Per què ens hem de creure ara els compromisos contra la desforestació?
Primers fruits de la cimera del clima de Glasgow, almenys sobre el paper: més de 100 països que concentren el 85% de la superfície forestal del món s'han compromès a frenar la desforestació abans del 2030.
Aquest acord se suma al que han signat per reduir un 30% les emissions de metà a l'atmosfera, que provoquen la ramaderia i els combustibles fòssils.
I tercer: el compromís de 40 governs, Espanya inclosa, per accelerar el desplegament de "solucions de zero emissions" en alguns dels sectors més contaminants: la indústria del metà, l'acer, el sector del transport, l'energia i l'hidrogen.
Tres punts que significarien un gran avenç en la lluita contra el canvi climàtic... si es compleixen. Molts líders mundials han fet seu el discurs ecologista i progressista en contra de l'escalfament global.
Ara bé, molta gent es pregunta: d'aquesta cimera n'estan sortint accions concretes per lluitar contra la crisi climàtica o només són bones paraules?
La desforestació, el principal cavall de batalla
Pel que fa a l'aliança contra la desforestació, gran part del seu èxit rau en el fet que el Brasil, juntament amb països com el Canadà, Rússia, Noruega, Colòmbia, Indonèsia o la República Democràtica del Congo s'hi hagin afegit.
Més de 100 països s'han sumat al pacte, i almenys 30 institucions financeres han expressat el compromís de deixar d'invertir en pràctiques perjudicials per a l'atmosfera a partir del 2025.
Els presidents rus, Vladímir Putin, ha donat suport a l'acord, encara que fos a través de vídeo:
El nostre país acull el 20% dels boscos del món, i estic convençut que la seva conservació és un aspecte fonamental en la lluita contra el canvi climàtic.
També online s'ha pronunciat el president brasiler, Jair Bolsonaro, que ja va demanar 10.000 milions d'euros a l'any a canvi de protegir l'Amazònia i ara sense credibilitat per a moltes organitzacions mediambientals:
Faig una crida a tots els països perquè ens ajudin a conservar tots els boscos.
Optimisme escèptic
Els experts, però, han acollit l'anunci amb una barreja de reserva i optimisme. La desforestació mundial suposa una de les causes principals d'emissió de diòxid carboni a l'atmosfera. Justin Adams, el director executiu de Tropical Forest Alliance, ha assegurat:
Quan mirem enrere, aquest serà el moment en què direm que la tendència va començar a capgirar-se.
Tot i les declaracions, l'organització ecologista Greenpeace ha mostrat molts dubtes sobre un pacte que, assegura aquesta ONG, suposa "una llum verda per a una altra dècada de destrucció dels boscos".
La directora executiva de Greenpeace Brasil, Carolina Pasquali, s'ha mostrat pessimista:
Hi ha una raó molt bona per la qual Bolsonaro es va sentir còmode signant aquest nou acord: permet una altra dècada de destrucció de boscos i no és vinculant. Mentrestant, l'Amazònia no pot sobreviure a més anys de desforestació.
Moltes paraules, pocs fets
El que es diu a les Nacions Unides no és d'obligat compliment pels estats. Tot i així, són declaracions d'intencions, compromisos internacionals que s'haurien de respectar... però els precedents apunten en sentit contrari.
L'última cimera va ser el 2019 a Madrid, que va tenir poca repercussió i menys transcendència. Abans, se'n va fer una a París el 2015, que no va tenir ressò internacional i es van signar acords que havien d'entrar en vigor el gener del 2020. Tampoc s'han complert.
Ara, a Glasgow, s'han de concretar, i sembla que ja s'apunta en una direcció: hi ha el compromís de destinar 16.000 milions d'euros per regenerar terres malmeses i evitar incendis. Però no deixa de ser només un compromís no vinculant.
També hi ha l'acord d'utilitzar només mercats de matèries primeres i d'agricultura com la soja, el cacau o l'oli palma que respectin els boscos. L'acord només l'han signat 28 dels 105 països.
Els precedents no són esperançadors
Abans de la COP26 s'han fet 25 cimeres i s'han signat 3 acords.
Cap d'ells ha frenat les emissions: la primera es va fer el 1995 a Berlín, i ni el protocol de la COP3 de Kyoto ni els acords de la COP15 de Copenhaguen i la COP21 de París han aconseguit els seus objectius.
El 2014 ja es va signar l'anomenada declaració de Nova York, en què s'incloïa el compromís de reduir a la meitat la pèrdua de boscos el 2020. Però, lluny de complir-se, el ritme de desforestació ha augmentat els últims anys, assegura Greenpeace. L'ONG ha recordat que, tenint en compte l'historial de Bolsonaro:
Hi ha poques possibilitats que acati aquest acord totalment voluntari i impulsi polítiques que situïn el Brasil en el camí del compliment del nou compromís.
La portaveu de la Coalició de Nacions amb Boscos Tropicals, Cathlen Mary Kock, ha explicat a Catalunya Ràdio que és important que hi hagi unes directrius, un marc perquè cada país pugui aplicar les seves polítiques:
Hem de tenir més arbres vius que morts. I per fer-ho hem de tenir reglaments. O sigui que una declaració és un molt i molt bon inici. És molt important i vital per reconèixer els boscos com un recurs en el tractament climàtic. I ara veiem la via de la política que està a punt de començar.
El metà, el gran responsable oblidat
103 països s'han compromès a reduir aquesta dècada un 30% les emissions de metà, el gas responsable del 25% de l'escalfament global. Els Estats Units i la Unió Europea han apadrinat un pacte que busca limitar l'increment de la temperatura mundial.
Normalment sentim a parlar del CO2, no del metà. Per què se n'han de retallar les emissions?
Segons l'últim informe de l'IPCC -el panell internacional d'experts encarregats d'establir les bases científiques sobre el canvi climàtic-, el metà és responsable del 25% de l'augment de la temperatura global registrat al planeta des de l'era preindustrial.
I els seus nivells no han parat d'augmentar els darrers dos segles.
Els 103 països que han signat aquest acord suposen el 70% de l'economia mundial i són responsables de gairebé la meitat de les emissions antropogèniques de metà, segons ha detallat el Departament d'Estat dels Estats Units.
A més dels EUA i la UE, també hi ha el Brasil, Indonèsia, el Canadà, l'Aràbia Saudita i el Regne Unit. Tot i que entre les absències destaquen tres dels grans emissors: la Xina, Rússia i l'Índia.
Moltes cimeres, però cada vegada més emissions
L'objectiu queda cada cop més lluny, ja que mentre mentre a les cimeres es parlava de reduir emissions, les emissions reals augmentaven enormement.
De fet, durant les dues primeres dècades del segle XXI, els humans hem emès tants gasos d'efecte hivernacle com en tota la història de la humanitat fins a l'any 2000.
Mentrestant, la tardor del 2018, els científics climàtics de l'IPCC van concloure que, si no s'inverteix la tendència, l'any 2030 pot ser el punt d'inflexió després del qual ja no hi haurà marxa enrere possible.
