D'"El 23F des de dins" a "Memòria de l'heroïna": cinc documentals per entendre els anys de la Transició

I després de Franco, què? Et proposem un recorregut en forma de crònica social d'una etapa de descoberta i conspiracions, marcada per la inestabilitat i l'agitació, perquè recordis el final del franquisme i la Transició democràtica, tant si hi eres com si no. 

"El 23F des de dins" 

Recuperat per a la plataforma 3Cat, aquest clàssic del programa "30 minuts" (Premi Ondas 2001) aporta un punt de vista molt atractiu: els protagonistes són els mateixos colpistes.  

No hi ha cap tesi nova en "El 23F des de dins", però el seu gran valor és que funciona com un escàner dins de la ment dels insurrectes i retrata el clima de nerviosisme i nostàlgia que es vivia dins dels sectors més involucionistes. Escoltem, per exemple, l'exgeneral Alfonso Armada, condemnat a trenta anys per rebel·lió militar (i ja mort), expressant la seva satisfacció pel cop sense cap mena de penediment. Tots els entrevistats s'esforcen molt a justificar els fets i aporten tota mena de dades sobre els preparatius. 

Un document històric per reviure una nit d'insomni que va fer trontollar la jove democràcia espanyola. 

"Cop al Banc Central" 

Podríem dir que durant aquells anys no van escassejar els moments televisius memorables. Per si no en teníem prou amb el 23F, exactament tres mesos després Barcelona va viure un atracament de pel·lícula: 300 ostatges i un maletí misteriós que calia rescatar d'una cambra cuirassada. Les imatges quedaran per sempre en la memòria dels que ho vam veure des de l'únic aparell audiovisual que hi havia a casa. 

L'inversemblant però real "Cop al Banc Central" compta amb un convidat d'excepció: el cervell del grup d'atracadors, El Rubio, en la primera entrevista que va donar després de sortir de la presó (d'on, per cert, no ha parat d'entrar i sortir). Aquest quinqui de l'època hi implica sense embuts l'extrema dreta i els serveis secrets i relata els fets amb tanta fredor que et fa dubtar de tot. 

Un argument de ficció, imatges espectaculars i l'entrevista amb un delinqüent sense vergonya. Què més volem? El documental és un thriller real que deixa més preguntes que respostes, com tants fets dels anys de la Transició. 

"El Papus, anatomia d'un atemptat" 

El franquisme no es va desmuntar d'un dia per l'altre. És la idea que travessa el documental "El Papus, anatomia d'un atemptat", que recupera un altre episodi clau d'aquells anys: l'atemptat de l'extrema dreta amb maletí bomba contra la revista satírica El Papus el 1977, que va acabar amb la vida del porter de l'edifici. 

És clar que no li faltaven enemics a l'exitosa i irreverent revista satírica, que repassava sense pietat polítics del règim, policies, militars, jutges i Església. Una crítica estripada i grollera que avui no passaria els filtres de la correcció política, però que en aquell moment era una sacsejada necessària. 

El director del documental, David Fernández de Castro, hi aporta una mirada íntima: el seu pare formava part del consell de direcció i era present el dia de l'atemptat. Però el relat va més enllà de la memòria personal. Compta amb la participació d'alguns dels sospitosos i imputats i planteja el dubte de la participació de les clavegueres de l'Estat. 

I el documental també ens interessa com a retrat de l'ambient convuls i la fragilitat que es vivia en aquells primers moments del postfranquisme, en què tothom volia ser present al tauler de joc, però la partida encara no estava definida.  

"Barcelona era una festa (Underground 1970-1980)" 

Són moments d'efervescència política però també cultural. "Es mor Franco i s'aixequen totes les comportes", diu Pau Riba en aquest documental retrat d'una generació rupturista marcada per les drogues, el moviment hippy i les ànsies de llibertat. Es tractava de trencar-ho tot: el franquisme, el sistema... i inventar un món nou.  

El documental ens submergeix en l'ambient underground d'una Barcelona que, als anys 70, vivia com si la festa no s'hagués d'acabar mai. Imatges d'arxiu i entrevistes ens transporten a una ciutat que era un imant per a la creativitat, per la qual circulen uns joves que volen viure sense fre, que creen revistes contraculturals per reaccionar a una cultura inexistent i que exploren sense tabús la llibertat sexual.  

"Barcelona era una festa" és un viatge al caos vital i les contradiccions d'aquella generació. Tot semblava possible, fins que la "movida" madrilenya en va agafar el relleu i l'heroïna va començar a fer estralls.   

"Memòria de l'heroïna" 

I continuant amb la festa, impossible explicar el final dels 70 i els 80 sense passar per una de les cares menys explicades dels anys de la Transició: la marca que l'heroïna va deixar en aquesta generació de joves que estrenaven llibertat i ho volien provar tot. Alguns van pagar un preu molt alt.  

Ara que la directora de cinema Carla Simón ha impulsat el camí per visibilitzar-ho amb "Romeria", el recent "Sense ficció" "Memòria de l'heroïna" reivindica, en primera persona, la veu d'aquells que anomenàvem ionquis. El documental reconstrueix l'ecosistema d'uns anys en què les sobredosis i les xeringues --i més tard la destral de la sida-- eren a totes les converses.  

Els i les protagonistes han aconseguit sortir-ne, o ho han pogut fer artificialment gràcies a la metadona, o van perdre familiars i amics pel camí. Tot i ser un fenomen global, el relat ens transporta a un estat d'ànim que va fer que tants joves d'aquí s'enganxessin al cavall. Escoltem les seves pors, l'estigma que els ha perseguit i la dificultat de la reinserció. Perquè no s'oblidi que van existir, quan intentàvem sortir de la foscor de la dictadura.