De quan les xarxes van revolucionar com ens relacionem (o no)
Tenir la sensació que s'està "fent coses" és una de les principals trampes per enganxar-nos davant la pantalla: sentir que s'estan avançant nivells infinits al Candy Crush, als jocs de click & collect on la presa de decisions és nul·la o, pitjor encara, als scrolls infinits de les apps de cites passant un perfil rere un altre amb una falsa sensació que s'està fent tria, seleccionant.
Tant les apps de cites com els videojocs ofereixen una sensació de progrés que ens enganxa
En les apps de cites està perfectament estudiat i calibrat el nivell de reforç instantani que rebem, amb la finalitat que ens hi enganxem. Si fos fàcil trobar el que un busca, així que es trobés es deixarien de fer servir. Si fos complicat, abandonaríem i cercaríem canals millors. Cal, doncs, fer la sensació que s'està aconseguint l'objectiu perquè hi vulguem insistir i mirar uns quants perfils més abans d'anar a dormir, però sense permetre-ho mai, fer creure que sempre hi ha novetats i que segur que en algun dels següents deu perfils que vegem hi trobarem el que cerquem. Com més perfils veiem, més sensació tenim que al final trobarem el que volem.
Les apps de cites volen que busquem molt, però que no acabem de trobar mai
El que no tenim en compte, per l'asepticitat que implica veure només una foto i no la persona que hi ha darrere, és que cada "no" que donem és un "no" a algú amb els mateixos desitjos i esperances que nosaltres. Si a la guerra sempre és més fàcil matar algú des d'un despatx prement un botó que no pas veient-lo cara a cara i sentint com exhala el darrer sospir, en l'amor és més fàcil donar carbassa quan tan sols rebutgem una foto que quan ho hem de dir en persona en una cafeteria. Els mateixos "nos" que donem seran els que rebrem; fan mal igual. Les pantalles ens fan cruels. Les pantalles ens fan covards. Perquè, podent triar fer ghosting, qui vol passar pel tràngol de donar carbassa en viu? Mai serà agradable exposar a algú els motius que ens porten a rebutjar que ens seguim veient. Però, per molt que faci mal a l'instant, a la llarga és més útil que desaparèixer sense explicacions. O és que quan ens despatxen no ens agrada saber-ne els motius?
Com més distància posem envers una situació, més ens hauríem de preguntar per la nostra responsabilitat afectiva
Els éssers humans ens comuniquem molt a través del nostre cos, l'expressió facial, la prosòdia. Estar en presència de l'altre permet treballar més l'empatia i modificar la nostra presa de decisions per fer que els entorns virtuals siguin més humans. No és en va que necessitem posar emojis als missatges. Fer sèxting pot ser molt divertit, la narrativa obre un món de possibilitats eròtiques infinites. En algun moment, però, és fàcil que una persona li demani a l'altra de complementar el relat amb alguna fotografia. Ens movem per imatges, les necessitem per connectar més amb la realitat. El risc està en l'inexistent dret a l'oblit i el sexpreading que pot venir després d'haver enviat una foto. D'aquí que alguns serveis de missatgeria hagin proveït d'un sistema de visionat únic de la imatge que fa que, un cop oberta, aquesta s'esborri.
Ens podem defensar del sexpreading amb els sistemes d'autoesborrament d'imatges
Però el sèxting queda curt davant de les possibilitats que donen les xarxes. Jocs en xarxa massius com ara Final Fantasy o Perfect World permeten crear espais on poder interactuar sexualment amb altres persones a través dels nostres avatars. És passar la narrativa i les imatges a un altre nivell. En aquests entorns, els encontres sexuals poden durar hores amb intercanvi de línies de text i renderització d'imatges. El fet que l'altra persona no sàpiga de nosaltres més que el nick i un avatar que desapareix quan desconnectem ens pot fer sentir més seguretat. Però aquí també ens poden fer mal. Que l'entorn de socialització sigui virtual no significa que les mentides, els rebutjos, les banyes o les ruptures siguin menys doloroses. En píxels o en persona, responsabilitat afectiva sempre.
