Chucho Valdés: "Amb 19 anys em vaig convertir en el pare de la família"
Amb 84 anys, Chucho Valdés és un dels grans noms del jazz mundial i una figura clau de la música cubana. Fill del llegendari Bebo Valdés, ha construït una trajectòria internacional marcada per la disciplina, la memòria familiar i una relació profunda amb el piano. A "Col·lapse", Valdés mira enrere i posa paraules a alguns dels episodis més decisius de la seva vida.
L'absència d'un pare, un mestre i un amic
L'any 1960, després de la Revolució Cubana, Bebo Valdés va haver de marxar del país.
Amb 19 anys em vaig convertir en el pare de tota la família. Dels meus germans, de la meva mare... vaig haver de tirar endavant tot sol.
Aquella separació va ser un cop dur, tant a nivell personal com vital. "Era el meu pare, el meu mestre, el meu amic, ho era tot", recorda. "De cop i volta, sentir aquell buit va ser molt trist."
Durant anys, el retrobament semblava impossible. La comunicació era escassa i lenta:
Només rebíem una carta cada set mesos. Creia que no el tornaria a veure.
Després de divuit anys sense veure's, el destí els va tornar a unir el 1978, quan el grup Irakere actuava al Newport Jazz Festival. Aquella nit, Chucho debutava al Carnegie Hall i sabia que el seu pare seria al públic.
"Em tremolaven les mans", confessa.
Quan ens vam trobar, em vaig posar a plorar. És una de les coses més boniques que he viscut.
La història d'un piano
Un dels relats més colpidors de l'entrevista és el del piano que li va acabar marcant la vida. Un piano que té a veure amb memòria, llegat i la figura del seu pare. Ja gran i delicat de salut, quan vivia a Màlaga, Bebo Valdés li va expressar al seu fill un desig molt concret:
Em va dir que el seu somni era que jo tingués un Steinway Hamburg Model D.
Quan el pare es va morir, Chucho va decidir complir aquell somni. En una botiga hi havia deu pianos iguals i, després de tocar-los tots, no va tenir dubtes: "Dels deu, n'hi havia un que era el meu."
El venedor li va dir que aquell piano ja estava reservat, però li va proposar que si pagava el preu del piano i també l'avançament que havia fet l'altre pianista, se'l quedaria.
Quan el venedor va aixecar la tapa, es va quedar completament pàl·lid: "El piano estava firmat pel meu pare, Bebo Valdés."
El moment va ser impactant: "Se'm va posar la pell de gallina", recorda.
No sé com explicar-ho, però vaig sentir que aquell era el meu piano.
Barcelona, el jazz i una estima compartida
El vincle amb Barcelona ve de lluny, fins i tot abans que Chucho hi actués. "El meu pare ja en parlava molt", explica. "A la seva orquestra hi havia un trombonista de Barcelona que sempre ens en parlava."
Bebo Valdés es va enamorar de la ciutat quan la va conèixer, i el fill va seguir el mateix camí:
Quan jo vaig venir, també me'n vaig enamorar. Sento un amor molt especial.
Chucho Valdés també recorda amb admiració una altra figura clau del jazz català: "Tete Montoliu era un geni."
A "Col·lapse", Chucho Valdés parla com a músic, però sobretot com a fill. La seva història és la d'una vocació, però també la d'una pèrdua, un retrobament i un llegat que continua viu a través del piano.
