Catalunya cada cop té menys pastors: l'últim pastor de muntanya de Sant Llorenç ho deixa

"Em fa molta pena plegar, i tant que em fa pena! Perquè a mi m'agrada molt anar amb el meu ramat i veure com canvia el paisatge, com mengen sotabosc, saber que fas un bé comú. Però ja en tinc prou de lluitar tant!"

Els pastors escassegen, i més un com aquest, de només 39 anys. I malgrat ser tan jove i portar molt endins la vocació de pastor, ha llençat la tovallola. 

És el Daniel S. Lobera, també conegut pel seu projecte "Happyxais". És de Sant Llorenç Savall i és l'últim pastor que queda fent silvopastura de muntanya al Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, entre el Bages i el Vallès Occidental. 

Amb el seu ramat de cabres i ovelles recorre muntanyes i boscos com s'havia fet de la manera més ancestral, fent transhumància i dormint al ras si cal.

Tenia gairebé 300 animals, però des que va decidir plegar s'ha anat desfent cada cop de més caps de bestiar. "Ara només me'n quedaré una desena, de raça ripollesa, per conservar i aprendre d'aquesta ovella que s'està perdent", diu.

La silvopastura contra els incendis

De moment encara té 60 ovelles, que les seves gosses, la Nessie i la Mosca, condueixen a la perfecció. En Daniel no s'imagina la seva vida sense fer pasturatge extensiu i, segurament, les gosses tampoc podran adaptar-se a la vida sense fer la feina. Però qui més hi surt perdent és l'ecosistema i, de retruc, la societat. 

"La pèrdua de pastors és una pèrdua cultural ancestral, però també de biodiversitat, perquè els ramats mantenien les àrees obertes que ara el bosc s'està menjant, i que són vitals per a moltes espècies."  Ho explica en Joan Real, professor de la Universitat de Barcelona i investigador d'IRBio. 

No és un científic qualsevol, ja que coneix el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt com el palmell de la seva mà.

"Jo havia conegut fins a 12 pastores i pastors en aquest parc natural. Això va ser als anys 70. Aquells ramats mantenien àrees obertes que ara el bosc s'està menjant."

També contribueixen a la prevenció d'incendis forestals. Precisament, el paper dels ramats com una peça més en la prevenció ha estat més present que mai aquest estiu per uns incendis forestals cada cop més ferotges atiats per la crisi climàtica.

I això, amb un futur que ja és a les portes, amb temperatures cada cop més altes i incendis més agressius.

Massa burocràcia i poc respecte per a la professió

I què ha portat en Daniel a deixar de fer silvopastura de muntanya? 

Primer, les traves administratives. "Has de tenir permís per a tot, papers per a tot", es queixa en Daniel.

Però aquest no és l'únic motiu, ni el detonant final, sinó la incomprensió d'una societat desnaturalitzada.

Els enfrontaments amb veïns que no respecten els animals són constants en el dia a dia del Daniel. Començant pels que no volen que ovelles i cabres s'acostin a la seva propietat, per exemple, fins als visitants del parc natural. 

"La muntanya està massificada al voltant dels pobles. A partir d'aquí, trobes veïns amb gossos que no els volen lligar quan passen al cantó del ramat. Trobes corredors que no poden desviar-se i t'espanten el ramat. Trobes ciclistes que t'espanten el bestiar per no voler frenar", explica el pastor.

Fins i tot diu que ha rebut agressions de ciclistes a qui havia demanat que no passessin pel mig del ramat. 

"Aquest extrem em porta a no sortir amb il·lusió a pasturar i no perquè no m'ompli la feina, sinó perquè saps que durant el dia et trobaràs complicacions i problemes."

Així es perd un ramat més pasturant boscos de muntanya, però no és l'únic. En els darrers 15 anys, els ramats d'ovelles i cabres han caigut gairebé a la meitat.

Per en Joan Real, la solució és clara: "Si la societat i l'administració consideressin més bé els pastors, probablement seria un ofici que tindria com a mínim menys burocràcia, menys papers".

I, de fet, en Daniel no vol esborrar l'últim bri d'esperança que li queda. Explica que acceptaria si li proposessin un projecte per "posar quatre vaques i egües al Parc Natural per seguir fent silvopastura amb menys animals però més grans, i demostrar que funciona".

Amb l'empenta de la joventut i l'amor a la seva feina, però també la tristor en la mirada, en Daniel s'allunya amb el seu ramat. A l'esquena del jersei hi du l'emblema de Ramats de Foc, un projecte per potenciar la contribució dels ramats a la gestió del risc d'incendi forestal pasturant en zones forestals estratègiques.

Al darrere el segueixen les dues gosses saltironejant, que segurament no saben que potser aquell serà l'últim dia que condueixin el ramat per les muntanyes de Sant Llorenç.