sentir molt acompanyats els dies immediatament després de la pèrdua, però que de seguida es va fer com un silenci al seu voltant. Gent, amics, coneguts del poble que "potser per no saber com abordar tant dolor, o potser per falta d'empatia, es van anar allunyant", diu, i afegeix que alguns, amb el temps, han sabut com tornar-se a apropar.
"Un capítol a part són les institucions", diu la Susana, que en un primer moment els van oferir tota l'ajuda del món i que, passat un temps, "els costava posar-se al telèfon".
Llavors, en aquesta fase més intensa i solitària del dol, van començar a aflorar sentiments compartits entre tots tres, la Susanna, l'Antoni i l'Ignasi. Amb el suport de professionals que van haver de buscar ells, van començar a treballar per convertir en cicatriu aquella ferida tan gran:
De sobte, vaig començar a sentir que havia d'ajudar altres nens. Era un sentiment que no havia tingut mai a la vida.
La Susanna explica moltes coses. L'Antoni, en canvi, amb els ulls i uns quants sospirs, n'explica moltes sense dir ni una paraula. Finalment, però, agafa embranzida i deixa anar una frase colpidora:
El David ha viscut 3 anys i nou mesos i en aquest temps ha complert amb la seva missió en aquest món. Ell ha vingut per ensenyar que altres nens han de poder créixer i tenir una vida una mica millor.
El clic, el viatge a Tanzània
De mica en mica, l'Antoni desgrana el context de la següent fase del dol, quan tots tres, sense dir-ho obertament, comparteixen la necessitat d'aixecar-se de nou, de continuar endavant.
Explica que aquest 2026 tenien previst fer realitat un somni: viatjar a Tanzània amb motiu dels seus 60 anys. Després de la pèrdua del fill, però, van decidir que el "59 també era una excel·lent xifra" per commemorar. Per què esperar?
I el que no van trobar al seu voltant més proper mesos enrere ho van trobar a milers de quilòmetres de distància.
La Susanna narra amb els ulls brillants que en tornar a casa, després del viatge, es va asseure al sofà i que li va sorgir "com un foc creatiu" que la va empènyer a escriure i dissenyar un primer esborrany del que acabaria sent David Smile:
Es va unir una necessitat meva amb una necessitat d'aquells nens, havia de fer alguna cosa.
Quan parla "d'aquells nens", ens explica que a Tanzània no es van voler quedar amb les visites merament turístiques i que van convèncer l'Innocent, el seu guia, que els mostrés altres cares més amagades del seu país.
Van anar a un orfenat que és a prop del llac Eyasi, una zona de molt difícil accés. Allà, a més de les 30 criatures òrfenes que hi viuen, el centre s'ha convertit de forma improvisada en una escola de primària on van a classe cada dia un centenar de nens i nenes més. No hi ha cap escola ni pràcticament res a uns 40 quilòmetres al voltant, fins a Karatu, la ciutat més propera. Aquesta distància pot resultar una immensitat en la realitat de l'Àfrica més remota.
No podem tenir el David, però aquests nens no tenen pares, què puc fer jo?
I aquesta pregunta sobre el terreny va encendre les flames d'aquell "foc creatiu" en tornar a Ordal.
Amb un ordinador portàtil i una nova mirada, va començar a agafar forma una nova etapa del dol convertida en un projecte solidari. L'objectiu, ajudar infants.
"L'orfenat de Tanzània és només un primer capítol", ens explica la Susanna. Des de la seva petita ONG volen abraçar tants projectes com puguin, ja sigui a l'Àfrica o a Ordal.
I davant del que pot semblar una declaració de bones intencions, l'Antoni s'afanya a explicar que tenen previst viatjar al març per coordinar la primera etapa de reforma i ampliació d'aquest orfenat escola:
Amb l'arribada de tants nens de cop, no tenen espai, han de fer classe per torns i, per sortir del pas, han hagut de reconvertir l'únic despatx que tenien els professors en una aula complementària.
Part del projecte també és dotar-los de material escolar. A petició de la directora, tenen previst portar-hi una desena d'ordinadors i una impressora. I és que de recursos més tradicionals en van aconseguint, però necessiten altres materials més inaccessibles a la comunitat rural de Tanzània on viuen.
Això és seriós. No és donar diners i ja està. Evitem tots els intermediaris. És l'avantatge de ser tan petits.
Ells entreguen els diners, coordinen les compres i s'asseguren "a què es destina cada cèntim", diu, i afegeix que els viatges i totes les despeses les paguen de la seva butxaca: "Sabem en tot moment què donem i a qui."
El projecte de David Smile és una realitat. Va més enllà d'un somni o d'un cop d'emoció. Després de mesos de burocràcia, tràmits i gestions, la perseverança de la Susanna, que és qui lidera el projecte, comença a donar els seus fruits.
Tenen previst tot un calendari d'esdeveniments i accions per continuar recaptant fons per completar aquest primer projecte. En paral·lel, i sense amagar-se'n, ella, a manera de conclusió, fa la reflexió més sincera:
El David no hi serà mai més, però sí que podem ajudar altres nens. El seu somriure el podem veure en altres cares. És un procés d'autoajuda, però a la vegada estem ajudant.
