"Celia, the Queen", un dolç homenatge a la reina de la salsa
"Celia, the Queen" ret homenatge a la reina de la sala. Celia és salsa, Celia és ritme, Celia és també l'ànima d'una nació: Cuba, tot i que en va haver de viure allunyada durant molts anys. El documental, de Joe Cardona i Mario Varona, fa un repàs de la vida de l'artista, i hi ha una de les seves últimes entrevistes, les seves gires, concerts i amb nombrosos testimonis. Imatges de gran tendresa, captades des de l'admiració vers qui continua sent, avui, la reina.
4 min
Celia debuta en la professió en el programa radiofònic "La hora del te". Poc després, esdevé la indiscutible cantant solista de La Sonora Matancera, trencant així amb les barreres de raça i sexe, i, a partir d'aquí, s'inicia una carrera plena d'èxits.
El juliol de 1960, iniciada ja la revolució cubana de Fidel Castro, arriba al grup una oferta irrenunciable que els obliga a sortir del país. Celia ignorava llavors que no podria tornar mai més a la seva terra estimada. Coneguda per "La guarachera de Cuba", passarà gran part de la seva vida als EUA, on viurà entre Nova York i Nova Jersey. Amb tristesa, lamenta el seu exili però reconeix que als EUA "em va anar molt bé". La salsa, nom amb què triomfa finalment el tipus de ball conegut com la "guaracha", doncs, esdevé el refugi dels anys convulsos que viu la Cuba dels 60.
El "boom" arriba quan Celia comença a cantar amb Johnny Pacheco. Un duet que fa furor dalt de l'escenari i tots els números del primer disc en comú, "Celia i Johnny", es converteixen en èxits. Obté un disc d'or, i aviat Celia s'uneix a Fania All Stars, una combinació de grans músics que toquen pel segell musical de Fania. Amb Fania All Stars, Celia podrà viatjar per Europa i l'Àfrica. Durant aquest període, es produeixen noves gravacions amb Pacheco i continuen acumulant èxits arreu.
Poc abans de morir, i conscient de la seva malaltia, Celia grava el seu últim disc: "Regalo del alma". Després de la seva mort, milers i milers de persones li reten homenatge a Nova York, i la comunitat artística internacional reconeix en Celia un dels màxims exponents de la música llatina.
"Azúcar", un símbol
Ningú com ella canta "Azúcar". Aquesta famós crit d'energia vital que el documental s'encarrega de repetir, ja sigui en boca d'ella com d'altres testimonis, esdevé en símbol de la seva filosofia davant la vida i l'orgull de ser cubana.
Esperit lliure, alegre, vital i amb un somriure que ha marcat història, Celia s'ha convertit en la figura més representativa de Cuba i, des de l'exili, sempre en farà bandera. De fet, es converteix en la reina de Cuba, tot i estar prohibida en les ràdios i clubs del país.
El documental inclou el testimoni de la família, especialment de l'entranyable Pedro Knight, el seu marit, i la seva història d'amor. També el d'artistes anglosaxons (Quincy Jones, David Byrne, Wyclef Jean o l'actor Andy García) així com el dels grans de la salsa (Johnny Pacheco, Willie Colon o Cachao).
Hi ha dues trames, però, que alteren la línia essencial del documental i que, pel que tenen de distorsionadores, són força prescindibles. Per una banda, una actriu simula, en blanc i negre, el debut de Celia a "La hora del te". La Celia era molta Celia i el documental en si mateix ja té molt pes, per tant, la decisió d'incloure-ho és força qüestionable, com també ho és, d'altra banda, la pretesa nota exòtica dels fans de la reina al Japó. Entenent que són curiosos els sentiments que genera la reina en aquest país asiàtic, a banda de trencar la màgia del documental, al màxim que pot aspirar és a provocar algun somriure. Sigui com sigui, el documental és molt tendre i està molt ben documentat.
Un gran homenatge a Celia, la reina de la salsa, la reina de Cuba. Unes paraules de la mateixa Celia posen punt final al documental. "La vida es un carnaval" i s'ha de gaudir perquè "mai sabem quan en podem marxar". Alegre, feliç i plena de vida s'acomiada Celia i també, sens dubte, amb molt d'"azúcar". I nosaltres, amb un gran somriure, i el seu record intens.
El juliol de 1960, iniciada ja la revolució cubana de Fidel Castro, arriba al grup una oferta irrenunciable que els obliga a sortir del país. Celia ignorava llavors que no podria tornar mai més a la seva terra estimada. Coneguda per "La guarachera de Cuba", passarà gran part de la seva vida als EUA, on viurà entre Nova York i Nova Jersey. Amb tristesa, lamenta el seu exili però reconeix que als EUA "em va anar molt bé". La salsa, nom amb què triomfa finalment el tipus de ball conegut com la "guaracha", doncs, esdevé el refugi dels anys convulsos que viu la Cuba dels 60.
El "boom" arriba quan Celia comença a cantar amb Johnny Pacheco. Un duet que fa furor dalt de l'escenari i tots els números del primer disc en comú, "Celia i Johnny", es converteixen en èxits. Obté un disc d'or, i aviat Celia s'uneix a Fania All Stars, una combinació de grans músics que toquen pel segell musical de Fania. Amb Fania All Stars, Celia podrà viatjar per Europa i l'Àfrica. Durant aquest període, es produeixen noves gravacions amb Pacheco i continuen acumulant èxits arreu.
Poc abans de morir, i conscient de la seva malaltia, Celia grava el seu últim disc: "Regalo del alma". Després de la seva mort, milers i milers de persones li reten homenatge a Nova York, i la comunitat artística internacional reconeix en Celia un dels màxims exponents de la música llatina.
"Azúcar", un símbol
Ningú com ella canta "Azúcar". Aquesta famós crit d'energia vital que el documental s'encarrega de repetir, ja sigui en boca d'ella com d'altres testimonis, esdevé en símbol de la seva filosofia davant la vida i l'orgull de ser cubana.
Esperit lliure, alegre, vital i amb un somriure que ha marcat història, Celia s'ha convertit en la figura més representativa de Cuba i, des de l'exili, sempre en farà bandera. De fet, es converteix en la reina de Cuba, tot i estar prohibida en les ràdios i clubs del país.
El documental inclou el testimoni de la família, especialment de l'entranyable Pedro Knight, el seu marit, i la seva història d'amor. També el d'artistes anglosaxons (Quincy Jones, David Byrne, Wyclef Jean o l'actor Andy García) així com el dels grans de la salsa (Johnny Pacheco, Willie Colon o Cachao).
Hi ha dues trames, però, que alteren la línia essencial del documental i que, pel que tenen de distorsionadores, són força prescindibles. Per una banda, una actriu simula, en blanc i negre, el debut de Celia a "La hora del te". La Celia era molta Celia i el documental en si mateix ja té molt pes, per tant, la decisió d'incloure-ho és força qüestionable, com també ho és, d'altra banda, la pretesa nota exòtica dels fans de la reina al Japó. Entenent que són curiosos els sentiments que genera la reina en aquest país asiàtic, a banda de trencar la màgia del documental, al màxim que pot aspirar és a provocar algun somriure. Sigui com sigui, el documental és molt tendre i està molt ben documentat.
Un gran homenatge a Celia, la reina de la salsa, la reina de Cuba. Unes paraules de la mateixa Celia posen punt final al documental. "La vida es un carnaval" i s'ha de gaudir perquè "mai sabem quan en podem marxar". Alegre, feliç i plena de vida s'acomiada Celia i també, sens dubte, amb molt d'"azúcar". I nosaltres, amb un gran somriure, i el seu record intens.
