Dragomir, el pianista sense llar que il·lumina els hospitals

La roba, el calçat i la barba llarga i descuidada el delaten: Dragomir Atanazov Donchev, de 50 anys, és l'arquetip d'una persona sense llar. Un "métèque", com el que va cantar Georges Moustaki.

Però no ens deixem enganyar. Darrere aquesta façana d'indigent pidolaire s'hi amaga un talent artístic exuberant, una capacitat d'aprenentatge sorprenent i un idil·li amb la música i el piano capaços de captivar i emocionar qui es pari a escoltar-lo.

I això és el que ha passat amb els usuaris de l'Hospital Clínic i l'Hospital de Sant Pau, que els últims mesos s'han acostumat a veure tocar en "Drago" gràcies a la iniciativa del projecte Pianos Vius, que promou la música en tots els seus àmbits i estils, i en particular l'ús del piano per omplir els espais públics de música i emocions.

Formació autodidacta

Dragomir Atanazov, que havia treballat d'enginyer a Bulgària, va arribar fa 10 anys a Barcelona amb una mà al davant i l'altra al darrere. Va venir amb la seva dona, que va morir al cap de poc temps.

Aquí va rebre ajuda primer dels equips de carrer de la Fundació Arrels i després de la Fundació RAIS, que li van oferir un sostre i li van garantir les necessitats bàsiques.

La passió per la música li ve de família -el pare cantava i tocava la guitarra i la mare tocava el violí-, però la seva formació acadèmica era nul·la. De petit, a Bulgària, la seva il·lusió ja era tocar el piano, però va ser aquí, a Barcelona, on el músic que covava dins seu va eclosionar.

Tot va començar gràcies a un dels pianos que la Fundació Maria Canals escampa pels carrers de Barcelona quan celebra el seu concurs internacional de joves talents, que cada any porta a la capital catalana els futurs millors concertistes d'arreu del món.

I en un d'aquests pianos "de carrer", a l'estació de Sants, en "Drago" va aprendre a tocar les primeres notes amb sentit, ritme i melodia gràcies a la insistència d'un turista que el va animar a seure a la banqueta per enfrontar-se a l'exèrcit de tecles blanques i negres:

"Tot va començar abans de la pandèmia. A l'estació de Sants hi havia un piano Yamaha, i un italià em va ensenyar a tocar la banda sonora de 'Flashdance.'"

A partir d'aquí, i sempre de manera autodidacta, aquests últims dos anys ha après a dominar l'instrument, a bellugar els dits cada vegada amb més desimboltura i precisió, memoritzant melodies i assajant mentalment mentre camina:

"Aprenent com un boig."

Músic d'hospitals

Com ha trobat un sense llar un piano per poder seguir conreant aquesta passió? A Barcelona ho ha pogut fer gràcies a Pianos Vius, una associació que posa a disposició de tothom qui ho vulgui tot un seguit de pianos en hospitals, residències o centres de dia.

I en Dragomir s'ha fet un habitual dels hospitals Clínic i de Sant Pau. Als vestíbuls dels dos recintes l'esperen dos pianos de cua des d'on executa les seves cada vegada més cuidades peces i atrau l'atenció i l'admiració de pacients, familiars i usuaris en general.

D'aquesta manera la seva música adquireix, de retruc, una funció terapèutica, i converteix la sempre neguitosa entrada a un hospital en un regal per a l'oïda i un estímul agradable que fa oblidar, ni que sigui un curt instant, aquella angoixant prova diagnòstica o la dura visita a un familiar malalt ingressat.

En Dragomir és feliç tocant el piano, però és conscient que pel seu aspecte no pot evitar els prejudicis d'algunes persones. Si no en teniu i el voleu sentir tocar, només us heu d'acostar als vestíbuls del Clínic o de Sant Pau i gaudir-ne.