"Aurten, bai" (aquest any sí), amb el permís del Barça

Bilbao és aquests dies una ciutat de ratlles que només sap i vol viure en blanc i vermell. L'Athletic ha desbordat els seus límits físics –l'estadi de San Mamés i les instal·lacions de Lezama–, i ha aconseguit inundar-ho tot, també les converses dels biscaïns que comencen i acaben i tornen a començar, en un bucle infinit i obsessiu, en la final de la Copa del Rei. Si els partits de futbol es guanyessin no marcant gols, sinó per la temperatura emocional de l'afició, la febrada de l'Athletic s'imposaria a tots els rivals.

Els bilbaïns són els "Messi" dels "supporters". Animen com ningú i s'ho passen d'allò més bé. No entenen el futbol sense una cervesa o un txikito de vi a la mà. Per això, en els seus desplaçaments durant les grans ocasions es fan acompanyar de l'Athletic Hiria, una ciutat ambulant, una ambaixada sota una carpa, que els calma la set i la gana mentre esperen l'inici del partit.

Dèiem que els bilbaïns s'ho passen bé acompanyant l'equip. No és del tot cert, ara també pateixen. I això és una novetat. Abans de l'arribada de Marcelo Bielsa al club, els seguidors biscaïns vivien resignats amb l'avorrit i poc agosarat futbol de Joaquín Caparrós. "Jokin", per als de San Mamés, era un pèl conservador i preferia abans una eficaç puntada cap endavant buscant el cap de Llorente, que no pas una precisa triangulació. Amb Bielsa han après a estimar la pilota i, sobretot, a desplegar un joc ofensiu inèdit a Euskadi des de fa dècades. I han començat a patir perquè amb el bon joc han arribat les finals, i amb elles la possibilitat de perdre-les.

Dues setmanes enrere van caure derrotats en la final de la Lliga Europa a Bucarest davant l'Atlètic de Madrid. Els va passar factura la responsabilitat d'optar al primer títol europeu del club. L'Athletic té més de cent anys d'història i bé que es mereix un títol continental, però encara no en té cap a les seves vitrines.

De les derrotes s'extreuen lliçons, i els bilbaïns arriben a la final de Copa contra el Barça menys ingenus, menys inexperts i una mica més agressius.

Els dos conjunts afronten aquesta final tocats emocionalment, cadascun per motius diferents. El Barça perquè aquesta temporada s'ha quedat sense Lliga ni Champions, i també perquè el d'aquest divendres és l'últim partit de Pep Guardiola a la banqueta. A l'Athletic, Bielsa –que encara no ha aclarit si continuarà un any més a Bilbao– s'ha hagut d'esmerçar molt per recuperar els seus jugadors del disgust de la inesperada i dolorosa desfeta romanesa. Sembla que els bascos arriben a la cita més concentrats i del tot convençuts que "aurten, bai", que aquest any sí que toca, per fi, endur-se una Copa després de 28 anys d'absoluta sequera.

El fet de no ser favorits els resta plom a les botes i, a més, què coi, Bielsa sap buscar-li les pessigolles al Barça. Muniain, Herrera i companyia no necessiten fer un partit perfecte per superar el Barça; només els cal una mica de sort i molt desencert per part catalana. Aquesta final la guanyarà qui demostri tenir més gana i ambició sobre el camp. L'actitud dels jugadors i no la tècnica decantarà la balança cap a Bilbao o Barcelona.

La vella gavarra espera a la ria. Aquest any toca sortir, li diuen els seus cuidadors, que l'han pintat i deixat com a nova. "Actitud, carajo", crida l'entrenador argentí als seus homes i, alhora, els exigeix que es comportin al Vicente Calderón com un batalló de soldats. Passi el que passi, amb Copa o sense, el "Loco" Bielsa ha fet història. Gràcies a la seva bogeria l'Athletic ha entrat de cap al segle XXI.