El BCE, entre la prudència i la impotència
Què acostuma a fer un banc central quan els preus es disparen a l'alça? Apujar els tipus d'interès. Què pot fer un banc central quan els preus comencen a pujar, no per culpa dels agents econòmics, sinó dels míssils que un exèrcit o un altre dispara? Doncs ser, de moment, prudents, ja que les seves armes monetàries són impotents davant de les armes de veritat.
És clar que, si la guerra continua, el banc haurà d'apujar els tipus d'interès, per allò que és la resposta de manual. I perquè no se'ls pugui acusar que s'han adormit i han deixat que els preus es disparin.
No repetir l'error del 22
Com, de fet, ja va passar amb la guerra d'Ucraïna: d'estar pràcticament en deflació el novembre de l'any 2021 (abans de la guerra), a l'Eurozona es va arribar ni més ni menys que a un 10% d'inflació el novembre del 2022, quan ja es duien deu mesos de guerra a Ucraïna.
Una de les frases més famoses (i una mica avorrida, sincerament) de Christine Lagarde quan de forma recurrent se li pregunta què faran amb els tipus, és: "Nosaltres decidim reunió a reunió, dada a dada, sense un camí predeterminat". Doncs bé, avui l'ha recordat, dient als periodistes que "potser vostès m'han sentit dir aquesta frase 'ad nauseam', però ara és més certa que mai ..."
Dada a dada, míssil a míssil
Potser Lagarde s'ha mossegat la llengua per no afegir alguna cosa així com "ara decidim dada a dada, i míssil a míssil". Perquè així és com funcionen en aquests moments els mercats financers que determinen el preu del petroli, del gas i, darrere d'ells, el de les borses, el dòlar i els tipus d'interès.
Depenen de si un míssil cau al jaciment de gas més gran del món, o de si els míssils verbals de Donald Trump asseguren (com va fer la setmana passada), que la guerra està a punt d'acabar.
Potser la frase dels míssils hauria sigut de massa mal gust. Però, d'una manera més fina, Lagarde ho ha vingut a reconèixer quan ha informat que el banc ha incorporat a les seves reunions un expert en defensa i temes militars...
Impotència i Incompetència
En definitiva, el BCE, com aquest dimecres la Reserva Federal, han d'analitzar molt bé la situació i ser prudents. Però venen a reconèixer que, en bona part, són impotents davant d'uns moviments econòmics que tenen una causa exògena a l'economia, com és una guerra.
Tot i així, saben que ara el mal ja està fet i que la inflació ja ha començat a pujar, i encara pujarà més.
De fet, el BCE ha apujat la seva previsió d'inflació per al 2026: de l'1,9% al 2,6%. I, per tant, ja ha avisat que, si les coses no milloren, no trigarà a apujar tipus.
El que algú es pot preguntar és si la recepta d'apujar tipus serveix per frenar la inflació en una ocasió com aquesta. Si és la competència d'un banc central frenar uns preus que pugen per culpa d'un xoc d'oferta. Si són simplement incompetents, perquè la seva feina ha sigut freqüentment frenar els xocs de demanda, no els d'oferta. Ens expliquem.
Xocs de demanda...
Frenar la inflació apujant tipus d'interès ha sigut habitualment una arma de política monetària efectiva per frenar la demanda dels ciutadans i les empreses. És a dir, si els particulars i les empreses s'animen molt, i demanen molts crèdits, els preus pugen perquè hi ha molta alegria econòmica.
Si s'apuja el cost del diner, es frenen els crèdits i l'alegria econòmica, i els preus baixen.
El mateix passa amb la demanda d'augments salarials: en un ambient d'alegria econòmica, les empreses accepten augments salarials més alts, i això pot comportar pujades de preus dels productes, i això pot provocar una nova espiral inflacionista ...
... i xocs d'oferta
Però ara mateix no hi ha cap xoc de demanda, perquè ja abans de la guerra ni hi havia gran alegria econòmica, ni els crèdits o els salaris s'havien disparat a l'alça a tot Europa.
El que hi ha és un xoc d'oferta. De sobte, per culpa de la guerra, s'ofereix un producte bàsic, com són els carburants, a un preu molt més alt. I, per tant, s'encareixen el transport i la fabricació de molts productes i aliments, i s'ofereixen a preus més alts.
Això és un xoc d'oferta. Que s'encareixin els crèdits, quan ja s'ha encarit el producte, serveix de molt? Amb quina alegria econòmica es demanen crèdits per comprar benzina, o fertilitzants, o plàstics o aliments que ja s'han ofert més cars? Els experts contesten que, d'una manera o una altra, és evident que l'encariment del crèdit ajudarà a frenar els preus.
La pau dels morts
Però també hi ha altres experts que recorden allò que, a còpia de matar l'alegria econòmica, no s'acabi matant la mateixa economia en un panorama de preus pacificats. Que als cementiris també hi ha molta pau, perquè ja no hi ha vida.
Els bancs centrals, si la cosa continua empitjorant, es trobaran en la clàssica disjuntiva. Apujo els tipus per a frenar la inflació, a costa de provocar una recessió? O abaixo els tipus per ajudar a ressuscitar l'economia, encara que els preus continuïn pujant? A pocs els agradaria estar en la pell de Christine Lagarde o Jerome Powell.
