El Festival de Màlaga més català: repassem deu films imprescindibles

El Festival de Màlaga ja té a punt la maquinària de la seva 28a edició. Inici, 14 de març. Cloenda, el 23. I convertit, cada cop amb més força, en el gran aparador del cinema espanyol, en totes les seves llengües i accents, també des de tot Llatinoamèrica.

Com ja és tradició, el cine català hi torna a tenir un gran protagonisme. L'idil·li amb el festival andalús, i en les dues direccions, ve de lluny. Ho exemplifica una dada demolidora: les coproduccions catalanes han regnat al palmarès de manera aclaparadora, enduent-se la Bisnaga d'Or a millor pel·lícula en deu de les últimes tretze edicions.

Entre les victòries que hem pogut cantar in situ, és impossible oblidar les de "10.000 km" o "Els dies que vindran", de Carlos Marqués-Marcet. O l'"Estiu 1993" de Carla Simón, "Les distàncies" d'Elena Trapé o "El ventre del mar", de l'enyorat Agustí Villaronga. I molt especial la de l'any passat, amb "Segundo Premio", d'Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez consagrant-se amb tres guardons, pel·lícula, direcció i muntatge. I de tres en tres, van repetir després als Gaudí i als Goya.

Aquest any no faltaran candidates per agafar el seu relleu, perquè el desembarcament del cine català encara és més massiu i desbordant. Hi arriba amb una xifra rècord en les gairebé tres dècades de festival: 57 coproduccions, entre llargmetratges, documentals i curts. D'un total de 260 audiovisuals, de 54 països, que s'hi projectaran.

I tot plegat just després d'un any esplèndid per al nostre cine, en premis i taquilles històriques en versió catalana. Màlaga es torna a convertir en un magnífic aparador de bona part dels nous films que marcaran la temporada cinematogràfica. I qui sap si acabaran sent els nous "El 47" o "Casa en Flames".

Ens fixem ara en deu apostes, la gran majoria amb participació de 3Cat, que podrien acabar marcant aquesta edició i augmentant la llista de l'idil·li catalanoandalús.

1. "Los Tortuga" (Belén Funes)

Gairebé sis anys després del seu recordat debut, "La hija de un ladrón" (tres Gaudís, Goya a la direcció novella i Concha de Plata a la millor interpretació de Greta Fernández al Festival de Sant Sebastià), la directora de Ripollet Belén Funes té a punt una nova història d'heroïcitats femenines i quotidianes.

Ara, sobre la filla d'una taxista a "Los Tortuga". Funes consolida mirada austera i gairebé documental per filmar, entre els carrers de Barcelona i les oliveres de Jaén, el dia a dia, gens fàcil, d'una mare i una filla (la xilena Antonia Zegers i la debutant Elvira Lara). Arrels i migracions, dol i com tancar-lo, precarietat, dret a la vivenda i classe social que tot ho condiciona. I una història d'amor mare i filla. En alguns moments, dura; en d'altres, tendra.

2. "La buena letra" (Celia Rico Clavellino)

L'any passat ja es va endur a Màlaga dos premis per un altre retrat mare-filla, el de "Los pequeños amores" (Premi Especial del Jurat i actriu Adriana Ozores). Ara Celia Rico Clavellino hi torna a competir, però amb una història d'època, basada en la novel·la homònima de l'escriptor valencià Rafael Chirbes.

Un homenatge a les dones invisibles que sostenien les famílies durant la postguerra espanyola. Ana (Loreto Mauleón) mira de tirar endavant la seva família, el seu marit (Roger Casamajor) i el seu cunyat (Enric Auquer), a qui la guerra ha obert una profunda ferida. Ella el cuida especialment, però els sacrificis no tindran necessàriament recompensa. Somnis frustrats i paraules callades. D'ella i de tantes.

3. "Sorda" (Eva Libertad)

Un dels debuts que marcaran, sens dubte, la temporada. Ja va tornar del Festival de Berlín amb dos premis sota el braç i no ens estranyaria gens ni mica que fos un dels títols triomfants de Màlaga.

La directora murciana Eva Libertad converteix la seva germana Miriam Garlo en la primera actriu sorda en protagonitzar un llargmetratge. I a "Sorda", que ja havia estat un curtmetratge amb més de 60 premis al 2023, explora els desafiaments que sorgeixen en una parella (un excel·lent Álvaro Cervantes) a l'hora d'afrontar la maternitat i la paternitat, potenciats encara més per les dificultats entre dons móns, un de sord i un d'oient.

Una història d'empoderament sord, retratat de manera fabulosa, sensible i delicada. Res a envejar a aquella "Coda" que es va endur l'Oscar. Al contrari, "Coda" no li fa ombra.

4. "La Furia" (Gemma Blasco)

Tot i que no debuta, és tot just el seu segon llargmetratge i presenta serioses credencials a Màlaga. Gemma Blasco com a directora, però també Ángela Cervantes i Àlex Monner, que broden els seus papers a "La Furia".

Una mena de tragèdia moderna entre dos germans, amb una mirada molt personal sobre la violència sexual, el fàstic i la vergonya. Alex, una jove actriu, és violada en una festa de cap d'any i no reconeix el seu agressor. La pel·lícula la segueix durant un any, en un complex i dur procés, on protagonitzar l'obra teatral "Medea" li permetrà canalitzar la ràbia.

Amb versió original castellana i catalana, es va estrenar al prestigiós Festival South by Southwest d'Austin (EUA). Sí, un debut furiós, cru, brut, ple d'urpades i excel·lent de la directora catalana. Com l'exhibició de Cervantes, en el seu millor paper al cinema. Fins ara.

5. "Molt lluny" (Gerard Oms)

I encara més debuts d'altura. Com el de Gerard Oms, col·laborador d'Isabel Coixet, Neus Ballús i coach d'actors, com Mario Casas. I amb ell han teixit una aliança de confiances i creativitat tan potent que el mateix Casas també presenta candidatura a millor actor pel seu paper a "Molt lluny". L'actor gallec (i amb infància catalana) s'estrena, a més, amb el català, en els diàlegs que té amb David Verdaguer.

Rodada als Països Baixos, explica la història d'un noi, seguidor de l'Espanyol, que viatja a Utrech per animar el seu equip. Però abans d'agafar el vol de tornada pateix un atac de pànic i decideix quedar-se. Haurà de sobreviure sense diners ni amics ni casa ni parlar el seu idioma (excepte quan coneix un barceloní que també mira de sobreviure allà). Un viatge d'autoconeixement i descoberta, basat en el que va experimentar el mateix Oms a Holanda.

Més directores que presenten òpera prima, a la màxima secció competitiva i amb aires autobiogràfics. Gala Gracia també ha triat Ángela Cervantes pel seu debut, tot i que el protagonisme màxim aquí és per a Laia Manzanares.

A "Lo que queda de ti" són dues germanes que es retroben després de la mort del seu pare, ramader. Una segueix treballant a l'explotació del pare; l'altra, pianista, torna de Nova York, on té una prometedora carrera en el món del jazz. I no els serà fàcil encaixar les seves dues maneres ben diferents d'afrontar el dol, el llegat i les renúncies.

Rodada al Pirineu d'Osca (i Barcelona) aborda el retorn a les arrels i com és viure en un entorn rural.

I fora de competició:

8. "También esto pasará" (Maria Ripoll)

No falta a la cita, sempre fidel amb el Festival de Màlaga, la directora Maria Ripoll, ara adaptant la novel·la de Milena Busquets.

Marina Salas, Susi Sánchez, Carlos Cuevas i Carles Francino protagonitzen "También esto pasará". La història de la Blanca, de vida diguem-ne que dissipada, i que per superar la recent mort de la seva mare (amb qui encara creu conversar) decideix refugiar-se a la seva casa de Cadaqués, envoltada de família i amics.

Vi, sortides en vaixell, trobades amb amants, estiu i, atenció, rodada a la mateixa casa de "Casa en Flames".

9. "Esmorza amb mi" (Iván Morales)

Marina Salas també repeteix a Màlaga, com Álvaro Cervantes, al costat de l'enèsim debut d'aquest any. Iván Morales fa el salt de la direcció teatral a la cinematogràfica, això sí, amb el coixí d'una de les seves obres ja representades, "Esmorza amb mi", i amb molt d'èxit, a la Sala Beckett i al Teatre de l'Abadia, a Madrid.

I a la secció ZonaZine, dedicada a obres més arriscades, presenta aquesta història de vides creuades, a cinc bandes (Cervantes, Salas, Anna Alarcón, Iván Massagué i Oriol Pla), en català i epicentre al Raval de Barcelona.

Tots lluiten per recuperar la fe en ells mateixos i en l'amor, tot i que no els serà gens fàcil. Precarietats, traumes i ferides i una mena de tractat del desamor que, tranquils, també deixa espai per a la llum.

10. "Los aitas" (Borja Cobeaga)

No té res de novell Borja Cobeaga, consagrat a la comèdia amb missatge de fa molt. Ara ho torna a demostrar a "Los aitas", uns pares bascos dels anys vuitanta, no gaire dotats per exercir com a tals ("padre ochentero, implicación cero", diu el lema del cartell del film). I, de forma inesperada, es veuen obligats a acompanyar les seves filles a un campionat de gimnàs artístic a Berlín.

Road movie amb Quim Gutiérrez, Juan Diego Botto, Ramón Barea i una Laura Weissmahr (després del seu debut sonat a "Salve Maria") ara professora germànica de gimnàs, que els posarà tots a lloc. Un d'aquells viatges veritablement transformadors.

Curts i documentals

I per acabar, posem també el focus en els nombrosíssims curtmetratges i documentals que hi presenta el cinema català.

Com el curt "El otro", que suposa el debut com a director de l'actor Eduard Fernández després del seu any més triomfal. Una història de fugides, addiccions i fantasmes.

Fèlix Colomer presenta "Temps mort", un esplèndid documental que repassa l'al·lucinant història i desaparició del mític jugador de bàsquet (del Barça, entre d'altres) Charles Thomas.

Doblet de documentals sobre referents de l'arquitectura del país. "Miralles" narra la visió del món i els principals edificis i espais creats per Enric Miralles. I "Déu ho vol" viatja a l'univers creatiu d'Òscar Tusquets, on arquitectura, disseny, pintura i escriptura viuen sense jerarquies.

I finalment, a "On eres quan hi eres?", la filla d'Ovidi Montllor, Jana Montllor mira de reconstruir la relació entre els dos, a partir de fotos, amics o gravacions. Va morir quan ella era petita i ara emprèn un viatge a través de la memòria per intentar trobar el record del seu pare, una persona coneguda pel gran públic però distant per a ella.