El fantasma del Louvre: com han viscut el robatori els directors de seguretat dels museus
Poc o molt, tots es coneixen, i si no tots, gairebé. I els que no es coneixen, saben qui són. La trobada a l'abadia de Montserrat l'ha organitzada l'associació Protecturi, que representa els professionals de la seguretat vinculats al món de l'art i al patrimoni cultural.
Tard o d'hora sortirà el robatori del Louvre, encara que sigui de manera col·lateral. Primer, però, el director de seguretat del Museu Picasso de Barcelona, José María Perea, posa sobre la taula un tema que a cada jornada treu un o altre, i que no s'ha resolt: trobar personal especialitzat.
El perfil de vigilant de seguretat que necessitem és difícil d'aconseguir.
No és una problemàtica exclusiva a Catalunya. Per Fernando Eguía, el director de seguretat del Guggenheim de Bilbao, "és el peix que es mossega la cua": "Volem vigilants formats, proactius, que formin part dels equips i, evidentment, això s'ha de pagar".
Els equips de seguretat són sempre un món a part, i justament treballen per estar integrats en el tot al qual formen part. I això vol dir implicar --en diferent mesura-- tothom.
Simulacres i protocols
Al Guggenheim es fan una seixantena de simulacres l'any, alguns per entrenar l'evacuació del recinte, d'altres per accidents laborals i també n'hi ha per prevenir agressions a obres d'art, que ara és l'amenaça més candent que tenen els museus.
Cada recinte té les seves peculiaritats, un museu en un palau medieval comporta una dificultat afegida a l'hora d'executar els protocols. El director de seguretat del Prado, Pedro González, es focalitza en la necessitat que hi hagi una comunicació fluida i constant entre el màxim responsable d'un museu i el director de seguretat.
És la manera d'assegurar-se que li arribarà tota la informació i les peticions que impliquin afectar el pressupost, perquè no tothom entén la despesa en seguretat com una necessitat.
El president de l'associació, Jesús Alcantarilla, té el pols dels punts forts i dels més febles del sector. I ara mateix, a més de la dificultat per trobar vigilants amb formació específica, creuen que les institucions que tenen patrimoni cultural haurien d'ampliar els pressupostos en seguretat.
És una inversió, no és una despesa, és un cost necessari. Ens hem de formar a nivell personal i tecnològic.
Bingo! Ja ha sortit el robatori del Louvre. No expliquen que un dels detinguts havia estat vigilant de seguretat al Centre Pompidou de París, segons informació dels mitjans francesos. Tampoc comenten detalls del robatori. Una llàstima, perquè és un cas pràctic generós perquè el puguin analitzar experts en seguretat.
El fantasma del Louvre
El robatori del Louvre sembla que tindrà un vessant positiu --si és que es pot utilitzar aquest adjectiu--: sensibilitzar de la urgència d'invertir en seguretat per evitar situacions que acaben tacant la imatge, no només d'una institució, sinó de tot un país. La seguretat representa la segona despesa més important del MNAC, però no és igual a tots els museus.
La sensació, doncs, que es desprèn en aquesta jornada de treball és que els directius han copsat que potser esglaiar-se durant anys en despatxos no ha estat tan eficaç com el vídeo dels dos lladres trencant les vitrines i emportant-se part del patrimoni històric d'un país.
Durant molt temps, el fantasma del Louvre els farà part d'aquesta feina de pedagogia i sensibilització. Tomàs Rabadan, director de seguretat del MNAC, en fa una lectura molt entenedora: si això ha passat a un dels primers museus del món, què no ens pot passar a nosaltres.
Ens ha alertat que hem d'estar encara més proactius i testejar els nostres sistemes de seguretat i protocols interns.
A més dels responsables de la seguretat privada --que tenen una activitat més preventiva que reactiva-- a la jornada també hi ha una taula policial, són els que actuen quan ja han anat mal dades.
Hi ha els caps de les unitats de Patrimoni Històric dels Mossos d'Esquadra, de l'UCO de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional a Catalunya. Coincideixen en la necessitat que es creïn jutjats especialitzats pels delictes contra l'art i el patrimoni, de les dificultats de peritar les peces que els arriben --per saber si són falses o no-- i del fet que els delictes dins dels museus són més aviat anecdòtics, no solen passar. Els delictes contra l'art més habituals són les falsificacions.
No és nou que els delictes esperonen el sistema, sembla que el falsificador Erik el Belga, molt actiu als anys setanta, va ser el detonant perquè la Policia Nacional creés l'any 77 a Madrid un grup específic, el grup d'obres d'art.
