"Drujba, el gasoducte de l'amistat", a "60 minuts"
"Tothom, tant aquí com més a l'oest, que encén els fogons de la cuina, amb aquella flama blava, crema un gas que arriba pel gasoducte que vam construir nosaltres." Thomas Helm, responsable de subministraments al gasoducte Drujba
Com va arribar el gas natural soviètic a l'Europa Occidental?
Drujba, el nom d'un d'aquests gasoductes que connecten l'Europa Oriental i l'Occidental, vol dir amistat. Joves seleccionats de l'Alemanya de l'Est van arribar a l'actual Ucraïna durant els anys 70 per participar en la construcció aquesta obra colossal, convençuts que era una fita més del comunisme. I també una aventura, el "salvatge est", respirar un alè de llibertat fora de l'RDA, guanyar molts diners i vals per comprar productes que els estaven vetats. També hi van participar treballadors de Polònia, Hongria, Bulgària i Txecoslovàquia.
Però ningú els havia dit que en realitat la construcció es feia amb l'ajuda de l'"enemic". Les canonades les subministraven empreses com Mannesmann i FIAT i tenien prohibit fotografiar-les. Ni la pobresa soviètica ni la participació d'Occident podien embrutar la imatge d'aquella obra socialista.
"Vam rebre maquinària d'empreses d'arreu d'Europa i fins i tot dels Estats Units. Per gestionar, dirigir i supervisar tota l'operació, aquestes empreses enviaven tècnics sobre el terreny. En aquella època, per nosaltres, aquells tècnics eren enemics de classe, si se'm permet dir-ne així". Hilmar Enke, tècnic de central elèctrica al gasoducte Drujba.
Proveir de gas natural només els països més petits del bloc de l'Est no hauria aportat grans beneficis econòmics a la Unió Soviètica. Ja des de la gestació de la idea del gasoducte, a mitjans dels anys 60, l'objectiu era subministrar de matèries primeres soviètiques França, la República Federal d'Alemanya, Àustria i Itàlia. El gas natural es considerava l'energia del futur i Europa no volia dependre dels proveïdors d'energia àrabs.
Així, als anys 70 es va signar l'acord comercial més gran en la història de la postguerra. Canonades i diners a canvi de gas. El negoci era rodó per a tots dos costats. Que estiguessin en plena guerra freda no va ser un problema. El documental explora la complicada geoestratègia al darrere d'aquest acord i el que va significar, la gestació d'un megaprojecte a escala europea que va franquejar el teló d'acer, amb l'oposició d'alguns polítics de l'època, especialment dels Estats Units.
Amb entrevistes i filmacions privades, també reconstrueix les dures condicions de vida dels treballadors. No era amistat (Drujba) el que hi havia al darrere. Aquells homes i dones desconeixien la realitat dels acords comercials que s'havien signat a despatxos allunyats. Aïllats, treballant deu hores al dia enmig d'una natura inhòspita i congelada, sense la família, molts van acabar alcoholitzats o amb depressions.
"Guanyaven molts diners i sovint, de nit, se'ls gastaven en alcohol. L'endemà al matí dormien la mona al bus, anant cap al gasoducte. Però no els tremolaven les mans. Feien les soldadures perfectes". Hilmar Enke, tècnic de central elèctrica al gasoducte Drujba.
L'RDA i la Unió Soviètica no van sobreviure per veure les obres acabades. El que en queda és una xarxa de gasoductes que connecta Orient i Occident, concebuda i construïda enmig de la guerra freda i de divisions ideològiques profundes. I que ha establert una dependència del gas rus ara difícil de trencar.
"El 1985 es va obrir el Mur de Berlín durant uns dies per instal·lar els últims trams del gasoducte fins a Berlín Occidental. Curiosament, el gas natural soviètic va ser el que va travessar per primera vegada el Mur el 1985". Rainer Karlsch, historiador de l'economia
Guió i direcció: Matthias Schmidt
Una producció de: LOOKSfilm per a MDR en col·laboració amb Arte
Sant Joan Despí, 29 d'abril del 2022
