Conviure amb un trastorn bipolar: "Soc bipolar, però no soc només això"
Viure amb un trastorn bipolar és com pujar als cims més alts i baixar a les valls més profundes. Així ho descriu Carme Dalmau. Des de Nulles, a l'Alt Camp, ella reivindica que és molt més que una persona que ha de conviure amb el trastorn bipolar.
Va començar a conviure amb la malaltia fa 26 anys. Llavors va tenir una forta depressió. "L'únic lloc on estava bé era al llit i ni això", recorda. Va estar un temps en tractament amb antidepressius i ansiolítics i va passar a l'altre extrem, a estar "megaeufòrica".
Dalmau explica que no sabia què li passava, perquè ningú hi havia posat un nom. Va ser una amiga qui li va regalar un llibre sobre el trastorn bipolar i tot li va començar a encaixar.
Porta anys prenent liti. Assegura que ha pogut temperar aquests canvis emocionals tan profunds; tot i això, li costa acceptar que segurament s'haurà de continuar medicant la resta de la seva vida.
No cal ser superwoman. Si un dia dius 'és que no puc més', què passa? És que vivim en una societat que no pots dir 'estic cansada, no puc. Necessito no fer res durant tres dies'.
Ha estudiat una carrera i dos màsters i es dedica a l'agricultura ecològica. Ara porta una vida tranquil·la: "A mi m'agrada la meva vida. No en renego en absolut."
L'estigma existeix: "És una malaltia lletja"
La Carme assegura que no s'ha sentit estigmatitzada en el seu entorn per tenir un trastorn mental, però sí que ha notat l'estigma social: "Això és una malaltia lletja. Sí, sí, és un estigma. Perquè se'n parla molt poc, poquíssim".
L'edició d'aquest any de "La Marató" està dedicada a la salut mental, per investigar trastorns com el bipolar. Es poden fer donatius a la web de La Marató.
