Dos mesos a l'UCI i sis mesos per intentar superar la Covid: "He tornat a néixer"
Xavier Marco és dentista d'atenció primària a l'Hospital de Terrassa. Fa sis mesos que lluita per recuperar-se de la Covid després de passar gairebé dos mesos a l'UCI. Assegura que ha tornat a néixer.
Tot va començar amb un refredat que li va durar una setmana, després va estar una setmana bé i, de cop, va tornar a trobar-se malament, com si tornés a estar constipat, però no ben bé. Era el mes de març i ja es començava a parlar dels primers casos de Covid a Catalunya.
Creu que es va contagiar passant consulta. "En aquell moment no sabíem el que sabem ara... Obries la porta i rebies els pacients sense equip, sense mascareta, a cara descoberta".
Ara, als reticents a seguir les mesures de protecció i a portar la mascareta, els envia un missatge molt clar:
Si portant una mascareta es poguessin evitar malalties com el càncer o les neurològiques, la gent portaria la mascareta grapada a la cara. No entenc per què amb una malaltia com el coronavirus, que es pot evitar de forma tan senzilla, mantenint una distància, portant una mascareta, rentant-se les mans, no entenc per què ens costa tant fer-ho, no ho puc entendre.
Un pic de febre i la sensació que no podia respirar el van fer anar a urgències:
Aquesta part no la tinc gaire clara, però recordo que em van dir que m'havia de quedar. Vaig estar a planta dos o tres dies, però no recordo res, ho he oblidat, m'ho ha explicat la meva dona. I de cop em trobo en una sala de reanimació que s'havia habilitat, com mig hospital, com a UCI. A banda i banda de la sala, gent intubada... i aquí és quan vaig dir: 'Ufff, soc el següent'.
A partir d'aquí, ja no recorda res més. Fins que es va despertar 53 dies després a l'UCI.
El van induir al coma i el van intubar: "No són pocs dies. Però no soc dels que s'hi ha estat més temps."
Primer va estar intubat uns 19 dies. Després li van fer la traqueostomia i va passar a respirar gràcies al respirador.
Van ser 43 dies en què una màquina m'ajudava a respirar. Quan em van despertar, no ho recordo gaire bé. Hi ha un període que barreges la realitat i la ficció... sentia veus de Xavi, Xavi, ets a l'hospital de Terrassa, t'hem ingressat... però la veu se n'anava. Probablement eren intents per despertar-me, no ho sé.
Com que no acabava de despertar-se, els metges van decidir que fos la seva parella, l'Íngrid, qui li parlés.
Ho va fer per telèfon, perquè no podia entrar a l'hospital. Ella també tenia la Covid i estava confinada a casa, sola amb el gos: "Va ser ella qui em va dir "Xavi" i aquest cop sí que vaig reaccionar, m'expliquen, perquè jo tampoc ho recordo".
En aquell moment, el 50% de la gent que entrava a l'UCI amb les complicacions meves, moria.
Han passat uns quants mesos des que va poder sortir de l'UCI, però encara no es troba del tot bé:
Estic millor que el dia que em van despertar a l'UCI, però estic encara molt lluny de com em sentia el mes de gener o febrer. Encara un ofec persistent, continu. Puc caminar millor que no caminava, però, esclar, ja fa cinc mesos. Espero evolucionar de forma positiva.
Explica que no li van caldre gaires explicacions quan es va despertar: "Vaig veure que estava sol, intubat, sondat, amb un monitor al costat i ple de cables... Em vaig dir: "L'has liat molt parda, Xavier".
La solitud no es fa patent fins que surts de l'UCI... estàs tan ocupat i tan preocupat per sobreviure... És quan ets a planta, que ja tens certa autonomia, que comences a pensar en els fills, en la família.
És conscient que va estar ben a prop de la mort. Però no ha volgut saber gaire cosa de quins tractaments va rebre ni de com van ser aquells 53 dies a l'UCI.
No vull saber-ho. Estic bé, estic bé, no em cal gaire cosa més. Van fer la feina que calia fer... A més, jo jugava a casa, era a l'Hospital del Consorci Sanitari de Terrassa, jo hi treballo a la primària. Venien companys a veure'm, em vaig sentir molt acollit. Vaig trobar molt suport de tot el personal de l'hospital.
