Eduard Márquez: "Ens hauríem de qüestionar com ens relacionem amb la memòria"
Eduard Márquez va escriure "1969" (L'Altra Editorial) en vuit anys, però la història li havia ballat pel cap prop de 25. El Paranimf de la Universitat de Barcelona, a la plaça Universitat, és el lloc on es va fer aquesta entrevista per a "Tot el temps del món". En aquesta sala, el 1969 van passar moltes coses; per exemple va haver-hi una assemblea que va acabar amb un bust de Franco volant pels aires.
Anna Guitart li pregunta a l'escriptor sobre el seu interès sobre aquell any en concret, el del principi del fi d'una dictadura a la qual encara quedaven alguns anys.
Creia que tenia moltes possibilitats narratives.
Tenia vincles personals i familiars.
Jo vaig viure la transició dels 15 als 20 anys.
Tot i que el tema era molt atractiu per a Eduard Márquez i feia més de 15 anys que pensava escriure'n un llibre, no es decidia a fer-ho. Quines van ser les raons per ajornar-lo?
El que passa és que sent molt conscient de les enormes dificultats del tema i de trobar la manera adequada d'explicar-ho, no em veia amb cor de plantar-li cara. Era un tema d'això, de no veure-t'hi amb cor.
Durant molts anys, vaig pensar que no en sabia prou, i que havia d'aprendre més per enfrontar-me a tot això.
Fa 8 anys, l'autor de "1969" va considerar que ja estava en condicions de començar a treballar en el llibre, una obra sobre la transició a Barcelona. Però, a més a més de tots els fets d'aquell període i tota la documentació que li calia per preparar el llibre, a Eduard Márquez també el preocupava quin podia ser el millor mecanisme narratiu. L'autor va valorar diverses possibilitats i va triar la coralitat per explicar la història de "1969".
La idea inicial meva, en un panorama tan complex, amb tantes arestes, amb tantes possibilitats narratives, amb tants fils, era la coralitat, com a bon mecanisme narratiu per plasmar-ho. I vaig llegir novel·les corals.
Havia estudiat moltes possibilitats narratives. Crec que un dels grans luxes d'aquesta feina és estudiar, aprendre, estar llegint i rellegint.
Malgrat tota la feina feta, després de 5 anys de treballar en l'obra, l'autor va decidir "començar de zero". Si escrivia una novel·la coral, havia de fer un llibre de ficció i la ficció no estaria a l'altura dels testimonis que havia recollit, i dels fets reals.
Em vaig adonar que jo portava molt de temps conversant amb gent que m'havien regalat, en un acte de generositat extraordinari, les seves vides i jo n'havia pres notes, i va arribar el moment en què tot allò que se m'havia explicat ho havia de convertir en gent movent-se en un gran escenari. Jo no els podia convertir en personatges de novel·la.
Això va ser un bloqueig absolut per a l'autor, que ja havia viscut altres moments de bloqueig, però mai en aquesta magnitud. Ara bé, l'escriptor no ho va viure com un daltabaix. Márquez va continuar buscant una manera d'explicar les històries de les persones a les quals havia escoltat i els testimonis que havia llegit en documents de tota mena, des de cartes de persones anònimes a discursos d'alts polítics de la dictadura franquista passant per informes policials.
Vaig començar pel principi. Vaig continuar llegint. Vaig anar ampliant el meu camp de lectures, de veure com ho han fet historiadors, com han narrat això, gent que ha buscat noves maneres de narrar.
Una vegada més, la solució ve del coneixement de la tradició, del coneixement d'allò que s'ha fet. I allà em va semblar que començava a sortir la possibilitat de fer un altre tipus de novel·la que no traís el que es va viure.
La segona "solució" per a la construcció de la novel·la era utilitzar els testimonis i simultaniejar-los amb els documents. També hi havia una part de ficció de debò, amb personatges literaris. I fins i tot l'autor podria ser un personatge dins de la novel·la. L'escriptor va fer moltes proves que compartia amb la seva editora Eugènia Broggi. Però, al cap d'uns mesos, la solució ja no era prou bona per explicar el que es va viure el 1969.
Vaig començar a recular. Això de la ficció desllueix, perquè és tan potent, la veu de la gent!
Finalment, l'autor, treballant amb la seva editora, va trobar el format de la novel·la.
La Transició es podria explicar exclusivament a través de les seves veus. Totes les veus són testimonis.
No hi ha cap diferència entre la persona que estava aquí i el policia que a comissaria prepara l'informe i pica l'informe. Perquè aquell home també és una veu. Perquè amb el que diu i com ho diu, també s'està delatant emocionalment, també s'està delatant políticament, s'està delatant moralment.
Les veus dels testimonis són fonamentals en "1969". Però com es va apropar l'escriptor a aquestes persones, que són de tots els bàndols? El procés per aquesta part de la documentació va ser sempre el mateix:
M'hi posava en contacte, mai per telèfon, per no ser intrusiu i que fos fàcil dir-me que no; per tant, per correu. Quedàvem una primera vegada, jo els hi regalava alguns dels meus llibres anteriors i els hi presentava el projecte.
Un cop els testimonis hi estaven d'acord a col·laborar, començava la feina per recollir les seves històries. L'escriptor va explicar durant l'entrevista "Tot el temps del món", el procés de treball, que "era sempre el mateix: jo gravava, anava a casa, els escoltava amb auriculars, veia el que em deien i ho muntava: parla de tal cosa en el minut 12, de tal altra cosa al minut 24, torna a parlar de la primera cosa al minut 32. I a partir d'aquí jo muntava les seves veus, narrativament parlant, feina d'escriptor, no de documentalista, respectant escrupolosament la seva expressió, això sí. El que parla bé català, parla bé català; el que parla amb errors morfològics. Jo he respectat l'oralitat de cadascú. El que he muntat és la veu, perquè la veu gravada tal qual hauria estat il·legible, perquè em perdo, no segueixo el fil, el recupero. Quan jo construïa la veu, sempre ens tornàvem a trobar i ho llegia en veu alta davant d'ells. I quan ells hi donaven el vistiplau, jo ho incorporava a la novel·la."
Eduard Márquez es va comprometre a no revelar mai les seves fonts
Al principi de l'entrevista, Márquez ha explicat per què volia fer un llibre sobre l'any 1969. Després de l'experiència de conèixer a les veus que són les protagonistes de la novel·la, ha fet algunes reflexions:
Ens hauríem de qüestionar la nostra mirada sobre com ens relacionem amb la memòria.
Hem estat tremendament injustos amb les generacions precedents. Amb algunes generacions anteriors ja no som a temps de fer justícia a la seva memòria, però amb aquesta sí, perquè encara estan vius, tot i que molts d'ells ja em diuen: 'D'aquí a 10 anys probablement no hi seré.' Són gent que tots ronden els 70, 68, 75. Tenim un deute històric amb aquesta generació.
I un cop el llibre ja s'ha publicat, l'autor ha expressat que li agradaria que "1969" servís per treure a la llum la feina de molta gent que no per petita va ser menys important o menys necessària.
Pel que modestament m'agradaria que el llibre servís és per ajudar a entendre que allà va haver-hi molta gent petita fent feines que potser des de fora poden semblar insignificants, però que no ho són gens. O, si això ho aconseguís, que la mirada canviés una mica i s'ampliés, jo amb això ja em donaria, no per pagat, sinó que estaria ja content.
Eduard Márquez
