Descobreixen el mecanisme cerebral de la procrastinació: no només cal motivació i voluntat

Una novetat científica m'ha obligat a abordar per fi aquest article sobre la procrastinació. Científics japonesos han descobert el mecanisme cerebral que fa que deixem per a més tard aquelles coses que sabem que hem de fer, però que no trobem mai el moment de fer-les: el perquè de la procrastinació.

La procrastinació no és mandra, no és una afecció: és un mecanisme evolutiu que ens evita prendre riscos innecessaris i que els especialistes lliguen a la gestió de les nostres emocions.

Es valora com un defecte del nostre caràcter, però ara el punt de vista ha canviat. Un estudi publicat aquest gener a Current Biology demostra que estem sotmesos a la bioquímica del nostre cervell.

Han trobat l'explicació científica de la veueta que dins el cap et diu --i et convenç-- que ja ho faràs més tard.

El circuit EV-PV: micos, aigua i una bufada a la cara

Investigadors de l'Institut d'Estudis Avançats de Biologia Humana (ASHBi) de la Universitat de Kyoto han descrit la via al cervell que actua com un "fre de motivació quan les persones s'enfronten a tasques desagradables a la vida quotidiana", afirma a Nature el coautor de l'estudi Ken-ichi Amemori, neurocientífic d'aquesta universitat japonesa.

Se sap que abans d'actuar el cervell avalua l'esforç que suposa fer una tasca; si el cost és excessiu, la motivació per fer-ho disminueix.

Treballs anteriors han estudiat la motivació com una reacció a la recompensa i el càstig. L'estudi actual determina que la motivació està codificada per dos sistemes neuronals diferents que connecten dues parts del cervell: l'estriat ventral (EV) i el pàl·lid ventral (PV), situats en els ganglis bassals.

L'EV s'activa si preveu que alguna cosa serà incòmoda o difícil o pot afectar emocionalment, sense avaluar la recompensa final, mentre que el PV és el "botó" que s'activa per iniciar i mantenir l'acció. És a dir, d'una banda hi ha la valoració i de l'altra la decisió de fer-ho.

Per veure com funciona, els científics van entrenar uns micos ("Macaca fuscata") fent-los passar set per fer dues proves. A la primera podien activar dues palanques que els donaven dosis d'aigua diferents. A la segona, una de les palanques els donava la dosi més baixa d'aigua, i l'altra, la més alta, però al final rebien una bufada d'aire a la cara.

Quan la tasca implicava rebre només la recompensa, els micos no dubtaven a activar la palanca. Quan s'exposaven a rebre una desagradable bufada a la cara, s'abstenien molt sovint. Tot i que la recompensa fos més gran, la incomoditat i l'estrès frenava l'acció.

Aleshores, utilitzant una tècnica anomenada quimiogenètica, els investigadors van suprimir el circuit entre les dues regions cerebrals --estriat ventral i pàl·lid ventral--, i "el canvi després d'aquesta modulació va ser dràstic", diu Amemori. Els micos van estar més disposats a actuar tot i saber que rebrien la bufada d'aire, el "mecanisme de fre" s'havia relaxat.

"Esperem que comprendre aquest mecanisme neuronal ajudi a avançar en la nostra comprensió de la motivació en les societats modernes estressants", comenta Amemori.

La força de voluntat i la motivació no són suficients

Aquest descobriment demostra que tenir recompenses o pensar en la importància de la tasca que hem de fer no són prou motivació per activar l'acció, davant l'estrès o experiències desagradables, ni tampoc és una qüestió de força de voluntat.

I, d'altra banda, obre el camp per investigar aplicacions terapèutiques en aquells casos més extrems i persistents que els metges anomenen abúlia. Aquest és un símptoma que s'associa amb malalties com la depressió major o l'esquizofrènia, en les quals la gran falta de motivació afecta greument la vida dels pacients.

"La modulació dirigida d'aquests circuits podria proporcionar estratègies de tractament més precises" per abordar aquestes malalties, diu l'estudi.

El repte, diu Amemori, és trobar l'equilibri, perquè "debilitar excessivament el fre de motivació podria conduir a comportaments perillosos o a assumir massa riscos". És a dir, que un fre massa rígid pot conduir a l'abúlia i un fre massa flexible podria portar a l'esgotament a l'individu si se li fa difícil aturar-se sobretot en situacions excessivament estressants.

"Serà necessària una validació acurada i un debat ètic per determinar com i quan s'han de fer aquestes intervencions", diu l'investigador.

En el futur, intervencions com l'estimulació cerebral profunda, l'estimulació cerebral no invasiva o noves estratègies farmacològiques podrien ajudar a mantenir la motivació en uns nivells saludables.

Mentrestant, per afrontar aquest comportament ens queden les teràpies cognitives i conductuals.