Calia una Nit de les Lletres Catalanes? Així, sí!
Un espai solemne com la sala oval del MNAC i un escenari blanc, blanquíssim, amb la bellesa serena de Lluís Danés, que ens ha fet pensar en la listening party que Rosalía va fer en aquest mateix espai.
Si la literatura catalana necessitava llum, aquí la tenim. En aquest sentit, sembla oportú el nou disseny dels premis de la nit amb la forma d'un fanalet de festa major o, si vols, d'un llum per a la tauleta de nit.
I la llum eterna, per cert, de Pilarín Bayés i Roser Capdevila, que van rebre -merescudament- la gran ovació de la nit.
Aquest nou model per celebrar les lletres catalanes arribava com una petita revolució cultural perquè suposava renovar la tradicional Nit de Santa Llúcia del mes de desembre amb el repte d'una gala més ambiciosa, més jove, més espectacular, amb més premis i retransmesa en prime time, un dissabte a la nit, per 3Cat: TV3, Catalunya Ràdio i la plataforma.
No hi havia pla B: havia de sortir bé. Hi ha hagut voluntat i bona energia perquè així fos i hauria de ser així en futures edicions.
S'havien de trobar uns presentadors que garantissin espectacle, complicitat amb el públic i coneixement del sector. I que el sector de les lletres, lletraferit com és, també els reconegués. El tercet Grasset/Pineda/Riera han superat el repte de forma notabilíssima.
A la Sala Oval, aquesta nit de dissabte, sonava "A la voreta del foc" de les Alosa, poc abans de començar l'acte de lliurament dels dotze premis, alguns de nous, de la gran festa de les lletres catalanes. Òmnium i l'Institut d'Estudis Catalans se'ls han gastat perquè tot llueixi com toca.
"Tenim una literatura de primer nivell mundial", li deia Xavier Bosch, a cau d'orella, poc abans de començar la festa, al president Jordi Pujol, un dels molts convidats de l'univers polític, cultural i social català. I d'això es tractava tot plegat, de treure pit.
"Ens hem d'eixugar les llàgrimes", deia Xavier Grasset a l'inici de l'acte citant la irlandesa Iris Murdoch. Aquesta festa, justament, ha estat dissenyada per celebrar i no pas per plorar.
Asseguts al meu costat, el llibreter gironí Guillem Terribas --tota una institució-- i el poeta Manuel Forcano, jurats, tots dos, del Premi Sant Jordi.
Per part meva, he tingut l'honor de formar part --per segon any-- del jurat del Premi Òmnium a la millor novel·la de l'any, un dels que, fins ara, se celebrava en una festa a banda i que, des d'aquest any, s'incorpora a la festa grossa. Per cert, ara que molts premis estan en entredit, per la part que em toca, dono fe de la llibertat de decisió que han tingut els meus companys de deliberació i jo mateix. Que quedi escrit.
Pel que fa al palmarès, ve de gust el Sant Jordi de Carles Rebassa, els poemes de Jaume Coll o la primera novel·la de Cristina Genebat, actriu, traductora i un nou talent narratiu.
I celebrem els nous premis de còmic, traducció o literatura dramàtica. Tots els guanyadors, segur, es podrien fer seu el breu discurs d'agraïment de Marc Artigau, guanyador del Mercè Rodoreda de contes, celebrant el privilegi d'escriure i de ser llegit.
I d'això es tracta: d'escriure i de llegir. I de seduir nous lectors amb cerimònies festives com aquesta, que va tenir, fins i tot, el seu In Memoriam preceptiu, com el de les millors gales de cine. No hi va faltar de res: la seva pancarta del "No a la guerra" (Alejandro Palomas), l'eufòria d'escriptora sorpresa (Antònia Carré-Pons), la contundent defensa de la llengua i el país (Carles Rebassa) i el seu discurs viral: el del traductor Ramon Monton (no us el perdeu).
I que per molts i bons anys a les lletres catalanes!
