Ariadna Gil: "Operar-se estèticament quan ets actriu sembla la sortida més fàcil"
Ariadna Gil és un dels noms més reconeguts de l'escena teatral, televisiva i cinematogràfica de casa nostra. Després d'una trajectòria consolidada, ara ha fet del teatre "el seu lloc al món", tal com explica en una conversa amb Roger Escapa a "El suplement".
Va representar "Anna Karènina" l'any passat i ara torna a Barcelona amb "Retorn a Haifa", una obra dirigida per Àlex Rigola que interpel·la directament el present: "Planteja preguntes molt incòmodes i molt difícils de contestar", confessa.
Es tracta d'un text escrit als anys seixanta que és de "rabiosa actualitat" i que denuncia el genocidi a la Franja de Gaza.
El teatre com un espai on regna la veritat
L'actriu parla dels escenaris com un espai on gairebé despullar-se, on no hi ha marge per a l'artifici. Sobre "Retorn a Haifa", una obra conformada per només quatre actors que es representa a la sala Heartbreak Hotel, on caben poc més de 70 espectadors, Gil explica que torna a un teatre molt directe en què la proximitat és total: "Els tens a tocar, ho notes tot i saps que no pots mentir."
Aquesta premissa s'ha convertit en una tònica per a ella a l'hora de triar els projectes. Més que per una "responsabilitat política", defensa la necessitat de representar papers amb els quals se senti coherent i sobre "temes i històries que m'interessen".
El que passa al món no queda al marge del que es viu a escena, i Gil tampoc esquiva el context actual, sinó que exposa la seva preocupació per l'escalada bèl·lica: "És incomprensible el que vivim ara mateix. Que s'acabin aquestes barbaritats, l'horror i la injustícia."
La pressió estètica i la "dictadura del bisturí"
L'actriu posa paraules a una sensació compartida i latent, i és que considera que avui modificar el cos és més accessible i està més normalitzat que mai. Admet que la cirurgia estètica és una temptació que, lluny d'alliberar, genera noves pressions: "És tan fàcil quan et surt la primera arruga dir: 'ostres, que fàcil que seria treure-la'."
Això li passa especialment a personalitats públiques com ella, que s'exposen a la validació externa i al judici constant sobre els escenaris i davant les càmeres, i en què el pas del temps i el canvi físic són més evidents i complicats de gestionar.
Ara que operar-se és "la sortida fàcil", confessa que assumeix el pas del temps amb tanta calma com pot, sense entrar en una cursa constant per mantenir una imatge impossible.
Pots no tenir arrugues, però no tornes a tenir 20 anys.
Una vocació precoç i l'impacte de la "Belle Époque"
El vincle que l'actriu manté amb la interpretació es remunta a una edat molt primerenca. Ja de petita, mirava la televisió i sentia la necessitat de "ser un d'aquells nens que hi sortien".
Va començar a fer teatre a l'escola i amb només 12 anys va intentar entrar a l'Institut del Teatre, però li van dir que era massa jove i va haver d'esperar fins als 17 anys. Aquella negativa, però, no va frenar el desig de perseguir aquell impuls:
Era una cosa que portava dins.
La fermesa la va acabar portant a protagonitzar "Belle Époque", la pel·lícula del 1992 de Fernando Trueba amb la qual va guanyar el Goya a millor actriu protagonista i que va ser el gran punt d'inflexió en la seva carrera: "Va ser el rodatge més feliç i un dels moments més importants de la meva vida", admet.
Era un projecte lliure i transgressor situat en un moment històric clau, el 1931, poc abans que esclatés la Guerra Civil Espanyola. La intèrpret es posava en la pell de Violeta, un personatge que s'ha acabat convertint en un referent LGTBIQ+ del nostre cinema.
Va compartir equip amb actors com Fernando Fernández Goméz, Maribel Verdú, Penélope Cruz o Agustín González, i recorda aquell projecte amb molt afecte. "Vam fer un grup fantàstic i vaig conèixer gent molt important per a la meva vida", explica.
Referents, influències i primers amors
La conversa amb Escapa també ens deixa altres moments més personals. L'actriu parla de la presència de la cultura a casa seva, amb uns pares interessats en la literatura, el teatre, la música i el cinema, i uns germans grans que tenien una banda de rock des de molt joves i que li van aplanar el camí per ser artista.
Ariadna Gil explica també l'impacte de figures com Charles Chaplin, que va ser un referent en la seva trajectòria professional, i recorda exactament el moment de la seva mort com la primera que la va colpir. "Estava convençuda que el coneixeria i treballaria amb ell", confessa. Fins i tot parla dels seus primers enamoraments, el cantant Paco Ibáñez i l'actor de Hollywood John Travolta.
