Com la bomba atòmica de l'equip d'Oppenheimer va canviar el curs de la història

Per por que els nazis desenvolupessin primer la bomba atòmica, els Estats Units van propiciar un enorme projecte d'enginyeria liderat pel general Leslie Groves i pel físic Robert Oppenheimer. Un cop provada la primera bomba el juliol del 1945, era inevitable que s'utilitzés contra el Japó amb resultats devastadors.

El documental "El projecte Manhattan en color", que "Sense ficció" estrena el dimarts 25 de novembre, ofereix una mirada viva i emotiva de la creació de la primera bomba atòmica durant la Segona Guerra Mundial. Mitjançant imatges d'arxiu restaurades i testimonis personals, el documental reconstrueix l'enorme esforç científic, militar i humà que va suposar el Projecte Manhattan. Amb figures com Robert Oppenheimer i Leslie Groves al capdavant, i localitzacions com Oak Ridge, Hanford i Los Alamos, el documental mostra com la ciència va esdevenir una eina de guerra sense precedents. 

Així mateix, el documental també dona veu als qui van patir les conseqüències d'aquell projecte transcendental: científics turmentats, afectats per la primera prova nuclear a Nou Mèxic o supervivents del devastador bombardeig d'Hiroshima. Un viatge intens, que planteja preguntes profundes sobre responsabilitat, memòria i el futur de la humanitat.

 

El treball de l'equip de Robert Oppenheimer, un punt d'inflexió en la història

Fa vuitanta anys, es va desencadenar una potència aterridora quan dues bombes nuclears van detonar sobre el Japó. Va ser la culminació d'un audaç pla per construir una arma per acabar la Segona Guerra Mundial, que havia començat només tres anys abans. Físics del Regne Unit i els Estats Units van posar en comú la seva experiència en una atrevida missió científica anomenada Projecte Manhattan. El treball de l'equip de Robert Oppenheimer va ser un punt d'inflexió en la història: la humanitat havia adquirit els mitjans de la seva pròpia destrucció.

La possibilitat de concebre una arma de destrucció massiva havia nascut a Berlín quan uns físics alemanys van descobrir un procés anomenat "fissió", la divisió del nucli atòmic de l'urani en dos o més fragments.

Molts científics creien que una arma atòmica seria massa grossa per a qualsevol bombarder, ja que s'hauria de fabricar amb centenars de tones d'urani-235. A Birmingham, però, Rudolf Peierls i Otto Frisch van descobrir que només calia un trosset d'urani-235 de la mida d'un meló per crear una superbomba. 

El govern britànic va estar d'acord amb els dos científics i va posar en marxa un programa d'investigació per fabricar la bomba atòmica abans que els nazis, però va acabar demanant ajuda als Estats Units perquè, després de l'atac japonès a Pearl Harbor, els nord-americans havien accelerat el seu propi projecte atòmic.

El desembre del 1942, el president Roosevelt va autoritzar dedicar una suma enorme de diners a un programa atòmic concebut per guanyar la guerra. Els nord-americans van començar a treballar en dos tipus de bomba: una d'urani i una altra de plutoni. El repte consistia a enriquir aquests elements en prou quantitats per alimentar les bombes. Era el Projecte Manhattan, liderat pel general de brigada Leslie Groves, que va nomenar el professor de Berkeley Robert Oppenheimer per supervisar el disseny de la bomba.

L'any 1944, els tres centres principals del Projecte Manhattan ja estaven operatius. Los Alamos rebia plutoni de les enormes fàbriques de Hanford i urani enriquit, de la ciutat atòmica d'Oak Ridge.

 

Després de la rendició alemanya, l'objectiu era el Japó

Gràcies a l'èxit del Dia D i a l'avanç aliat lent, però segur cap a Alemanya, a començament del 1945 l'amenaça nazi s'anava esvaint. Però l'amenaça del Japó persistia. El Projecte Manhattan va continuar sense pausa.

El 16 de juliol de 1945, en un assaig a Nou Mèxic, l'equip d'Oppenheimer va fer explotar la primera bomba atòmica del món. Per primer cop, molts dels científics del Projecte Manhattan es van adonar de la magnitud del que havien creat. 

Uns dies després de l'assaig, el president Harry Truman va exigir la rendició incondicional del Japó. Quan el país asiàtic s'hi va negar, Truman va autoritzar l'ús de la bomba atòmica.

Van carregar la bomba d'urani "Little Boy" en un bombarder B-29 nou de trinca. El pilot, Paul Tibbets, va fer pintar a l'avió el nom de la seva mare: Enola Gay. Es va enlairar la matinada del 6 d'agost i a un quart de nou del matí es van obrir les comportes de l'avió i van deixar caure "Little Boy" sobre la ciutat d'Hiroshima.

A Washington, quan van veure que els japonesos no donaven cap indici de rendir-se, el president Truman va autoritzar el llançament d'una segona bomba, encara més poderosa, que va rebre el nom de "Fat Man".

El 9 d'agost, el bombarder Box Car va llançar "Fat Man" poc després de les 11 del matí sobre Nagasaki. La força explosiva de la bomba d'urani "Little Boy" equivalia a la de 15.000 tones de TNT. La de "Fat Man", de plutoni, equivalia a 21.000 tones. Va caure lleugerament fora de l'objectiu fixat, però la seva força destructora va ser immensa.

Es calcula que el nombre total de morts entre Hiroshima i Nagasaki va superar els 200.000. Sis dies després, el 15 d'agost, el Japó es va rendir. La guerra s'havia acabat i el Projecte Manhattan havia assolit el seu objectiu.

 

El tancament del Projecte Manhattan i el debat nuclear

El projecte Manhattan es va donar oficialment per acabat l'1 de gener del 1947. Molts científics de Los Alamos van tornar a la vida acadèmica. Alguns van quedar turmentats pel que havien fet. Robert Oppenheimer va esdevenir una figura clau en el debat sobre les armes atòmiques. Creia que el bombardeig del Japó era la millor opció per posar fi a la guerra, però les vides que s'hi van perdre el van perseguir per sempre.

Vuitanta anys després, el debat moral sobre el Projecte Manhattan continua viu. El que ningú discuteix és que va canviar el curs de la història de la humanitat.