Arquitectura i urbanisme verds, aliats per mitigar l'efecte de les onades de calor a la ciutat
Arquitectes i urbanistes alerten de la urgència d'adaptar les ciutats a un futur en què patirem més nits equatorials, és a dir, nits en què la temperatura mínima no baixarà dels 30 graus.
En entorns urbans, on es generen majoritàriament les illes de calor, el risc climàtic es converteix en un problema de salut pública.
Per això, aquestes dues disciplines defensen replantejar la rehabilitació i el disseny d'edificis i ciutats amb criteris bioclimàtics com a eina d'adaptació sostenible a episodis de temperatures extremes.
La calor: l'assassí nocturn i silenciós
En relació amb aquest futur amenaçador, Josep Roca Cladera, catedràtic de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (ETSAB), admet: "Ja parlem de nits tropicals i tòrrides, i de la calor com l'assassí silenciós." I ho justifica així: "Sense adonar-se'n, la gent mor sense saber que ha mort de calor."
Això passa amb persones de salut especialment vulnerable, que acostumen a tenir patologies prèvies, com ara afeccions cardíaques o respiratòries. Sònia Hernández-Montaño, directora del postgrau d'Arquitectura Saludable i Bioconstrucció, de l'Escola Sert, hi coincideix: "Hi ha un augment de la mortalitat en espiral a Europa vinculat a aquest efecte anomenat 'illa de calor', que sobretot passa en zones urbanes."
No és d'estranyar, doncs, que experts i científics interpretin les illes de calor com un risc climàtic i un problema de salut pública, que, alhora, fan augmentar el consum elèctric.
Només un de cada deu catalans resideix en àrees rurals
A més, cal tenir present que en la nostra societat passem més del 80% del temps en espais tancats. La major part del territori de Catalunya, el 76,7%, són àrees rurals, però hi resideix un 8,9% de la població.
Per contra, una petita part de la superfície, el 3,7%, correspon a àrees densament poblades. I aquí hi viu la majoria de la població, el 61,6%. A la resta de la superfície catalana, en el que s'anomenen "àrees semidenses", hi resideix el 29,5% de la població.
Més dades
Segons un estudi recent presentat per l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), la temperatura als municipis de l'àrea metropolitana de Barcelona podria pujar fins a 3,7 graus l'any 2100 si no s'acceleren els canvis en les polítiques públiques, en l'actuació de les empreses i en els hàbits ciutadans.
Si no s'actua, a finals de segle hi haurà 20,5 dies més de calor extrema al cap de l'any, 74 nits tropicals més --aquelles en què la temperatura no baixa dels 20 graus-- i 47,2 nits tòrrides --amb temperatures no inferiors als 25 graus-- addicionals.
A aquests escenaris de futur, Roca Cladera hi suma el fet següent: "El plantejament urbanístic a què estem acostumats està obsolet, s'ha de pensar des de la perspectiva del canvi climàtic i de l'escalfament global."
I aquí entren en joc les propostes de l'arquitectura bioclimàtica i de l'urbanisme verd. Segons Míriam García, arquitecta i paisatgista del despatx LANDLAB, calen "espais més naturalitzats a la ciutat", perquè "fan baixar radicalment la temperatura i generen condicions de confort (climàtic)".
En paral·lel, Roca Cladera proposa "utilitzar paviments i materials que reflecteixin la calor; que no l'acumulin, i que després la radiïn". I García afegeix la recomanació de "substituir aquests paviments per sòls que xuclin la humitat". Això, emfatitza, "millora el creixement de les plantes, i la baixada de la temperatura encara és més gran".
Sense anar més lluny, la implementació d'un nou aglomerant que absorbeix una quantitat menor de radiació solar ja s'està començant a testar a Barcelona. Ara bé, Roca Cladera lamenta que, en general, "s'ha construït sense arbres o amb poca vegetació". Per ell, "Barcelona és una excepció pel que fa als arbres, però no pel que fa a les zones verdes".
Altres solucions "de sempre"
Per la seva banda, Sònia Hernàndez-Montaño recorda que "a l'arquitectura tradicional sempre han aparegut porxos, tendals, persianes, proteccions solars, fins i tot de vegetació, que mitiguen i eviten que la radiació solar entri directament a l'interior dels edificis".
I Míriam García rebla el clau amb una declaració de principis: els projectes arquitectònics i urbanístics "han de tenir-ho tot; han de tenir naturalització, han de tenir integració social, han de tenir espais per a la diversitat, per a humans i no humans, i per a col·lectius vulnerables".
Totes aquestes propostes interpel·len l'edificació i l'urbanisme. I és que, per alguns experts, l'arquitectura del segle XX ha confiat tant en les màquines de climatització interior que s'hauria oblidat de desenvolupar els projectes considerant l'entorn, amb un ús abusiu d'edificis vidrats i hermètics on la radiació provoca més sobreescalfament.
Per on haurà de passar el futur
La bona notícia és que aquests requisits ja els estan incorporant les administracions i les empreses. I una de les raons d'aquest canvi s'explica, en paraules de Míriam García, pel següent: "Bona part del finançament que rebem per a la rehabilitació o per a la renaturalització de les ciutats prové de fons europeus en què aquests requisits són previs." Per tant, afegeix: "Si volem accedir a aquests fons hem de parlar en aquest llenguatge."
La conclusió, doncs, és que el disseny dels edificis és una estratègia de salut, amb força receptes senzilles, com ara facilitar la ventilació creuada de finestra a finestra a les cases; utilitzar proteccions i gelosies, o millorar els aïllaments amb façanes ventilades per evitar que la inèrcia tèrmica faci passar la calor a la casa a través de les parets.
I en contextos urbans densos, on la presència d'asfalt fosc i els edificis i el trànsit generen concentracions de calor (les indesitjades illes de calor), la renaturalització d'espais, la rehabilitació energètica d'edificis i l'ús de materials innovadors per protegir la salut i el benestar de la ciutadania són ja necessitats ineludibles.
