Conviure amb trastorns de conducta a l'aula
A Catalunya, hi ha 39.596 alumnes amb necessitats educatives especials, sobretot associades a discapacitats físiques, intel·lectuals o sensorials: trastorns de l'espectre autista, trastorns greus de conducta, trastorns mentals, i malalties degeneratives greus i minoritàries.
Cinc anys després del decret d'escola inclusiva, Educació admet que falten recursos, però també trobem experiències d'èxit.
El problema no és l'alumne
És el cas de l'Escola de la Vila de Polinyà, on hi estudien 480 alumnes, i un 10% té diagnosticat algun tipus de trastorn de conducta.
L'aposta del centre és tenir-los sempre junts a l'aula amb la resta companys i, per tant, són els recursos de suport els que s'incorporen a classe. D'aquesta manera també s'universalitzen i repercuteixen en tothom.
Fer un bon ús dels recursos no vol dir que no els en faltin, però al centre creuen que s'ha d'anar més enllà.
Abraham Tusell és el cap d'estudis de l'escola i porta més de deu anys a l'equip directiu:
No podem caure en el discurs del recurs perquè genera que el problema sigui el nen. I el problema no és el nen: el problema el té el sistema.
Organització flexible i adaptar activitats
A l'escola tenen una llarga experiència i una organització que els funciona, però no sempre ha estat fàcil. L'han construït en base a l'assaig-error, reformulant activitats que pedagògicament els interessen de manera que encaixin amb aquest perfil d'alumne.
Per exemple, aquí treballen per ambients però no els fan de lliure circulació perquè això estressava massa aquest perfil d'alumnes. També han viscut altres situacions més extremes:
Hem tingut un cas d'un alumne que intentava saltar per la finestra, i hem hagut de posar reixes a tot l'edifici.
Ara l'escola ajuda altres centres a afrontar aquesta situació. Un dels aspectes fonamentals perquè funcioni és la implicació del claustre i fer pinya en els moments de desànim:
El primer consell que dono és no comenceu per convèncer els que no estan convençuts: aprofiteu els que sí que ho estan per convèncer els que no ho estan tant. Com més vegades funcioni i més bé surti, més fàcil és que la resta vinguin.
Una estratègia semblant a la que fan servir amb els altres companys d'aquests alumnes, amb qui la clau és posar-hi normalitat:
"Com que conviuen des dels tres anys, per ells és un company que es posa nerviós, com s'hi posen ells o com a vegades ens hi posem els professors. Ho viuen amb total naturalitat."
Garantir el dret a participar de tots els alumnes
El centre intenta que tots els alumnes participin també a les activitats que es fan fora, ja siguin sortides o colònies. Sovint això els demana augmentar el nombre de personal que ha de participar en aquestes activitats, però pel centre la prioritat és garantir que tothom qui ho vulgui pugui fer-les. A vegades, però, els recels venen de les famílies:
El primer que hem de fer és respectar els ritmes d'acceptació o de no acceptació d'aquest diagnòstic. Perquè si intentem imposar o accelerar aquest dol pot ser contraproduent.
Admeten que a vegades escola i família tendeixen a sobreprotegir aquests alumnes perquè els fa por que ho passin malament, però insisteixen que s'ha de buscar l'equilibri perquè l'objectiu de l'escola inclusiva és que l'alumne guanyi el màxim d'autonomia possible.
