Carla Simón, cineasta: "Amb 'Romería' tanco el cicle de mirar al passat"

En deu anys ha estrenat tres pel·lícules, ha tingut dos fills i s'ha consagrat com una de les grans cineastes catalanes contemporànies. Carla Simón estrena "Romería" als cinemes aquest 5 de setembre i ens parla, aquest cop, de la seva família paterna i de la història d'amor dels seus progenitors.

És una pel·lícula més gran i amb més llicències a la imaginació i la fantasia. La directora es confirma com una mestra en la connexió entre el públic i el seu univers familiar.

Pere Gaviria: De què va "Romería"?

Carla Simón: És un viatge, el de la protagonista, que té 18 anys i se'n va a Vigo per conèixer la família del seu pare biològic i entendre els seus orígens. Però també és un viatge a la memòria dels seus pares, a la història d'amor que van viure durant el període d'obertura que van ser els anys 80. Així que també és un homenatge a una generació que va trencar amb tot en el seu moment.

PG: Una generació que va patir els estralls de la droga i de la sida...

CS: Una generació que jo crec que ha estat molt oblidada per l'estigma de l'heroïna i la sida. I els hem de posar en valor perquè van trencar amb tots els valors més conservadors i catòlics de l'Espanya franquista i ho van posar tot cap per avall. Els hem d'agrair moltes coses i no deixa de ser una qüestió de memòria històrica.

PG: La clau d'aquest nou retrat familiar són els diaris de la teva mare?

CS: En realitat són cartes de la meva mare a les amigues i la família que hem convertit en un diari. Per a mi, és el que més m'ha fet connectar amb ella perquè és com sentir-la parlar. La manera d'expressar-se, amb un català una mica passat de moda, que explica la manera com es va viure aquella època, de trobar uns col·legues i marxem no sé on que ens donaran una feina de tres mesos i després agafem un vaixell i ens n'anem a un altre lloc. La seva relació amb les drogues, amb la feina, amb els amics... sento que és una forma d'expressar-se molt poètica.

PG: "Romería" és fidel a la memòria familiar?

CS: La pel·lícula parteix d'un fet molt autobiogràfic perquè la protagonista viu la mateixa història que jo, però després està tot molt ficcionat perquè funcioni cinematogràficament.

Quan vaig fer el meu primer llargmetratge, "Estiu 1993", em vaig passar tota la promoció dient que, quan no tens records, no els pots generar, que només et pots apropiar del relat dels altres.

I realment he canviat d'opinió perquè m'he adonat que la memòria s'ha de qüestionar perquè és selectiva i subjectiva i cadascú l'adapta a la seva conveniència. I, si es pot qüestionar, jo tinc el cinema com a vehicle per crear totes aquelles imatges que no tinc i que m'hauria agradat imaginar o veure. Gairebé és una manera de ressuscitar els morts i tot això és molt màgic. A "Romería" m'he permès explorar dimensions més fantàstiques, més màgiques i oníriques. És una pel·lícula més arriscada en aquest sentit.

PG: Es tanca el cercle amb aquesta tercera entrega després d'"Estiu 1993" i d'"Alcarràs"?

CS: Sí, jo sento que amb "Romería" és com que tanco el cicle de les pel·lícules sobre les meves famílies i de mirar el passat. Ara toca mirar cap al futur. Em ve molt de gust explorar nous territoris.

PG: Per exemple?

CS: Estem preparant un musical flamenc (riu!), una cosa que em ve molt de gust i que és un territori nou per explorar. Però és un projecte que encara està molt verd.

PG: Comença un nou camí a les sales, per què creu que el seu cinema connecta amb el públic?

CS: Em sento molt afortunada perquè amb les tres pel·lícules hem tingut l'oportunitat que es vegin a moltes sales. Celebro molt que cinema independent com el meu arribi a la gent. Suposo que tots tenim una família que sol estar al darrere de relacions molt complexes. I hi ha moments en què t'identifiques perquè al final tots som humans i tenim famílies. Però potser també hi té a veure el to que miro de trobar quan faig cine. Intento que sembli que les coses passen davant la càmera per casualitat i, quan aconsegueixes això amb els actors, la gent s'identifica perquè els fa connectar amb trossets de vida dels altres.

PG: Amb les seves pel·lícules ha creat l'àlbum de fotos familiars que no té?

CS: Crec que sí, d'alguna manera m'ha provocat tanta frustració el fet que em faltés la memòria familiar que l'he acabat creant també per als meus fills. Per això tinc la impressió que no és casual que hagi coincidit l'estrena de "Romería" amb el naixement de la meva segona filla. Sento que ja he creat la meva pròpia família i que d'alguna manera ara he de mirar el futur. Ja hi he mirat prou, al passat.