Com serà el món el 2026, el primer any del segle XXI
Durant 80 anys, les relacions internacionals es van sustentar sobre un sistema de normes, valors i institucions multilaterals que van garantir, amb més o menys fortuna, una certa estabilitat mundial i servien de guia i marc de joc en les relacions entre els diferents països i potències.
El respecte per la sobirania dels Estats i la seva integritat territorial era una d'aquelles normes teòricament sagrades.
El 2025 va ser l'any que van rebentar les costures d'aquell vell ordre internacional heretat de la Segona Guerra Mundial; el 2026 serà el primer any d'una nova era pròpiament del segle XXI, molt més lliure de l'herència del segle anterior.
La impunitat amb què els EUA han atacat Veneçuela i capturat, o segrestat, Nicolás Maduro, juntament amb la tèbia reacció internacional de condemna a una intervenció clarament il·legal segons el dret internacional són la prova més clara del canvi d'era que vivim aquest tombant d'any.
En les seves previsions per al 2026, el CIDOB, el centre d'investigació de relacions internacionals de Barcelona, assegura que "serà un any de reajustament global, d'adaptació per a la supervivència".
"Les noves regles del joc són clares. El trumpisme ha inaugurat una nova era en la instrumentalització de la coerció econòmica i tecnològica i ara veurem qui s'adapta millor en un any que consagrarà la màxima de la llei del més fort".
En part per aquesta dinàmica d'erosió de normes, el 2025 ha estat un any en què hi ha hagut un repunt de conflictes armats.
A alguns que ja existien, com els d'Ucraïna, Gaza, la República Democràtica del Congo o el Sudan, i se n'hi han sumat altres de nous o que han revifat.
Han estat especialment guerres de caràcter interfronterer, fet poc habitual en els primers 20 anys del segle XXI quan acostumaven a predominar els conflictes civils interns. Així, el 2025 hem vist els enfrontaments Israel-Iran, Cambodja-Tailàndia, Afganistan-Pakistan, Pakistan-Índia, República Democràtica del Congo-Ruanda, i creixien les tensions entre EUA-Veneçuela, Etiòpia-Eritrea, Egipte-Etiòpia, Rússia-UE o Perú-Colòmbia.
Tot fa pensar que el 2026 aquesta tendència continuarà i si es van normalitzant i acceptant les violacions de la integritat territorial dels Estats i dels drets humans, més líders es veuran temptats de fer el mateix.
A l'Orient Mitjà, pocs tenen confiança que l'any que comença porti més estabilitat i els analistes veuen probable que Israel es negui a retirar-se de la meitat de Gaza que ocupa, que no s'avanci gaire en el "pla de pau" de Trump i dubten que millori la penosa vida dels dos milions de gazians.
També veuen possible que hi hagi més intervencions israelianes al Líban, a Síria o fins i tot de nou a l'Iran, sobretot si tenim en compte que a Israel hi ha eleccions previstes a la tardor i Benjamin Netanyahu, el favorit ara mateix, ha trobat en les guerres la millor eina per augmentar la seva popularitat.
En definitiva, tothom sembla estar preparant-se per a un escenari més conflictiu el 2026 i tots els països seguiran rearmant-se i augmentant el número d'efectius als seus exèrcits i es batran rècords de compres d'armament des del 1989.
Com serà el món del 2026
Avui, conceptes com el respecte per la sobirania dels Estats i pels drets humans, la necessitat de teixir aliances, la cooperació internacional o la recerca d'un bé global comú deixen de ser sagrats i directament molts protagonistes de l'escena internacional se n'obliden.
L'exemple més clar són els Estats Units de Donald Trump, però, abans d'ell, altres actors com la Rússia de Vladímir Putin o l'Israel de Netanyahu ja actuaven amb el mateix tarannà i menyspreu per les normes d'aquell vell ordre establert.
Tots ells, veuen el món no com un tauler que s'ha de compartir i on és millor arribar a acords, sinó un escenari on han d'imposar la seva voluntat, si cal per la força, i els veïns no tenen més remei que abaixar el cap i acceptar-ho.
El seu és un planeta en el qual tenen dret a dominar àrees d'influència, que són les regions al voltant de les seves fronteres i quan tens aquesta cosmovisió, les normes conjuntes, el multilateralisme i el dret internacional fan nosa perquè no et permeten fer el que vulguis: és a dir, intervenir per defensar el que creus que són els interessos del teu país.
Aquesta lògica intervencionista i unilateralista és la que permet a Putin ficar-se dins d'Ucraïna, a Israel dins el Líban o Síria o els EUA atacar Veneçuela o amenaçar Groenlàndia.
Va quedar molt clar en la recentment publicada Estratègia de Seguretat Nacional de l'Administració Trump en què s'enterrava sense embuts 80 anys de política exterior, de promoció de la democràcia, els drets humans, les aliances i els compromisos internacionals.
El document estableix que, a partir d'ara, l'objectiu és restaurar la primacia dels Estats Units mitjançant una competició oberta amb la Xina, Rússia o la UE reforçant al màxim el poder militar, el control de fronteres, el proteccionisme, l'anomenada "sobirania econòmica" i l'intervencionisme a l'estranger quan sigui necessari.
A més, redefineix tot el continent americà com una esfera d'influència exclusiva on els EUA han de ser la potència preeminent. Oficialment, es fa amb la voluntat de frenar la migració i el narcotràfic, assegurar recursos estratègics i donar suport només als socis que s'alineïn ideològicament amb l'agenda nacionalista i ultraconservadora de Washington.
D'aquí que el CIDOB afirmi que "el 2026 posarà a prova els límits i els instruments per bregar amb una geopolítica global brutal".
L'any de Veneçuela
Veneçuela serà un dels protagonistes del 2026. L'atac nord-americà i la captura del seu president ha estat un èxit des del punt de vista tàctic i militar però encara s'ha de veure si ho serà també estratègic a mitjà i llarg termini.
Els EUA poden treure pit d'haver acomplert una complexa operació executada amb molta perícia, en territori enemic, sense una sola baixa i complint l'objectiu que s'havia previst.
El govern de Caracas ha mostrat una gran debilitat. Tota la seva retòrica de defensa de la pàtria i la mobilització de l'exèrcit i les milícies (quatre milions de milicians, deien) no ha servit ni per protegir el president Maduro ni, tan sols, per matar o capturar algun soldat o helicòpter enemic.
Ara bé, fins ara, s'ha derrocat Maduro però no pas el règim chavista que, aparentment, continua controlant el poder a Caracas i no té intenció de renunciar-hi.
No sabem si hi ha negociacions secretes en marxa per pactar una rendició de la cúpula chavista o l'inici pactat d'una transició. Tampoc com està la moral dins el règim i dins l'exèrcit, si dominen les ganes de resistència o les de salvar la pell i pactar una sortida.
Trump ha assegurat que els EUA "dirigiran a partir d'ara Veneçuela" però no ha explicat com pensa fer-ho. Creant un govern a distància i nombrant un "virrei" nord-americà? Amb veneçolans opositors en la clandestinitat però sense comptar amb María Corina Machado, de qui aquest dissabte ha dit que "no té prou suports" a dins el país?
En tot cas, a hores d'ara, Washington no té assegurat ni una transició ni la renúncia al poder del chavisme i se li obren tres possibles escenaris:
- El millor per a Trump, que la cúpula del règim acabi plegant voluntàriament a causa de la pressió, doni pas a una transició pacífica i a unes eleccions que guanyi l'oposició (i com a recompensa, les petroleres i altres empreses nord-americanes tornin per la porta gran a Veneçuela).
- El segon escenari és que el règim es resisteixi a marxar i els EUA tornin a llençar una onada d'atacs i captures per imposar la seva voluntat i forçar la rendició. Aquí, l'aposta i els riscos es complicarien per a Washington.
- El pitjor per a Trump: que l'operació militar per derrocar Maduro no serveixi per acabar el règim i el país s'enfonsi en un conflicte armat on el chavisme o l'oposició es converteixin en guerrilla, Veneçuela es converteixi en un focus encara més gran d'inestabilitat continental i els EUA quedin empantanegats en el conflicte com els va passar al Vietnam, a l'Iraq o l'Afganistan.
Al final el que es produeixi a Veneçuela establirà un precedent i en funció de l'èxit o el fracàs veurem uns EUA més o menys empoderats per seguir interferint al seu "pati del darrere".
El que ningú dubta és que durant el 2026, Washington seguirà treballant perquè els països d'Amèrica siguin governats per la dreta o l'extrema dreta, Trump continuarà ficant-se en els seus afers interns (hi ha eleccions a Colòmbia, el Brasil o el Perú) i promocionant els candidats i els líders que més li convingui.
El món transaccional de Trump
El president nord-americà és el màxim exponent d'aquesta nova era i actua d'una forma totalment desacomplexada. No té manies a l'hora d'imposar-se com a mediador en conflictes i treure'n rendiments econòmics, a doblegar aliats i a entendre's amb teòrics enemics.
El 2026, segons prediu l'Economist, "veurem continuar aquesta tendència del transaccionalisme trumpià que evolucionarà cap a un curiós híbrid de pacificació erràtica arreu del món, intervencionisme muscular al pati del darrere dels Estats Units i acords oportunistes al voltant de cadenes de subministrament crítiques".
Com diu el CIDOB, "al món de la transaccionalitat i els interessos, la pau s'ha convertit en un actiu amb rèdit econòmic. Augmenta la impunitat de l'intervencionisme militar, però també la privatització dels beneficis d'una «diplomàcia d'amiguisme» que aspira a monetitzar els processos de pacificació".
Les negociacions de pau ja no les fan diplomàtics experimentats sinó homes de negocis com el nord-americà Steve Witkoff o el rus Kiril Dmitriev, que veuen la sobirania més com una propietat negociable que es pot monetitzar separada del dret internacional.
Trump ha actuat amb aquesta lògica en les converses dels conflictes a Ucraïna, Azerbaidjan-Armènia o a la República Democràtica del Congo on, com "a preu pels seus bons oficis" de mediació ha aconseguit suculents contractes per a multinacionals nord-americanes.
El president-empresari nord-americà tampoc amaga que darrere les campanyes de pressió Veneçuela o Groenlàndia hi ha el desig de controlar uns recursos naturals sobre els quals creu que hi té dret. I, com sempre amb els EUA, per a bé o per a mal, estableixen precedents que després altres líders es veuran amb més cor d'emular.
L'any clau per a la democràcia dels EUA
El primer any del segon mandat de Trump ha comportat un seriós retrocés de la democràcia al país fins al punt que cada cop hi ha més dubtes que la primera potència encara estigui dins del grup minvant de democràcies liberals i plenes del món.
El mateix magnat que el 2020 va intentar subvertir les eleccions i va encoratjar l'assalt al Capitoli, ara ha forçat la concentració de poder presidencial més gran en dècades.
Alguns exemples: ha enviat soldats a ciutats controlades per l'oposició, ha coaccionat les universitats i als bufets d'advocats; ha sotmès part de la premsa o ha fet canviar els límits de districtes electorals per benefici propi; la seva família, el seu cercle d'amics i moltes empreses que li han fet donacions s'han enriquit i obtingut prevendes per donar-li suport.
També ha expulsat o forçat la marxa de centenars de milers de migrants irregulars, ha atacat la independència de la Reserva Federal, ha desplegat la maquinària governamental contra els seus enemics personals i fins i tot ha fet posar el seu nom en diverses institucions com a la façana de l'Institut de la Pau de Washington, a l'auditori del Kennedy Center, que ara es diu Trump-Kennedy Center, o a una nova gamma de grans vaixells de guerra.
El 2026, tot fa pensar que continuarà amb aquesta deriva i intentarà forçar encara més la màquina, en part perquè va a contrarellotge i se li acaba el temps.
Al novembre hi haurà les eleccions legislatives i, segons els sondejos i com és habitual en cada elecció de mig mandat, el partit a la Casa Blanca, en aquest cas els republicans, perdran la majoria a la Cambra de Representants.
Com li va passar el 2018, Trump es pot trobar que, amb part del Congrés en contra, la gestió del seu dia a dia es complica molt i fins i tot podria haver d'afrontar un tercer impeachment o procés de destitució.
I si algú espera que tenir un contrapoder serveixi perquè es moderi en la seva gestió, la història del magnat demostra el contrari.
I encara hi ha la incògnita de l'evolució de l'economia nord-americana, amb uns preus que continuen elevats i creen malestar i amb el fantasma creixent que esclati la bombolla de la intel·ligència artificial.
Si el país entrés en recessió, arrossegaria l'economia mundial i, davant el daltabaix, no és descartable que el magnat tingui reaccions encara més erràtiques.
Europa, any d'impàs?
El millor que li podria passar a Europa és que el 2026 les coses continuessin com a finals del 2025; és a dir, amb Rússia sense poder conquistar gaire més territori d'Ucraïna o amb alto el foc vigent i amb els EUA distanciats de la UE, però sense trencar tots els ponts.
També li convindria que no s'avancessin eleccions a cap dels principals països i, per tant, es mantingui una certa unitat i també els equilibris del continent. I encara, Brussel·les celebrarà amb xampany que, a l'abril, hi hagi un canvi de govern a Hongria on, segons les enquestes, el pro-rus autoritari i euroescèptic Viktor Orbán podria perdre el poder després de 15 anys al govern.
Però també hi ha l'escenari més pessimista i no impossible com que Ucraïna no pugui resistir tant de temps i comenci a perdre la guerra sense que l'ajuda Europea sigui suficient. Que Trump s'afarti de fer de "mediador", imposi condicions inacceptables per a Kíiv i Brussel·les i es desentengui tant d'Ucraïna com de la seguretat de la UE, a qui assenyalarà cada cop més com un rival.
En aquest escenari, el 2026 es podria consumar el divorci transatlàntic.
També és probable que Trump tracti cada cop pitjor el Vell Continent, que les ingerències de Washington i el suport que ha promès als "partits patriotes" cristal·litzin cada vegada més o que l'extrema dreta al Vell Continent guanyi més quotes de poder.
Podria fer-ho per exemple obtenint el govern de França si hi ha legislatives anticipades, a Hongria si Orbán torna a emportar-se les eleccions, o a Espanya si Sánchez no aguanta i acaba havent-hi un govern o un pacte PP-Vox.
I encara pot passar que la pressió dels EUA sobre Groenlàndia vagi en augment i faci algun gest de força. I aquest escenari, després del que hem vist a Veneçuela, ara guanya possibilitats..
Davant d'aquests dos possibles panorames, la incògnita és si el 2026 la UE es despertarà per avançar de veritat cap a la famosa "autonomia estratègica" o si seguirà tenint un rol secundari en l'escena internacional, intentant acontentar i acomodar Trump sense que aquest mostri cap agraïment i, de fet, treballi, com ja ho fa, per minar l'estabilitat i les fortaleses de la UE.
La conclusió del que ens espera
El 2025 ha marcat el punt de no retorn d'un ordre internacional que ja feia anys que s'erosionava i que ara sembla que s'ha trencat irremeiablement. Les normes, el multilateralisme i el dret internacional han deixat pas a una lògica de força, coerció i transacció.
El 2026 no comença com una anomalia, sinó com la normalització d'un món més inestable, més violent i més profundament desigual. No han calgut ni que passessin tres dies del nou any per comprovar-ho; Veneçuela n'és l'exemple.
Tot indica que serà un any de consolidació d'una geopolítica més crua i imprevisible, on els estats més poderosos actuaran amb menys límits i més impunitat. Trump marcarà la pauta i alguns el seguiran.
Probablement augmentaran els conflictes interfronterers, el rearmament i la pressió sobre regions clau, mentre la diplomàcia clàssica quedarà subordinada als interessos econòmics i de seguretat immediats.
En aquest context, s'haurà de veure si la capacitat de resistència dels actors mitjans especialment la Unió Europea i del sistema multilateral és prou forta per salvar alguns serrells de l'herència del segle XX o si la deriva cap a un desordre permanent és total i inevitable i la nova tònica que marcarà les pròximes dècades del segle XXI.
