Cosint històries: cinc pel·lícules d'Oscar que no et deixaran indiferent (+ bonus track)
El cinema, com la costura, parteix d'un patró que s'ha elaborat prèviament: un full en blanc que dona pas a un guió. Després tenim el teixit (la història), les mans que ordenen totes les peces (la direcció) i un conjunt de fils (interpretació, música, llum...) que ho cusen tot, convertint diferents fragments en una peça única.
Les pel·lícules premiades als Oscars sovint destaquen perquè saben fer tot això d'una manera extraordinària. Mostra n'és la col·lecció d'oscaritzades de 3Cat: drames d'època, films històrics, biopics... i algun curtmetratge que, com el que inspira les recomanacions d'aquest article, a través de la tela d'un uniforme animat, ens mostra que fins i tot els detalls més petits poden construir relats poderosos.
"L'últim emperador"
"L'últim emperador" és una d'aquelles pel·lícules que transformen la història en una experiència molt humana. Dirigida per Bernardo Bertolucci, el film reconstrueix la vida de Puyi, l'últim emperador de la Xina, que passa de ser una figura adorada a ser un home anònim en una societat completament transformada.
Amb una posada en escena espectacular, la història comença dins la majestuositat de la Ciutat Prohibida, on la vida del jove emperador es va teixint envoltada de rituals i privilegis. Però el seu món, aparentment immutable, s'esquerda: el país deixa enrere l'imperi i en Puyi descobreix que el poder que simbolitza és com un fil, més fràgil que no es pensava.
El reconeixement del film va ser rotund: "L'últim emperador" va triomfar als Oscars amb nou premis, incloent-hi millor pel·lícula i millor direcció. Una història que, més enllà de la política, parla sobretot d'identitat i de pèrdua.
"El piano"
Ambientada a la Nova Zelanda del segle XIX, la història segueix l'Ada, una dona muda que arriba a una terra llunyana amb la seva filla i el seu piano per casar-se amb un home que no coneix. El que podria semblar un simple drama romàntic és en realitat una història intensa sobre el desig i la llibertat personal.
A través de la relació complexa amb el seu marit i amb un veí misteriós, la pel·lícula explora el poder i les normes socials d'una època que limitava profundament la vida de les dones. La interpretació de Holly Hunter es converteix en el centre d'una història plena de sensibilitat, on el piano és molt més que un simple instrument: és la veu de la protagonista, la manera que té d'expressar tot el que no pot dir amb paraules. Els moviments, les mirades i la música són els fils que teixeixen la narració.
"El piano" va triomfar als Oscars amb tres estatuetes, la de millor actriu protagonista, millor actriu secundària per a la jove Anna Paquin i millor guió original per a Jane Campion. Recuperar-la és (re)descobrir que la veritable llibertat és poder cosir la nostra pròpia història emocional.
"Fellini 8 1/2"
Estrenada l'any 1963, és una de les obres més personals del director italià Federico Fellini. La història segueix un director de cinema que travessa una profunda crisi creativa mentre intenta començar un nou projecte.
La seva última pel·lícula rodada en blanc i negre, barreja constantment realitat, imaginació i memòria. Està protagonitzada per Marcello Mastroianni, que es mou entre el rodatge impossible de la seva pel·lícula, les relacions sentimentals complicades i les seves pròpies inseguretats.
"Fellini 8 1/2", que va guanyar dos premis Oscar, és, en definitiva, una reflexió sobre el bloqueig artístic: com en qualsevol procés creatiu, hi ha patrons que no encaixen i peces que cal desfer, acceptant els canvis com a part de l'obra.
"Minari. Història de la meva família"
Anys 80. Una família coreana es trasllada a una zona rural dels Estats Units amb l'esperança de començar una nova vida. "Minari" és una mirada íntima i delicada a la família, dirigida per Lee Isaac Chung i guardonada amb un Oscar a millor actriu secundària per a Youn Yuh-jung.
El centre de la història és el pare, interpretat per Steven Yeun, que vol construir una granja pròpia a Arkansas per cultivar productes coreans i demostrar que el sacrifici pot portar un futur millor. Però mentre ell persegueix aquest objectiu, la resta de la família ha d'adaptar-se a una vida nova, lluny de tot el que coneix. La convivència amb l'àvia, que arriba de Corea i trenca totes les expectatives del que hauria de ser una àvia tradicional, aporta al film alguns dels moments més tendres i memorables.
"Minari. Història de la meva família" treballa amb teixits senzills per construir, puntada a puntada, un retrat sobre les arrels i la recerca d'un lloc al món.
"Una habitació amb vista"
Dirigida per James Ivory a partir de la novel·la d'E. M. Forster, "Una habitació amb vista" ens presenta la història de la Lucy, una jove anglesa que durant un viatge a Florència comença a descobrir un món d'emocions i desitjos que fins aleshores havia mantingut sota control.
El film contraposa dues maneres d'entendre la vida: d'una banda, l'ordre i les convencions socials que representen el seu entorn familiar; de l'altra, la espontaneïtat i la llibertat que sorgeixen amb un jove que li fa replantejar tot allò que creia segur. S'atrevirà la Lucy a descosir el patró que la societat ha creat per tornar-lo a cosir amb els seus propis fils?
"Una habitació amb vista" va confirmar el seu èxit amb tres estatuetes als Premis Oscar: millor guió adaptat, direcció artística i vestuari. Una joia del cinema romàntic d'època.
Bonus track: "El nostre uniforme"
Tot el que s'ha anat cosint al llarg de les anteriors recomanacions pren forma de peça visible a "El nostre uniforme". Un curt d'animació iranià que transforma un objecte quotidià, l'uniforme escolar, en l'escenari d'un record personal sobre la infància, l'educació i la construcció de la identitat.
La història es projecta directament sobre el teixit arrugat del vestit, com si els records apareguessin entre els plecs de la roba. Personatges, escenes d'aula i fragments de vida escolar sorgeixen del mateix material, convertint la peça de roba en un autèntic llenç narratiu. Aquesta idea reforça el tema central del film: la roba que portem pot ser també un espai on s'inscriuen normes socials, experiències i preguntes sobre qui som.
Nominat als Oscars l'any 2024, i amb una proposta visual molt original i simbòlica, "El nostre uniforme" aconsegueix explicar molt en molt poc temps.
