Crisi als prostíbuls de la frontera? El trasllat invisible de la prostitució cap als pisos
Durant dècades, la carretera de l'Escala va ser un dels epicentres visibles de la prostitució a l'Alt Empordà. Una realitat assumida pels veïns, tolerada per les administracions i alimentada per un flux constant de clients. Fa temps, però, que aquell mapa de clubs va canviar radicalment traslladant la major part de l'activitat a la zona fronterera de la Jonquera.
Tot i això, l'últim establiment que es mantenia a Siurana d'Empordà --un municipi de poc més de 200 habitants que n'havia arribat a concentrar tres-- va tancar l'any passat per reconvertir-se en una casa de turisme rural.
L'alcalde de Siurana d'Empordà, Guillem Segura, explica com el declivi ja era visible abans del tancament definitiu: "Hi havia molta gent que venia de fora, però últimament anava a la baixa. Una veïna del poble, amb una elevada capacitat adquisitiva, en va comprar dos i els va fer tirar a terra perquè ja no els volia veure."
No hi ha hagut pressió social ni tampoc voluntat de redefinir la identitat local com a elements decisius d'aquest declivi, sinó que ha estat la llei de l'oferta i la demanda.
Molts dels clients procedeixen de ciutats franceses (Tolosa, Marsella...) i prefereixen els macroclubs de la Jonquera que tenen més a prop i ofereixen centenars de dones.
Un negoci a la baixa a la frontera?
A la comarca, els prostíbuls van a la baixa. Alguns, que en temps de màxima afluència podien rebre fins a mil persones en una sola nit, avui no arriben als 200 clients.
És un descens que els propietaris atribueixen a una combinació de factors: canvis en els hàbits dels clients, crisi econòmica i, sobretot, la proliferació d'alternatives menys visibles, com ara pisos.
Per a moltes dones, continuar als clubs tampoc és viable econòmicament. En un dels establiments més grans de la zona amb almenys un centenar de dones, han de pagar 80 euros diaris per una habitació compartida i àpats, més recàrrecs per serveis bàsics: 6 euros per la llum i 3 euros per al wifi a través d'una targeta interna.
Segons expliquen, dins dels locals és difícil activar les dades mòbils. Amb ingressos irregulars i jornades que depenen de la demanda, el balanç sovint els surt negatiu. Algunes de les dones que hi viuen asseguren que qui realment fa negoci és el propietari, que només amb el cobrament de les places pot arribar a facturar entre 200.000 i 300.000 euros al mes, a banda de les consumicions.
Les dones amb qui hem parlat afirmen que els diuen que és obligatori quedar-s'hi 21 dies seguits. Els recomanen no marxar abans d'hora, perquè en un sector on tothom es coneix els seria difícil trobar plaça en un altre local. Moltes estrangeres, sobretot d'origen colombià i brasiler, s'ho creuen i eviten canviar de club malgrat els inconvenients.
Davant d'aquesta situació, alguns clubs han decidit rebaixar la quota diària de 80 euros quan una dona no té cap client en tota la jornada. Aquesta circumstància ha portat algunes treballadores a buscar alternatives i canviar de club.
Quan els clubs s'apaguen i els pisos encara es fan més invisibles i precaris
Enmig d'aquest panorama, hi ha excepcions. A Agullana, un dels clubs de prostitució ha reobert després de nou anys llogat. El propietari, David Valverde, reivindica la dimensió familiar del negoci: "L'he reobert perquè és el club de la meva família de tota la vida. El vam obrir fa 40 anys. La situació és una mica complicada perquè ha baixat la feina i hi ha molts pisos oberts."
La seva reflexió apunta que la prostitució ja no es concentra als clubs, sinó als pisos.
Malgrat la llei del "només sí és sí", els anuncis de pisos de prostitució no deixen d'augmentar. Plataformes accessibles publiquen centenars d'ofertes sexuals.
En Carlos, que gestiona dos pisos –un a Figueres i un altre a Platja d'Aro– explica un model senzill i discret: "Tinc habitacions per llogar i noies que venen per plaça. Tenim contracte i et paguen." Cobra 200 i 300 euros per habitació per setmana depenent de la temporada i prefereix cases aïllades per evitar conflictes veïnals i garantir que l'activitat passi desapercebuda.
Però aquesta discreció té un preu. Les entitats que treballen amb dones en situació de prostitució i tràfic d'éssers humans alerten que, als pisos, la vulnerabilitat augmenta.
Natàlia Masé, coordinadora del programa Dona de la Fundació APIP-ACAM, ho resumeix així: "Als pisos hi ha dones més vulnerables, amb molta mobilitat que encara ens fa més difícil mantenir el vincle. No pensem que són dones empoderades i independents, sinó tot el contrari. Les xarxes de prostitució estan operant amb força als pisos guanyant terreny per la invisibilitat i el poc respecte pels drets humans".
La rotació constant dificulta detectar casos d'explotació, oferir acompanyament i establir relacions de confiança.
Un fenomen que no desapareix, només canvia de forma
Fa una dècada, a la comarca fronterera de l'Alt Empordà hi havia almenys una quinzena de clubs. Avui en queden mitja dotzena. Però la desaparició de les façanes lluminoses no equival a una reducció del fenomen: les mateixes entitats socials asseguren que hi ha més de 200 anuncis actius de pisos de prostitució.
El mapa ha canviat, però la realitat persisteix. Del neó dels macroclubs a la discreció dels pisos, la prostitució s'ha desplaçat cap a un model més opac, menys controlat i –segons els experts– més precaritzat. Una transformació que obliga administracions i entitats a revisar les eines d'intervenció i a afrontar una realitat que, tot i haver desaparegut de la carretera, continua present a la comarca.
