Crítica de les estrenes de cine: de l'agent secret enemic de "Sirat" a la tragèdia del Balandrau
"El agente secreto" i "Valor sentimental" han anat acaparant la majoria de premis internacionals a millor pel·lícula de parla no anglesa. La cinta noruega està a punt d'arribar a les plataformes d'estríming, però la brasilera aterra ara a les sales de cinema. És l'estrena més destacada de la setmana juntament amb "Balandrau, vent salvatge".
"El agente secreto"
La candidata brasilera als Oscars es va estrenar a Canes, d'on es va endur els premis a la millor direcció i al millor actor. Després, ha guanyat el Globus d'Or o el Critics Choice Award i està nominada als Bafta i opta a premi en 4 categories dels premis de Hollywood.
La pel·lícula de Kleber Mendonça Filho és un exercici magistral de memòria històrica a través del thriller polític, una crònica letal de la corrupció i la brutalitat de la dictadura militar brasilera dels anys 70. Però, al mateix temps, és una ofrena a la solidaritat i a l'honestedat de la societat més combativa d'aquell país i, per extensió, de totes les resistències històriques d'arreu del món.
És un film absolutament humà, enèrgic i contundent, però també una fascinant proposta cinematogràfica, vibrant i evocadora, amb una interpretació magistral de Wagner Moura, l'actor conegut pel seu paper de Pablo Escobar a la sèrie "Narcos".
"Balandrau, vent salvatge"
L'emoció també és l'element principal de la pel·lícula que recrea la pitjor tragèdia del Pirineu Català. El primer llarg de Fernando Trullols és un emocionant i emocionat tribut a les víctimes d'aquell torb mortal, als seus familiars i als equips de rescat que van actuar aquells dies de Nadal del 2001.
Álvaro Cervantes, Bruna Cusí i Marc Martínez són els protagonistes d'un film impecable tècnicament, però que perd força en la seva part final. Les escenes de la tragèdia són impactants, però després el film es remou en l'homenatge confés i això el priva d'un cert risc a l'hora d'adaptar els fets.
Ficcionar un drama humà tan pròxim com aquest és sempre complicat, sobretot quan ja hi ha un documental que narra els fets fil per randa de forma magistral ("Balandrau, infern glaçat"). Per això, hauria estat bé sacrificar, amb tots els respectes, una part de la veritat per fer que l'operació de rescat fos menys reiterativa i més lliure.
"Little Amélie"
Una altra candidata als Oscars, en aquest cas en la categoria d'animació, s'estrena doblada al català. La francesa "Little Amélie" és un prodigi de bellesa visual sobre com una nena petita s'endinsa en un món nou de trinca per a ella. En aquest procés de descoberta ha de prendre consciència de la mort, la bellesa, l'amor, la por i l'amistat, però també ha d'aprendre a reconèixer la seva pròpia identitat.
Deutora de l'estil Ghibli, la pel·lícula mostra la fragilitat de la nostra realitat, encara que sigui des del punt de vista d'un infant, mentre atrapa sense remei amb la seva infinita tendresa. És un film inoblidable.
"Sin conexión"
L'últim film dirigit per Bradley Cooper, que va sumar 15 nominacions als Oscars amb les seves dues anteriors pel·lícules, "Ha nascut una estrella" i "Maestro", podria ser la millor de les tres. En canvi, "Sin conexión" s'estrena gairebé en secret, tot i ser una magnífica dissecció de com un matrimoni cansat d'ell mateix pot esfondrar-se de forma naturalment inesperada.
Will Arnett i Laura Dern ajuden a elevar un guió encertadíssim, ple de moments fàcilment reconeixibles per als que han superat els 40, i que incorpora l'estand-up com a via d'escapament. És una cinta captivadora, pròxima, franca i melancòlica, però, i aquí rau el seu valor, gens fatalista.
"Greenland 2"
Inversemblant i innecessària segona part de la catastrofista "Greenland". Aquí, la família encapçalada per Gerard Butler i Morena Baccarin han de fugir del búnquer que els va salvar de la fi del món a la primera part i enceten un viatge cap a la terra promesa. El camí és ple d'inconvenients casuals, salvadors "random" i situacions increïbles. Una pèrdua de temps.
"La maldición de Shelby Oaks"
Les pel·lícules de terror del subgènere "found footage", com la seminal "El projecte de la bruixa de Blair", havien passat de moda, però el youtuber Chris Stuckmann l'ha ressuscitat. És la seva aposta per iniciar-se en el món del cinema com a director després d'acaparar seguidors com a crític i ara ha entès el perquè de moltes de les seves males ressenyes.
Traslladar del paper al cel·luloide, bé, ara a la cinta digital, allò que tens al cap és extremadament complicat. Aquí se'n surt a l'inici, però després decau sense remei.
"El fantasma de mi mujer"
Maria Ripoll és capaç de combinar pel·lícules remarcables, com "También esto pasará" o "Vivir dos veces", amb els projectes d'encàrrec d'allò més lamentables. Aquesta comèdia formaria part d'aquest segon grup. Tot i alguna bona idea, no aconsegueix aixecar un guió massa bàsic i sense gràcia amb un Javier Rey de protagonista excessivament afectat.
